La ‘inconfortabilitat’ lingüística de Silvia Pérez Cruz a Alacant Silvia Pérez Cruz. Josep Escribano Ahir vas eixir vestida de roig a l’escenari, escortada per un quintet de corda. De seguida, tota una onada d’aplaudiments et rebia amb un senyal inequívoc: es rendirien a la teua veu, a la teua gràcia musical i a la teua humilitat. Vas presentar-te en castellà. Alguns dels que hi érem presents ens incomodàrem. Però no vam dir-ne res, tot i que estàvem expectants sobre com es desenvoluparien les teues intervencions entre cançó i cançó. Tard o d’hora intervindries en català. Vas cantar dos cançons i el públic s’apassionava amb el joc vocàlic que feies, amb la naturalitat i la simpatia que sempre despertes. Tot plegat, deliciós. El Teatre Principal d’Alacant, a vessar. De sobte, però, vas fer la pregunta fatídica, la que no hauries d’haver fet mai (perquè no es pregunta): “¿que hablo en castellano o en catalán?”. I el hooliganisme lingüístic d’aquest poble meu es despertà: “En...