Passa al contingut principal

Mail Obert de Núria Cadenes als pares del Guillem Agulló,tenia divuit anys, l'11 d’abril farà vint-i-cinc anys ,el van assassinar ,s'estimava la terra i era antifeixista i volia futur i la independència»




És una de les cançons més tristes de l’Ovidi Montllor i, alhora, un homenatge preciós: ‘Als pares, amb tota la impotència’. Jo no he aconseguit dir-la mai en veu alta sense un nus a la gola. Un cop ho vaig provar en un acte públic i ja no hi he tornat més. Ho deixo, sempre, en la recomanació: llegiu-la, escolteu-la, canteu-la, si us plau.
Resultado de imagen de Guillem Agulló,
Hi ha unes quantes constants, en l’obra de l’Ovidi, i una és aquesta: el respecte, l’amor, el reconeixement envers la generació anterior, la que va haver de viure en blanc i negre, la que va mantenir les dignitats intactes quan s’havien decretat temps de pidolar i de tu calla. Sense grans escarafalls, sense rebre medalles i sense esperar-ne. Sense acotar el cap.
Resultado de imagen de Guillem Agulló,
La Carme i el Guillem són d’una altra generació, de la següent, la de l’Ovidi. I, com ell, gent de la busca, obrers, pencaires sense repòs. Quant a dignitats, també com ell, han recollit el tremp dels precedents i l’han mantingut. I multiplicat. La Carme i el Guillem són d’una altra generació i, tanmateix, cada vegada que sona aquella cançó sento que els ha estat dedicada.
L’11 d’abril farà vint-i-cinc anys que els van assassinar el fill, Guillem Agulló i Salvador, que tenia divuit anys, que feia natació i li agradava el futbol i s’estimava la terra i era antifeixista i volia futur i la independència.
Aquella banda violenta, lumpen de navalles i de vivaspanyes, també era a Montanejos, a l’Alt Millars, on el Guillem i els seus amics passaven les vacances de Pasqua, acampats. I es van presentar: ‘Nosotros somos los nazis.’
Els fets, a partir d’aleshores, són un seguit d’iniquitats: aquella nit, els calabossos de la guàrdia civil no van tancar els assassins sinó els amics de la víctima. I això que de tan bèstia sembla impossible, que castiguessin els amics encara en estat de xoc mentre els criminals fugien, va esdevenir tònica i paradigma de les actuacions dels diversos estaments de l’estat espanyol, i dels seus acòlits, durant tots aquests anys.
Perquè dir-ne impunitat, de la protecció i de la cobertura que han rebut els assassins, és quedar-se curt. Queda per als arxius de la ignomínia aquell judici fastigós, on semblava que l’acusat fos el mateix Guillem i no la banda de facinerosos que es permetien presentar ‘testimonis’ anònims (!) i ‘protegits’ (de qui?!), amb tots els esforços de la policia i del fiscal i de la premsa del règim encarrilats a amagar l’atac feixista i mostrar-lo com una ‘pelea entre jóvenes’, amb la persistent negativa a considerar els vincles dels assassins amb grupuscles de l’espanyolisme violent, amb aquell llarguíssim etcètera de malvestats que ens van fer perdre, a tots, definitivament, la innocència.
En el cas del Guillem Agulló, l’estat espanyol ha mostrat rostre i essència en tots els seus vessants, de les descarnades a les sibil·lines. I no: no ho oblidarem ni ho perdonarem mai.
Amb tot, no és això, que finalment roman: tinc gravada a la memòria, com possiblement l’hi tinguin també milers de persones més, la imatge dels pares del Guillem Agulló abraçats, dempeus, a la plaça de bous de València, acollint la ràbia i el reconeixement. La seva sola presència, allà, el dolor i la dignitat tan estretament lligats al gest i la mirada, va ser una grandiosa lliçó inoblidable.
Durant tots aquests anys, sabeu?, han rebut telefonades amb amenaces, a casa, de nit, pintades, ofenses. Durant tots aquests anys han explicat la seva història, han estès la denúncia, la memòria del jove que s’ha fet símbol i que era, que és el seu fill.
No criden, la Carme i el Guillem. Miren. Acusen. Aguanten. Abracen. S’estimen. I les filles. I els néts. La vida, sí: la vida guanya.

https://www.vilaweb.cat/noticies/als-pares-del-guillem-agullo-amb-tota-la-impotencia-mail-obert-article-opinio-nuria-cadenes/

Entrades populars d'aquest blog

Mesa de Salomón (rey de Israel, 978-931 a. C.) –conocida también como Tabla o Espejo de Salomón