La filla del policia, la Niña de los peines, la Fille du régiment , Inés Arrimadas, cridant, renyant, intimidant, brandant l’espasa de la repressió i de la confrontació,Rajoy o Estremera

Resultado de imagen de Rajoy o Estremera

Rajoy o Estremera

Jordi Galves
Foto: Laura Gómez
Barcelona. Dissabte, 12 de maig de 2018

La filla del policia, Inés Arrimadas, cridant, renyant, intimidant, brandant l’espasa de la repressió i de la confrontació, ha estat l’autèntica protagonista d’aquesta primera jornada del debat d’investidura del candidat Quim Torra. Especialment en el seu torn de rèplica, la Niña de los peines, la Fille du régiment ha aconseguit que, per aquesta vegada i sense que serveixi de precedent, es deixés de banda l’avorrida retòrica parlamentària perquè el debat guanyés en intensitat i en sinceritat. En amarga claredat. 

Resultado de imagen de ines arrimadas haciendo muecas

Aquí Ciutadans i el Partit Popular el que exigeixen al candidat independentista —i a la minoria majoritària que li fa costat al Parlament— és que es posi mans enlaire, si pot ser agenollat, i que renunciï al projecte separatista que ha obtingut la majoria a les darreres eleccions. “Pero ¿usted quién se cree que es?”, ha etzibat enfundada en un vestit blanc com la llet agra. “Lo que tenía que haber hecho es venir aquí y bajar la cabeza”, ha sentenciat, escorcollant moralment, com una agent de la policia, les disculpes de Quim Torra sobre els seus famosos tuits i no donant-les per bones. No li han semblat prou sinceres. L’acte de contrició i de concòrdia del candidat no ha estat suficient perquè no s’ha humiliat ni ha renunciat al satanàs del separatisme com reclama l’ancestral protocol de la Inquisició. La instrumentalització de la justícia ha vingut a continuació, gràcies a una frase feta, ideal per explicar la seva manera d’entendre l’acció política: “Esto es de juzgado de guàrdia”, ha amenaçat. Mentre que per Twitter un polític del Partit Popular resumia en què consisteix realment el diàleg i la concòrdia dels partidaris de l’article 155: “Quim Torra ha presentado su candidatura a la cárcel de Estremera”. La normalitat institucional i parlamentària sembla, ara com ara, impossible entre l’independentisme i l’espanyolisme, amb tantes emocions a flor de pell, amb els escons buits dels presos polítics i dels exiliats recordant permanentment la crisi humanitària que, segons el candidat, estan vivint. Per al representant del Partit Popular, Xavier García Albiol, les disculpes de Torra tampoc han estat acceptables. El partit de M. Rajoy està disposat a dialogar només si l’independentisme accepta les regles del joc, la Constitució i les sentències judicials. O dit d’una altra manera, si els seus adversaris accepten resignadament que la independència de Catalunya és impossible i que els presos polítics hauran de passar-se dècades a la presó.
Quim Torra ha ofert un discurs breu i compacte, intel·ligent, suau en les formes i contundent en el fons. Dit en diverses llengües i farcit de citacions literàries i polítiques, de gran profunditat per a qui les volgués escoltar, com quan ha recordat la sentència de Joan Fuster, segons la qual, “tota política que no fem nosaltres es farà contra nosaltres”. Un discurs amb gestos astuts, com quan ha fet servir la llengua aranesa per recordar que, a Catalunya, no només hi ha catalanoparlants i castellanoparlants i que els drets dels col·lectius no tenen res a veure amb la seva quantificació numèrica. O quan ha recordat les paraules del rei Felip VI al Parlament de Catalunya quan era “príncep de Girona” —oblidant intencionadament el títol d’hereu de la corona de Castella, el de príncep d’Astúries”— segons les quals “Catalunya serà el que vulgui ser” i que és exactament el que pretén l’independentisme. Quim Torra ha ofert moments de gran emotivitat com quan ha parlat de la “vida robada”, denunciant la inacceptable actitud dels qui es consideren legitimats per fer viure als altres una vida que no volen viure, rebutjant els arguments dels partidaris de la submissió dels uns sobre els altres, només per motius polítics. Per més que, des de l’oposició, hagin recriminat que el candidat no ha dit res, el cert és que ha parlat de qüestions essencials, recordant que, més enllà de la independència, el que està en qüestió és la democràcia mateixa, la necessitat de protegir les llibertats individuals i col·lectives davant de la deriva autoritària de l’Estat. En aquest sentit, Quim Torra ha proclamat obertament que el seu projecte ni és autonomista ni ho pot ser després de l’u d’octubre. Que la temptació de tornar als vells temps del pujolisme és impossible perquè el catalanisme d’avui és en la seva immensa majoria independentista i el fet és que ha guanyat les eleccions. Inequívoc ha estat també quan s’ha definit, amb veueta ferma, com un radical, en el sentit etimològic de la paraula, com el que vol anar a l’arrel dels problemes, que, en definitiva, ni és un oportunista ni un indefinit. “Considero un honor ser radical per defensar Catalunya”, ha anunciat serenament, mentre tot de diputats de l’espanyolisme més radical i extremista bramaven i s’escandalitzaven des dels seus escons fent gestos. Un espectacle lamentable, grotesc i demagògic, com si la unanimitat dels caps d’Estat del món sencer no pensessin el mateix, que són defensors radicals de les seves nacions. Tal com pertoca.
La resta dels portaveus polítics han estat força previsibles, fent el paper que s’esperava d’ells. Miquel Iceta potser ha estat el més discutible, perquè com li ha recordat el portaveu d’Esquerra, Sergi Sebrià, en un gran moment, la seva actitud dialogant i mesurada, la seva gestualitat de gran humanitat i complicitat amb els independentistes no es correspon gens amb la ferotge i contundent aplicació de l’article 155, de la qual responsabilitza únicament el Govern de Carles Puigdemont. Iceta no convenç perquè contraposa encara més que José Montilla allò dels fets i les paraules. I Xavier Domènech, per la seva banda, ha tornat a escenificar l’heroica lluita de classes que imagina en el seu cap, avui contra un individu tan poc privilegiat per la societat com Quim Torra, abusant en alguns moments de la teatralitat, amb un discurs que tant podia haver servit per a aquesta ocasió com per a una concentració en favor de Palestina o contra la pobresa energètica, tirant de fons d’armari. I Carles Riera, el portaveu anticapitalista ha estat gris i de vegades fins i tot absent, repetint el que li hem sentit a dir sempre, amb la indefinició pròpia, comprensible, d’un delegat polític que no decideix i que només aplica les decisions que les assemblees de la CUP dictaminaran properament. M’ha arribat a l’ànima, això sí, quan ha fet referència als cossos dels ciutadans víctimes de les càrregues policials de l’u d’octubre i s’hi ha referit com a “llurs cossos”. Compte. Utilitzar el “llur” davant d’un candidat tan llegit com Quim Torra té riscos. Només ho adverteixo. Estaria prou bé que el representant d’una candidatura que s’anomena popular parlés amb correcció, però tal com ho fa el poble, sense fanfarronades.

https://www.elnacional.cat/ca/politica/rajoy-estremera-jordi-galves_267639_102.html

Entrades populars d'aquest blog

Mesa de Salomón (rey de Israel, 978-931 a. C.) –conocida también como Tabla o Espejo de Salomón