Calaf-Santa Calamanda
)
La tradició diu que Calamanda havia nascut a Calaf, al llogarret de Soler Lladrús, i que va patir martiri per part dels huns. Tot i la llegenda, sembla ser que Calamanda hauria sigut una de les onze noies degollades l’any 304 a Colònia quan tornaven d’una peregrinació a Roma.
Les despulles de la santa haurien arribat a Calaf sense que se sàpiga ben bé com, motiu pel qual hi és venerada amb devoció. Al segle XVII, quan es va construir l’església de Sant Jaume, els calafins hi van reservar una cripta en honor a Calamanda, on s’hi troben les restes de la santa.
L’any 2007 hi havia 51 persones que porten aquest nom arreu de Catalunya, segons dades de l’Idescat, localitzades a l’Anoia (11), el Barcelonès (14) i el Montsià (4). Per bé que, fa uns anys, els matrimonis calafins s’animaven a batejar les seves filles amb el nom de Calamanda, actualment la tradició ha anat força de baixa.
Al llarg del 5 de febrer, els calafins viuen la seva festa major petita amb intensitat. Sortint de missa, una cobla-orquestra de renom ofereix ball de migdia, tarda i vespre.
Text: Bernat Ferrer i Frigola
Imatge: cedida per Jaume Vila i Palà, arxiver de Calaf
http://www.festes.org/articles.php?id=617
A 5 de febrer, Calaf celebra santa Calamanda
La vida de la patrona de Calaf (Anoia), sant Calamanda, està plena d’incerteses. Com sol passar en d’altres casos, fins i tot la mateixa existència es posa en dubte. Allò que ningú pot negar, però, és que els calafins li han mostrat devoció, almenys des del segle XV; i que en data del 5 de febrer li dediquen la seva festa major d’hivern o petita. La tradició més estesa relata com Calamanda, nascuda a la mateixa població de Calaf, concretament al lloc de Soler Lladrús, va patir martiri pel fet de ser cristiana. El moment, lloc i causant de la seva mort es discuteix entre diverses versions: la Gran Enciclopèdia Catalana situa els fets en el segle VIII (1), Bernat Ferrer ho fa a l’any 304 i diu que va ser degollada pels huns quan anava de Colònia a Roma en peregrinació juntament amb deu noies més (2) mentre que Ramon Sargatal diu que hauria estat morta pels sarraïns al segle VIII (3). Finalment, uns goigs populars diuen que va ser morta per ordre de Dacià (4), personatge llegendari que hauria viscut al voltant de l’any 300. Joan Amades, seguint la versió més estesa, tot i que ben poc fiable, diu que “fou una de les onze mil verges (5)”. Les ‘onze mil verges’ és un tema recurrent en el món hagiogràfic fantàstic. Louis Réau explica que “els ossos trobats a partir del 1106 en un antic cementiri de Colònia, batejat com ‘ager Ursulanus’, perquè allà es va trobar una inscripció de anomenava una ‘virgo Ursula’ morta als divuit anys d’edat, van donar certes aparences de versemblança als relats llegendaris que més tard van ser embellits pel beat Hermann Josep de Steinfeld i l’abadessa visionària Isabel de Schönau (6)”. D’aquestes narracions en va sorgir la llegenda recollida per Iacopo da Varazze (7) en què l’esmentada Ursula, filla del rei de Gran Bretanya, va fer una viatge fins a Roma, acompanyada per onze donzelles –que cadascuna anava acompanyada de mil verges- on s’havia de casar amb rei pagà que havia de convertir-se al cristianisme. De tornada de Roma, on s’havia realitzat el casament, i a les portes de Colònia els huns haurien donat mort a tot el seguici. Una de les acompanyants seria, d’acord ambla tradició més nostrada, la calafina Calamanda. Josep Baucells (8) fa referència al culte que les ‘Onze mil verges’ havien tingut a Catalunya. Esmenta que s’havia estès per diverses ciutats, com Vic, Cervera i Lleida i, especialment, a Barcelona. En aqueta darrera ciutat, el bisbe Arnau de Gurb va fer edificar una capella en el seu honor, el 1268, i que no és cap altra que l’actual de santa Llúcia adossada al claustre de la catedral. Així mateix esmenta com “la devoció augmentà a partir del 1330, quan arribà a Barcelona el cap de santa Agonilla, una d’aquestes verges; més tard arribaren els caps de les santes Digna, Benigna (1356) i Lefana (1417)”.No seria gens sorprenent que, com un més d’aquests caps d’alguna de les suposades Onze mil verges, arribés el de santa Calamanda i que anés a parar a Calaf. En aquesta població, el 1649, es va construir una cripta a l’església de sant Jaume per acollir, precisament, la relíquia. També és cert que, amb l’aprovació del papa Urbà VIII, la devoció a santa Calamanda va prendre força a la població de l’Anoia i, fins i tot es va crear una Confraria en el seu honor. Les relíquies, guardades en un bust reliquiari, eren invocades –com solia ser habitual en el nostre país amb les restes santes- contra la sequera. Nota: Vull fer constar el meu agraïment a mossèn Joan Sanglas pel seu acolliment en la visita a l’església de Sant Jaume de Calaf
Bibliografia: 1 “Calamanda”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 5, p. 512 2 Ferrer, Bernat “Festa de Santa Calamanda” [en línia ] Festes.og. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 3 de febrer 2009] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=617 3 Sargatal, Ramon. Diccionari dels sants. Barcelona : Edicions 62, 1997, p. 43 4 Vegeu l’entrada “Dacià”de la Gran Enciclopèdia Catalana que en diu: “Personatge romà llegendari que hauria estat ‘praeses’ d’Hispània pels volts de l’any 300. Enviat per Dioclecià i Maximià per tal de perseguir els cristians…”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 8, p. 424 5 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol. 1, p. 736 6 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, tom 2, vol. 5, p. 300 7 Varazze, Iacopo da. La Leyenda dorada. Madrid: Alianza, [1990], vol. 2, p. 677 – 681 8 Baucells, Josep “Onze Mil Verges, les” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 16, p. 390
Bibliografia: 1 “Calamanda”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 5, p. 512 2 Ferrer, Bernat “Festa de Santa Calamanda” [en línia ] Festes.og. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 3 de febrer 2009] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=617 3 Sargatal, Ramon. Diccionari dels sants. Barcelona : Edicions 62, 1997, p. 43 4 Vegeu l’entrada “Dacià”de la Gran Enciclopèdia Catalana que en diu: “Personatge romà llegendari que hauria estat ‘praeses’ d’Hispània pels volts de l’any 300. Enviat per Dioclecià i Maximià per tal de perseguir els cristians…”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 8, p. 424 5 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol. 1, p. 736 6 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, tom 2, vol. 5, p. 300 7 Varazze, Iacopo da. La Leyenda dorada. Madrid: Alianza, [1990], vol. 2, p. 677 – 681 8 Baucells, Josep “Onze Mil Verges, les” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 16, p. 390
Etiquetes de comentaris: Sants
Calaf
Extensió: 9 km 2 Població: 3.630 h [2009] UTM: 3764 x ; 46214 y
Municipi , comprès dins la calma, o altiplà, de Calaf.
|
Situació i presentació
El municipi de Calaf, capital de la subcomarca de la Segarra Calafina o Alta Segarra, és el més petit del sector, després del de Sant Martí Sesgueioles, amb 9,22 km2, però s’hi concentra una part important de la població de la seva contrada. No té pràcticament hàbitat dispers, bé que el seu àmbit s’ha anat estenent en una àrea molt àmplia fora del nucli format entorn de la vila medievalEl terme ocupa el centre geogràfic de l’altiplà al qual dóna nom. Aquest altiplà, que forma part de la Depressió Central, és una extensa plataforma calcària, d’uns 700 m d’altitud mitjana, que marca la partió entre les aigües que aboquen al Segre (mitjançant el Riubregós i el Sió) i les que aboquen al Llobregat (a través de les rieres de Rajadell i l’Anoia). El municipi limita al N amb els puigs del Castell (685 m), de Sant Sebastià (765 m) i de Ferrera (759 m) i s’estén vers el S, sobretot en el sector central, en amples planures de camps de conreu. La part més accidentada i desèrtica és la que s’allarga vers l’W, per sobre de Sant Martí Sesgueioles i la Guàrdia Pilosa. El clima és mediterrani amb tendència continental, caracteritzat per un hivern llarg i molt fred, però un estiu curt i calorós. L’aridesa del terme és només trencada amb algunes clapes de matollars vers l’indret de Ferrera i el Soler Lladrús. La vegetació constituïda per brolles i garrigues ocupa els sectors no conreats, i els arbres més característics són l’alzina (de carrasca) i el roure de fulla petita. L’escassetat d’aigua ha estat un problema endèmic de Calaf, en part solucionat als darrers anys amb aigües portades de fora, ja que l’aigua del subsòl no és potable per la constitució del terreny.
Situat al centre de la contrada i en una cruïlla de camins, Calaf és el lloc de pas obligat per a tots els pobles del seu rodal. Ja antigament era el punt per on passaven les carrerades de transhumància que sortien del Berguedà, el Solsonès i l’Alt Urgell. Avui travessen el terme la carretera de Cervera a Manresa (N-141), que prop de Calaf enllaça amb l’Eix Transversal de Cervera a Girona (que facilita la comunicació amb Manresa), la C-1412 d’Igualada a Tremp, i carreteres locals: la de Sant Martí Sesgueioles i fins a Sant Guim de Freixenet, i la de Calaf a Pinós. Hi ha estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Lleida.
Al segle XIX els Prats de Rei mantenien encara la capitalitat religiosa i segles abans havien tingut l’administrativa de la regió. Calaf era el lloc més ben fortificat, el centre de mercat i fins va tenir mesures i moneda pròpia. La població i l’economiaLa població del muncipi (calafins) es concentra sobretot en el nucli de la vila. Es pot dir que Calaf gairebé no té pagesia aïllada. En concret el 1860, quan la vila tenia 251 cases, i el Soler Lladrús, 2, es consideraven masies només Cal Cotoner, Cal Met, Can Ferrera, Girifaràs, la Masia d’en Satorres, la Masia d’en Tapiol i la Torre d’en Caselles.Els documents del segle XIV, els primers conservats a l’arxiu municipal, testimonien una població força notable de menestrals, mercaders i fins una petita comunitat jueva. La primera estadística coneguda, dels volts del 1380, dóna a la població la xifra de 63 famílies, molt inferior a l,assolida abans de la Pesta Negra. Al llarg del segle XV, el cens es va mantenir estable, car tenia 66 famílies el 1497. Al llarg del segle XVI, temps en què es configurà la vila antiga, la població conegué un gran augment segons revelen el cens del 1515, que li dóna 91 focs, el del 1553, que li n’assenyala 128, i el del 1626, que li’n dóna 214. Durant els segles XVIII i XIX la població oscil·là entre els 1 200 i els 1 400 h, i és només a partir del 1920 i el 1930 que la població va créixer espectacularment, i encara més des dels anys cinquanta i fins a l’inici dels anys vuitanta, que passà a 2 206 h el 1950, 3 143 h el 1975 i 3 231 h el 1981. En les dècades del 1980 i 1990 la població va tornar a iniciar una lleugera davallada, com indicaven el cens del 1991, amb 3 207 h, i el cens del 2001, amb 2 975 h.A partir de les dades de població activa hom observa una recessió continuada del sector agrícola i ramader, ja que si el 1975 ocupava el 8,9% dels actius, la població ocupada en aquest sector el 2001 era del 3,58%. El terme municipal, molt planer, és ocupat en bona part per terres de conreu, gairebé totes de secà, dedicades als cereals (ordi i blat). La ramaderia es basa en la cria d’aviram i de bestiar porcí, i en menor grau en la cria de conills i de bestiar oví. Cal remarcar que l’extensió dels terrenys forestals va sofrir una important recessió sobretot en la dècada del 1980.
Les activitats menestrals i de comerç han tingut certa tradició en el municipi. A Calaf consten paraires des del segle XIV, que el 1516 ja formaven confraria. Calaf havia tingut moneda pròpia als segles XII i XIII, i al segle XIV hi havia un grup de famílies jueves, que devien ser menys de deu ja que mai no formaren aljama, a les quals acudien a demanar diners gent dels pobles veïns (Pujalt i Sant Martí Sesgueioles). La indústria ha esdevingut la base de l’economia local amb el 42,59% dels ocupats. L’estructura és prou diversificada, però el sector més important és el dels materials de construcció, com ara les terres cuites (maons, teules). També hi ha indústria tèxtil, de maquinària agrícola i de la construcció. El municipi és situat en una zona lignitífera que ha estat explotada de manera intermitent amb l’extracció de les mines.
Les activitats menestrals i de comerç han tingut certa tradició en el municipi. A Calaf consten paraires des del segle XIV, que el 1516 ja formaven confraria. Calaf havia tingut moneda pròpia als segles XII i XIII, i al segle XIV hi havia un grup de famílies jueves, que devien ser menys de deu ja que mai no formaren aljama, a les quals acudien a demanar diners gent dels pobles veïns (Pujalt i Sant Martí Sesgueioles). La indústria ha esdevingut la base de l’economia local amb el 42,59% dels ocupats. L’estructura és prou diversificada, però el sector més important és el dels materials de construcció, com ara les terres cuites (maons, teules). També hi ha indústria tèxtil, de maquinària agrícola i de la construcció. El municipi és situat en una zona lignitífera que ha estat explotada de manera intermitent amb l’extracció de les mines.
La capitalitat econòmica de Calaf s’exercia antigament sobretot pels mercats i les fires. El mercat de Calaf, tan famós fins i tot per les contalles, que l’han fet passar al camp de les dites folklòriques, existia des d’abans del 1345, ja que un privilegi dels vescomtes de Cardona d’aquell any faculta només els jurats de Calaf, i no els particulars, d’arrendar bancs i taules als venedors del mercat. Un altre privilegi del rei Pere III, donat dos anys més tard (1347), autoritza que puguin assistir als mercats i les fires de Calaf els habitants dels Prats de Rei i de Sant Martí Sesgueioles, que eren súbdits reials. La importància del mercat de Calaf s’ha anat mantenint, amb un àmbit que ultrapassa el terme municipal. Se celebra el dissabte a la plaça dels Arbres; és molt concorregut i un element de primer ordre pel que fa a la cohesió de la subcomarca de la Segarra Calafina. La fira de setembre del Mercat de Calaf coincideix amb la celebració de la festa major.La vila de CalafLa vila de Calaf (685 m d’altitud), que tenia 3 076 h el 2005, va néixer al peu del castell i es va anar estenent, pel costat de migdia, inicialment encerclada dins un primer cinyell de muralles, que va ultrapassar a mitjan segle XIV i després va originar el Raval i el Passeig, de carrers més rectilinis que arriben fins a l’estació del tren o la carretera de Manresa. D’aquest cercle de muralles en resten vestigis de dos portals (el de Xorriguera i el de l’Hospital), bé que aquests corresponen a una reedificació dels murs feta entorn del 1584. L’element més antic és una gran torre quadrada adossada a l’antic hospital. L’antic mercadal es va originar a mitjan segle XIV, a l’extrem S de la població, on ara hi ha la Plaça Gran, a l’extrem de la qual els prohoms de la vila van erigir la capella de Sant Miquel, poc abans del 1356, amb una confraria i un sacerdot beneficiat. L’augment demogràfic que es produí durant el segle XVI a causa de la configuració de la vila antiga, amb els seus carrerons estrets i cases amb pòrtics tots encerclats per les fortificacions o muralles alçades entorn del 1580, féu necessari de desplaçar l’església parroquial de Sant Jaume al centre de la vila on era emplaçada l’antiga capella de Sant Miquel. Inicià l’obra el prior Francesc Sala (1597-1634) i es va acabar o almenys inaugurar al culte el 1639. La nova església és un notable edifici de la fi de l’època gòtica, composta d’una gran nau amb capelles laterals i una cripta sota el presbiteri per a contenir les restes de santa Calamanda, d’una gran veneració local i amb confraria pròpia. Vers l’any 1670 es va construir la seva façana i l’esvelt campanar d’uns 52 m que li fa costat, un dels més alts de Catalunya. Les obres duraren fins el 1720.La vila continuà expandint-se pel Raval, on es creà una plaça nova i amples carrers en els camins que desemboquen en la carretera de Manresa i en l’estació del ferrocarril. El gran creixement que va experimentar Calaf des dels anys quaranta va fer envoltar la població de cases noves entorn de l’antic Raval i vers el sector de llevant; també es van renovar cases del sector antic. Aquest creixement va anar acompanyat d’una sèrie de millores en l’aspecte urbanístic de pavimentació de carrers i places, com la de l’antiga plaça del Mercat o de l’Església. A mig quilòmetre del centre urbà es localitza la urbanització de la Pineda, que tenia 195 h el 2005.Ultra les restes de portals i muralles, l’església parroquial de Sant Jaume i la Plaça Gran, porticada, la vila de Calaf té alguns edificis notables, com l’antiga Casa Satorras (abans Casa Cortadelles), la Casa Servitge, la Casa Mensa, Cal Nadal, Cal Torrescassana, l’antic Hospital de la vila o el que resta del convent franciscà.
La Casa Cortadelles, situada al carrer de Sant Jaume, és un notable edifici neoclàssic del segle XVIII, amb columnes estriades i altres elements arquitectònics de pedra, que revela la importància dels antics estadants, notables comerciants de gra i una de les famílies més destacades de la vila. Els Cortadelles es dedicaren a administrar diversos pobles de la província de Terol i participaven com a intermediaris de l’arrendament dels drets del ducat de Cardona. La casa, que passà després a la família Satorras, conserva l’antic mobiliari i una notable biblioteca i arxiu.
Can Segarra és una noble casa que s’alça a l’extrem del carrer del Ravalet i dóna a la plaça del Firal, lloc on se celebraven les fires de bestiar. Pertany a la família Figuerola, propietària de moltes terres de la població i que, com els Satorras, es dedicaven al comerç de productes d’artesania, gra i vi i administraven diferents poblacions del ducat de Cardona. Fill d’aquesta casa fou Laureà Figuerola i Ballester, ministre de finances durant la Primera República i president del Senat.
Can Torrescassana és una casa del carrer de Sant Jaume, que va fundar el doctor Raimon d’Abadal. Entre els fills de la casa cal destacar el doctor Isidre d’Abadal, prior de Sant Jaume de Calaf. Un altre fill de la casa, Jaume d’Abadal i Camats, fou agraciat pel rei Carles II l’any 1675 amb el títol de ciutadà honrat de Barcelona. La casa canvià de nom en entrar-hi Joan Antoni Torrescassana, catedràtic de la Universitat de Cervera. Durant la guerra del Francès s’hostatjà en aquesta casa el general Vendôme i fou gràcies a la intervenció de Joaquim Torrescassana que es pogueren evitar molts estralls dels francesos a la comarca. El nom actual de la casa és Can Matrícules i es troba repartida entre diversos llogaters i botiguers.
La Torre de l’Arc de ldHospital és una altra casa situada a l’extrem del nucli urbà, a prop de la carretera de Solsona. Data de temps immemorial i antigament s’anomenà la Torre d’en Caselles. Fou reformada a la fi del segle XIX, però conserva encara una noble fesomia de típica casa de pagès catalana amb una façana de dotze arcades.
L’Hospital és una de les fundacions més antigues de Calaf, ja que existia des d’abans del 1559. Es troba al peu del castell i és un edifici sever, de pedra ben escairada, en el qual es destaquen una torre quadrada i un portal adovellat pel qual es puja al castell. Durant el segle XVIII es regia per una junta de prohoms presidida per un eclesiàstic, i tenia l’obligació, imposada pels fundadors, d’acollir els malalts i els vells de la vila, amb preferència els de llinatge del fundador i del dotador, i després d’aquests, els pobres vianants. Fou restaurat el 1873, i de nou el 1884, i ocupat per religioses carmelitanes de la caritat. Aviat deixà de ser hospital i es convertí en un col·legi per a nenes. Aleshores la seva església es dedicà a la Mare de Déu del Carme. Les mares carmelitanes estigueren a Calaf fins el 1936. Després de la guerra civil de 1936-39, el col·legi fou dirigit per germanes dominiques de l’ensenyança. Fou abandonat el 1965, any en què les monges passaren a un nou edifici col·legi fet a la vila. Actualment s’ha rehabilitat com a centre cívic de la vila.
El convent de Sant Francesc, situat davant l’estació, ocupa, com ja s’ha dit, el solar de l’antic priorat de Sant Jaume. Els franciscans, establerts a Calaf el 1696, el van construir entre el 1715 i el 1729. L’església fou acabada entorn del 1750. El convent fou exclaustrat el 1822 i definitivament el 1835; aleshores el seu edifici fou venut a particulars. Al final de la dècada del 1990 es trobava en estat d’abandonament.
La vida associativa de la vila de Calaf és força important, i entre les entitats més destacades cal esmentar el Casal de Calaf, fundat el 1925, que disposa d’una sala de teatre, i el Grup Excursionista de Calaf, a més de diverses societats i equips esportius. La institució amb més solera és la Unió Calafina, fundada el 1890, que el 1930 integrà una sala de teatre. Entre els locals culturals cal mencionar la biblioteca i l’arxiu municipial.
La vila celebra la festa major d’hivern de Santa Calamanda pel febrer, i al setembre es fa la fira anomenada Mercat de Calaf, que coincideix amb la festa major. Finalment, al novembre se celebra la fira de Tots Sants. És molt tradicional la representació dels Pastorets per les festes de Nadal. Altres festes introduïdes en la dècada del 1990 són el Festival de Música Tradicional, al juny, i una trobada internacional d’escultors; les escultures es poden contemplar pels carrers i voltants de la vila. Altres indrets del termeEl castell de Calaf i el priorat de Sant JaumeEl castell de Calaf, que corona el puig que domina la vila, guarda encara una bona part del seu perímetre de murs, algunes torres d’angle i rengles d’espitlleres. Tingué castlans propis o guardians fins al segle XV. La seva història és la de la població, de la qual fou l’acròpoli o darrera defensa. Al peu dels murs hi havia l’església parroquial de Sant Pere de Calaf o del Castell, esmentada des del 1040, que fou la primitiva parroquial de la vila, fins al segle XIV, en què fou desplaçada per l’església del priorat canonical de Sant Jaume, que esdevingué la parroquial; Sant Pere en fou la sufragània. Pel seu mal estat va caure el 1781.
El priorat canonical de Sant Jaume és la segona fita històrica de Calaf. Inicialment era situat vers el S del castell, en el mateix solar on el 1715 es va erigir el convent de franciscans, les ruïnes del qual encara s’alcen davant de l’estació. Aquest priorat es va erigir el 1069 com a filial de l’abadia canonical de Sant Vicenç de Cardona. L’antic priorat fou abandonat el 1639, quan es va inaugurar la nova església parroquial a la plaça del mercadal. Sant SebastiàAl puig, entre el castell de Calaf i Can Ferrera, hi ha la capella de Sant Sebastià. Aquesta capella votiva fou erigida pels jurats de Calaf entorn del 1690 per haver-se deslliurat la població d’una de les pestes que per aquell temps devastaven el país. El 1980 s’hi construí una cisternafont i s’arranjà el voltant. El lloc, des d’on es pot gaudir d’una magnífica vista que s’estén sobre la comarca, és visitat pels calafins el dia primer de maig, que se celebra la festa del vot del poble i un aplec.
La històriaEl primer document que esmenta Calaf és de l’any 1015 quan el comte Ramon Borrell va donar a l’església de Sant Pere de Vic i al seu bisbe Borrell el lloc de Calaf perquè el repoblessin. El mateix any el bisbe va encomanar al levita Guillem d’Oló o de Mediona —el mateix que nou anys més tard repoblaria i organitzaria els termes de Montbui, Ocelló i Tous— el puig de Calaf, de Calafell i de Ferrera. El levita Guillem va ocupar i organitzar tot seguit el territori i alçà el castell de Calaf en el primer dels esmentats puigs; el segon sembla que és el que ara s’anomena de Sant Sebastià, i el tercer, el de Ferrera, va tenir, i té encara, una antiga casa del mateix nom (Can Ferrera), que fou una casa forta i després una de les poques masies que tingué tradicionalment el terme de Calaf.
L’any 1038, en el litigi entre l’Església de Vic, representada pel bisbe Oliba, i el vescomte Folc de Cardona, el seu germà Eriball, bisbe d’Urgell, i la seva mare Engúncia, els jutges donaren la raó als vescomtes. Aquests, però, és possible que en reconeixement de l’acció de l’Església de Vic, cediren al bisbe Oliba el dret superior o eminent del castell i se’n reservaren el domini immediat; també li cediren per pactes posteriors del 1087 una parellada de terra, la quarta part dels esplets de les vinyes, el domini sobre un home del terme i el compromís de no batre moneda a Calaf sense donar-ne al bisbe la porció corresponent. Sota aquest estatut jurídic estigué en endavant el castell i terme de Calaf.
La Casa Cortadelles, situada al carrer de Sant Jaume, és un notable edifici neoclàssic del segle XVIII, amb columnes estriades i altres elements arquitectònics de pedra, que revela la importància dels antics estadants, notables comerciants de gra i una de les famílies més destacades de la vila. Els Cortadelles es dedicaren a administrar diversos pobles de la província de Terol i participaven com a intermediaris de l’arrendament dels drets del ducat de Cardona. La casa, que passà després a la família Satorras, conserva l’antic mobiliari i una notable biblioteca i arxiu.
Can Segarra és una noble casa que s’alça a l’extrem del carrer del Ravalet i dóna a la plaça del Firal, lloc on se celebraven les fires de bestiar. Pertany a la família Figuerola, propietària de moltes terres de la població i que, com els Satorras, es dedicaven al comerç de productes d’artesania, gra i vi i administraven diferents poblacions del ducat de Cardona. Fill d’aquesta casa fou Laureà Figuerola i Ballester, ministre de finances durant la Primera República i president del Senat.
Can Torrescassana és una casa del carrer de Sant Jaume, que va fundar el doctor Raimon d’Abadal. Entre els fills de la casa cal destacar el doctor Isidre d’Abadal, prior de Sant Jaume de Calaf. Un altre fill de la casa, Jaume d’Abadal i Camats, fou agraciat pel rei Carles II l’any 1675 amb el títol de ciutadà honrat de Barcelona. La casa canvià de nom en entrar-hi Joan Antoni Torrescassana, catedràtic de la Universitat de Cervera. Durant la guerra del Francès s’hostatjà en aquesta casa el general Vendôme i fou gràcies a la intervenció de Joaquim Torrescassana que es pogueren evitar molts estralls dels francesos a la comarca. El nom actual de la casa és Can Matrícules i es troba repartida entre diversos llogaters i botiguers.
La Torre de l’Arc de ldHospital és una altra casa situada a l’extrem del nucli urbà, a prop de la carretera de Solsona. Data de temps immemorial i antigament s’anomenà la Torre d’en Caselles. Fou reformada a la fi del segle XIX, però conserva encara una noble fesomia de típica casa de pagès catalana amb una façana de dotze arcades.
L’Hospital és una de les fundacions més antigues de Calaf, ja que existia des d’abans del 1559. Es troba al peu del castell i és un edifici sever, de pedra ben escairada, en el qual es destaquen una torre quadrada i un portal adovellat pel qual es puja al castell. Durant el segle XVIII es regia per una junta de prohoms presidida per un eclesiàstic, i tenia l’obligació, imposada pels fundadors, d’acollir els malalts i els vells de la vila, amb preferència els de llinatge del fundador i del dotador, i després d’aquests, els pobres vianants. Fou restaurat el 1873, i de nou el 1884, i ocupat per religioses carmelitanes de la caritat. Aviat deixà de ser hospital i es convertí en un col·legi per a nenes. Aleshores la seva església es dedicà a la Mare de Déu del Carme. Les mares carmelitanes estigueren a Calaf fins el 1936. Després de la guerra civil de 1936-39, el col·legi fou dirigit per germanes dominiques de l’ensenyança. Fou abandonat el 1965, any en què les monges passaren a un nou edifici col·legi fet a la vila. Actualment s’ha rehabilitat com a centre cívic de la vila.
El convent de Sant Francesc, situat davant l’estació, ocupa, com ja s’ha dit, el solar de l’antic priorat de Sant Jaume. Els franciscans, establerts a Calaf el 1696, el van construir entre el 1715 i el 1729. L’església fou acabada entorn del 1750. El convent fou exclaustrat el 1822 i definitivament el 1835; aleshores el seu edifici fou venut a particulars. Al final de la dècada del 1990 es trobava en estat d’abandonament.
La vida associativa de la vila de Calaf és força important, i entre les entitats més destacades cal esmentar el Casal de Calaf, fundat el 1925, que disposa d’una sala de teatre, i el Grup Excursionista de Calaf, a més de diverses societats i equips esportius. La institució amb més solera és la Unió Calafina, fundada el 1890, que el 1930 integrà una sala de teatre. Entre els locals culturals cal mencionar la biblioteca i l’arxiu municipial.
La vila celebra la festa major d’hivern de Santa Calamanda pel febrer, i al setembre es fa la fira anomenada Mercat de Calaf, que coincideix amb la festa major. Finalment, al novembre se celebra la fira de Tots Sants. És molt tradicional la representació dels Pastorets per les festes de Nadal. Altres festes introduïdes en la dècada del 1990 són el Festival de Música Tradicional, al juny, i una trobada internacional d’escultors; les escultures es poden contemplar pels carrers i voltants de la vila. Altres indrets del termeEl castell de Calaf i el priorat de Sant JaumeEl castell de Calaf, que corona el puig que domina la vila, guarda encara una bona part del seu perímetre de murs, algunes torres d’angle i rengles d’espitlleres. Tingué castlans propis o guardians fins al segle XV. La seva història és la de la població, de la qual fou l’acròpoli o darrera defensa. Al peu dels murs hi havia l’església parroquial de Sant Pere de Calaf o del Castell, esmentada des del 1040, que fou la primitiva parroquial de la vila, fins al segle XIV, en què fou desplaçada per l’església del priorat canonical de Sant Jaume, que esdevingué la parroquial; Sant Pere en fou la sufragània. Pel seu mal estat va caure el 1781.
El priorat canonical de Sant Jaume és la segona fita històrica de Calaf. Inicialment era situat vers el S del castell, en el mateix solar on el 1715 es va erigir el convent de franciscans, les ruïnes del qual encara s’alcen davant de l’estació. Aquest priorat es va erigir el 1069 com a filial de l’abadia canonical de Sant Vicenç de Cardona. L’antic priorat fou abandonat el 1639, quan es va inaugurar la nova església parroquial a la plaça del mercadal. Sant SebastiàAl puig, entre el castell de Calaf i Can Ferrera, hi ha la capella de Sant Sebastià. Aquesta capella votiva fou erigida pels jurats de Calaf entorn del 1690 per haver-se deslliurat la població d’una de les pestes que per aquell temps devastaven el país. El 1980 s’hi construí una cisternafont i s’arranjà el voltant. El lloc, des d’on es pot gaudir d’una magnífica vista que s’estén sobre la comarca, és visitat pels calafins el dia primer de maig, que se celebra la festa del vot del poble i un aplec.
La històriaEl primer document que esmenta Calaf és de l’any 1015 quan el comte Ramon Borrell va donar a l’església de Sant Pere de Vic i al seu bisbe Borrell el lloc de Calaf perquè el repoblessin. El mateix any el bisbe va encomanar al levita Guillem d’Oló o de Mediona —el mateix que nou anys més tard repoblaria i organitzaria els termes de Montbui, Ocelló i Tous— el puig de Calaf, de Calafell i de Ferrera. El levita Guillem va ocupar i organitzar tot seguit el territori i alçà el castell de Calaf en el primer dels esmentats puigs; el segon sembla que és el que ara s’anomena de Sant Sebastià, i el tercer, el de Ferrera, va tenir, i té encara, una antiga casa del mateix nom (Can Ferrera), que fou una casa forta i després una de les poques masies que tingué tradicionalment el terme de Calaf.
L’any 1038, en el litigi entre l’Església de Vic, representada pel bisbe Oliba, i el vescomte Folc de Cardona, el seu germà Eriball, bisbe d’Urgell, i la seva mare Engúncia, els jutges donaren la raó als vescomtes. Aquests, però, és possible que en reconeixement de l’acció de l’Església de Vic, cediren al bisbe Oliba el dret superior o eminent del castell i se’n reservaren el domini immediat; també li cediren per pactes posteriors del 1087 una parellada de terra, la quarta part dels esplets de les vinyes, el domini sobre un home del terme i el compromís de no batre moneda a Calaf sense donar-ne al bisbe la porció corresponent. Sota aquest estatut jurídic estigué en endavant el castell i terme de Calaf.
Calaf
Santa Calamanda, verge i màrtir, és la santa patrona de Calaf. Venerada com a santa per l’Església catòlica, es tracta d’un personatge llegendari, probablement inexistent, la tradició del qual es va originar arran d’unes relíquies arribades a l’església. A partir d’elles, es va construir una història que vinculés aquestes relíquies a Calaf.
Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya [1] al 2012 hi havia 39 persones amb aquest nom a Catalunya, de les que 11 a l’Anoia, 9 al Barcelonès i 4 al Montsià.
La santa és venerada també al poble mexicà que porta el seu nom (Calamanda, poble de 1.700 habitants al municipi del Marqués, estat de Querétaro). Una imatge de la santa hi va ser portada al 2000 i hi fou solemnement coronada el 26 de maig del 2002. El poble en celebra la festa en l’aniversari de la coronació, a la darrera setmana de maig de cada any.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Calamanda
La villa de Calaf nace el siglo XI al pie del castillo. En el siglo XIV, los vizcondes de Cardona establecieron el mercado que, desde su creación, fue uno de los más importantes de Cataluña. Este ha condicionado el desarrollo del municipio de l’Anoia y es su seña de identidad.
¿Quién no ha oído la expresión “Esto parece un mercado de Calaf” cuando todo el mundo habla y nadie se entiende? El responsable es Apel·les Mestres que escribió una fábula en la que, durante un día de mercado en invierno, el frío hizo que se quedaran heladas las palabras de los vendedores y compradores de la plaza. Cuando salió el sol y las desheló, las conversaciones se mezclaron dando lugar a una caótica Babel.
No te preocupes por tus palabras y acércate este encantador municipio. Encontrarás pequeñas joyas que no puedes pasar por alto.
¿Quién no ha oído la expresión “Esto parece un mercado de Calaf” cuando todo el mundo habla y nadie se entiende? El responsable es Apel·les Mestres que escribió una fábula en la que, durante un día de mercado en invierno, el frío hizo que se quedaran heladas las palabras de los vendedores y compradores de la plaza. Cuando salió el sol y las desheló, las conversaciones se mezclaron dando lugar a una caótica Babel.
No te preocupes por tus palabras y acércate este encantador municipio. Encontrarás pequeñas joyas que no puedes pasar por alto.
una fortaleza recuperada
El castillo, situado estratégicamente en la parte alta de la población, había sido el centro neurálgico de Calaf durante 4 siglos. Es allí donde se crea la moneda de plata de Calaf, ya en el siglo XI.
Las nuevas y crecientes actividades comerciales trasladan el centro hacia la plaza, donde se establece el mercado. Finalmente, el castillo de Calaf se hunde el año 1781. En 2006 comenzaron las tareas de restauración para recuperar la estructura exterior del edificio, que acabaron en marzo de este año. El interior también es visitable.
No te pierdas: las puertas de las murallas del castillo: la de Xurriguera y la del Hospital.
Las nuevas y crecientes actividades comerciales trasladan el centro hacia la plaza, donde se establece el mercado. Finalmente, el castillo de Calaf se hunde el año 1781. En 2006 comenzaron las tareas de restauración para recuperar la estructura exterior del edificio, que acabaron en marzo de este año. El interior también es visitable.
No te pierdas: las puertas de las murallas del castillo: la de Xurriguera y la del Hospital.
un centro muy vivo
En el centro de la villa de Calaf se encuentra la Plaza Gran, el emplazamiento de uno de los mercados medievales más famosos de Cataluña.
La Plaza Gran es una explanada enlosada y rodeada por edificios de dos pisos construidos sobre porches. Estos, formados por arcos de medio punto o rebajados, se sostienen en pilares cuadrados y están cubiertos con vigas de madera. Cada porche de la plaza es diferente: se adapta al edificio que tiene encima.
No te pierdas: el mercado de Calaf, cada sábado. Sigue siendo uno de los más importantes de la Cataluña Central y Occidental. Además, se trata de un auténtico mercado de brazos, es decir, una plaza donde se contratan jornaleros en la temporada de la siega.
La Plaza Gran es una explanada enlosada y rodeada por edificios de dos pisos construidos sobre porches. Estos, formados por arcos de medio punto o rebajados, se sostienen en pilares cuadrados y están cubiertos con vigas de madera. Cada porche de la plaza es diferente: se adapta al edificio que tiene encima.
No te pierdas: el mercado de Calaf, cada sábado. Sigue siendo uno de los más importantes de la Cataluña Central y Occidental. Además, se trata de un auténtico mercado de brazos, es decir, una plaza donde se contratan jornaleros en la temporada de la siega.
residencias señoriales
Varias casas nobles de la villa se erigen alrededor de la plaza del siglo XIV al XIX. Destacan algunos edificios del siglo XVIII como cal Martorell, la casa Felip o la casa Nadal.
No te pierdas: cal Cortadellas (o cal Satorras), un edificio neoclásico con patio interior.
No te pierdas: cal Cortadellas (o cal Satorras), un edificio neoclásico con patio interior.
parroquia con atalaya
Santa Calamanda
| santa Calamanda | |
|---|---|
 Calaf, amb l’església de S. Jaume, on hi ha la despulla de la màrtir | |
| verge i màrtir | |
| Naixement | final del segle III? Calaf (Anoia)? |
| Defunció | ca. 303 o segle V |
| Enterrament | Església de Sant Jaume de Calaf |
| Commemoració en | Església Catòlica Romana |
| Canonització | s. XIV (reconeixement del culte immemorial) per Urbà V |
| Festivitat | 5 de febrer |
| Fets destacables | Probablement inexistent |
| Iconografia | Noia jove, sense braços, amb palma de martiri |
| Patronatge | Calaf |
Taula de continguts[amaga] |
[ Llegenda
El seu nom sembla procedir del llatí calamus —«canya» i en aquest cas, «amb forma de canya». Quasi res de la seva existència se sap amb certesa, i de la seva vida, les hagiografies en difereixen en gran mesura. Segons una tradició, recollida per Joan Amades, hauria estat una calafina que hauria mort verge per desobeir el prefecte Dacià, governador d'Hispània; el seu martiri hauria estat el dia 5 de febrer del govern de Dioclecià (ço és l'any 303); una segona versió és que hauria estat una cristiana a qui el seu pare hauria tallat els braços perquè no pogués senyar-se. Una altra versió indica [1] que hauria estat nada a Calaf, al llogaret de Soler Lladrús; companya de santa Úrsula de Colònia, hauria estat una de les onze noies degollades pels huns a Colònia quan tornaven d’una peregrinació a Roma; si fos així, hauria viscut entre el segle III i el V.Veneració
El que sembla més estès és que les despulles de la santa van arribar a Calaf, on foren venerades amb devoció. Quan al segle XVII es construí l’església de Sant Jaume, hom les va guardar en la cripta que s’hi va construir a posta (1649). Coetàniament, el papa Urbà VIII havia reconegut, per butlla pontifícia del 13 d’agost del 1624, el culte a la santa i la Confraria que li seria dedicada. La seva festa se celebra el 5 de febrer. Els Goigs que li són dedicats (Goigs a llaor de la gloriosa Verge i Màrtir Santa Calamanda, filla i patrona de la Vila de Calaf on es guarda el seu Cap venerable, edició del 1985) tenen música de mossèn Llorenç Guiteras.Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya [1] al 2012 hi havia 39 persones amb aquest nom a Catalunya, de les que 11 a l’Anoia, 9 al Barcelonès i 4 al Montsià.
La santa és venerada també al poble mexicà que porta el seu nom (Calamanda, poble de 1.700 habitants al municipi del Marqués, estat de Querétaro). Una imatge de la santa hi va ser portada al 2000 i hi fou solemnement coronada el 26 de maig del 2002. El poble en celebra la festa en l’aniversari de la coronació, a la darrera setmana de maig de cada any.
Referències
Enllaços
Santa Calamanda, verge i màrtir
Santa Calamanda, verge i màrtir, és venerada amb devoció a la capital de l’Alta Segarra, Calaf, des del segle XV. En honor seu, de qui la llegenda afirma que havia nascut a Calaf mateix, la vila celebra cada 5 de febrer la seva festa major d’hivern.
La tradició diu que Calamanda havia nascut a Calaf, al llogarret de Soler Lladrús, i que va patir martiri per part dels huns. Tot i la llegenda, sembla ser que Calamanda hauria sigut una de les onze noies degollades l’any 304 a Colònia quan tornaven d’una peregrinació a Roma.
Les despulles de la santa haurien arribat a Calaf sense que se sàpiga ben bé com, motiu pel qual hi és venerada amb devoció. Al segle XVII, quan es va construir l’església de Sant Jaume, els calafins hi van reservar una cripta en honor a Calamanda, on s’hi troben les restes de la santa.
L’any 2007 hi havia 51 persones que porten aquest nom arreu de Catalunya, segons dades de l’Idescat, localitzades a l’Anoia (11), el Barcelonès (14) i el Montsià (4). Per bé que, fa uns anys, els matrimonis calafins s’animaven a batejar les seves filles amb el nom de Calamanda, actualment la tradició ha anat força de baixa.
Al llarg del 5 de febrer, els calafins viuen la seva festa major petita amb intensitat. Sortint de missa, una cobla-orquestra de renom ofereix ball de migdia, tarda i vespre.
Text: Bernat Ferrer i Frigola
Imatge: cedida per Jaume Vila i Palà, arxiver de Calaf
http://www.festes.org/articles.php?id=617
A 5 de febrer, Calaf celebra santa Calamanda
La vida de la patrona de Calaf (Anoia), sant Calamanda, està plena d’incerteses. Com sol passar en d’altres casos, fins i tot la mateixa existència es posa en dubte. Allò que ningú pot negar, però, és que els calafins li han mostrat devoció, almenys des del segle XV; i que en data del 5 de febrer li dediquen la seva festa major d’hivern o petita. La tradició més estesa relata com Calamanda, nascuda a la mateixa població de Calaf, concretament al lloc de Soler Lladrús, va patir martiri pel fet de ser cristiana. El moment, lloc i causant de la seva mort es discuteix entre diverses versions: la Gran Enciclopèdia Catalana situa els fets en el segle VIII (1), Bernat Ferrer ho fa a l’any 304 i diu que va ser degollada pels huns quan anava de Colònia a Roma en peregrinació juntament amb deu noies més (2) mentre que Ramon Sargatal diu que hauria estat morta pels sarraïns al segle VIII (3). Finalment, uns goigs populars diuen que va ser morta per ordre de Dacià (4), personatge llegendari que hauria viscut al voltant de l’any 300. Joan Amades, seguint la versió més estesa, tot i que ben poc fiable, diu que “fou una de les onze mil verges (5)”. Les ‘onze mil verges’ és un tema recurrent en el món hagiogràfic fantàstic. Louis Réau explica que “els ossos trobats a partir del 1106 en un antic cementiri de Colònia, batejat com ‘ager Ursulanus’, perquè allà es va trobar una inscripció de anomenava una ‘virgo Ursula’ morta als divuit anys d’edat, van donar certes aparences de versemblança als relats llegendaris que més tard van ser embellits pel beat Hermann Josep de Steinfeld i l’abadessa visionària Isabel de Schönau (6)”. D’aquestes narracions en va sorgir la llegenda recollida per Iacopo da Varazze (7) en què l’esmentada Ursula, filla del rei de Gran Bretanya, va fer una viatge fins a Roma, acompanyada per onze donzelles –que cadascuna anava acompanyada de mil verges- on s’havia de casar amb rei pagà que havia de convertir-se al cristianisme. De tornada de Roma, on s’havia realitzat el casament, i a les portes de Colònia els huns haurien donat mort a tot el seguici. Una de les acompanyants seria, d’acord ambla tradició més nostrada, la calafina Calamanda. Josep Baucells (8) fa referència al culte que les ‘Onze mil verges’ havien tingut a Catalunya. Esmenta que s’havia estès per diverses ciutats, com Vic, Cervera i Lleida i, especialment, a Barcelona. En aqueta darrera ciutat, el bisbe Arnau de Gurb va fer edificar una capella en el seu honor, el 1268, i que no és cap altra que l’actual de santa Llúcia adossada al claustre de la catedral. Així mateix esmenta com “la devoció augmentà a partir del 1330, quan arribà a Barcelona el cap de santa Agonilla, una d’aquestes verges; més tard arribaren els caps de les santes Digna, Benigna (1356) i Lefana (1417)”.No seria gens sorprenent que, com un més d’aquests caps d’alguna de les suposades Onze mil verges, arribés el de santa Calamanda i que anés a parar a Calaf. En aquesta població, el 1649, es va construir una cripta a l’església de sant Jaume per acollir, precisament, la relíquia. També és cert que, amb l’aprovació del papa Urbà VIII, la devoció a santa Calamanda va prendre força a la població de l’Anoia i, fins i tot es va crear una Confraria en el seu honor. Les relíquies, guardades en un bust reliquiari, eren invocades –com solia ser habitual en el nostre país amb les restes santes- contra la sequera. Nota: Vull fer constar el meu agraïment a mossèn Joan Sanglas pel seu acolliment en la visita a l’església de Sant Jaume de Calaf
Bibliografia: 1 “Calamanda”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 5, p. 512 2 Ferrer, Bernat “Festa de Santa Calamanda” [en línia ] Festes.og. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 3 de febrer 2009] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=617 3 Sargatal, Ramon. Diccionari dels sants. Barcelona : Edicions 62, 1997, p. 43 4 Vegeu l’entrada “Dacià”de la Gran Enciclopèdia Catalana que en diu: “Personatge romà llegendari que hauria estat ‘praeses’ d’Hispània pels volts de l’any 300. Enviat per Dioclecià i Maximià per tal de perseguir els cristians…”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 8, p. 424 5 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol. 1, p. 736 6 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, tom 2, vol. 5, p. 300 7 Varazze, Iacopo da. La Leyenda dorada. Madrid: Alianza, [1990], vol. 2, p. 677 – 681 8 Baucells, Josep “Onze Mil Verges, les” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 16, p. 390
Bibliografia: 1 “Calamanda”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 5, p. 512 2 Ferrer, Bernat “Festa de Santa Calamanda” [en línia ] Festes.og. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 3 de febrer 2009] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=617 3 Sargatal, Ramon. Diccionari dels sants. Barcelona : Edicions 62, 1997, p. 43 4 Vegeu l’entrada “Dacià”de la Gran Enciclopèdia Catalana que en diu: “Personatge romà llegendari que hauria estat ‘praeses’ d’Hispània pels volts de l’any 300. Enviat per Dioclecià i Maximià per tal de perseguir els cristians…”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 8, p. 424 5 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol. 1, p. 736 6 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, tom 2, vol. 5, p. 300 7 Varazze, Iacopo da. La Leyenda dorada. Madrid: Alianza, [1990], vol. 2, p. 677 – 681 8 Baucells, Josep “Onze Mil Verges, les” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 16, p. 390
Etiquetes de comentaris: Sants
Calaf
Extensió: 9 km 2 Població: 3.630 h [2009] UTM: 3764 x ; 46214 y
Municipi , comprès dins la calma, o altiplà, de Calaf.
|
Situació i presentació
El municipi de Calaf, capital de la subcomarca de la Segarra Calafina o Alta Segarra, és el més petit del sector, després del de Sant Martí Sesgueioles, amb 9,22 km2, però s’hi concentra una part important de la població de la seva contrada. No té pràcticament hàbitat dispers, bé que el seu àmbit s’ha anat estenent en una àrea molt àmplia fora del nucli format entorn de la vila medieval.A més de la vila de Calaf, el terme comprèn la urbanització de la Pineda. L’envolten pel N el gran terme de Calonge de Segarra, pel NE el de Sant Pere Sallavinera, i pel sector S els Prats de Rei, Sant Martí Sesgueioles i Pujalt.
El terme ocupa el centre geogràfic de l’altiplà al qual dóna nom. Aquest altiplà, que forma part de la Depressió Central, és una extensa plataforma calcària, d’uns 700 m d’altitud mitjana, que marca la partió entre les aigües que aboquen al Segre (mitjançant el Riubregós i el Sió) i les que aboquen al Llobregat (a través de les rieres de Rajadell i l’Anoia). El municipi limita al N amb els puigs del Castell (685 m), de Sant Sebastià (765 m) i de Ferrera (759 m) i s’estén vers el S, sobretot en el sector central, en amples planures de camps de conreu. La part més accidentada i desèrtica és la que s’allarga vers l’W, per sobre de Sant Martí Sesgueioles i la Guàrdia Pilosa. El clima és mediterrani amb tendència continental, caracteritzat per un hivern llarg i molt fred, però un estiu curt i calorós. L’aridesa del terme és només trencada amb algunes clapes de matollars vers l’indret de Ferrera i el Soler Lladrús. La vegetació constituïda per brolles i garrigues ocupa els sectors no conreats, i els arbres més característics són l’alzina (de carrasca) i el roure de fulla petita. L’escassetat d’aigua ha estat un problema endèmic de Calaf, en part solucionat als darrers anys amb aigües portades de fora, ja que l’aigua del subsòl no és potable per la constitució del terreny.
Situat al centre de la contrada i en una cruïlla de camins, Calaf és el lloc de pas obligat per a tots els pobles del seu rodal. Ja antigament era el punt per on passaven les carrerades de transhumància que sortien del Berguedà, el Solsonès i l’Alt Urgell. Avui travessen el terme la carretera de Cervera a Manresa (N-141), que prop de Calaf enllaça amb l’Eix Transversal de Cervera a Girona (que facilita la comunicació amb Manresa), la C-1412 d’Igualada a Tremp, i carreteres locals: la de Sant Martí Sesgueioles i fins a Sant Guim de Freixenet, i la de Calaf a Pinós. Hi ha estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Lleida.
Al segle XIX els Prats de Rei mantenien encara la capitalitat religiosa i segles abans havien tingut l’administrativa de la regió. Calaf era el lloc més ben fortificat, el centre de mercat i fins va tenir mesures i moneda pròpia. La població i l’economiaLa població del muncipi (calafins) es concentra sobretot en el nucli de la vila. Es pot dir que Calaf gairebé no té pagesia aïllada. En concret el 1860, quan la vila tenia 251 cases, i el Soler Lladrús, 2, es consideraven masies només Cal Cotoner, Cal Met, Can Ferrera, Girifaràs, la Masia d’en Satorres, la Masia d’en Tapiol i la Torre d’en Caselles.Els documents del segle XIV, els primers conservats a l’arxiu municipal, testimonien una població força notable de menestrals, mercaders i fins una petita comunitat jueva. La primera estadística coneguda, dels volts del 1380, dóna a la població la xifra de 63 famílies, molt inferior a l,assolida abans de la Pesta Negra. Al llarg del segle XV, el cens es va mantenir estable, car tenia 66 famílies el 1497. Al llarg del segle XVI, temps en què es configurà la vila antiga, la població conegué un gran augment segons revelen el cens del 1515, que li dóna 91 focs, el del 1553, que li n’assenyala 128, i el del 1626, que li’n dóna 214. Durant els segles XVIII i XIX la població oscil·là entre els 1 200 i els 1 400 h, i és només a partir del 1920 i el 1930 que la població va créixer espectacularment, i encara més des dels anys cinquanta i fins a l’inici dels anys vuitanta, que passà a 2 206 h el 1950, 3 143 h el 1975 i 3 231 h el 1981. En les dècades del 1980 i 1990 la població va tornar a iniciar una lleugera davallada, com indicaven el cens del 1991, amb 3 207 h, i el cens del 2001, amb 2 975 h.A partir de les dades de població activa hom observa una recessió continuada del sector agrícola i ramader, ja que si el 1975 ocupava el 8,9% dels actius, la població ocupada en aquest sector el 2001 era del 3,58%. El terme municipal, molt planer, és ocupat en bona part per terres de conreu, gairebé totes de secà, dedicades als cereals (ordi i blat). La ramaderia es basa en la cria d’aviram i de bestiar porcí, i en menor grau en la cria de conills i de bestiar oví. Cal remarcar que l’extensió dels terrenys forestals va sofrir una important recessió sobretot en la dècada del 1980.
Les activitats menestrals i de comerç han tingut certa tradició en el municipi. A Calaf consten paraires des del segle XIV, que el 1516 ja formaven confraria. Calaf havia tingut moneda pròpia als segles XII i XIII, i al segle XIV hi havia un grup de famílies jueves, que devien ser menys de deu ja que mai no formaren aljama, a les quals acudien a demanar diners gent dels pobles veïns (Pujalt i Sant Martí Sesgueioles). La indústria ha esdevingut la base de l’economia local amb el 42,59% dels ocupats. L’estructura és prou diversificada, però el sector més important és el dels materials de construcció, com ara les terres cuites (maons, teules). També hi ha indústria tèxtil, de maquinària agrícola i de la construcció. El municipi és situat en una zona lignitífera que ha estat explotada de manera intermitent amb l’extracció de les mines.
Les activitats menestrals i de comerç han tingut certa tradició en el municipi. A Calaf consten paraires des del segle XIV, que el 1516 ja formaven confraria. Calaf havia tingut moneda pròpia als segles XII i XIII, i al segle XIV hi havia un grup de famílies jueves, que devien ser menys de deu ja que mai no formaren aljama, a les quals acudien a demanar diners gent dels pobles veïns (Pujalt i Sant Martí Sesgueioles). La indústria ha esdevingut la base de l’economia local amb el 42,59% dels ocupats. L’estructura és prou diversificada, però el sector més important és el dels materials de construcció, com ara les terres cuites (maons, teules). També hi ha indústria tèxtil, de maquinària agrícola i de la construcció. El municipi és situat en una zona lignitífera que ha estat explotada de manera intermitent amb l’extracció de les mines.
La capitalitat econòmica de Calaf s’exercia antigament sobretot pels mercats i les fires. El mercat de Calaf, tan famós fins i tot per les contalles, que l’han fet passar al camp de les dites folklòriques, existia des d’abans del 1345, ja que un privilegi dels vescomtes de Cardona d’aquell any faculta només els jurats de Calaf, i no els particulars, d’arrendar bancs i taules als venedors del mercat. Un altre privilegi del rei Pere III, donat dos anys més tard (1347), autoritza que puguin assistir als mercats i les fires de Calaf els habitants dels Prats de Rei i de Sant Martí Sesgueioles, que eren súbdits reials. La importància del mercat de Calaf s’ha anat mantenint, amb un àmbit que ultrapassa el terme municipal. Se celebra el dissabte a la plaça dels Arbres; és molt concorregut i un element de primer ordre pel que fa a la cohesió de la subcomarca de la Segarra Calafina. La fira de setembre del Mercat de Calaf coincideix amb la celebració de la festa major.La vila de CalafLa vila de Calaf (685 m d’altitud), que tenia 3 076 h el 2005, va néixer al peu del castell i es va anar estenent, pel costat de migdia, inicialment encerclada dins un primer cinyell de muralles, que va ultrapassar a mitjan segle XIV i després va originar el Raval i el Passeig, de carrers més rectilinis que arriben fins a l’estació del tren o la carretera de Manresa. D’aquest cercle de muralles en resten vestigis de dos portals (el de Xorriguera i el de l’Hospital), bé que aquests corresponen a una reedificació dels murs feta entorn del 1584. L’element més antic és una gran torre quadrada adossada a l’antic hospital. L’antic mercadal es va originar a mitjan segle XIV, a l’extrem S de la població, on ara hi ha la Plaça Gran, a l’extrem de la qual els prohoms de la vila van erigir la capella de Sant Miquel, poc abans del 1356, amb una confraria i un sacerdot beneficiat. L’augment demogràfic que es produí durant el segle XVI a causa de la configuració de la vila antiga, amb els seus carrerons estrets i cases amb pòrtics tots encerclats per les fortificacions o muralles alçades entorn del 1580, féu necessari de desplaçar l’església parroquial de Sant Jaume al centre de la vila on era emplaçada l’antiga capella de Sant Miquel. Inicià l’obra el prior Francesc Sala (1597-1634) i es va acabar o almenys inaugurar al culte el 1639. La nova església és un notable edifici de la fi de l’època gòtica, composta d’una gran nau amb capelles laterals i una cripta sota el presbiteri per a contenir les restes de santa Calamanda, d’una gran veneració local i amb confraria pròpia. Vers l’any 1670 es va construir la seva façana i l’esvelt campanar d’uns 52 m que li fa costat, un dels més alts de Catalunya. Les obres duraren fins el 1720.La vila continuà expandint-se pel Raval, on es creà una plaça nova i amples carrers en els camins que desemboquen en la carretera de Manresa i en l’estació del ferrocarril. El gran creixement que va experimentar Calaf des dels anys quaranta va fer envoltar la població de cases noves entorn de l’antic Raval i vers el sector de llevant; també es van renovar cases del sector antic. Aquest creixement va anar acompanyat d’una sèrie de millores en l’aspecte urbanístic de pavimentació de carrers i places, com la de l’antiga plaça del Mercat o de l’Església. A mig quilòmetre del centre urbà es localitza la urbanització de la Pineda, que tenia 195 h el 2005.Ultra les restes de portals i muralles, l’església parroquial de Sant Jaume i la Plaça Gran, porticada, la vila de Calaf té alguns edificis notables, com l’antiga Casa Satorras (abans Casa Cortadelles), la Casa Servitge, la Casa Mensa, Cal Nadal, Cal Torrescassana, l’antic Hospital de la vila o el que resta del convent franciscà.
La Casa Cortadelles, situada al carrer de Sant Jaume, és un notable edifici neoclàssic del segle XVIII, amb columnes estriades i altres elements arquitectònics de pedra, que revela la importància dels antics estadants, notables comerciants de gra i una de les famílies més destacades de la vila. Els Cortadelles es dedicaren a administrar diversos pobles de la província de Terol i participaven com a intermediaris de l’arrendament dels drets del ducat de Cardona. La casa, que passà després a la família Satorras, conserva l’antic mobiliari i una notable biblioteca i arxiu.
Can Segarra és una noble casa que s’alça a l’extrem del carrer del Ravalet i dóna a la plaça del Firal, lloc on se celebraven les fires de bestiar. Pertany a la família Figuerola, propietària de moltes terres de la població i que, com els Satorras, es dedicaven al comerç de productes d’artesania, gra i vi i administraven diferents poblacions del ducat de Cardona. Fill d’aquesta casa fou Laureà Figuerola i Ballester, ministre de finances durant la Primera República i president del Senat.
Can Torrescassana és una casa del carrer de Sant Jaume, que va fundar el doctor Raimon d’Abadal. Entre els fills de la casa cal destacar el doctor Isidre d’Abadal, prior de Sant Jaume de Calaf. Un altre fill de la casa, Jaume d’Abadal i Camats, fou agraciat pel rei Carles II l’any 1675 amb el títol de ciutadà honrat de Barcelona. La casa canvià de nom en entrar-hi Joan Antoni Torrescassana, catedràtic de la Universitat de Cervera. Durant la guerra del Francès s’hostatjà en aquesta casa el general Vendôme i fou gràcies a la intervenció de Joaquim Torrescassana que es pogueren evitar molts estralls dels francesos a la comarca. El nom actual de la casa és Can Matrícules i es troba repartida entre diversos llogaters i botiguers.
La Torre de l’Arc de ldHospital és una altra casa situada a l’extrem del nucli urbà, a prop de la carretera de Solsona. Data de temps immemorial i antigament s’anomenà la Torre d’en Caselles. Fou reformada a la fi del segle XIX, però conserva encara una noble fesomia de típica casa de pagès catalana amb una façana de dotze arcades.
L’Hospital és una de les fundacions més antigues de Calaf, ja que existia des d’abans del 1559. Es troba al peu del castell i és un edifici sever, de pedra ben escairada, en el qual es destaquen una torre quadrada i un portal adovellat pel qual es puja al castell. Durant el segle XVIII es regia per una junta de prohoms presidida per un eclesiàstic, i tenia l’obligació, imposada pels fundadors, d’acollir els malalts i els vells de la vila, amb preferència els de llinatge del fundador i del dotador, i després d’aquests, els pobres vianants. Fou restaurat el 1873, i de nou el 1884, i ocupat per religioses carmelitanes de la caritat. Aviat deixà de ser hospital i es convertí en un col·legi per a nenes. Aleshores la seva església es dedicà a la Mare de Déu del Carme. Les mares carmelitanes estigueren a Calaf fins el 1936. Després de la guerra civil de 1936-39, el col·legi fou dirigit per germanes dominiques de l’ensenyança. Fou abandonat el 1965, any en què les monges passaren a un nou edifici col·legi fet a la vila. Actualment s’ha rehabilitat com a centre cívic de la vila.
El convent de Sant Francesc, situat davant l’estació, ocupa, com ja s’ha dit, el solar de l’antic priorat de Sant Jaume. Els franciscans, establerts a Calaf el 1696, el van construir entre el 1715 i el 1729. L’església fou acabada entorn del 1750. El convent fou exclaustrat el 1822 i definitivament el 1835; aleshores el seu edifici fou venut a particulars. Al final de la dècada del 1990 es trobava en estat d’abandonament.
La vida associativa de la vila de Calaf és força important, i entre les entitats més destacades cal esmentar el Casal de Calaf, fundat el 1925, que disposa d’una sala de teatre, i el Grup Excursionista de Calaf, a més de diverses societats i equips esportius. La institució amb més solera és la Unió Calafina, fundada el 1890, que el 1930 integrà una sala de teatre. Entre els locals culturals cal mencionar la biblioteca i l’arxiu municipial.
La vila celebra la festa major d’hivern de Santa Calamanda pel febrer, i al setembre es fa la fira anomenada Mercat de Calaf, que coincideix amb la festa major. Finalment, al novembre se celebra la fira de Tots Sants. És molt tradicional la representació dels Pastorets per les festes de Nadal. Altres festes introduïdes en la dècada del 1990 són el Festival de Música Tradicional, al juny, i una trobada internacional d’escultors; les escultures es poden contemplar pels carrers i voltants de la vila. Altres indrets del termeEl castell de Calaf i el priorat de Sant JaumeEl castell de Calaf, que corona el puig que domina la vila, guarda encara una bona part del seu perímetre de murs, algunes torres d’angle i rengles d’espitlleres. Tingué castlans propis o guardians fins al segle XV. La seva història és la de la població, de la qual fou l’acròpoli o darrera defensa. Al peu dels murs hi havia l’església parroquial de Sant Pere de Calaf o del Castell, esmentada des del 1040, que fou la primitiva parroquial de la vila, fins al segle XIV, en què fou desplaçada per l’església del priorat canonical de Sant Jaume, que esdevingué la parroquial; Sant Pere en fou la sufragània. Pel seu mal estat va caure el 1781.
El priorat canonical de Sant Jaume és la segona fita històrica de Calaf. Inicialment era situat vers el S del castell, en el mateix solar on el 1715 es va erigir el convent de franciscans, les ruïnes del qual encara s’alcen davant de l’estació. Aquest priorat es va erigir el 1069 com a filial de l’abadia canonical de Sant Vicenç de Cardona. L’antic priorat fou abandonat el 1639, quan es va inaugurar la nova església parroquial a la plaça del mercadal. Sant SebastiàAl puig, entre el castell de Calaf i Can Ferrera, hi ha la capella de Sant Sebastià. Aquesta capella votiva fou erigida pels jurats de Calaf entorn del 1690 per haver-se deslliurat la població d’una de les pestes que per aquell temps devastaven el país. El 1980 s’hi construí una cisternafont i s’arranjà el voltant. El lloc, des d’on es pot gaudir d’una magnífica vista que s’estén sobre la comarca, és visitat pels calafins el dia primer de maig, que se celebra la festa del vot del poble i un aplec.
La històriaEl primer document que esmenta Calaf és de l’any 1015 quan el comte Ramon Borrell va donar a l’església de Sant Pere de Vic i al seu bisbe Borrell el lloc de Calaf perquè el repoblessin. El mateix any el bisbe va encomanar al levita Guillem d’Oló o de Mediona —el mateix que nou anys més tard repoblaria i organitzaria els termes de Montbui, Ocelló i Tous— el puig de Calaf, de Calafell i de Ferrera. El levita Guillem va ocupar i organitzar tot seguit el territori i alçà el castell de Calaf en el primer dels esmentats puigs; el segon sembla que és el que ara s’anomena de Sant Sebastià, i el tercer, el de Ferrera, va tenir, i té encara, una antiga casa del mateix nom (Can Ferrera), que fou una casa forta i després una de les poques masies que tingué tradicionalment el terme de Calaf.
L’any 1038, en el litigi entre l’Església de Vic, representada pel bisbe Oliba, i el vescomte Folc de Cardona, el seu germà Eriball, bisbe d’Urgell, i la seva mare Engúncia, els jutges donaren la raó als vescomtes. Aquests, però, és possible que en reconeixement de l’acció de l’Església de Vic, cediren al bisbe Oliba el dret superior o eminent del castell i se’n reservaren el domini immediat; també li cediren per pactes posteriors del 1087 una parellada de terra, la quarta part dels esplets de les vinyes, el domini sobre un home del terme i el compromís de no batre moneda a Calaf sense donar-ne al bisbe la porció corresponent. Sota aquest estatut jurídic estigué en endavant el castell i terme de Calaf.
La Casa Cortadelles, situada al carrer de Sant Jaume, és un notable edifici neoclàssic del segle XVIII, amb columnes estriades i altres elements arquitectònics de pedra, que revela la importància dels antics estadants, notables comerciants de gra i una de les famílies més destacades de la vila. Els Cortadelles es dedicaren a administrar diversos pobles de la província de Terol i participaven com a intermediaris de l’arrendament dels drets del ducat de Cardona. La casa, que passà després a la família Satorras, conserva l’antic mobiliari i una notable biblioteca i arxiu.
Can Segarra és una noble casa que s’alça a l’extrem del carrer del Ravalet i dóna a la plaça del Firal, lloc on se celebraven les fires de bestiar. Pertany a la família Figuerola, propietària de moltes terres de la població i que, com els Satorras, es dedicaven al comerç de productes d’artesania, gra i vi i administraven diferents poblacions del ducat de Cardona. Fill d’aquesta casa fou Laureà Figuerola i Ballester, ministre de finances durant la Primera República i president del Senat.
Can Torrescassana és una casa del carrer de Sant Jaume, que va fundar el doctor Raimon d’Abadal. Entre els fills de la casa cal destacar el doctor Isidre d’Abadal, prior de Sant Jaume de Calaf. Un altre fill de la casa, Jaume d’Abadal i Camats, fou agraciat pel rei Carles II l’any 1675 amb el títol de ciutadà honrat de Barcelona. La casa canvià de nom en entrar-hi Joan Antoni Torrescassana, catedràtic de la Universitat de Cervera. Durant la guerra del Francès s’hostatjà en aquesta casa el general Vendôme i fou gràcies a la intervenció de Joaquim Torrescassana que es pogueren evitar molts estralls dels francesos a la comarca. El nom actual de la casa és Can Matrícules i es troba repartida entre diversos llogaters i botiguers.
La Torre de l’Arc de ldHospital és una altra casa situada a l’extrem del nucli urbà, a prop de la carretera de Solsona. Data de temps immemorial i antigament s’anomenà la Torre d’en Caselles. Fou reformada a la fi del segle XIX, però conserva encara una noble fesomia de típica casa de pagès catalana amb una façana de dotze arcades.
L’Hospital és una de les fundacions més antigues de Calaf, ja que existia des d’abans del 1559. Es troba al peu del castell i és un edifici sever, de pedra ben escairada, en el qual es destaquen una torre quadrada i un portal adovellat pel qual es puja al castell. Durant el segle XVIII es regia per una junta de prohoms presidida per un eclesiàstic, i tenia l’obligació, imposada pels fundadors, d’acollir els malalts i els vells de la vila, amb preferència els de llinatge del fundador i del dotador, i després d’aquests, els pobres vianants. Fou restaurat el 1873, i de nou el 1884, i ocupat per religioses carmelitanes de la caritat. Aviat deixà de ser hospital i es convertí en un col·legi per a nenes. Aleshores la seva església es dedicà a la Mare de Déu del Carme. Les mares carmelitanes estigueren a Calaf fins el 1936. Després de la guerra civil de 1936-39, el col·legi fou dirigit per germanes dominiques de l’ensenyança. Fou abandonat el 1965, any en què les monges passaren a un nou edifici col·legi fet a la vila. Actualment s’ha rehabilitat com a centre cívic de la vila.
El convent de Sant Francesc, situat davant l’estació, ocupa, com ja s’ha dit, el solar de l’antic priorat de Sant Jaume. Els franciscans, establerts a Calaf el 1696, el van construir entre el 1715 i el 1729. L’església fou acabada entorn del 1750. El convent fou exclaustrat el 1822 i definitivament el 1835; aleshores el seu edifici fou venut a particulars. Al final de la dècada del 1990 es trobava en estat d’abandonament.
La vida associativa de la vila de Calaf és força important, i entre les entitats més destacades cal esmentar el Casal de Calaf, fundat el 1925, que disposa d’una sala de teatre, i el Grup Excursionista de Calaf, a més de diverses societats i equips esportius. La institució amb més solera és la Unió Calafina, fundada el 1890, que el 1930 integrà una sala de teatre. Entre els locals culturals cal mencionar la biblioteca i l’arxiu municipial.
La vila celebra la festa major d’hivern de Santa Calamanda pel febrer, i al setembre es fa la fira anomenada Mercat de Calaf, que coincideix amb la festa major. Finalment, al novembre se celebra la fira de Tots Sants. És molt tradicional la representació dels Pastorets per les festes de Nadal. Altres festes introduïdes en la dècada del 1990 són el Festival de Música Tradicional, al juny, i una trobada internacional d’escultors; les escultures es poden contemplar pels carrers i voltants de la vila. Altres indrets del termeEl castell de Calaf i el priorat de Sant JaumeEl castell de Calaf, que corona el puig que domina la vila, guarda encara una bona part del seu perímetre de murs, algunes torres d’angle i rengles d’espitlleres. Tingué castlans propis o guardians fins al segle XV. La seva història és la de la població, de la qual fou l’acròpoli o darrera defensa. Al peu dels murs hi havia l’església parroquial de Sant Pere de Calaf o del Castell, esmentada des del 1040, que fou la primitiva parroquial de la vila, fins al segle XIV, en què fou desplaçada per l’església del priorat canonical de Sant Jaume, que esdevingué la parroquial; Sant Pere en fou la sufragània. Pel seu mal estat va caure el 1781.
El priorat canonical de Sant Jaume és la segona fita històrica de Calaf. Inicialment era situat vers el S del castell, en el mateix solar on el 1715 es va erigir el convent de franciscans, les ruïnes del qual encara s’alcen davant de l’estació. Aquest priorat es va erigir el 1069 com a filial de l’abadia canonical de Sant Vicenç de Cardona. L’antic priorat fou abandonat el 1639, quan es va inaugurar la nova església parroquial a la plaça del mercadal. Sant SebastiàAl puig, entre el castell de Calaf i Can Ferrera, hi ha la capella de Sant Sebastià. Aquesta capella votiva fou erigida pels jurats de Calaf entorn del 1690 per haver-se deslliurat la població d’una de les pestes que per aquell temps devastaven el país. El 1980 s’hi construí una cisternafont i s’arranjà el voltant. El lloc, des d’on es pot gaudir d’una magnífica vista que s’estén sobre la comarca, és visitat pels calafins el dia primer de maig, que se celebra la festa del vot del poble i un aplec.
La històriaEl primer document que esmenta Calaf és de l’any 1015 quan el comte Ramon Borrell va donar a l’església de Sant Pere de Vic i al seu bisbe Borrell el lloc de Calaf perquè el repoblessin. El mateix any el bisbe va encomanar al levita Guillem d’Oló o de Mediona —el mateix que nou anys més tard repoblaria i organitzaria els termes de Montbui, Ocelló i Tous— el puig de Calaf, de Calafell i de Ferrera. El levita Guillem va ocupar i organitzar tot seguit el territori i alçà el castell de Calaf en el primer dels esmentats puigs; el segon sembla que és el que ara s’anomena de Sant Sebastià, i el tercer, el de Ferrera, va tenir, i té encara, una antiga casa del mateix nom (Can Ferrera), que fou una casa forta i després una de les poques masies que tingué tradicionalment el terme de Calaf.
L’any 1038, en el litigi entre l’Església de Vic, representada pel bisbe Oliba, i el vescomte Folc de Cardona, el seu germà Eriball, bisbe d’Urgell, i la seva mare Engúncia, els jutges donaren la raó als vescomtes. Aquests, però, és possible que en reconeixement de l’acció de l’Església de Vic, cediren al bisbe Oliba el dret superior o eminent del castell i se’n reservaren el domini immediat; també li cediren per pactes posteriors del 1087 una parellada de terra, la quarta part dels esplets de les vinyes, el domini sobre un home del terme i el compromís de no batre moneda a Calaf sense donar-ne al bisbe la porció corresponent. Sota aquest estatut jurídic estigué en endavant el castell i terme de Calaf.
Calaf
Santa Calamanda, verge i màrtir, és la santa patrona de Calaf. Venerada com a santa per l’Església catòlica, es tracta d’un personatge llegendari, probablement inexistent, la tradició del qual es va originar arran d’unes relíquies arribades a l’església. A partir d’elles, es va construir una història que vinculés aquestes relíquies a Calaf.
Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya [1] al 2012 hi havia 39 persones amb aquest nom a Catalunya, de les que 11 a l’Anoia, 9 al Barcelonès i 4 al Montsià.
La santa és venerada també al poble mexicà que porta el seu nom (Calamanda, poble de 1.700 habitants al municipi del Marqués, estat de Querétaro). Una imatge de la santa hi va ser portada al 2000 i hi fou solemnement coronada el 26 de maig del 2002. El poble en celebra la festa en l’aniversari de la coronació, a la darrera setmana de maig de cada any.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Calamanda
La villa de Calaf nace el siglo XI al pie del castillo. En el siglo XIV, los vizcondes de Cardona establecieron el mercado que, desde su creación, fue uno de los más importantes de Cataluña. Este ha condicionado el desarrollo del municipio de l’Anoia y es su seña de identidad.
¿Quién no ha oído la expresión “Esto parece un mercado de Calaf” cuando todo el mundo habla y nadie se entiende? El responsable es Apel·les Mestres que escribió una fábula en la que, durante un día de mercado en invierno, el frío hizo que se quedaran heladas las palabras de los vendedores y compradores de la plaza. Cuando salió el sol y las desheló, las conversaciones se mezclaron dando lugar a una caótica Babel.
No te preocupes por tus palabras y acércate este encantador municipio. Encontrarás pequeñas joyas que no puedes pasar por alto.
¿Quién no ha oído la expresión “Esto parece un mercado de Calaf” cuando todo el mundo habla y nadie se entiende? El responsable es Apel·les Mestres que escribió una fábula en la que, durante un día de mercado en invierno, el frío hizo que se quedaran heladas las palabras de los vendedores y compradores de la plaza. Cuando salió el sol y las desheló, las conversaciones se mezclaron dando lugar a una caótica Babel.
No te preocupes por tus palabras y acércate este encantador municipio. Encontrarás pequeñas joyas que no puedes pasar por alto.
una fortaleza recuperada
El castillo, situado estratégicamente en la parte alta de la población, había sido el centro neurálgico de Calaf durante 4 siglos. Es allí donde se crea la moneda de plata de Calaf, ya en el siglo XI.
Las nuevas y crecientes actividades comerciales trasladan el centro hacia la plaza, donde se establece el mercado. Finalmente, el castillo de Calaf se hunde el año 1781. En 2006 comenzaron las tareas de restauración para recuperar la estructura exterior del edificio, que acabaron en marzo de este año. El interior también es visitable.
No te pierdas: las puertas de las murallas del castillo: la de Xurriguera y la del Hospital.
Las nuevas y crecientes actividades comerciales trasladan el centro hacia la plaza, donde se establece el mercado. Finalmente, el castillo de Calaf se hunde el año 1781. En 2006 comenzaron las tareas de restauración para recuperar la estructura exterior del edificio, que acabaron en marzo de este año. El interior también es visitable.
No te pierdas: las puertas de las murallas del castillo: la de Xurriguera y la del Hospital.
un centro muy vivo
En el centro de la villa de Calaf se encuentra la Plaza Gran, el emplazamiento de uno de los mercados medievales más famosos de Cataluña.
La Plaza Gran es una explanada enlosada y rodeada por edificios de dos pisos construidos sobre porches. Estos, formados por arcos de medio punto o rebajados, se sostienen en pilares cuadrados y están cubiertos con vigas de madera. Cada porche de la plaza es diferente: se adapta al edificio que tiene encima.
No te pierdas: el mercado de Calaf, cada sábado. Sigue siendo uno de los más importantes de la Cataluña Central y Occidental. Además, se trata de un auténtico mercado de brazos, es decir, una plaza donde se contratan jornaleros en la temporada de la siega.
La Plaza Gran es una explanada enlosada y rodeada por edificios de dos pisos construidos sobre porches. Estos, formados por arcos de medio punto o rebajados, se sostienen en pilares cuadrados y están cubiertos con vigas de madera. Cada porche de la plaza es diferente: se adapta al edificio que tiene encima.
No te pierdas: el mercado de Calaf, cada sábado. Sigue siendo uno de los más importantes de la Cataluña Central y Occidental. Además, se trata de un auténtico mercado de brazos, es decir, una plaza donde se contratan jornaleros en la temporada de la siega.
residencias señoriales
Varias casas nobles de la villa se erigen alrededor de la plaza del siglo XIV al XIX. Destacan algunos edificios del siglo XVIII como cal Martorell, la casa Felip o la casa Nadal.
No te pierdas: cal Cortadellas (o cal Satorras), un edificio neoclásico con patio interior.
No te pierdas: cal Cortadellas (o cal Satorras), un edificio neoclásico con patio interior.
parroquia con atalaya
Santa Calamanda
| santa Calamanda | |
|---|---|
| Calaf, amb l’església de S. Jaume, on hi ha la despulla de la màrtir | |
| verge i màrtir | |
| Naixement | final del segle III? Calaf (Anoia)? |
| Defunció | ca. 303 o segle V |
| Enterrament | Església de Sant Jaume de Calaf |
| Commemoració en | Església Catòlica Romana |
| Canonització | s. XIV (reconeixement del culte immemorial) per Urbà V |
| Festivitat | 5 de febrer |
| Fets destacables | Probablement inexistent |
| Iconografia | Noia jove, sense braços, amb palma de martiri |
| Patronatge | Calaf |
Taula de continguts[amaga] |
[ Llegenda
El seu nom sembla procedir del llatí calamus —«canya» i en aquest cas, «amb forma de canya». Quasi res de la seva existència se sap amb certesa, i de la seva vida, les hagiografies en difereixen en gran mesura. Segons una tradició, recollida per Joan Amades, hauria estat una calafina que hauria mort verge per desobeir el prefecte Dacià, governador d'Hispània; el seu martiri hauria estat el dia 5 de febrer del govern de Dioclecià (ço és l'any 303); una segona versió és que hauria estat una cristiana a qui el seu pare hauria tallat els braços perquè no pogués senyar-se. Una altra versió indica [1] que hauria estat nada a Calaf, al llogaret de Soler Lladrús; companya de santa Úrsula de Colònia, hauria estat una de les onze noies degollades pels huns a Colònia quan tornaven d’una peregrinació a Roma; si fos així, hauria viscut entre el segle III i el V.Veneració
El que sembla més estès és que les despulles de la santa van arribar a Calaf, on foren venerades amb devoció. Quan al segle XVII es construí l’església de Sant Jaume, hom les va guardar en la cripta que s’hi va construir a posta (1649). Coetàniament, el papa Urbà VIII havia reconegut, per butlla pontifícia del 13 d’agost del 1624, el culte a la santa i la Confraria que li seria dedicada. La seva festa se celebra el 5 de febrer. Els Goigs que li són dedicats (Goigs a llaor de la gloriosa Verge i Màrtir Santa Calamanda, filla i patrona de la Vila de Calaf on es guarda el seu Cap venerable, edició del 1985) tenen música de mossèn Llorenç Guiteras.Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya [1] al 2012 hi havia 39 persones amb aquest nom a Catalunya, de les que 11 a l’Anoia, 9 al Barcelonès i 4 al Montsià.
La santa és venerada també al poble mexicà que porta el seu nom (Calamanda, poble de 1.700 habitants al municipi del Marqués, estat de Querétaro). Una imatge de la santa hi va ser portada al 2000 i hi fou solemnement coronada el 26 de maig del 2002. El poble en celebra la festa en l’aniversari de la coronació, a la darrera setmana de maig de cada any.
Referències
Enllaços
Santa Calamanda, verge i màrtir, és venerada amb devoció a la capital de l’Alta Segarra, Calaf, des del segle XV. En honor seu, de qui la llegenda afirma que havia nascut a Calaf mateix, la vila celebra cada 5 de febrer la seva festa major d’hivern.
La tradició diu que Calamanda havia nascut a Calaf, al llogarret de Soler Lladrús, i que va patir martiri per part dels huns. Tot i la llegenda, sembla ser que Calamanda hauria sigut una de les onze noies degollades l’any 304 a Colònia quan tornaven d’una peregrinació a Roma.
Les despulles de la santa haurien arribat a Calaf sense que se sàpiga ben bé com, motiu pel qual hi és venerada amb devoció. Al segle XVII, quan es va construir l’església de Sant Jaume, els calafins hi van reservar una cripta en honor a Calamanda, on s’hi troben les restes de la santa.
L’any 2007 hi havia 51 persones que porten aquest nom arreu de Catalunya, segons dades de l’Idescat, localitzades a l’Anoia (11), el Barcelonès (14) i el Montsià (4). Per bé que, fa uns anys, els matrimonis calafins s’animaven a batejar les seves filles amb el nom de Calamanda, actualment la tradició ha anat força de baixa.
Al llarg del 5 de febrer, els calafins viuen la seva festa major petita amb intensitat. Sortint de missa, una cobla-orquestra de renom ofereix ball de migdia, tarda i vespre.
Text: Bernat Ferrer i Frigola
Imatge: cedida per Jaume Vila i Palà, arxiver de Calaf
http://www.festes.org/articles.php?id=617
A 5 de febrer, Calaf celebra santa Calamanda
La vida de la patrona de Calaf (Anoia), sant Calamanda, està plena d’incerteses. Com sol passar en d’altres casos, fins i tot la mateixa existència es posa en dubte. Allò que ningú pot negar, però, és que els calafins li han mostrat devoció, almenys des del segle XV; i que en data del 5 de febrer li dediquen la seva festa major d’hivern o petita. La tradició més estesa relata com Calamanda, nascuda a la mateixa població de Calaf, concretament al lloc de Soler Lladrús, va patir martiri pel fet de ser cristiana. El moment, lloc i causant de la seva mort es discuteix entre diverses versions: la Gran Enciclopèdia Catalana situa els fets en el segle VIII (1), Bernat Ferrer ho fa a l’any 304 i diu que va ser degollada pels huns quan anava de Colònia a Roma en peregrinació juntament amb deu noies més (2) mentre que Ramon Sargatal diu que hauria estat morta pels sarraïns al segle VIII (3). Finalment, uns goigs populars diuen que va ser morta per ordre de Dacià (4), personatge llegendari que hauria viscut al voltant de l’any 300. Joan Amades, seguint la versió més estesa, tot i que ben poc fiable, diu que “fou una de les onze mil verges (5)”. Les ‘onze mil verges’ és un tema recurrent en el món hagiogràfic fantàstic. Louis Réau explica que “els ossos trobats a partir del 1106 en un antic cementiri de Colònia, batejat com ‘ager Ursulanus’, perquè allà es va trobar una inscripció de anomenava una ‘virgo Ursula’ morta als divuit anys d’edat, van donar certes aparences de versemblança als relats llegendaris que més tard van ser embellits pel beat Hermann Josep de Steinfeld i l’abadessa visionària Isabel de Schönau (6)”. D’aquestes narracions en va sorgir la llegenda recollida per Iacopo da Varazze (7) en què l’esmentada Ursula, filla del rei de Gran Bretanya, va fer una viatge fins a Roma, acompanyada per onze donzelles –que cadascuna anava acompanyada de mil verges- on s’havia de casar amb rei pagà que havia de convertir-se al cristianisme. De tornada de Roma, on s’havia realitzat el casament, i a les portes de Colònia els huns haurien donat mort a tot el seguici. Una de les acompanyants seria, d’acord ambla tradició més nostrada, la calafina Calamanda. Josep Baucells (8) fa referència al culte que les ‘Onze mil verges’ havien tingut a Catalunya. Esmenta que s’havia estès per diverses ciutats, com Vic, Cervera i Lleida i, especialment, a Barcelona. En aqueta darrera ciutat, el bisbe Arnau de Gurb va fer edificar una capella en el seu honor, el 1268, i que no és cap altra que l’actual de santa Llúcia adossada al claustre de la catedral. Així mateix esmenta com “la devoció augmentà a partir del 1330, quan arribà a Barcelona el cap de santa Agonilla, una d’aquestes verges; més tard arribaren els caps de les santes Digna, Benigna (1356) i Lefana (1417)”.No seria gens sorprenent que, com un més d’aquests caps d’alguna de les suposades Onze mil verges, arribés el de santa Calamanda i que anés a parar a Calaf. En aquesta població, el 1649, es va construir una cripta a l’església de sant Jaume per acollir, precisament, la relíquia. També és cert que, amb l’aprovació del papa Urbà VIII, la devoció a santa Calamanda va prendre força a la població de l’Anoia i, fins i tot es va crear una Confraria en el seu honor. Les relíquies, guardades en un bust reliquiari, eren invocades –com solia ser habitual en el nostre país amb les restes santes- contra la sequera. Nota: Vull fer constar el meu agraïment a mossèn Joan Sanglas pel seu acolliment en la visita a l’església de Sant Jaume de Calaf
Bibliografia: 1 “Calamanda”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 5, p. 512 2 Ferrer, Bernat “Festa de Santa Calamanda” [en línia ] Festes.og. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 3 de febrer 2009] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=617 3 Sargatal, Ramon. Diccionari dels sants. Barcelona : Edicions 62, 1997, p. 43 4 Vegeu l’entrada “Dacià”de la Gran Enciclopèdia Catalana que en diu: “Personatge romà llegendari que hauria estat ‘praeses’ d’Hispània pels volts de l’any 300. Enviat per Dioclecià i Maximià per tal de perseguir els cristians…”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 8, p. 424 5 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol. 1, p. 736 6 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, tom 2, vol. 5, p. 300 7 Varazze, Iacopo da. La Leyenda dorada. Madrid: Alianza, [1990], vol. 2, p. 677 – 681 8 Baucells, Josep “Onze Mil Verges, les” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 16, p. 390
Bibliografia: 1 “Calamanda”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 5, p. 512 2 Ferrer, Bernat “Festa de Santa Calamanda” [en línia ] Festes.og. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 3 de febrer 2009] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=617 3 Sargatal, Ramon. Diccionari dels sants. Barcelona : Edicions 62, 1997, p. 43 4 Vegeu l’entrada “Dacià”de la Gran Enciclopèdia Catalana que en diu: “Personatge romà llegendari que hauria estat ‘praeses’ d’Hispània pels volts de l’any 300. Enviat per Dioclecià i Maximià per tal de perseguir els cristians…”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 8, p. 424 5 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol. 1, p. 736 6 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, tom 2, vol. 5, p. 300 7 Varazze, Iacopo da. La Leyenda dorada. Madrid: Alianza, [1990], vol. 2, p. 677 – 681 8 Baucells, Josep “Onze Mil Verges, les” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 16, p. 390
Etiquetes de comentaris: Sants
Calaf
Extensió: 9 km 2 Població: 3.630 h [2009] UTM: 3764 x ; 46214 y
Municipi , comprès dins la calma, o altiplà, de Calaf.
|
Situació i presentació
El municipi de Calaf, capital de la subcomarca de la Segarra Calafina o Alta Segarra, és el més petit del sector, després del de Sant Martí Sesgueioles, amb 9,22 km2, però s’hi concentra una part important de la població de la seva contrada. No té pràcticament hàbitat dispers, bé que el seu àmbit s’ha anat estenent en una àrea molt àmplia fora del nucli format entorn de la vila medieval.Santa Calamanda, verge i màrtir
Santa Calamanda, verge i màrtir, és venerada amb devoció a la capital de l’Alta Segarra, Calaf, des del segle XV. En honor seu, de qui la llegenda afirma que havia nascut a Calaf mateix, la vila celebra cada 5 de febrer la seva festa major d’hivern.
La tradició diu que Calamanda havia nascut a Calaf, al llogarret de Soler Lladrús, i que va patir martiri per part dels huns. Tot i la llegenda, sembla ser que Calamanda hauria sigut una de les onze noies degollades l’any 304 a Colònia quan tornaven d’una peregrinació a Roma.
Les despulles de la santa haurien arribat a Calaf sense que se sàpiga ben bé com, motiu pel qual hi és venerada amb devoció. Al segle XVII, quan es va construir l’església de Sant Jaume, els calafins hi van reservar una cripta en honor a Calamanda, on s’hi troben les restes de la santa.
L’any 2007 hi havia 51 persones que porten aquest nom arreu de Catalunya, segons dades de l’Idescat, localitzades a l’Anoia (11), el Barcelonès (14) i el Montsià (4). Per bé que, fa uns anys, els matrimonis calafins s’animaven a batejar les seves filles amb el nom de Calamanda, actualment la tradició ha anat força de baixa.
Al llarg del 5 de febrer, els calafins viuen la seva festa major petita amb intensitat. Sortint de missa, una cobla-orquestra de renom ofereix ball de migdia, tarda i vespre.
Text: Bernat Ferrer i Frigola
Imatge: cedida per Jaume Vila i Palà, arxiver de Calaf
http://www.festes.org/articles.php?id=617
A 5 de febrer, Calaf celebra santa Calamanda
La vida de la patrona de Calaf (Anoia), sant Calamanda, està plena d’incerteses. Com sol passar en d’altres casos, fins i tot la mateixa existència es posa en dubte. Allò que ningú pot negar, però, és que els calafins li han mostrat devoció, almenys des del segle XV; i que en data del 5 de febrer li dediquen la seva festa major d’hivern o petita. La tradició més estesa relata com Calamanda, nascuda a la mateixa població de Calaf, concretament al lloc de Soler Lladrús, va patir martiri pel fet de ser cristiana. El moment, lloc i causant de la seva mort es discuteix entre diverses versions: la Gran Enciclopèdia Catalana situa els fets en el segle VIII (1), Bernat Ferrer ho fa a l’any 304 i diu que va ser degollada pels huns quan anava de Colònia a Roma en peregrinació juntament amb deu noies més (2) mentre que Ramon Sargatal diu que hauria estat morta pels sarraïns al segle VIII (3). Finalment, uns goigs populars diuen que va ser morta per ordre de Dacià (4), personatge llegendari que hauria viscut al voltant de l’any 300. Joan Amades, seguint la versió més estesa, tot i que ben poc fiable, diu que “fou una de les onze mil verges (5)”. Les ‘onze mil verges’ és un tema recurrent en el món hagiogràfic fantàstic. Louis Réau explica que “els ossos trobats a partir del 1106 en un antic cementiri de Colònia, batejat com ‘ager Ursulanus’, perquè allà es va trobar una inscripció de anomenava una ‘virgo Ursula’ morta als divuit anys d’edat, van donar certes aparences de versemblança als relats llegendaris que més tard van ser embellits pel beat Hermann Josep de Steinfeld i l’abadessa visionària Isabel de Schönau (6)”. D’aquestes narracions en va sorgir la llegenda recollida per Iacopo da Varazze (7) en què l’esmentada Ursula, filla del rei de Gran Bretanya, va fer una viatge fins a Roma, acompanyada per onze donzelles –que cadascuna anava acompanyada de mil verges- on s’havia de casar amb rei pagà que havia de convertir-se al cristianisme. De tornada de Roma, on s’havia realitzat el casament, i a les portes de Colònia els huns haurien donat mort a tot el seguici. Una de les acompanyants seria, d’acord ambla tradició més nostrada, la calafina Calamanda. Josep Baucells (8) fa referència al culte que les ‘Onze mil verges’ havien tingut a Catalunya. Esmenta que s’havia estès per diverses ciutats, com Vic, Cervera i Lleida i, especialment, a Barcelona. En aqueta darrera ciutat, el bisbe Arnau de Gurb va fer edificar una capella en el seu honor, el 1268, i que no és cap altra que l’actual de santa Llúcia adossada al claustre de la catedral. Així mateix esmenta com “la devoció augmentà a partir del 1330, quan arribà a Barcelona el cap de santa Agonilla, una d’aquestes verges; més tard arribaren els caps de les santes Digna, Benigna (1356) i Lefana (1417)”.No seria gens sorprenent que, com un més d’aquests caps d’alguna de les suposades Onze mil verges, arribés el de santa Calamanda i que anés a parar a Calaf. En aquesta població, el 1649, es va construir una cripta a l’església de sant Jaume per acollir, precisament, la relíquia. També és cert que, amb l’aprovació del papa Urbà VIII, la devoció a santa Calamanda va prendre força a la població de l’Anoia i, fins i tot es va crear una Confraria en el seu honor. Les relíquies, guardades en un bust reliquiari, eren invocades –com solia ser habitual en el nostre país amb les restes santes- contra la sequera. Nota: Vull fer constar el meu agraïment a mossèn Joan Sanglas pel seu acolliment en la visita a l’església de Sant Jaume de Calaf
Bibliografia: 1 “Calamanda”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 5, p. 512 2 Ferrer, Bernat “Festa de Santa Calamanda” [en línia ] Festes.og. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 3 de febrer 2009] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=617 3 Sargatal, Ramon. Diccionari dels sants. Barcelona : Edicions 62, 1997, p. 43 4 Vegeu l’entrada “Dacià”de la Gran Enciclopèdia Catalana que en diu: “Personatge romà llegendari que hauria estat ‘praeses’ d’Hispània pels volts de l’any 300. Enviat per Dioclecià i Maximià per tal de perseguir els cristians…”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 8, p. 424 5 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol. 1, p. 736 6 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, tom 2, vol. 5, p. 300 7 Varazze, Iacopo da. La Leyenda dorada. Madrid: Alianza, [1990], vol. 2, p. 677 – 681 8 Baucells, Josep “Onze Mil Verges, les” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 16, p. 390
Bibliografia: 1 “Calamanda”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 5, p. 512 2 Ferrer, Bernat “Festa de Santa Calamanda” [en línia ] Festes.og. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 3 de febrer 2009] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=617 3 Sargatal, Ramon. Diccionari dels sants. Barcelona : Edicions 62, 1997, p. 43 4 Vegeu l’entrada “Dacià”de la Gran Enciclopèdia Catalana que en diu: “Personatge romà llegendari que hauria estat ‘praeses’ d’Hispània pels volts de l’any 300. Enviat per Dioclecià i Maximià per tal de perseguir els cristians…”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 8, p. 424 5 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol. 1, p. 736 6 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, tom 2, vol. 5, p. 300 7 Varazze, Iacopo da. La Leyenda dorada. Madrid: Alianza, [1990], vol. 2, p. 677 – 681 8 Baucells, Josep “Onze Mil Verges, les” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 16, p. 390
Etiquetes de comentaris: Sants
Calaf
Extensió: 9 km 2 Població: 3.630 h [2009] UTM: 3764 x ; 46214 y
Municipi , comprès dins la calma, o altiplà, de Calaf.
|
Situació i presentació
El municipi de Calaf, capital de la subcomarca de la Segarra Calafina o Alta Segarra, és el més petit del sector, després del de Sant Martí Sesgueioles, amb 9,22 km2, però s’hi concentra una part important de la població de la seva contrada. No té pràcticament hàbitat dispers, bé que el seu àmbit s’ha anat estenent en una àrea molt àmplia fora del nucli format entorn de la vila medieval.A més de la vila de Calaf, el terme comprèn la urbanització de la Pineda. L’envolten pel N el gran terme de Calonge de Segarra, pel NE el de Sant Pere Sallavinera, i pel sector S els Prats de Rei, Sant Martí Sesgueioles i Pujalt.
El terme ocupa el centre geogràfic de l’altiplà al qual dóna nom. Aquest altiplà, que forma part de la Depressió Central, és una extensa plataforma calcària, d’uns 700 m d’altitud mitjana, que marca la partió entre les aigües que aboquen al Segre (mitjançant el Riubregós i el Sió) i les que aboquen al Llobregat (a través de les rieres de Rajadell i l’Anoia). El municipi limita al N amb els puigs del Castell (685 m), de Sant Sebastià (765 m) i de Ferrera (759 m) i s’estén vers el S, sobretot en el sector central, en amples planures de camps de conreu. La part més accidentada i desèrtica és la que s’allarga vers l’W, per sobre de Sant Martí Sesgueioles i la Guàrdia Pilosa. El clima és mediterrani amb tendència continental, caracteritzat per un hivern llarg i molt fred, però un estiu curt i calorós. L’aridesa del terme és només trencada amb algunes clapes de matollars vers l’indret de Ferrera i el Soler Lladrús. La vegetació constituïda per brolles i garrigues ocupa els sectors no conreats, i els arbres més característics són l’alzina (de carrasca) i el roure de fulla petita. L’escassetat d’aigua ha estat un problema endèmic de Calaf, en part solucionat als darrers anys amb aigües portades de fora, ja que l’aigua del subsòl no és potable per la constitució del terreny.
Situat al centre de la contrada i en una cruïlla de camins, Calaf és el lloc de pas obligat per a tots els pobles del seu rodal. Ja antigament era el punt per on passaven les carrerades de transhumància que sortien del Berguedà, el Solsonès i l’Alt Urgell. Avui travessen el terme la carretera de Cervera a Manresa (N-141), que prop de Calaf enllaça amb l’Eix Transversal de Cervera a Girona (que facilita la comunicació amb Manresa), la C-1412 d’Igualada a Tremp, i carreteres locals: la de Sant Martí Sesgueioles i fins a Sant Guim de Freixenet, i la de Calaf a Pinós. Hi ha estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Lleida.
Al segle XIX els Prats de Rei mantenien encara la capitalitat religiosa i segles abans havien tingut l’administrativa de la regió. Calaf era el lloc més ben fortificat, el centre de mercat i fins va tenir mesures i moneda pròpia. La població i l’economiaLa població del muncipi (calafins) es concentra sobretot en el nucli de la vila. Es pot dir que Calaf gairebé no té pagesia aïllada. En concret el 1860, quan la vila tenia 251 cases, i el Soler Lladrús, 2, es consideraven masies només Cal Cotoner, Cal Met, Can Ferrera, Girifaràs, la Masia d’en Satorres, la Masia d’en Tapiol i la Torre d’en Caselles.Els documents del segle XIV, els primers conservats a l’arxiu municipal, testimonien una població força notable de menestrals, mercaders i fins una petita comunitat jueva. La primera estadística coneguda, dels volts del 1380, dóna a la població la xifra de 63 famílies, molt inferior a l,assolida abans de la Pesta Negra. Al llarg del segle XV, el cens es va mantenir estable, car tenia 66 famílies el 1497. Al llarg del segle XVI, temps en què es configurà la vila antiga, la població conegué un gran augment segons revelen el cens del 1515, que li dóna 91 focs, el del 1553, que li n’assenyala 128, i el del 1626, que li’n dóna 214. Durant els segles XVIII i XIX la població oscil·là entre els 1 200 i els 1 400 h, i és només a partir del 1920 i el 1930 que la població va créixer espectacularment, i encara més des dels anys cinquanta i fins a l’inici dels anys vuitanta, que passà a 2 206 h el 1950, 3 143 h el 1975 i 3 231 h el 1981. En les dècades del 1980 i 1990 la població va tornar a iniciar una lleugera davallada, com indicaven el cens del 1991, amb 3 207 h, i el cens del 2001, amb 2 975 h.A partir de les dades de població activa hom observa una recessió continuada del sector agrícola i ramader, ja que si el 1975 ocupava el 8,9% dels actius, la població ocupada en aquest sector el 2001 era del 3,58%. El terme municipal, molt planer, és ocupat en bona part per terres de conreu, gairebé totes de secà, dedicades als cereals (ordi i blat). La ramaderia es basa en la cria d’aviram i de bestiar porcí, i en menor grau en la cria de conills i de bestiar oví. Cal remarcar que l’extensió dels terrenys forestals va sofrir una important recessió sobretot en la dècada del 1980.
Les activitats menestrals i de comerç han tingut certa tradició en el municipi. A Calaf consten paraires des del segle XIV, que el 1516 ja formaven confraria. Calaf havia tingut moneda pròpia als segles XII i XIII, i al segle XIV hi havia un grup de famílies jueves, que devien ser menys de deu ja que mai no formaren aljama, a les quals acudien a demanar diners gent dels pobles veïns (Pujalt i Sant Martí Sesgueioles). La indústria ha esdevingut la base de l’economia local amb el 42,59% dels ocupats. L’estructura és prou diversificada, però el sector més important és el dels materials de construcció, com ara les terres cuites (maons, teules). També hi ha indústria tèxtil, de maquinària agrícola i de la construcció. El municipi és situat en una zona lignitífera que ha estat explotada de manera intermitent amb l’extracció de les mines.
Les activitats menestrals i de comerç han tingut certa tradició en el municipi. A Calaf consten paraires des del segle XIV, que el 1516 ja formaven confraria. Calaf havia tingut moneda pròpia als segles XII i XIII, i al segle XIV hi havia un grup de famílies jueves, que devien ser menys de deu ja que mai no formaren aljama, a les quals acudien a demanar diners gent dels pobles veïns (Pujalt i Sant Martí Sesgueioles). La indústria ha esdevingut la base de l’economia local amb el 42,59% dels ocupats. L’estructura és prou diversificada, però el sector més important és el dels materials de construcció, com ara les terres cuites (maons, teules). També hi ha indústria tèxtil, de maquinària agrícola i de la construcció. El municipi és situat en una zona lignitífera que ha estat explotada de manera intermitent amb l’extracció de les mines.
La capitalitat econòmica de Calaf s’exercia antigament sobretot pels mercats i les fires. El mercat de Calaf, tan famós fins i tot per les contalles, que l’han fet passar al camp de les dites folklòriques, existia des d’abans del 1345, ja que un privilegi dels vescomtes de Cardona d’aquell any faculta només els jurats de Calaf, i no els particulars, d’arrendar bancs i taules als venedors del mercat. Un altre privilegi del rei Pere III, donat dos anys més tard (1347), autoritza que puguin assistir als mercats i les fires de Calaf els habitants dels Prats de Rei i de Sant Martí Sesgueioles, que eren súbdits reials. La importància del mercat de Calaf s’ha anat mantenint, amb un àmbit que ultrapassa el terme municipal. Se celebra el dissabte a la plaça dels Arbres; és molt concorregut i un element de primer ordre pel que fa a la cohesió de la subcomarca de la Segarra Calafina. La fira de setembre del Mercat de Calaf coincideix amb la celebració de la festa major.La vila de CalafLa vila de Calaf (685 m d’altitud), que tenia 3 076 h el 2005, va néixer al peu del castell i es va anar estenent, pel costat de migdia, inicialment encerclada dins un primer cinyell de muralles, que va ultrapassar a mitjan segle XIV i després va originar el Raval i el Passeig, de carrers més rectilinis que arriben fins a l’estació del tren o la carretera de Manresa. D’aquest cercle de muralles en resten vestigis de dos portals (el de Xorriguera i el de l’Hospital), bé que aquests corresponen a una reedificació dels murs feta entorn del 1584. L’element més antic és una gran torre quadrada adossada a l’antic hospital. L’antic mercadal es va originar a mitjan segle XIV, a l’extrem S de la població, on ara hi ha la Plaça Gran, a l’extrem de la qual els prohoms de la vila van erigir la capella de Sant Miquel, poc abans del 1356, amb una confraria i un sacerdot beneficiat. L’augment demogràfic que es produí durant el segle XVI a causa de la configuració de la vila antiga, amb els seus carrerons estrets i cases amb pòrtics tots encerclats per les fortificacions o muralles alçades entorn del 1580, féu necessari de desplaçar l’església parroquial de Sant Jaume al centre de la vila on era emplaçada l’antiga capella de Sant Miquel. Inicià l’obra el prior Francesc Sala (1597-1634) i es va acabar o almenys inaugurar al culte el 1639. La nova església és un notable edifici de la fi de l’època gòtica, composta d’una gran nau amb capelles laterals i una cripta sota el presbiteri per a contenir les restes de santa Calamanda, d’una gran veneració local i amb confraria pròpia. Vers l’any 1670 es va construir la seva façana i l’esvelt campanar d’uns 52 m que li fa costat, un dels més alts de Catalunya. Les obres duraren fins el 1720.La vila continuà expandint-se pel Raval, on es creà una plaça nova i amples carrers en els camins que desemboquen en la carretera de Manresa i en l’estació del ferrocarril. El gran creixement que va experimentar Calaf des dels anys quaranta va fer envoltar la població de cases noves entorn de l’antic Raval i vers el sector de llevant; també es van renovar cases del sector antic. Aquest creixement va anar acompanyat d’una sèrie de millores en l’aspecte urbanístic de pavimentació de carrers i places, com la de l’antiga plaça del Mercat o de l’Església. A mig quilòmetre del centre urbà es localitza la urbanització de la Pineda, que tenia 195 h el 2005.Ultra les restes de portals i muralles, l’església parroquial de Sant Jaume i la Plaça Gran, porticada, la vila de Calaf té alguns edificis notables, com l’antiga Casa Satorras (abans Casa Cortadelles), la Casa Servitge, la Casa Mensa, Cal Nadal, Cal Torrescassana, l’antic Hospital de la vila o el que resta del convent franciscà.
La Casa Cortadelles, situada al carrer de Sant Jaume, és un notable edifici neoclàssic del segle XVIII, amb columnes estriades i altres elements arquitectònics de pedra, que revela la importància dels antics estadants, notables comerciants de gra i una de les famílies més destacades de la vila. Els Cortadelles es dedicaren a administrar diversos pobles de la província de Terol i participaven com a intermediaris de l’arrendament dels drets del ducat de Cardona. La casa, que passà després a la família Satorras, conserva l’antic mobiliari i una notable biblioteca i arxiu.
Can Segarra és una noble casa que s’alça a l’extrem del carrer del Ravalet i dóna a la plaça del Firal, lloc on se celebraven les fires de bestiar. Pertany a la família Figuerola, propietària de moltes terres de la població i que, com els Satorras, es dedicaven al comerç de productes d’artesania, gra i vi i administraven diferents poblacions del ducat de Cardona. Fill d’aquesta casa fou Laureà Figuerola i Ballester, ministre de finances durant la Primera República i president del Senat.
Can Torrescassana és una casa del carrer de Sant Jaume, que va fundar el doctor Raimon d’Abadal. Entre els fills de la casa cal destacar el doctor Isidre d’Abadal, prior de Sant Jaume de Calaf. Un altre fill de la casa, Jaume d’Abadal i Camats, fou agraciat pel rei Carles II l’any 1675 amb el títol de ciutadà honrat de Barcelona. La casa canvià de nom en entrar-hi Joan Antoni Torrescassana, catedràtic de la Universitat de Cervera. Durant la guerra del Francès s’hostatjà en aquesta casa el general Vendôme i fou gràcies a la intervenció de Joaquim Torrescassana que es pogueren evitar molts estralls dels francesos a la comarca. El nom actual de la casa és Can Matrícules i es troba repartida entre diversos llogaters i botiguers.
La Torre de l’Arc de ldHospital és una altra casa situada a l’extrem del nucli urbà, a prop de la carretera de Solsona. Data de temps immemorial i antigament s’anomenà la Torre d’en Caselles. Fou reformada a la fi del segle XIX, però conserva encara una noble fesomia de típica casa de pagès catalana amb una façana de dotze arcades.
L’Hospital és una de les fundacions més antigues de Calaf, ja que existia des d’abans del 1559. Es troba al peu del castell i és un edifici sever, de pedra ben escairada, en el qual es destaquen una torre quadrada i un portal adovellat pel qual es puja al castell. Durant el segle XVIII es regia per una junta de prohoms presidida per un eclesiàstic, i tenia l’obligació, imposada pels fundadors, d’acollir els malalts i els vells de la vila, amb preferència els de llinatge del fundador i del dotador, i després d’aquests, els pobres vianants. Fou restaurat el 1873, i de nou el 1884, i ocupat per religioses carmelitanes de la caritat. Aviat deixà de ser hospital i es convertí en un col·legi per a nenes. Aleshores la seva església es dedicà a la Mare de Déu del Carme. Les mares carmelitanes estigueren a Calaf fins el 1936. Després de la guerra civil de 1936-39, el col·legi fou dirigit per germanes dominiques de l’ensenyança. Fou abandonat el 1965, any en què les monges passaren a un nou edifici col·legi fet a la vila. Actualment s’ha rehabilitat com a centre cívic de la vila.
El convent de Sant Francesc, situat davant l’estació, ocupa, com ja s’ha dit, el solar de l’antic priorat de Sant Jaume. Els franciscans, establerts a Calaf el 1696, el van construir entre el 1715 i el 1729. L’església fou acabada entorn del 1750. El convent fou exclaustrat el 1822 i definitivament el 1835; aleshores el seu edifici fou venut a particulars. Al final de la dècada del 1990 es trobava en estat d’abandonament.
La vida associativa de la vila de Calaf és força important, i entre les entitats més destacades cal esmentar el Casal de Calaf, fundat el 1925, que disposa d’una sala de teatre, i el Grup Excursionista de Calaf, a més de diverses societats i equips esportius. La institució amb més solera és la Unió Calafina, fundada el 1890, que el 1930 integrà una sala de teatre. Entre els locals culturals cal mencionar la biblioteca i l’arxiu municipial.
La vila celebra la festa major d’hivern de Santa Calamanda pel febrer, i al setembre es fa la fira anomenada Mercat de Calaf, que coincideix amb la festa major. Finalment, al novembre se celebra la fira de Tots Sants. És molt tradicional la representació dels Pastorets per les festes de Nadal. Altres festes introduïdes en la dècada del 1990 són el Festival de Música Tradicional, al juny, i una trobada internacional d’escultors; les escultures es poden contemplar pels carrers i voltants de la vila. Altres indrets del termeEl castell de Calaf i el priorat de Sant JaumeEl castell de Calaf, que corona el puig que domina la vila, guarda encara una bona part del seu perímetre de murs, algunes torres d’angle i rengles d’espitlleres. Tingué castlans propis o guardians fins al segle XV. La seva història és la de la població, de la qual fou l’acròpoli o darrera defensa. Al peu dels murs hi havia l’església parroquial de Sant Pere de Calaf o del Castell, esmentada des del 1040, que fou la primitiva parroquial de la vila, fins al segle XIV, en què fou desplaçada per l’església del priorat canonical de Sant Jaume, que esdevingué la parroquial; Sant Pere en fou la sufragània. Pel seu mal estat va caure el 1781.
El priorat canonical de Sant Jaume és la segona fita històrica de Calaf. Inicialment era situat vers el S del castell, en el mateix solar on el 1715 es va erigir el convent de franciscans, les ruïnes del qual encara s’alcen davant de l’estació. Aquest priorat es va erigir el 1069 com a filial de l’abadia canonical de Sant Vicenç de Cardona. L’antic priorat fou abandonat el 1639, quan es va inaugurar la nova església parroquial a la plaça del mercadal. Sant SebastiàAl puig, entre el castell de Calaf i Can Ferrera, hi ha la capella de Sant Sebastià. Aquesta capella votiva fou erigida pels jurats de Calaf entorn del 1690 per haver-se deslliurat la població d’una de les pestes que per aquell temps devastaven el país. El 1980 s’hi construí una cisternafont i s’arranjà el voltant. El lloc, des d’on es pot gaudir d’una magnífica vista que s’estén sobre la comarca, és visitat pels calafins el dia primer de maig, que se celebra la festa del vot del poble i un aplec.
La històriaEl primer document que esmenta Calaf és de l’any 1015 quan el comte Ramon Borrell va donar a l’església de Sant Pere de Vic i al seu bisbe Borrell el lloc de Calaf perquè el repoblessin. El mateix any el bisbe va encomanar al levita Guillem d’Oló o de Mediona —el mateix que nou anys més tard repoblaria i organitzaria els termes de Montbui, Ocelló i Tous— el puig de Calaf, de Calafell i de Ferrera. El levita Guillem va ocupar i organitzar tot seguit el territori i alçà el castell de Calaf en el primer dels esmentats puigs; el segon sembla que és el que ara s’anomena de Sant Sebastià, i el tercer, el de Ferrera, va tenir, i té encara, una antiga casa del mateix nom (Can Ferrera), que fou una casa forta i després una de les poques masies que tingué tradicionalment el terme de Calaf.
L’any 1038, en el litigi entre l’Església de Vic, representada pel bisbe Oliba, i el vescomte Folc de Cardona, el seu germà Eriball, bisbe d’Urgell, i la seva mare Engúncia, els jutges donaren la raó als vescomtes. Aquests, però, és possible que en reconeixement de l’acció de l’Església de Vic, cediren al bisbe Oliba el dret superior o eminent del castell i se’n reservaren el domini immediat; també li cediren per pactes posteriors del 1087 una parellada de terra, la quarta part dels esplets de les vinyes, el domini sobre un home del terme i el compromís de no batre moneda a Calaf sense donar-ne al bisbe la porció corresponent. Sota aquest estatut jurídic estigué en endavant el castell i terme de Calaf.
La Casa Cortadelles, situada al carrer de Sant Jaume, és un notable edifici neoclàssic del segle XVIII, amb columnes estriades i altres elements arquitectònics de pedra, que revela la importància dels antics estadants, notables comerciants de gra i una de les famílies més destacades de la vila. Els Cortadelles es dedicaren a administrar diversos pobles de la província de Terol i participaven com a intermediaris de l’arrendament dels drets del ducat de Cardona. La casa, que passà després a la família Satorras, conserva l’antic mobiliari i una notable biblioteca i arxiu.
Can Segarra és una noble casa que s’alça a l’extrem del carrer del Ravalet i dóna a la plaça del Firal, lloc on se celebraven les fires de bestiar. Pertany a la família Figuerola, propietària de moltes terres de la població i que, com els Satorras, es dedicaven al comerç de productes d’artesania, gra i vi i administraven diferents poblacions del ducat de Cardona. Fill d’aquesta casa fou Laureà Figuerola i Ballester, ministre de finances durant la Primera República i president del Senat.
Can Torrescassana és una casa del carrer de Sant Jaume, que va fundar el doctor Raimon d’Abadal. Entre els fills de la casa cal destacar el doctor Isidre d’Abadal, prior de Sant Jaume de Calaf. Un altre fill de la casa, Jaume d’Abadal i Camats, fou agraciat pel rei Carles II l’any 1675 amb el títol de ciutadà honrat de Barcelona. La casa canvià de nom en entrar-hi Joan Antoni Torrescassana, catedràtic de la Universitat de Cervera. Durant la guerra del Francès s’hostatjà en aquesta casa el general Vendôme i fou gràcies a la intervenció de Joaquim Torrescassana que es pogueren evitar molts estralls dels francesos a la comarca. El nom actual de la casa és Can Matrícules i es troba repartida entre diversos llogaters i botiguers.
La Torre de l’Arc de ldHospital és una altra casa situada a l’extrem del nucli urbà, a prop de la carretera de Solsona. Data de temps immemorial i antigament s’anomenà la Torre d’en Caselles. Fou reformada a la fi del segle XIX, però conserva encara una noble fesomia de típica casa de pagès catalana amb una façana de dotze arcades.
L’Hospital és una de les fundacions més antigues de Calaf, ja que existia des d’abans del 1559. Es troba al peu del castell i és un edifici sever, de pedra ben escairada, en el qual es destaquen una torre quadrada i un portal adovellat pel qual es puja al castell. Durant el segle XVIII es regia per una junta de prohoms presidida per un eclesiàstic, i tenia l’obligació, imposada pels fundadors, d’acollir els malalts i els vells de la vila, amb preferència els de llinatge del fundador i del dotador, i després d’aquests, els pobres vianants. Fou restaurat el 1873, i de nou el 1884, i ocupat per religioses carmelitanes de la caritat. Aviat deixà de ser hospital i es convertí en un col·legi per a nenes. Aleshores la seva església es dedicà a la Mare de Déu del Carme. Les mares carmelitanes estigueren a Calaf fins el 1936. Després de la guerra civil de 1936-39, el col·legi fou dirigit per germanes dominiques de l’ensenyança. Fou abandonat el 1965, any en què les monges passaren a un nou edifici col·legi fet a la vila. Actualment s’ha rehabilitat com a centre cívic de la vila.
El convent de Sant Francesc, situat davant l’estació, ocupa, com ja s’ha dit, el solar de l’antic priorat de Sant Jaume. Els franciscans, establerts a Calaf el 1696, el van construir entre el 1715 i el 1729. L’església fou acabada entorn del 1750. El convent fou exclaustrat el 1822 i definitivament el 1835; aleshores el seu edifici fou venut a particulars. Al final de la dècada del 1990 es trobava en estat d’abandonament.
La vida associativa de la vila de Calaf és força important, i entre les entitats més destacades cal esmentar el Casal de Calaf, fundat el 1925, que disposa d’una sala de teatre, i el Grup Excursionista de Calaf, a més de diverses societats i equips esportius. La institució amb més solera és la Unió Calafina, fundada el 1890, que el 1930 integrà una sala de teatre. Entre els locals culturals cal mencionar la biblioteca i l’arxiu municipial.
La vila celebra la festa major d’hivern de Santa Calamanda pel febrer, i al setembre es fa la fira anomenada Mercat de Calaf, que coincideix amb la festa major. Finalment, al novembre se celebra la fira de Tots Sants. És molt tradicional la representació dels Pastorets per les festes de Nadal. Altres festes introduïdes en la dècada del 1990 són el Festival de Música Tradicional, al juny, i una trobada internacional d’escultors; les escultures es poden contemplar pels carrers i voltants de la vila. Altres indrets del termeEl castell de Calaf i el priorat de Sant JaumeEl castell de Calaf, que corona el puig que domina la vila, guarda encara una bona part del seu perímetre de murs, algunes torres d’angle i rengles d’espitlleres. Tingué castlans propis o guardians fins al segle XV. La seva història és la de la població, de la qual fou l’acròpoli o darrera defensa. Al peu dels murs hi havia l’església parroquial de Sant Pere de Calaf o del Castell, esmentada des del 1040, que fou la primitiva parroquial de la vila, fins al segle XIV, en què fou desplaçada per l’església del priorat canonical de Sant Jaume, que esdevingué la parroquial; Sant Pere en fou la sufragània. Pel seu mal estat va caure el 1781.
El priorat canonical de Sant Jaume és la segona fita històrica de Calaf. Inicialment era situat vers el S del castell, en el mateix solar on el 1715 es va erigir el convent de franciscans, les ruïnes del qual encara s’alcen davant de l’estació. Aquest priorat es va erigir el 1069 com a filial de l’abadia canonical de Sant Vicenç de Cardona. L’antic priorat fou abandonat el 1639, quan es va inaugurar la nova església parroquial a la plaça del mercadal. Sant SebastiàAl puig, entre el castell de Calaf i Can Ferrera, hi ha la capella de Sant Sebastià. Aquesta capella votiva fou erigida pels jurats de Calaf entorn del 1690 per haver-se deslliurat la població d’una de les pestes que per aquell temps devastaven el país. El 1980 s’hi construí una cisternafont i s’arranjà el voltant. El lloc, des d’on es pot gaudir d’una magnífica vista que s’estén sobre la comarca, és visitat pels calafins el dia primer de maig, que se celebra la festa del vot del poble i un aplec.
La històriaEl primer document que esmenta Calaf és de l’any 1015 quan el comte Ramon Borrell va donar a l’església de Sant Pere de Vic i al seu bisbe Borrell el lloc de Calaf perquè el repoblessin. El mateix any el bisbe va encomanar al levita Guillem d’Oló o de Mediona —el mateix que nou anys més tard repoblaria i organitzaria els termes de Montbui, Ocelló i Tous— el puig de Calaf, de Calafell i de Ferrera. El levita Guillem va ocupar i organitzar tot seguit el territori i alçà el castell de Calaf en el primer dels esmentats puigs; el segon sembla que és el que ara s’anomena de Sant Sebastià, i el tercer, el de Ferrera, va tenir, i té encara, una antiga casa del mateix nom (Can Ferrera), que fou una casa forta i després una de les poques masies que tingué tradicionalment el terme de Calaf.
L’any 1038, en el litigi entre l’Església de Vic, representada pel bisbe Oliba, i el vescomte Folc de Cardona, el seu germà Eriball, bisbe d’Urgell, i la seva mare Engúncia, els jutges donaren la raó als vescomtes. Aquests, però, és possible que en reconeixement de l’acció de l’Església de Vic, cediren al bisbe Oliba el dret superior o eminent del castell i se’n reservaren el domini immediat; també li cediren per pactes posteriors del 1087 una parellada de terra, la quarta part dels esplets de les vinyes, el domini sobre un home del terme i el compromís de no batre moneda a Calaf sense donar-ne al bisbe la porció corresponent. Sota aquest estatut jurídic estigué en endavant el castell i terme de Calaf.
Calaf
Santa Calamanda, verge i màrtir, és la santa patrona de Calaf. Venerada com a santa per l’Església catòlica, es tracta d’un personatge llegendari, probablement inexistent, la tradició del qual es va originar arran d’unes relíquies arribades a l’església. A partir d’elles, es va construir una història que vinculés aquestes relíquies a Calaf.
Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya [1] al 2012 hi havia 39 persones amb aquest nom a Catalunya, de les que 11 a l’Anoia, 9 al Barcelonès i 4 al Montsià.
La santa és venerada també al poble mexicà que porta el seu nom (Calamanda, poble de 1.700 habitants al municipi del Marqués, estat de Querétaro). Una imatge de la santa hi va ser portada al 2000 i hi fou solemnement coronada el 26 de maig del 2002. El poble en celebra la festa en l’aniversari de la coronació, a la darrera setmana de maig de cada any.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Calamanda
La villa de Calaf nace el siglo XI al pie del castillo. En el siglo XIV, los vizcondes de Cardona establecieron el mercado que, desde su creación, fue uno de los más importantes de Cataluña. Este ha condicionado el desarrollo del municipio de l’Anoia y es su seña de identidad.
¿Quién no ha oído la expresión “Esto parece un mercado de Calaf” cuando todo el mundo habla y nadie se entiende? El responsable es Apel·les Mestres que escribió una fábula en la que, durante un día de mercado en invierno, el frío hizo que se quedaran heladas las palabras de los vendedores y compradores de la plaza. Cuando salió el sol y las desheló, las conversaciones se mezclaron dando lugar a una caótica Babel.
No te preocupes por tus palabras y acércate este encantador municipio. Encontrarás pequeñas joyas que no puedes pasar por alto.
¿Quién no ha oído la expresión “Esto parece un mercado de Calaf” cuando todo el mundo habla y nadie se entiende? El responsable es Apel·les Mestres que escribió una fábula en la que, durante un día de mercado en invierno, el frío hizo que se quedaran heladas las palabras de los vendedores y compradores de la plaza. Cuando salió el sol y las desheló, las conversaciones se mezclaron dando lugar a una caótica Babel.
No te preocupes por tus palabras y acércate este encantador municipio. Encontrarás pequeñas joyas que no puedes pasar por alto.
una fortaleza recuperada
El castillo, situado estratégicamente en la parte alta de la población, había sido el centro neurálgico de Calaf durante 4 siglos. Es allí donde se crea la moneda de plata de Calaf, ya en el siglo XI.
Las nuevas y crecientes actividades comerciales trasladan el centro hacia la plaza, donde se establece el mercado. Finalmente, el castillo de Calaf se hunde el año 1781. En 2006 comenzaron las tareas de restauración para recuperar la estructura exterior del edificio, que acabaron en marzo de este año. El interior también es visitable.
No te pierdas: las puertas de las murallas del castillo: la de Xurriguera y la del Hospital.
Las nuevas y crecientes actividades comerciales trasladan el centro hacia la plaza, donde se establece el mercado. Finalmente, el castillo de Calaf se hunde el año 1781. En 2006 comenzaron las tareas de restauración para recuperar la estructura exterior del edificio, que acabaron en marzo de este año. El interior también es visitable.
No te pierdas: las puertas de las murallas del castillo: la de Xurriguera y la del Hospital.
un centro muy vivo
En el centro de la villa de Calaf se encuentra la Plaza Gran, el emplazamiento de uno de los mercados medievales más famosos de Cataluña.
La Plaza Gran es una explanada enlosada y rodeada por edificios de dos pisos construidos sobre porches. Estos, formados por arcos de medio punto o rebajados, se sostienen en pilares cuadrados y están cubiertos con vigas de madera. Cada porche de la plaza es diferente: se adapta al edificio que tiene encima.
No te pierdas: el mercado de Calaf, cada sábado. Sigue siendo uno de los más importantes de la Cataluña Central y Occidental. Además, se trata de un auténtico mercado de brazos, es decir, una plaza donde se contratan jornaleros en la temporada de la siega.
La Plaza Gran es una explanada enlosada y rodeada por edificios de dos pisos construidos sobre porches. Estos, formados por arcos de medio punto o rebajados, se sostienen en pilares cuadrados y están cubiertos con vigas de madera. Cada porche de la plaza es diferente: se adapta al edificio que tiene encima.
No te pierdas: el mercado de Calaf, cada sábado. Sigue siendo uno de los más importantes de la Cataluña Central y Occidental. Además, se trata de un auténtico mercado de brazos, es decir, una plaza donde se contratan jornaleros en la temporada de la siega.
residencias señoriales
Varias casas nobles de la villa se erigen alrededor de la plaza del siglo XIV al XIX. Destacan algunos edificios del siglo XVIII como cal Martorell, la casa Felip o la casa Nadal.
No te pierdas: cal Cortadellas (o cal Satorras), un edificio neoclásico con patio interior.
No te pierdas: cal Cortadellas (o cal Satorras), un edificio neoclásico con patio interior.
parroquia con atalaya
Santa Calamanda
| santa Calamanda | |
|---|---|
| Calaf, amb l’església de S. Jaume, on hi ha la despulla de la màrtir | |
| verge i màrtir | |
| Naixement | final del segle III? Calaf (Anoia)? |
| Defunció | ca. 303 o segle V |
| Enterrament | Església de Sant Jaume de Calaf |
| Commemoració en | Església Catòlica Romana |
| Canonització | s. XIV (reconeixement del culte immemorial) per Urbà V |
| Festivitat | 5 de febrer |
| Fets destacables | Probablement inexistent |
| Iconografia | Noia jove, sense braços, amb palma de martiri |
| Patronatge | Calaf |
Taula de continguts[amaga] |
[ Llegenda
El seu nom sembla procedir del llatí calamus —«canya» i en aquest cas, «amb forma de canya». Quasi res de la seva existència se sap amb certesa, i de la seva vida, les hagiografies en difereixen en gran mesura. Segons una tradició, recollida per Joan Amades, hauria estat una calafina que hauria mort verge per desobeir el prefecte Dacià, governador d'Hispània; el seu martiri hauria estat el dia 5 de febrer del govern de Dioclecià (ço és l'any 303); una segona versió és que hauria estat una cristiana a qui el seu pare hauria tallat els braços perquè no pogués senyar-se. Una altra versió indica [1] que hauria estat nada a Calaf, al llogaret de Soler Lladrús; companya de santa Úrsula de Colònia, hauria estat una de les onze noies degollades pels huns a Colònia quan tornaven d’una peregrinació a Roma; si fos així, hauria viscut entre el segle III i el V.Veneració
El que sembla més estès és que les despulles de la santa van arribar a Calaf, on foren venerades amb devoció. Quan al segle XVII es construí l’església de Sant Jaume, hom les va guardar en la cripta que s’hi va construir a posta (1649). Coetàniament, el papa Urbà VIII havia reconegut, per butlla pontifícia del 13 d’agost del 1624, el culte a la santa i la Confraria que li seria dedicada. La seva festa se celebra el 5 de febrer. Els Goigs que li són dedicats (Goigs a llaor de la gloriosa Verge i Màrtir Santa Calamanda, filla i patrona de la Vila de Calaf on es guarda el seu Cap venerable, edició del 1985) tenen música de mossèn Llorenç Guiteras.Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya [1] al 2012 hi havia 39 persones amb aquest nom a Catalunya, de les que 11 a l’Anoia, 9 al Barcelonès i 4 al Montsià.
La santa és venerada també al poble mexicà que porta el seu nom (Calamanda, poble de 1.700 habitants al municipi del Marqués, estat de Querétaro). Una imatge de la santa hi va ser portada al 2000 i hi fou solemnement coronada el 26 de maig del 2002. El poble en celebra la festa en l’aniversari de la coronació, a la darrera setmana de maig de cada any.
Referències
Enllaços
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada