Muere el escritor barcelonés Juan Soto Viñolo, Durante 14 años, de 1966 a 1984 fuéla verdadera Elena Francis-“Radio Fémina” con su “Consultorio de Doña Montserrat Fortuny” de Laboratorios Eupartol

Resultado de imagen de juan soto viñolo elena francis

Muere el escritor Juan Soto Viñolo, la verdadera Elena Francis

El escritor y periodista barcelonés, fallecido a los 83 años. EL MUNDO
EFE
El periodista y escritor barcelonés Juan Soto Viñolo, guionista durante 14 años del famoso y ya desaparecido consultorio radiofónico de "Elena Francis", falleció ayer sábado en el Hospital del Vendrell, de Tarragona, a los 83 años.
Durante 14 años, de 1966 a 1984, Soto fue el autor de todos los textos de un programa dedicado exclusivamente al público fenemino y que, primero, desde Radio Barcelona y, después, desde Radio Peninsular y Radio Intercontinenral se convirtió en todo un fenómeno sociológico en la España del franquismo.Resultado de imagen de juan soto viñolo elena francis

La reconocible sintonía de "Elena Francis" fue la música de fondo de las tardes de muchos hogares españoles, donde mujeres de todas las edades atendían durante treinta minutos a los conservadores consejos sentimentales, domésticos y de belleza que, atendiendo a las cartas de los oyentes, redactaba Juan Soto Viñolo y leía con voz aterciopelada la locutora Maruja Fernández, ya también fallecida.
Cuando el programa desapareció del dial, en enero del 84, el periodista catalán escribió el libro "Querida Elena Francis", en el que relataba casos curiosos y significativos de sus 14 años al frente de la redacción.
Imagen relacionada
Juan Soto Viñolo inició su carrera como redactor en la emisora de Radio España de Barcelona en los años cuarenta, para incorporarse más tarde a la plantilla de Radio Nacional, trabajo que compartió con el de guionista del conocido programa.
Imagen relacionada

Además de esta faceta más conocida y de su labor como redactor y productor de numerosos programas informativos y culturales radiofónicos, en su amplio curriculum figura la autoría de varias biografías, como las de los toreros Manolete y Paquirri o de las artistas Lola Flores y Rocío Jurado, además de la obra "Los años 50: una historia sentimental de cuando España era diferente".
otra de las múltiples ocupaciones periodísticas de Soto Viñolo fue la crítica de toros y de flamenco, labor que ejerció en periódicos catalanes como La Prensa, Solidaridad Nacional, Tele-Express y El Periódico de Catalunya, Televisión Española y revistas como EL Ruedo, Jano y Aplausos.
Su sepelio se celebrará hoy domingo en la más estricta intimidad, por deseo expreso de sus familiares, entre las que se encuentra su hija Verónica, también periodista.
http://www.elmundo.es/cataluna/2017/02/12/58a05234e2704ed8618b45a7.html

lunes, 13 de febrero de 2017

Juan Soto Viñolo: el hombre que escribía para mujeres

El consultorio de Elena Francis ha pasado muchas veces por el blog. Y en más de una ocasión he hablado de que la llamada «Elena Francis» en realidad fueron 4 señoras que leían las cartas. La última, Roser Cavallé, tuvo su entrada en el blog

El sábado, en El Vendrell (provincia de Tarragona), murió Juan Soto Viñolo, que fue el señor que durante más años escribió las líneas que leían esas voces femeninas. Concretamente, de 1966 a 1984, que es cuando el programa terminó de emitirse.

Decía Julia Otero que fue «gracias» a escuchar a Elena Francis el que se convirtiera en feminista. A día de hoy, escuchar aquellas respuestas a las señoras nos parecería entre rancio, muy machista y alarmante. Por aquel entonces era «lo normal». 
Resultado de imagen de juan soto viñolo elena francis
Además, ahora que está de moda eso del «branded content» y la gente posturea muchísimo con que si eso es moderno, el futuro, lo deseable, bla, bla, bla... Resulta que el consultorio de Elena Francis no era otra cosa que un programa patrocinado. Aquellas respuestas, aquel ambiente y aquella imagen que querían dar con el programa no era más que un envoltorio para identificar a la mujer con los productos de la empresa que patrocinaba el asunto. 

De hecho, os cuento.... Si sois de Barcelona o pasáis por ahí, podéis acercaros a la calle Caspe para ver la puerta de Radio Barcelona, que si el estudio-escaparate de Los 40, y todo aquello... Pero si subís más la calle, llegáis casi a la plaza Urquinaona. Justo antes de llegar a una bocacalle veréis un cartel de una peluquería de Cebado. Pero si levantáis la vista desde la acera de enfrente... ¡Ups! Ahí está aún un letrero de los años antiguos que pone «Francis». El instituto Francis de belleza. 

Juan Soto empezó en Radio España de Barcelona, y cuando pasó a Radio Nacional empezó a compatibilizar su trabajo con ser redactor del programa en Radio Peninsular. Y se supone que se tendría que ajustar a los cánones de la mujer «bien» de aquellos años. Escribió un libro sobre cosas del programa que se llamaba «Querida Elena Francis». 

Como es el día de la radio y además hay que hablar de lo de Juan Soto Viñolo y Elena Francis... Resulta que ayer en «Tablero Deportivo» estuvieron recopilando y comentando en los descansos mensajes de los oyentes sobre radio. Y uno de los recuerdos que comentó Toral fue precisamente el de Elena Francis, que si el guionista era un hombre... Y le chivaron «por pinganillo» que precisamente acababa de morir el protagonista. Radiochip Francis: 

Aquel consultorio que tantos años guionizó Juan Soto sigue presente en la radio. No sólo en los recuerdos de los más mayores, sino en el presente. Porque según pasa el tiempo, muchos siguen poniendo esa sintonía del «Indian Summer» —que significa «veranillo»—, en secciones que hacen de consultorio (como hacía Pedro Martín, o los de «La Media Vuelta», etc.), y en ese recuerdo continuo que se tiene a un programa que ahora seguramente nos horrorizaría por todo lo que se aconsejaba, la imagen que se daba de la mujer y de cómo se debía comportar. Pero que en su tiempo fue todo un hito. Tanto, que no podía ser que no pasara por el blog el recuerdo a aquél que durante más años escribió sus guiones.

PD.: Hola, a quien corresponda en la COPE. Si alguien lee esto y lo tiene a bien, en «La Atalaya» del día 21 de febrero de 2011, creo que a eso de las 16 h. y pico, entrevistaron al propio Juan Soto Viñolo. Por si se puede recuperar ese momento de radio, ya que estamos. 


Leer más: http://radiochips.blogspot.com/2017/02/juan-soto-vinolo-el-hombre-que-escribia.html#ixzz4YsTUIw8d


 

Querida amiga

Projecte de l'Instituto Francis
Ronda de Sant Pere, 18
Nil Tusquets (anys 60)


[Article publicat originalment el 4 d'octubre de 2012]


Elena Francis

Durant la postguerra, l’Espanya negra retratada per Goya, Gutiérrez Solana o Buñuel, aquella Espanya miserable i analfabeta que a cops de crucifix i d’alçaments militars va apartar una bona part de la població de l’Humanisme i de la Il·lustració i que va convertir el país en el racó folklòric d’Europa, va tenir la seva continuïtat a la ràdio i al quiosc vestida de cultura popular. D’una banda, El Caso (que tan bé ens ha descrit Sícoris) es convertia en el màxim exponent de la crònica negra, que els diaris convencionals adscrits a la Prensa del Movimiento s’encarregava d’enllustrar per fer-nos creure que vivíem en un país normal. D’una altra, les radionovel·les perpetuaven els drames dels folletins i la literatura de canya i cordill, i els consultoris sentimentals i de bellesa posaven capes de maquillatge a la realitat diària de milers de dones que demanaven consell per justificar unes vides amb poc marge de maniobra, dins d’una societat profundament masclista que els donava el matrimoni i la maternitat com a únics valors i esperances.


Carta dirigida a l'Elena Francis demanant consell per avortar


En aquest context de postguerra, l’any 1947 naixia el Consultorio de Elena Francis, un espai radiofònic dirigit al públic femení, que s'estructurava al voltant de la correspondència que dirigien les radiooients a una suposada experta, Elena Francis, que contestava els dubtes, consultes i confidències que es plantejaven. Les consultes anaven des de temes estrictament domèstics, com cuina, jardineria, salut i bellesa, fins els problemes que gaudien d’una més gran expectació i dramatisme: els sentimentals i els psicològics.

La idea del consultori la va inspirar Francisca Elena Bes, que pertanyia a una família amb negocis dins del món de la cosmètica, propietaris, junt amb el seu marit Josep Fradera, de l'Instituto Francis i els laboratoris del mateix nom. Situats inicialment al carrer Pelai, 56, es van traslladar els anys 60 a la Ronda de Sant Pere, 18, a l'edifici dissenyat per l'arquitecte Nil Tusquets, el projecte del qual encapçala aquest apunt i on continua encara avui. El nom Elena Francis prové d'invertir l'apel·latiu familiar de l'empresària.

El consultori va començar les emissions a Ràdio Barcelona, des d'on va emetre fins 1966, i posteriorment va passar a Ràdio Peninsular i a Ràdio Intercontinental, fins la cancel·lació del programa, l’any 1984, per baixa audiència. Alguna cosa havia canviat en el país. L’educació i la bonança econòmica havia transformat els interessos i les aspiracions del públic potencial, malgrat que les revistes del cor continuaven tenint un públic fidel que s’emmirallava en les vides, els vestits i les cases dels famosos, que inspiraven il·lusions i esperances des de les pantalles del cinema o des de les corts reials europees i orientals, plenes de princeses glamuroses: Soraia, la "princesa dels ulls tristos", repudiada pel Xa de Pèrsia, que després es va casar amb Farah Diva; Grace Kelly, casada amb el príncep Rainier de Mònaco; Rita Hayworth, segona esposa d'Alí Khan, príncep dels ismaïlites; o Fabiola, germana del desheretat Jaime de Mora y Aragón, que va esdevenir reina dels belgues quan es va casar amb Balduí. Miralls on s'hi reflectien la mediocritat i els somnis.




Del consultori de l’Elena Francis, a la memòria popular hi ha quedat, sobretot, la sintonia del programa: l’Indian Summer, de Victor Herbert, que a la ràdio sonava en la versió d’André Kostelanetz, amb una lletra adaptada al contingut del consultori, i que podeu escoltar i recordar en el vídeo adjunt. I igual que la música, en el record queda la veu de la locutora Maruja Fernández, que després de Maria Garriga i tres locutores més va ser la veu de Francis de 1962 fins el darrer dia.

Inicialment, les respostes a les consultes (unes set en cada emissió diària) eren redactades per un equip de guionistes, però a partir de 1966 se’n va fer càrrec el periodista i crític taurí Juan Soto Viñolo. Elena Francis no només no existia sinó que era un home. La notícia es va fer pública l’any 1982 quan Gerard Imbert va publicar Elena Francis, un consultorio para la transición. El descobriment va causar una gran commoció en moltes dones, tant pel fet de no existir com pel fet d’haver posat la seva intimitat a mans d’un home. De tota manera, el programa ja era un moribund i dos anys més tard va passar a millor vida. Desmantellat l’espai, el material va desaparèixer de l’emissora, fins que una part de les cartes i alguns guions va ser trobats a Can Tirel, una masia de Cornellà de Llobregat propietat de la família Fradera: 70.000 documents del període comprès entre 1951 i 1972, i que des de 2007 són a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat.

Les sorpreses, però, no acaben aquí. Mitjan la dècada de 1990, l’amiga d’una amiga (lamento no recordar el seu nom) estava fent la seva tesi d'antropologia sobre el consultori de l’Elena Francis (gràcies a ella tinc gravats en una casset alguns programes, entre ells el darrer, emès l’1 de febrer de 1984). Poc després, vaig conèixer Juan Soto Viñolo, que feia poc que havia publicat Querida Elena Francis (Barcelona: Grijalbo, 1995). Per qüestions professionals editorials vaig tenir l’oportunitat de compartir experiències i confidències radiofòniques amb ell.

Tant la investigació dels materials per a la tesi con el mateix Juan Soto van confirmar que la grisor dels consultoris amagaven més d’una tragèdia. Centenars de cartes no van ser mai emeses per antena. Moltes, perquè no tenien prou interès i calia fer una selecció; d’altres, perquè el seu contingut reflectia absolutes tragèdies: maltractament físic i psicològic, assetjament, violacions, incestos i embarassos no desitjats a causa d'aquests abusos (molts d’aquests casos venien de Galícia, lloc on l’estupre amb la filla sempre ha estat elevat, per causes diverses); drames personals i familiars diversos, i delictes de tota mena que testimoniaven que la realitat és aparent... excepte per a qui la viu i la pateix.

Però hauríem d’esperar fins el 2008 perquè Pietat Estany, que va treballar durant vuit anys en el consultori radiofònic d'Elena Francis, ens ho expliqués en el llibre Estimades Amigues. El darrer escrit d'una Doña Elena Francis silenciosa i silenciada (Barcelona: Dèria Editors / La Magrana, 2008). Pietat Estany va ser l’encarregada, durant aquest temps, de contestar per escrit les cartes que no passaven la selecció del programa; ella va ser l’encarregada de donar consol a les veus que cridaven auxili, i ara el seu relat ens ajuda a reconstruir un escenari que, encara, és ple de buits, d’ombres i de foscor.




 
Resultado de imagen de montserrat fortuny la radio laboratorios eupartol
Montserrat Fortuny

Resultado de imagen de montserrat fortuny la radio laboratorios eupartol
Però a casa érem més de l'altre consultori que rivalitzava amb la Francis, el Consultorio femenino de Doña Montserrat Fortuny, de Radio Reloj de Radio España (EAJ15), que més tard esdevindria Cadena Catalana. Les raons són històriques, com veurem, però n’hi havia una que ens cridava l’atenció: el patrocinador del programa era Laboratorios Eupartol (després LRT, de Laboratorios Ricardo Trilla), que tenien la seva seu en el carrer Xifré 48 (entre Provença i Mallorca), en el barri del Clot de Barcelona, just al costat de casa.

Imagen relacionadaResultado de imagen de montserrat fortuny la radio laboratorios eupartol
Temps després, quan van enderrocar l’edifici, aquell solar es va convertir en un descampat de deixalles dels laboratoris, que van despertar la curiositat de la canalla que hi anàvem a jugar. Els laboratoris produïen medicaments i material de ginecologia i obstetrícia, com vam poder comprovar inspeccionant les restes, entre elles pinces umbilicals, noves i usades. Usades vol dir que n’hi havia amb restes de teixits, no sé si de nadons o de vés a saber quins animals, que segurament servien per comprovar la fiabilitat de l'instrumental d'una empresa que s'anunciava a la ràdio amb una veu que deia: “Eupartol alivia el dolor de los problemas de la mujer”.

Resultado de imagen de montserrat fortuny la radio laboratorios eupartol
El consultori de la Montserrat Fortuny té els seus orígens en el Consultori femení de bellesa Eupartol, que Ràdio Barcelona emetia l’any 1935 en el programa Radiofémina. L’any següent el consultori passa a Ràdio Associació de Catalunya, que després de la guerra seria reconvertida en Radio España, “la emisora de las Ramblas”. I seria l’any 1945 que el consultori prenia el nom de Montserrat Fortuny.
Imagen relacionadaResultado de imagen de montserrat fortuny la radio laboratorios eupartol

Montserrat Fortuny era un pseudònim, però darrere s’hi amagava una persona real: Emilia Saez de Tejada, esposa de Ricard Trilla, amo dels laboratoris. De tota manera, qui posava la veu i la presència a la ràdio va ser, durant molts anys, l’actriu Mercedes Laspra (Astúries, 1915) fins que quan es va jubilar (1981) la va substituir Carme Nubiola.
Imagen relacionada

Mercedes Laspra, la veu de Montserrat Fortuny


El consultori de Montserrat Fortuny va acabar també l’any 1984, però per alguna raó no ha generat la mateixa expectació que l’Elena Francis. És possible que la discreció dels treballadors de la ràdio i la prudència i el control dels laboratoris hagi fet que no s’escampés cap llegenda sobre el contingut de les cartes. L’emissió local del consultori també haurà ajudat, tot i que això no vol dir que no hi hagi una Catalunya negra. No se n’han escrit llibres, ni tesis, i la pervivència resta només en la memòria sense fer gaire soroll.


Sintonies de Radio España


A molts de nosaltres, però, ens va deixar el record inesborrable de la sintonia i d’alguna de les falques musicals. El caràcter oral de la ràdio ha propiciat la retenció memorística de cançons, anuncis i de les veus dels locutors. La sintonia la podem taral·lejar, però no en sé el nom; sembla un vals. Potser algú la pot identificar en el vídeo adjunt (cap el minut 2). Una altra sintonia del programa era la Marxa del Coronel Bogey, la melodia militar britànica que els soldats del coronel Nicholson xiulaven quan desfilaven a la pel·lícula El pont sobre el riu Kwai. Però sobretot, mai he oblidat una cançoneta encantadora que m’emociona de forma totalment irracional, el Dites-moi, d'Ngana i Jorome, de la pel·lícula South Pacific (1958).




Ignoro si ara hi ha consultoris sentimentals a la ràdio. M’és ben igual; no gosaria escoltar-los. Durant la infantesa aquella narració tenia el mateix valor de ficció que les radionovel·les. El temps ens ha fet descobrir que aquells relats no eren més ficció que la realitat del carrer i eren la conseqüència natural de l’ambient històric i social en què vivíem. I les nostres mares ho sabien, és clar.



Carta a Montserrat Fortuny (1949)

Resultado de imagen de montserrat fortuny la radio laboratorios eupartol
 
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fábrica de Fideos COGORNO S.A-PERU

Una planta versátil: ¿Cuáles eran las numerosas aplicaciones del Cannabis en el antiguo Egipto?- La empresa Soria Natural ya esta comercializando las gotas de CBD con THC DEL CANNABIS en Méjico

LA LEYENDA DE LAS TRES MARÍAS, Alnitak, Alnilam y Mintaka,constelación de Orión