Castellar de la Ribera una vella escola que vol guardar la memòria,tal com explica Maria Antònia Viladrich, ex-professora de les rurals al Solsonès

Una vella escola que vol guardar la memòria

Castellar de la Ribera lluita per preservar el museu obert el 2012 per mostrar el que eren els col·legis rurals de la postguerra

29.04.2018 | 07:14
L´espai del museu aprofita tal com era l´edifici que va acollir l´escola rural durant prop de 50 anys 
Castellar va obrir oficialment les portes del primer museu de l'escola rural de Catalunya el juny del 2012. Sis anys després, aquest espai que ofereix un salt en el temps es manté, però es pateix pel seu futur. La masia Cal Sastre, que l'Ajuntament compra l'any 1926, va acollir l'escola del poble des de l'any 1926 fins a l'any 1974, quan se n'obliga el tancament. El cessament del centre irromp en un context decadent propiciat per la Llei General d'Educació (1970), que significa la sentència de mort per a moltes escoles. Com la de Castellar, molts centres rurals van ser tancats al llarg de la dècada dels setanta en un procés que es retroalimentava amb l'èxode rural que concentrava la població a la capital de la comarca, tal com explica Maria Antònia Viladrich, ex-professora de les rurals al Solsonès i voltants.
La iniciativa sorgeix l'any 2007 quan s'obre al públic després que els regidors de l'Ajuntament d'aleshores, els que precisament havien estat alumnes de l'escola del poble, decidissin donar vida de nou a tot el material escolar dipositat a les golfes, des dels pupitres fins a l'estufa. Va ser en aquell moment que es va posar en marxa l'escola-museu de Castellar de la Ribera.
A partir d'aleshores, es va iniciar una recerca d'exalumnes, exprofessors i material fotogràfic que va donar lloc finalment a una festa d'inauguració. La família Santeulària, originària del municipi, recorda el dia com un alè de vida i memòria. De fet, els sentiments van aflorar per a la majoria dels presents d'aleshores quan van descobrir que l'aula de l'escola es mantenia intacta tal com va restar durant l'època de post- guerra.
Tot i així, l'any 2012 es va dur a terme una segona remodelació impulsada per l'Ajuntament i coordinada per Esther Miralles per tal d'ampliar l'espai i els plafons informatius. En aquella posterior museïtzació es passa a il·lustrar també l'escola de la república i l'escola rural a partir de la creació del Secretariat de l'Escola Rural, que consolida un nou model pedagògic i organitzatiu.
Per tant, la nova infraestructura no només va seguir mostrant el cas de Castellar, on, tal com relata Ramona Santeulària, exalumna del centre, es van fer classes gairebé durant cinquanta anys. També va aconseguir plasmar l'evolució de l'escola des de l'inici del segle XX fins al dia d'avui. A més a més, el museu exposa material inèdit del període en què l'escola es trobava en funcionament.

Crida a mantenir viu l'espai


Ramona i Alba Santeulària, germanes i filles del territori, afirmen que hi va haver un ajuntament que al seu moment va sentir interès per museïtzar l'escola del poble. Segons Ramona Santeulària, tot i que tothom va fer alguna cosa i es va fer bé, amb els anys ha quedat desatesa. Ambdues germanes coincideixen que el problema actual de l'escola-museu rau en la manca d'aprofitament i promoció, i, com a conseqüència, de visites. Segons la petita de les germanes, Alba Santeulària, cal una reanimació urgent de l'escola i un manteniment constant de l'espai.
Molts dels alumnes que han passat per l'escola del municipi continuen lluitant pel museu que se n'ha derivat i per la pervivència de l'espai representatiu del territori. Part de la família Santeulària, d'allò més arrelada al municipi, va passar per l'escola rural del poble. Tant la mare, Josefa Angrill, com una de les filles, Ramona Santeulària, en guarden un record de nostàlgia i felicitat barrejada. Santeulària fins i tot parla del seu record com d'una cosa «idealitzada», perquè després dels cinc anys que va passar-hi, del 1967 al 1971, mai es va sentir sotmesa a la doctrina ni al rastre franquista. De fet, assegura que desconeixien la situació política del país, «vivíem en una bombolla».
El temps comença a existir quan l'ingressen interna a les monges de Solsona, i afirma amb contundència que «allò era una altra història».
Josefa Angrill, pertanyent a una generació més antiga, és escolaritzada entre els anys 1940 i 1950. També constata que, tot i tractar-se d'una generació de pura i dura postguerra, la doctrina franquista va quedar arraconada en aquell indret rural. A més, Angrill explica que la bandera només lluïa durant el dia, i quan s'acabava la jornada, els professors la retiraven, a diferència del mossèn. Tot i que l'escola rural franquista s'ha caracteritzat al llarg dels anys per ser una escola desatesa, l'exalumna afirma que ells mai van sentir-se marginats.

Una escola molt canviant


L'educació al món rural ha viscut una gran evolució. L'any 1989 es crea la Zona Escolar Rural (ZER) del Solsonès, constituïda per deu centres amb una convocatòria de quinze zones escolars rurals a tot el territori català. Actualment són set escoles rurals les que la formen. Segons Ramon Segués, actual professor de l'escola de Sant Climenç (Pinell), la implantació de la ZER significa l'existència d'una única realitat coexistent i cooperadora amb l'entorn i contrària a l'aïllament habitual.
L'escola rural, segons Maria Àngels Taribó, directora de l'escola ZER de Llobera, pretén promoure l'autonomia personal, la inclusió a l'aula com a pràctica conscient, la interacció i una lliure manera de treballar.
Tot i així, Segués apunta que no s'ha d'oblidar que la comarca del Solsonès correspon a una zona territorialment àmplia amb una demografia molt inferior per contrapartida.
http://www.regio7.cat/solsones/2018/04/29/vella-escola-que-vol-guardar/472912.html

Entrades populars d'aquest blog

El antiepiléptico Depakine del laboratorio Sanofi deja 450 casos de malformaciones en niños ,Continúa recetándose a embarazadas el medicamento Depakine que causa daños en el feto

Venta de Secaderos automáticos para 500quilos de Plantas y vegetales frescos-HIFAS DA TERRA Micología ecológica