 Publicat a la secció El racó del coc de L’Accent núm. 114 (www.laccent.cat )
Setembre de 2007
Roger Sánchez Amat
 A l’època de la verema, a Binissalem (que dóna nom a una de les denominacions d’origen mallorquina) és tradició menjar uns fideus anomenats així, de veremar, cuinats amb carn d’ovella. Els pescadors de Gandia, segons explica la tradició, crearen un plat destinat a triomfar, la fideuà (escrit correctament fideuada). Al Principat, els fideus a la cassola formen part del receptari tradicional imprescindible, i participen d’un dels seus buc insígnia, l’escudella. Ens trobem, doncs, davant d’una pasta prou genuïna. Lorenzo Millo, gastrònom valencià poc sospitós de pancatalanisme, planteja, sense voler qüestionar la intocable autoria d’italians o xinesos, que ja a l’Edat Mitjana a Catalunya, València o Mallorca existien gremis de fideuers.
De fet, davant les veus que històricament assenyalen el seu origen italià, s’alcen d’altres que no ho interpreten així. Jaume Fàbrega afirma que del mot català fideu, adaptat de l’àrab, passa a altres llengües (castellà, portuguès, occità, italià, sard i, fins i tot, alemany), demostrant, si més no, la transcendència que tingueren els catalans a l’hora d’estendre’ls a l’àrea mediterrània. El que queda demostrat és que els fideus són molt nostres. Ja als llibres de cuina medievals apareixien receptes. La forma de cuinar-los, a més, es diferencia força de com els italians couen la seva pasta (bullida i poca cosa més). El fet de rossejar-los i de guisar-los amb altres ingredients (principalment en forma de sofregit) els dóna una originalitat a destacar.
Ja que parlem sobre l’origen de la paraula, en aquest cas prou confós i variat, valdria la pena recuperar l’explicació que el mestre del costumari català Joan Amades atribueix a la veu popular: els fideus foren inventats per un tal Fidel. Senzill i contundent. El mateix autor recorda les qualitats assignades a la pasta cilíndrica: fan xerrar (“Qui menja fideus i patates, xerra per les butxaques”) i fan moure’s (“Menjar fideus fa córrer els peus”). Resulta hilarant l’explicació que dóna als fàstics que determinades persones tenien a l’hora de menjar fideus. Antigament el mètode d’elaboració incloïa el premsat, que es feia manualment. Bé, és un dir, ja que aquest premsat es feia a cop de cul (en l’original, el purità Amades evita la paraula escrivint “a cop de c…”). I això va fer que la imaginació de la gent es disparés i arribés fins a límits insospitats.
La recepta:
Deixant de banda el mestre Amades i el seu trepidant i suggerent recull de costums populars, passaríem a la recepta en si. La fideuà i els fideus rossejats (amb peix) es mereixen un capítol apart, així que ens centrarem en els fideus cuinats, els fideus a la cassola al Principat i a Mallorca (on també poden anomenar-se a la greixonera), o la cassola de fideus al País Valencià. Per cuinar-los, en una recipient amb oli fregirem els trossos de costella de porc i de salsitxa. Una vegada estiguin daurats, hi afegirem ceba i pebrot verd, que també farem canviar de color. Llavors hi posarem el tomàquet ratllat. Quan el sofregit esdevingui melós i confitat, hi afegirem els fideus i li donarem unes voltes abans d’abocar l’aigua, o el brou (si volem que quedi més gustós), i les verdures que més ens agradin. Quan gairebé estiguin cuits, hi mesclem una picada d’all i julivert i llestes.
Per acabar, un poema per als arxius freaks catalans, escrit per l’alguerès Antoni Canu: “La cassola és música / que acompanya / el cant dels fideus / i del cor tendre de la ceba,/ les paraules de la negra / oliva oracular./ El vi blanc abraça / els polposos daus de porc / amb la vermella harmonia / de la tomata / i el gloriós llorer escampa / verds efluvis./ Saborós concert,/ himne d’amor / a la vida.”
                  
   
    |
|
Padres de los alumnos de Vilobí dOnyar reparten la comida en el comedor provisional. / PERE DURAN
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada