L'ocàs lent dels pardals
L'ocàs lent dels pardals
L'ocàs lent dels pardals
El seu reclam és la banda sonora dels dies de primavera i estiu als camps i als pobles, i, fins fa poc, també ho era als parcs i jardins urbans. Tanmateix, el pardal comú (Passer domesticus), una de les aus més abundants i ubiqües d'Europa, està desapareixent de les ciutats a un ritme alarmant.
Ben conegut i molt fàcil d'identificar, el seu plomatge mostra una bella combinació de tons castanys, torrats i blancs grisosos. El mascle es distingeix clarament de la femella pel seu pili gris, les galtes blanques i, sobretot, pel pitet negre que llueix al pit, més marcat a l'època de zel. Les femelles i els joves són de tons canyella, molt més uniformes i discrets. Fa al voltant de quinze centímetres i pesa uns trenta grams.
Pardals alimentant-se en una menjadora urbana (Fotografia de: Jose Luis Gallego)
Els pardals comuns s'han adaptat a tots els entorns, tant silvestres com urbans, però poques vegades s'instal·len lluny de les zones habitades, i són especialment abundants a la ciutat, on solen formar concentracions nombroses. Nidifiquen als llocs més insospitats: a les cavitats dels edificis, entre l'heura de les parets, poden aprofitar qualsevol orifici per instal·lar-hi el seu niu i treure endavant els seus pollets en diverses postes l'any.
Tot i que al camp s'alimenten bàsicament de grans i llavors, els pardals urbans es desplacen amb saltironets pels patis, els carrers i els jardins, tot buscant qualsevol resta de menjar per endur-se al bec. No saben cantar, però tanmateix no deixen d'emetre el seu reclam característic: un xiiiip-xiiiip estrident i repetitiu que els fa una mica escandalosos, especialment durant l'època de cria -de maig a juliol- quan els pollets no deixen de cridar els pares per tal que els alimentin.
Tanmateix, i com deia, els canvis a les pràctiques agrícoles estan causant la caiguda de les seves poblacions al camp. L'agricultura intensiva, caracteritzada per l'extensió de grans monocultius i l'ús indiscriminat d'agroquímics ha ocasionat la pèrdua de l'hàbitat característic del pardal en el medi rural. A la ciutat, en canvi, els ornitòlegs atribueixen el seu descens a la disminució de les zones verdes, l'escassetat d'aliment o l'augment dels nivells de contaminació de l'aire.
Degut a això, les poblacions urbanes d'aquest fringíl·lid familiar ha disminuït gairebé un 65 % des de 1980 a tota Europa. A la Gran Bretanya han desaparegut al voltant de cinc milions de parelles de pardal comú el els darrers 30 anys. A Londres pràcticament han desaparegut. Les imatges simpàtiques dels pardals menjant de les mans dels visitants de Hyde Park, St. James Park o Regent’s Park o posats graciosament sobre els seus barrets ja són història.
Però a les causes assenyalades, cal afegir l'extensió de l'epidèmia de malària aviar. Un estudi dut a terme per la ZSL (Zoological Society of London), la RSPB (Royal Society for the Protection of Birds) y el British Trust for Ornithology (BTO) feia saltar les alarmes fa uns anys en detectar aquesta malaltia, que només afecta les aus, en el 74 % dels pardals de diferents colònies estudiades.
Però més enllà de les amenaces per a la supervivència d'aquesta espècie tan comuna antigament, l'ocàs lent del pardal comú, com el d'altres espècies pròpies dels ecosistemes urbans i del medi rural, estaria actuant com un bioindicador: un senyal més que els entorns habitats per l'ésser humà són cada vegada més insans.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada