EL VERMUT DE REUS -‘Museu del Vermut’ de Joan Tapias

        

Lovermut asistió en Reus, la cuna del vermut , a la segunda Vermutada Popular de la “Festa Major de la Mare de Deu de la Misericordia

El “Vermut de Reus” goza de un reconocido prestigio en toda Europa y es en nuestra ciudad donde muchas familias empezaron a elaborarlo de forma tradicional o casera. Con el paso del tiempo, gracias al peso comercial de los Puertos Mercantiles de la zona que trataban con productos como los Aguardientes, se llegan a consolidar como principales productores de vermut, tanto en el ámbito nacional como en el internacional.

El vermut ha permitido a la ciudad de Reus seguir  siendo un referente en el mercado de los alcoholes, juntamente con París y Londres. Esta bebida ha tenido un papel clave en el desarrollo económico de la Capital del Baix Camp, ya que sobrepasó con creces los límites naturales de la ciudad, consolidando unos capitales aplicables más tarde al proceso de industrialización

Reus y su museo del vermut

Un empresario de Reus abre el primer Museo del Vermú del mundo

Joan Tàpies exhibe así su colección, formada por casi 5.000 objetos de 1.800 marcas distintas de este aperitivo

Reus – Baix Camp | 03/09/2014 – 13:09h | Última actualización: 03/09/2014 – 16:03h

Reus acaba de estrenar el primer Museo del Vermú del mundo Museu del Vermut

• El ‘Vermut de Reus’ quiere la Indicación Geográfica Protegida
• Vermut y solidaridad, de la mano en Tarragona
• El vermut popular más grande del mundo, en Tarragona
• Tarragona reivindica el acto social de hacer el vermut

Reus.(Tarragona).(EFE).- El empresario de Reus Joan Tàpies ha abierto el primer Museo del Vermú del mundo para exhibir su colección, formada por casi 5.000 objetos de 1.800 marcas distintas de este aperitivo, ha explicado a Efe el coleccionista. El Museo es a la vez bar y restaurante, con zonas diferenciadas para los más que centenarios vermús locales que aún se elaboran en la ciudad, como Miró, Iris e Yazguirre, si bien este último se produce ahora en la población vecina de El Morell. El concepto de museo, bar y restaurante a la vez es “para que no me cueste dinero, tampoco quiero ganarlo porque yo ya tengo otro negocio”, para “situar el vermú en su propio ambiente” y “para atraer a más gente”, revela este empresario avícola. La sede está en la calle Vallroquetes 7, en un antiguo edificio de factura modernista obra de Pere Casellas que Tàpies compró y reformó con el vermút como motivo principal, hasta el punto que incluso en los lavabos hay citas sobre este licor en los espejos y las baldosas. El Museo emplea a nueve trabajadores y también elabora su propia marca de vermút como un sello distintivo de la casa, bajo el nombre de “Cori”, diminutivo de Misericordia, un nombre muy común en Reus al ser la patrona de la ciudad. “Quiero cubrir gastos y ya está; tenía toda mi colección en un despacho de mi empresa y no lucía nada por falta de espacio y, además, solo la veían los amigos”, explica. Ya hacía diez años que pensaba en cómo ordenar la colección (mientras no paraba de alimentarla), al menos dos que negociaba el precio de la casa y “uno que el vermút se ha vuelto a poner muy de moda, así que todo fue encajando”, comenta. La colección la inició en 1982 a partir de un regalo de su padre, una botella de Cinzano Gran Reserva, que le impulsó a documentarse sobre este aperitivo, que tiene un gran arraigo en Reus al concentrar, a principios del siglo XX, más de 50 elaboradores. Tàpies se ha documentado tanto para engrandecer su colección que “en el 2007 hice un catálogo, pedí información a Martini y ahora este catálogo está en el Museo de Enología de esta marca”, explica. Ha contabilizado 3.200 marcas y de ellas su colección posee artículos de 1.800 y reúne 1.400 botellas de 56 países, entre ellos, China -donde localizó un Miró de Reus que ya no se producía desde los años 50 del siglo XX-, Rusia o Estados Unidos. A pesar del halo italiano del vermút por la potencia de las marcas Martini y Cinzano, el origen de este licor del que nadie revela su fórmula es alemán y entre otras muchas curiosidades que Tàpies hilvana una tras otra, contiene ajenjo, la planta base de la absenta, que provocaba locura. La intención era prohibirla, pero “es imprescindible en cualquier vermút y en cantidades tan pequeñas que al final, no lo vetaron, también porque hubo mucha presión”. La fórmula del vermút es una selección que suele ser de unas 50 hierbas de entre 514, que se macera en un vino blanco neutro y se filtra varias veces, en un proceso “lento y laborioso que es lo que marca la diferencia”. Lo mejor para maridar el vermút, para el gusto de Tàpies, es con anchoas, servido frío en un vaso bajo, sin hielo ni fruta, solo con una aceituna y, como mucho, un dedo de sifón. “Que cada uno lo tome como quiera, porque hacer el vermút es, también, un rato de tranquilidad y de conversación”, sentencia. http://www.lavanguardia.com/economia/20140903/54414247879/un-empresario-de-reus-abre-el-primer-museo-del-vermu-del-mundo.HTML

«El vermut es venia a granel i era com una quina o digestiu per la combinació d’herbes i alcohol que duia» , explica Jordi Benito, enòleg de De Muller, l’empresa reusenca que l’any 1999 va comprar la coneguda marca de vermut Iris de la Casa Cochs (1947), també de Reus, i que ha mantingut la fórmula original d’infusió d’arrels i plantes aromàtiques fins a l’actualitat. Els orígens del vermut cal buscar-los a l’època grega quan el metge Hipòcrates prescriu la maceració de vi amb flors d’absenta i fulles de dictam per malalties com el reumatisme, les anèmies i els dolors menstruals. «L’origen del vermut són vins d’herbes», puntualitza Helena Pérez de Vermuts Miró. Els egipcis, per la seva banda, van fortificar els vins en èpoques de molta calor, però no va ser fins el segle XVI que un monjo alemany va mesclar vi amb herbes aromàtiques i concretament amb el donzell, i és així com es va obtenir la recepta coneguda avui com a vermut (wermut en alemany). Si bé Alemanya és pionera en la fórmula, Itàlia serà el país que inicia la seva comercialització a partir del segle XVIII. Torino es converteix en la capital italiana del vermut fent una adaptació del wermut alemany amb l’herba Artemisa absinthium, el 1786. És aleshores quan comença la primera recepta semi-industrial i s’atribueix a Antonio Carpano. L’enòloga de Vermuts Miró explica que el 1816 Cinzano obre la primera botiga de venda de vermut i el 1847 és l’any que neix la gran companyia Marini & Rossi, que més tard desembarcarà a Barcelona.

 El donzell o donzell mascle^[1] (Artemisia absinthium, del grec artemisía -artemisa-, i apsínthion -absinti-) s’ha emprat tradicionalment com a planta vermífuga. L’Artemisia absinthium, L.,Sp.Pl.2:848.1753 és de la família de les Asteraceae (alt. Compositae) i també es pot dir Artemisia absintha L. orth. var., Absinthium officinale Brot., Absinthium vulgare Lam. o Artemisia indica Willd, i se la pot conèixer com a donzell (arbustiu), donzell mascle, artemísia amarga, encens d’Andalusia, herba santa o absenta. Etimològicament, “absintium” prové de “a” que significa “sense” i “bsinthium” que vol dir “dolçor”, indicant el gust amarg de la planta.

Toxicitat i contraindicacions

Artemisia absinthium és tòxica a grans dosis. No és recomanable prendre l’oli essencial tuyona per via interna, ja que és altament tòxic, tot i que aquesta planta en té poca quantitat. La intoxicació es manifesta amb espasmes gastrointestinals, vòmits, retenció d’orina per l’afectació renal, vertigen, cefalea, tremolors i convulsions. També pot tenir efectes secundaris com reaccions d’hipersensbilitat o dermatitis per contacte, a aquelles persones sensibles. L’ús prolongat d’Absenta, la beguda alcohòlica, produeix un símptoma que és l’absintisme que es caracteritza per trastorns nerviosos, gàstrics i hepàtics, pel qual el consum a molts països com Alemanya, Bèlgica o Suïssa està prohibit i a Espanya està regulada la seva venta.
No es recomana a gent amb hipersensibilitat al medicament o a altres espècies de la família Compositae, tampoc a gent que prengui fàrmacs antiepilèptics, ja que disminuiria l’efecte, ni a les dones embarassades o que acaben de tenir un fill, ja que es creu que té un efecte estrogènic amb el qual podria haver-hi avortaments espontanis i malmetre la llet materna (a causa de les neurotoxines). Finalment, com que no se sap del tot l’eficàcia ni la seguretat sobre els infants tampoc és recomanable, però si s’ha d’utilitzar, cal prendre les dosis adequades, ja que els olis essencials poden resultar tòxics i convulsius. Pot afectar substancialment a la capacitat de conduir o manipular maquinària i, per tant, cal evitar-la fins que se sàpiga amb gran certesa que el tractament no els afecta de forma adversa.

Rajola a la façana d’un bar típic de Madrid

Un vermut… de Reus, si us plau

Una, dues, tres, quatre… fins a prop d’un miler d’ampolles de vermut colecciona en Joan Tapias al pis superior del seu despatx. Aquest reusenc va començar la seva afició gràcies a un regal del seu pare i ha continuat durant els anys de manera incansable convertint-se en l’únic col.leccionista d’aquest licor tan reusenc.

24/12/2010 –

Joan Tapias. (Niepce)

‘Museu del Vermut’ de Joan Tapias. (Niepce)

‘Museu del Vermut’ de Joan Tapias. (Niepce)

Núria Valls/Reus Directe

L’any 1982 el seu pare li va regalar una ampolla de vermut. Formava part d’un lot de vins que li va donar perquè comencés a muntar una bodega a casa seva però aquesta ampolla, l’única que hi havia d’aquesta beguda, li va fer gràcia fins al punt de convertir-se en l’eix principal d’una llarga col.lecció que ja arriba al prop del miler d’ampolles. “Com que a Reus, el vermut és molt important, vaig decidir començar a aficionar-me a col.leccionar coses sobre ell”, afirma. De fet, en el museu que acaba de muntar per al gaudi propi, aquesta ampolla és la més cuidada i inicia el recorregut. Està posada dins una vitrina i amb una inscripció on explica que és la que li va regalar el seu pare. Es tracta d’un vermut “Cinzano, Formula Antica”, que avui en dia encara es fabrica, però que té una aparença envellida perquè va ser guardada en una bodega natural en un pis d’Andorra durant uns anys. La humitat li va conferir un aspecte molt senyorial a aquesta ampolla tan especial.A partir d’aquest primer pas, va començar a recopilar tot el que ha pogut del vermut, des de les ampolles pròpiament, a etiquetes, objectes publicitaris, cartells, documentació diversa, etc. S’ha convertit doncs en únic, ja que de la multitud de persones amb qui ha contactat al llarg d’aquests anys, col.leccionistes de begudes diverses, cap es dedica exclusivament al vermut. En aquesta recerca de material, els amics i l’internet han estat claus. Els primers, l’han nodrit amb exemplars de tot arreu. Ja saben que quan surten de viatge, en Joan agraeix si li porten una ampolla d’on sigui. Internet també ha estat un element molt important per ajudar a ampliar la col.lecció. Els contactes a la xarxa han facilitat la comunicació entre els col.leccionistes i l’han fet més àgil. “Internet ha ajudat molt i és la manera de posar-se en contacte amb col.leccionistes internacionals i, per tant, aconseguir material de tots els països del món. Des de l’any 92, que vaig començar a tenir internet, la col.lecció ha crescut bastant més ràpid”, assegura. Internet també ha estat l’eina més eficaç per posar-se en contacte amb les cases de vermut i també per adquirir ampolles per subhasta. A banda, cada vegada que la familia surt de viatge, en Joan guarda estones per passar per les bodegues, bars o colmados i preguntar: tenen alguna ampolla vella de vermut? I així també ha aconseguit algunes relíquies. “Entro i els demano que em deixin passar a la rebotiga, a veure si trobo alguna cosa. A vegades, fins i tot, em diuen que els faig un favor perquè es desfan d’ampolles velles que ja no sabien on posar”. Una col.lecció molt diversa La col.lecció és totalment variada. Hi ha ampolles i objectes de llocs llunyans on semblava impossible que es conegués el vermut com ara el Japó, Canadà, Austràlia, etc. Representades, a casa seva, hi té 1.500 marques de vermut, de les 2.500 que té catalogades en etiquetes. Entre les curiositats, hi ha ampolles jueves, amb l’etiqueta en hebreu; també n’hi ha de molt antigues que encara hi porten la ressenya d’ “elaborat pel Doctor o l’hospital x” (inicialment el vermut era una beguda medicinal); una ampolla de Martini de finals del segle XIX, és a dir de les primeres que es van envasar; una altra d’italiana que du una creu gamada a l’etiqueta ja que va ser fabricada en l’època nazi (curiosament, a la col.lecció també hi ha la mateixa etiqueta d’una altra època on l’esvàstica passa a ser un cercle en blanc, com si estés esborrada); ampolles de la postguerra espanyola amb la figura de Franco a l’etiqueta, etc. També destaquen algunes ampolles americanes de la dècada de la Llei Seca on a l’etiqueta hi posa que es tracta d’una beguda sense alcohol, per així poder-se comercialitzar (tot i que a l’hora de la veritat no seria descartable que la beguda portés alguns graus). A banda, hi ha experiments amb el vermut com l’escumós que es va elaborar fa uns anys sense gaire èxit. Pel que fa a l’apartat de publicitat, s’hi troba tota una col.lecció de vehicles en miniatura de diverses èpoques que eren, en principi, una rèplica d’aquells en què es transportava el vermut. També hi ha una diversitat d’encenedors amb les marques, així com de ventalls o cendrers. Una curiositat, és una ampolla-raspall per la roba o una cigarretera antiga. Els cartells també són destacats. Hi ha tota una remesa de Martini de diverses èpoques i també de Cinzano per escriure-hi el menú del bar, etc. Un fet que es nota és que les cases més comercials són les que han fet una aposta més forta per la diversitat en els elements publicitaris. I ara, un museu… Durant anys, la bodega de la casa de Joan Tapias ha anat acumulant ampolles de vermut plenes, buides, de tots colors, països i èpoques; material de publicitat divers (això sí, relacionat amb el vermut), cartells, etc… Fa poc, però, va decidir que era millor organitzar-ho tot i, per això, va habilitar el pis superior del seu despatx per anar col.locant de manera ordenada tot el material que tenia. Es tracta d’un espai que no està pensat perquè sigui obert al públic, “però si algú el vol veure, té les portes obertes”. A les lleixes s’hi troben totes les ampolles de vermut, un total de 804, que ha anat guardant. En vitrines també hi ha desat curosament les factures, objectes de publicitat, documents, etc que ha anat recopilant. I a la paret hi ha penjada la multitud de cartells que ha aconseguit des que va iniciar aquesta afició el 1982. Les etiquetes de beguda les guarda en arxivadors però n’ha escanejat una copia enquadernada en forma de llibre on estan totes recollides. I un lloc al Museu Martini Precisament, la casa Martini-Rossi, amb qui ja havia tingut algun tracte, se’n va assabentar d’aquesta afició i va demanar a Joan Tapias que li enviés una còpia del seu catàleg-col.lecció d’etiquetes, un total de 2.500 de totes èpoques, marques i indrets. El passat abril, la familia va anar personalment a Torí a portar-la i ara, aquesta còpia està exposada al Museu Martini perquè qualsevol que el visiti el pugui consultar. Són quatre volums ordenats per països i marques on, a banda de la insignia, també es recull la informació i curiositats de la bodega, de la marca o de la mateixa etiqueta. També hi consta la història que ha pogut recopilar sobre el vermut i informació sobre la seva elaboració. La relació de Tapias amb la casa Martini però ja ve de fa un temps. Fent la col.lecció es va posar en contacte amb diverses empreses fabricants de vermut perquè li enviessin material. Entre elles hi havia la casa Martini. En Joan va demanar unes etiquetes molt concretes que li faltaven dels anys 50 i 70. La seva sorpresa va ser quan un dia arriba una furgoneta de Martini plena de material divers i entre aquest, les etiquetes que demanava. Per Tapias va ser tota una sorpresa i agraeix la deferència que han tingut algunes cases en enviar-li material, a vegades, fins i tot, sense cap mena de cost. Però, sobretot, de Reus, tot i que no és fàcil Per Joan Tapias, Reus ocupa un espai molt especial a la col.lecció. És una petita representació davant la multitud de marques que existeixen al món, però el vermut de Reus té un lloc privilegiat. És amb el que comença el recorregut per aquest museu. “Per mi la part de Reus és la més especial. Jo agafo vermut de tot arreu, però el de Reus el persegueixo més”, afirma. Segon explica, a la ciutat, entre principis de segle i els anys 70, hi havia més de 30 bodegues que feien vermut amb, almenys, 50 marques diferents. Per això, ha intentat anar trobant tot el material possible d’aquestes cases. Malgrat no ha aconseguit, encara, tenir models de totes les bodegueres que elaboraven vermut a Reus. Pensa que si un dia el deixessin entrar als pisos, està segur que en més d’un racó abandonada, trobaria alguna d’aquestes ampolles que busca. De moment, ja compta amb exemplars del Miró-Salvat, Miró-Sans, Musté-Gili, Yzaguirre, Caselles, Martí-Roig i Cochs, entre d’altres. “Però és difícil trobar coses de Reus”, diu. A la seva col.lecció hi ha una dotzena d’ampolles antigues de marques que ja no existeixen de les que n’està molt orgullós. Una d’elles, de la casa Miró- Sans, la va trobar a la Xina, gràcies a un col.leccionista. “És el que més m’agrada, tenir aquesta representació del vermut de Reus”, assenyala cofoï i afegeix que “el vermut més bo és el de Reus”, tot i que té clar que les ampolles velles, siguin d’on siguin, més val no obrir-les ni tastar-les ja que podria ser perjudicial per la salut. “Però dels vermuts d’avui en dia que he tastat, que hi ha cases que asseguren que es fa amb les formules antigues, el millor és el nostre. És exquisit i no té res a envejar al de fora”. Un licor amb història L’afició que té per col•leccionar tot el que fa referència al vermut, ha fet que en Joan s’hagi convertit en una espècie d’historiador d’aquest licor. N’ha estudiat els orígens, la seva evolució i la història de les grans cases. A més, s’ha muntat un petit laboratori on hi ha totes les herbes que ell utilitzaria per fer el seu propi licor. Això sí, de moment no ho intenta perquè “cal tenir molt ben controlades les mides”. El vermut, beguda típicament europea, té com a base un vi blanc barrejat amb diversitat d’herbes, entre les quals destaca l’absenta. De fet, el nom ve de l’alemany wermut, que vol dir absenta. Precisament, van ser els frares germans els qui el van crear cap a finals de l’edat mitjana com a remei medicinal, encara que hi ha qui opina que el primer inventor d’aquest licor va ser el pare de la medicina, Hipòcrates. De totes maneres, es mantenia com un secret fins que l’any 1786 el bodeguer italià Antonio Benedetto Carpano va rescatar una d’aquestes receptes i va elaborar el vermut. Primer el va donar als seus clients, però ràpidament la beguda va tenir molt d’èxit i va convertir-se en el licor de l’alta societat de l’època. Fins i tot, l’aristocràcia, concretament, la Cort de Savoia, el prenia com a aperitiu. D’aquí que van començar a guardonar el vermut amb medalles i distincions. Per aquesta raó, moltes etiquetes d’aquesta beguda porten medalles i els escuts de diverses cases reials europees impreses, ja que era la manera de fer públic el reconeixement que havien obtingut. En el cas d’Espanya, però, durant l’època de Franco moltes bodegues van optar per posar la figura del dictador a l’etiqueta; i en el cas de Reus, la majoria d’ampolles compten amb la Rosa o l’escut de la ciutat com a emblema. Quan va començar l’exportació, les etiquetes de la majoria de les cases es van complementar amb les banderes dels països on s’exportava. Es calcula que el vermut es va començar a envasar en ampolla de vidre i etiquetat per comercialitzar a finals del segle XIX. Abans es duien en unes garrafes, anomenades damajuanas, on, per diferenciar les marques, se situaven a la boca una espècie de gots amb el distintiu de cada marca. Alguns d’aquests vasos, també figuren a la col•lecció d’en Joan. Més tard, es posava el licor en ampolla però sense una etiqueta distintiva, només amb un collarí metàl•lic segellat amb cera. A Espanya, l’obligació d’envasar en ampolles el vermut no va arribar fins als anys 70. Precisament, això va causar el declivi de bona part de les bodegues de Reus que no van poder afrontar la inversió que suposava construir plantes envasadores. El primer vermut que es va elaborar a l’estat va ser a Barcelona, per la casa Perucchi, sobre el 1850, aproximadament. I a Reus, que va ser capital del vermut amb, fins i tot, ressenyes internacionals, el primer data de finals del segle XIX. La casa que ho va iniciar es creu que va ser Yzaguirre, però no es tenen dades concretes al respecte. Publicat a Reus Directe, núm. 106

 http://www.reusdirecte.cat/cat/notices/2010/12/un_vermut_de_reus_si_us_plau_2096.php

Reino: Plantae

• División: Magnoliophyta
• Clase: Magnoliopsida
• Orden: Asterales
• Familia: Asteraceae
• Subfamilia: Asteroideae
• Tribu: Anthemideae
• Subtribu: Artemisiinae
• Género: Artemisia
• Especie: A. absinthium

Uso Medicinal del Ajenjo

También conocido como artemisia amarga o hierba santa, el Ajenjo es una hierba medicinal cuyas propiedades empezaron a desarrollarse desde las civilizaciones más antiguas, incluyendo a los pueblos egipcios y helénicos. El ajenjo es una hierba de estructura simple, que florece durante las épocas calurosas del año, aunque posee raíces perennes. Su tallo suele ser grueso y firme, leñoso en algunas ocasiones y con él se explica la frondosidad de la planta. Las hojas suelen presentar un tono blancuzco o amarillento debido a las vellosidades que presenta en el haz de las mismas. Sus flores son en general de color amarillo muy suave y suelen presentarse únicamente en el periodo estival. Es originaria de Europa y regiones de Asia Central, pero la facilidad con la que puede cultivarse hace posible encontrarla en casi cualquier lugar del mundo en la actualidad. Es una planta que se adapta fácilmente a suelos pobres y condiciones climáticas secas. Por el tamaño de sus semillas es importante que para su cultivo se coloquen en sitios libres de corrientes de aire o agua. Puede conseguirse un buen ejemplar sólo mediante la plantación de un esqueje de la raíz y no requiere más que una pequeña fertilización anual. Posee un potente sabor amargo atribuido a uno de sus componentes, la absintina la cual es soluble en alcohol. En el siglo XIX esta planta despertó un especial interés entre la sociedad artística europea con la creación de la absenta . A esta bebida de alto contenido alcohólico hecha a partir el ajenjo, se le atribuyen propiedades alucinógenas. Sus usos más comunes son por tanto la fabricación de este licor y otros como el vermú. De igual manera se utiliza como un insecticida de origen natural. Su aceite es considerado como un veneno muy potente. Las propiedades medicinales del Ajenjo tratan especialmente las afecciones gástricas, es un vermífugo potente, tónico estomacal y antiséptico. Durante su acción afecta diferentes zonas del cerebro y el sistema nervioso. A pesar de los poderosos efectos de las bebidas alcohólicas que se fabrican a partir de esta planta, su uso medicinal es apto para cualquier persona y su sabor acre impide el consumo de cantidades excesivas. Se cree que la absintina es responsable de sus propiedades digestivas.

Beneficios del Ajenjo

Infusión básica de ajenjo: A un litro de agua hirviendo agregue 3 cucharadas de las sumidades floridas y deje reposar por 15 minutos. Para estimular el apetito se pueden beber entre 1 y 3 tazas al día, siempre antes de la comida, mientras que para mejorar la digestión es recomendable tomar una taza después de comer. Se trata de una planta amarga, por lo que se puede endulzar con miel de abejas. Tónico gástrico: Preparada en infusión, de preferencia sin ningún tipo de endulzante pues este potencia su sabor. Esta misma propiedad es la que le concede la propiedad de ser un tónico estomacal. Acrecienta el apetito e incita la creación de jugos gástricos. Recomendado para personas inapetentes y para tratar digestiones pesadas . Las personas que padezcan de úlceras, gastritis o enfermedades cardiovasculares deben evitar su consumo. Enfermedades del hígado : Aumentan la secreción de jugos biliares descongestionando el hígado y mejorando sus funciones. Para el correcto funcionamiento del hígado, o incluso cuando ya se están presentando afecciones de cualquier tipo se aconseja tomar tres tazas diarias del cocimiento de un puñado de ajenjo y un fruto de fique. Realizar el procedimiento hasta notar mejoría. Parásitos estomacales: Tomado en infusión es un potente vermífugo, aunque no se recomienda para el consumo de niños pequeños. Infusión para eliminar las lombrices se prepara: A un litro de agua hirviendo agregue 4 cucharaditas de sumidades florales y déjelas reposar por una hora. Esta bebida aromática se debe tomar en las mañanas antes de desayunar. Problemas menstruales : Provoca la menstruación debido a su acción directa sobre el útero. Ayuda a la normalización de los ciclos y es muy recomendable para adolescentes con periodos irregulares y que padezcan de fuertes cólicos durante los mismos. Antiséptico : Aplicado en emplastos, tras mezclarse con un poco de aceite de oliva y molerse bien con un mortero, resulta un efectivo antiséptico para heridas superficiales.

Tenim vermut de Reus!

25 de Gener de 2009, per Marià Arbonès / Josep Gallofré

· Bodegues De Muller

Josep Gallofré

Qui no ha estat a Madrid, en un bar o cafeteria i ha vist que serveixen vermut de Reus?. En alguns establiments ho anuncien amb un bon cartell. El vermut de la ciutat de Reus és molt apreciat a la capital de l’Estat i a tot el món, constituint ‘Vermut de Reus’ una marca de referència. Des de fa molt temps, Reus ha estat un important centre de producció i exportació de vins, aiguardents, licors i vermuts de gran qualitat. Ja coneixen la història de Reus, París i Londres.
Ens ajustarem aquí a fer un breu repàs de la tradició reusenca en el vermut, i a les actuals cases productores. El nom de vermut és d’origen alemany (wermut), i té a un metge grec de l’antiguitat anomenat Hipòcrates com a creador. Els romans ja consumien una beguda semblant amb propietats medicinals, però en tot cas, els orígens moderns s’han de situar a la regió italiana de Piemont a finals del segle XVIII.
La base del vermut és el vi blanc, el sucre, l’alcohol i les herbes aromàtiques, que s’encarreguen de donar l’aroma i el gust més característic. Per a l’elaboració és important la maceració, és a dir, el procés que resulta de posar-hi aigua i alcohol en les herbes escollides. El mateix procés que una infusió. El mostrari d’herbes aptes és molt ample, més de seixanta. Per exemple, el donzell, la nou moscada, l’orenga, la canyella, el ginebre, les llavors de coriandre, el fonoll, etc. No menys important, és el vi, l’alcohol i el sucre que s’ha d’afegir al producte resultat de la maceració. El que dóna el color és el sucre cremat, és a dir el caramel. El licor que resulta es refrigera durant més o menys 15 dies, i abans d’embotellar-lo s’ha de deixar en repòs alguns mesos. Cada productor però, té la seva fórmula en l’elaboració del vermut. En alguns pobles del Priorat per exemple, per endolcir el producte hi posen vi dolç.
L’empresa Sort del Castell, amb seu a El Morell, produeix els vermuts Yzaguirre (utilitza la mateixa fórmula que va establir l’any 1884 Enrique Yzaguirre a Reus) i Simó. L’empresa, amb constant creixement, exporta vermuts a mercats d’Europa, a diversos països d’Àfrica i Centramèrica, Xile i Japó, entre molts llocs més. Sort del Castell pertany als germans Jordi, Carme i Josep Salla, naturals d’Els Omells de na Gaia, a l’Urgell. Josep Salla, gerent de l’empresa, afirma que la diferència principal entre els vermuts italians i els nostres es troba en el gust, els italians són més amargs i tenen molt més extracte. Per a Salla, el costum de fer el vermut com a punt de relació entre la gent s’està perdent, tot i què no baixa el seu consum. A Catalunya, afegeix Salla, el consum de vermut és més familiar i en canvi a altres llocs de l’Estat és pren preferentment al carrer, com a Madrid, on és característic que el vermut es serveixi per aixeta. El bíter, però principalment la cervesa són uns forts competidors del vermut per fer l’aperitiu.
A finals del segle XIX, Yzaguirre i Simó eren dues importants cases de vermuts que treballaven pel seu compte des de Reus. Les dues estaven situades molt pròximes, al Camí de Riudoms. S’ha d’afegir en el passat altres cases ja desaparegudes com Cochs, Vinícola Reusense, Banús Sans, Lluís Quer, Martí, Sucesores de Darthez,… I l’empresa Rofes, que fa pocs mesos que ha tancat. Aquests creadors i exportadors servien el vermut embotellat i a l’engròs, però els productors italians van demanar que des de Reus només es comercialitzés el vermut embotellat.
Cada casa té el seu mètode d’elaboració, incloent detalls guardats sota clau. Són secrets. Ens ho constata l’Helena Pérez, enòloga i directora tècnica de l’empresa Emilio Miró Salvat. A Vermuts Miró s’utilitza més de cinquanta varietats d’herbes diferents, i la combinació d’aquestes en molts casos és un secret. Aquesta empresa va ser fundada l’any 1957 a Reus per Emilio Miró Salvat, pare de l’actual propietari, Pere Miró. Als començaments, Vermuts Miró elaborava principalment vermut a doll, però a partir d’instal·lar-se al polígon Agro Reus va augmentar la producció en embotellat. L’empresa exporta vermut a Xina, Japó, Guadalupe, Mèxic i a diversos països d’Europa.
Pere Martorell, gerent de l’empresa De Muller, també afirma que fora de Catalunya hi ha un important hàbit a beure vermut. Per a Martorell, els vermuts d’aquí són més agradables que els italians, és nota més el gust aromàtic de les herbes. De Muller va ser fundada l’any 1851 a Tarragona, per August De Muller. Durant quatre generacions va pertànyer a la mateixa família, i l’any 1996 va passar a mans de la família Martorell. Dos anys després adquirien la producció del vermuts Iris, de la casa Cochs. Els vermuts De Muller, que ara són elaborats a la finca Mas d’en Valls de Reus, són comercialitzats principalment al mercat espanyol.
El vermut és una beguda perfecte per prendre-la sola o acompanyada amb algun ingredient. El més comú sempre ha estat mesclar-lo amb sifó, que li dóna un toc més refrescant. És poden fer molts combinats amb el vermut, el coneguts còctels utilitzant ginebra, suc de llimona, vodka, rom, tequila, etc, i els que es poden crear fent ús de la imaginació. El restaurador i amic Jesús Rojo ens aconsella un combinat: s’inclou en una copa de còctel una porció de vermut de Reus, soda i un raig petit de ginebra blanca. Després s’agita bé i
s’acompanya amb una oliva, naturalment de casa nostra.
http://reusdigital.cat/noticies/tenim-vermut-de-reus