EVANGELI DE JESUS SEGONS JAUME RODRI

(EN PAPEL)

JAUME RODRI

, 2008

Nº de páginas: 136 págs.
Encuadernación: Sin definir
Editorial: PORTIC
Lengua: CATALÁN
ISBN: 9788498090475

Editada per primera vegada el 1973, aquesta obra fou titllada d’herètica per la censura franquista. L’objectiu de l’Evangeli de Jesús segons Jaume Rodri és rellegir l’Evangeli de sant Marc per trobar l’essència del missatge de Jesús de Natzaret, despullant-lo de fenòmens sobrenaturals i d’interpretacions posteriors.
Prologat per mossèn Josep Dalmau, amb notes de Lluís M. Xirinacs i epíleg de Joan Leita, es tracta d’un text clàssic de la teologia catalana. L’obra s’insereix en la tradició de pensadors que volen salvar els inconvenients que plantegen els
miracles per fer una lectura coherent dels evangelis: des de Voltaire fins a Robert Eisler, passant pels deistes anglesos Johannes Weiss o Ernest Renan. En el procés per descobrir el missatge autèntic, Jaume Rodri es proposa d’escriure un nou «evangeli apòcrif», que, en definitiva, s’allunya tant dels dogmes eclesiàstics, com de la interpretació exclusivament historicista de la vida de Jesús

“Tenim un objectiu vital èpic, alliberar un país”

27 de Juliol de 2018 Vibrant

ENTREVISTA A JAUME RODRI. Sociòleg, escultor, escriptor, cineasta i polític català. Nascut a Vic el 1940, estudià al seminari i fou capellà. President del Consell Nacional d’ERC. Ha estat regidor de l’Ajuntament de Cardedeu el 1991 i diputat al Parlament de Catalunya el 1992. Catalanista irreductible, apassionat, multidisciplinari, darrerament més centrat en l’escultura, ha dedicat bona part de la seva vida a la recerca de l’origen de l’autèntic Jesús. Ha publicat “Evangeli de Jesús segons Jaume Rodri” i “Jesús busca a Jesús”

“Després de Jesucrist no s’ha fet amb cap més personatge això, agafar un individu que parteix la Història pel mig amb un abans i un després. No hi ha cap més personatge a la història que per més important que hagi sigut ha fet això”

A “Jesús busca a Jesús. Crònica d’una recerca perillosa” descobreixes a Jesucrist com un lluitador nacionalista més que com un personatge religiós.

Amb els temps les coses canvien, avui dia podem distingir bastant lo nacional de lo espiritual, però tant a l’Àfrica com a molts llocs al món, encara ara va junt; és a dir, ser palestí, per exemple, en aquella època era tenir una determinada visió de la religió i tot això anava barrejat.

No tothom està d’acord encara que existís, ara la idea del personatge està molt present entre nosaltres.

Sí, clar és això. Els romans tenien aquells pobles esclavitzats, sobretot els de l’interior, als pagesos els explotaven, per tant, aquesta cosa d’aixecar-se contra el poder opressor era important. I això anava barrejat de religió també perquè una cosa que feien els romans era humiliar-los, no solament amb impostos o castigant-los a la presó, els dominaven espiritualment, per exemple, agafaven una deessa d’aquelles amb tots els pitrams a l’aire i l’entronitzaven al temple de Jerusalem, això era una provocació brutal!

Es barrejava la lluita política i la religió.

La idea era treure’s de sobre els romans com fos. Van estar-hi barallant, posant-hi morts i morts, practicaven la lluita armada que era l’única lluita que hi havia, no n’hi havia cap més. Tothom anava amb el punyalet. Per tant per protegir la seva petita propietat o la seva família tothom es defensava d’aquesta manera, però al nord i al sud també van haver-hi grups organitzats per atemptar contra els romans.

Al nord de Palestina vols dir?

Sí al nord de Palestina i al sud de Palestina. La part que hi ha tocant al Mar Mort i la part que toca a Síria o el Líban. En aquestes dues parts havien els zelotes, uns nuclis organitzats que es defensaven amb les armes i això els hi portava una repressió terrible, la història en parla, hi ha documents. Abans que Jesucrist ja havien crucificat a molta gent. Atenció: només crucificaven aquells que atrapaven amb les armes a les mans, perquè això era el que la llei romana permetia. La repressió era molt forta. Amagaven les armes, els hi arribaven per mar, les posaven en “zulos”, és a dir, bàsicament el que hem vist aquí als bascos, com a totes les lluites, no?…

Com les guerrilles.

Exacte. I en aquestes hauria estat Jesús, que primer l’haurien recolzat i després, si el que expliquen és cert, hi hauria hagut dissensions internes, que això passa a vegades quan hi ha un líder, no?… que tothom li dóna suport quan pensen que anirà cap allà i si, després, va cap aquí, llavors ja la cosa no agrada…

Un clàssic.

Tot és molt clàssic, tot, la traïció d’algú de dintre, etc. De tal manera és tot tan clàssic que podria ser que no existís perquè es repeteixen els esquemes, sobretot els esquemes de llibres d’Egipte on aquesta tipologia de personatge també hi és, es va repetint una mica, per tant és veritat, no és veritat?… El que passa és que va quedant, tant si és veritat o no, importa poc, la cosa és que sí que ha conformat un pensament, i en aquest pensament hi ha hagut moments de tot, moments que realment la cosa religiosa era molt important i moments que era més important la cosa d’anar contra els romans, l’alliberament diguem-ne nacional dels palestins. Però l’any 70 els hi van fotre una pallissa tan forta els romans que no va quedar jueu viu, ni pedra sobre pedra del temple ni de res, fins ara que no han pogut tornar. Doncs els jueus han quedat absolutament dispersats per tot el món, la gran diàspora dels jueus.

Què pretenies amb aquest llibre?

Bàsicament la meva idea era investigar que hi havia de cert per una banda i d’una altra que en creien un determinat tipus de personatges influents en la història del meu temps, des de Dalí fins a teòlegs, savis, bisbes, etc. El resultat del llibre és la imatge que ha quedat de tot plegat.

El llibre ha funcionat molt bé, ha despertat molt interès.

A mi m’agradaria que a llocs com a Itàlia i a Sud-americà es pogués traduir i es pogués editar perquè donaria encara més joc que aquí, en fa l’efecte, perquè en aquests països encara ara no s’han plantejat moltes de les coses que es plantegen al llibre.

Potser el tema nacional no l’entendrien tant però sí que els interessaria més el vessant religiós.

Depèn, el religiós segur, però de ben segur el nacional també perquè són països joves que acaben de fer una revolta nacional tots. Aquesta gent sap el que és alliberar al poble contra l’opressor, es tracta de canviar romans per capitalisme o imperialisme i ja està, ja tens l’esquema muntat.

“El valor nacional de ser part d’una comunitat és a la base de qualsevol justícia possible”

Actualment els catalans hem recuperat com mai la nostra dignitat nacional.

Això ha fotut un canvi extraordinari. Cap el 1970 quan jo vaig arribar a Cardedeu, per Sant Jordi l’única bandera catalana penjada en la finestra era la meva. Un silenci, una omertà, una cosa!. En canvi, ara Cardedeu és dels pobles més llençats que hi ha. Això ha evolucionat molt perquè jo penso que la gent s’adona que el valor nacional de ser part d’una comunitat és a la base de qualsevol justícia possible, perquè si tu has de pensar que et respectaran només perquè ets persona, sí però no; ara, si tu formes part d’un col·lectiu, a banda d’ajudar-vos entre vosaltres us defenseu dels atacs, plantegeu als altres què sou i què voleu ser, i la cosa canvia.

Sí. Hem de valorar el moment en què estem, malgrat tot. El que no era normal era el silenci en el qual vivíem abans i la manca de debat sobiranista.

La guerra, la postguerra i en Franco van assecar l’ànima d’aquest país. Pensa que només senties parlar català en públic dins algunes esglésies. A Barcelona abans trobaves un diari en francès que en català.

Aquesta és la força de la nostra cultura, ha sobreviscut malgrat tot.

Li havia passat a mossèn Cinto que venia de pagès, de l’interior, amb la barretina i en un principi tothom se’n fotia, clar ha costat eh!… Llavors amb la poesia, és a dir, la paraula neta, la paraula profunda, la paraula exacta ha guanyat el cor de la gent i això ha fet la transformació. Per això és tan important la cultura, pel meu entendre, i la poesia. I ara quan vas a les manifestacions i veus que la gent s’emociona, que plora, és quan dius he arribat al lloc on havien d’arribar. No és un problema de procés mental, és un problema de procés total. Es plora per poques coses, però les coses per les quals tu has plorat i t’has emocionat ets tu. En aquella llàgrima hi ets tot tu. I això ho han aconseguit pintors, cantants, poetes i també allò de la cosa popular.

Som un poble que ens emocionem col·lectivament amb la cultura.

Fa uns anys vaig fer aquesta prova, ara no tinc aquí els números exactes però tant és, vaig agafar un poble català, en aquest moment Cardedeu tenia uns 8 mil habitants, la meitat d’ara i vaig agafar un poble de les espanyes i un altre de França, d’un nivell semblant amb la mateixa quantitat de gent; i vaig demanar als ajuntaments respectius que en diguessin quantes associacions culturals tenien al seu poble. Dramàtic!, en tenien la fiesta del patron, no sé què més i ja s’havia acabat, a Cardedeu n’hi havien 68.

Això és representatiu de la societat catalana.

Exactament. El que no han entès a Espanya, on tot ve de dalt, que aquí per baix bastoners, dansaires, cantaires, etc. en tenim molts; aquesta gent han cultivat, han conegut, han cantat poemes, han llegit… això és Catalunya.

Venim d’una tradició humanista que ens va dur a tenir el primer parlament.

La gran evolució és entendre que tots els homes són iguals, això en temps dels grecs no era així, hi havia els esclaus i els lliures, etc. Aquí tots els homes eren iguals, ja havíem fet un pas més. Després el següent, totes les persones són iguals, etc.

La gent ha de recuperar l’orgull de la seva pròpia entitat, de la seva nació.

Jo hi crec en la idea de Països catalans, hi crec molt. Recordo una discussió molt forta amb el Solé Tura, ell deia “Això és cosa de burgesos” i jo li vaig dir: “mira jo no sé d’on ve el que jo sento, burgesos en el meu cas no, els teus pares sí, però els meus no, ara jo penso que hi ha una cosa que has de tenir present que això no ho fa la gent, sinó que ho fa la geografia” i recordo que li vaig dir: “o tu et carregues la tramuntana i el Montseny o això té corda per molt temps”. Perquè penso que ve d’aquí, és l’arrel a la terra que et fa d’una determinada manera, el nacionalisme no és l’invent d’un individu, no; has mamat, has respirat, has vist, aquest amb l’altre, l’altre amb aquest i això penso que és el que conforma la paraula aquesta tan fonda que és la paraula “terra”, la meva terra, no dius la meva gent, dius la meva terra, allà on tu poses els peus, on tens la casa, on has anat a pescar al riu, on has anat d’excursió, això és la terra i d’aquí puja tot per mi. Això ho havien parlat centenars de vegades amb en Xirinacs. On era l’essència de la nostra identitat com a catalans?… I sí que hi ha unes lliçons, hi ha uns textos, hi ha unes històries, hi ha uns costums, però sobretot també hi ha una geografia, aquesta geografia per a mi marca molt, molt. Per exemple a Catalunya no deus poder fer ni 9 quilòmetres que no hi hagi una muntanya davant. En canvi a Castella pots fer 400 i no veus res.

Som gent molt vinclada a la natura. L’excursionisme i l’escoltisme han arrelat molt a Catalunya, igual que a altres països.

Però aquesta idea que nosaltres tenim un objectiu vital èpic jo no l’he trobat enlloc més.

Ni a Anglaterra?

Èpic? No han d’alliberar-se de res ells. Són anglesos, ho són. Nosaltres tenim una missió èpica, alliberar un país. Ostres, això és genial, eh!… Absolutament genial això. Aquí hi ha feina, hi ha creativitat, hi ha una il·lusió. Això, penso que els polítics ho expliquen poc. Jo que em dedico a l’art una mica, m’adono que crear és molt important. A Catalunya estem creant una obra d’art nova, diferent, sense les potingues i els colorants que hi havia abans, ho fem des de les mans buides, ho fem des del somriure, sense armes, ho fem. Volem vestir una nació. I donar-li rang de categoria com a tal.

*Jaume Rodri esculpint el primer monument a la independència de Catalunya (2010)*

Tu et vas ocupar que “Els Segadors” fou establert oficialment, el 1993, l’himne nacional de Catalunya, com va ser això?

La història va anar d’aquesta manera, s’inauguren els Jocs Olímpics i quan toquen “Els Segadors” el rei no s’aixeca, llavors jo com a diputat adreço una nota a la Casa Reial demanant explicacions del que, aparentment, seria una falta de respecte al nostre himne nacional. La resposta va ser “Ens ho hem mirat bé i enlloc consta que Els Segadors sigui l’himne oficial de Catalunya”. Per ells no era més que una cançó tradicional, no hi havia cap document oficial.

Car ens basem en el costum, nosaltres ja ho donàvem per fet.

Vaig entrar la proposta al Parlament i el cap dels socialistes al Parlament em van venir a veure, em diu: “Ha passat una cosa molt grossa, que tu has entrat aquesta proposta al Parlament i resulta que l’Oriol Martorell(director d’orquestra i de corals que era diputat socialista) s’ha emprenyat com una mona que això li tocava fer-ho amb ell i com que nosaltres sempre li anaven donant llargues diu que plega”. Li vaig dir “I tu que vols de mi?”… “Si ens fas un favor, retira tu la pregunta, l’entrem tots junts i llavors l’Oriol parlarà, podrà exhibir-se i ja explicarà que tu i tal i tal…” A mi tant és mentre es faci, però no van complir, ell no va parlar de mi ni de res. S’ho van apuntar ells.

Quina falta de rigor!

A vegades aquí ens hem perdut per aquesta falta de rigor. Per exemple, quan el Narcís Serra era alcalde de Barcelona, li vaig demanar per favor que fes retirar l’escultura del Franco d’allà dalt al castell de Montjuïc. Amb una carta molt amable em va contestar que li sap molt greu, que ell no és qui decideix perquè això és del ministeri de Defensa de Madrid i que aquí no pot fer-hi absolutament res. Al cap d’un any, els socialistes, el fan ministre de Defensa a ell, i jo li adreço una carta diem: “Suposo que retiraràs allò d’allà dalt?”… Em contesta: “No, això és una cosa que correspon a l’alcalde de Barcelona”.

No m’ho puc creure!

Era un barrut amb totes les lletres. Però una mica el que ens ha faltat a Catalunya és aquest rigor polític. En Tarradellas deia, “Els catalans ens pensem que perquè tenim raó ens la donaran”…. Tenim raó però no ens la donen, i per tant, hem de forçar que ens la donin, i cal oficialitzar tot allò que calgui perquè ens la donin, una llei, un decret, etc. Som un país curiós!

VIBRANT agraeix a Jaume Rodri l’amabilitat de compartir amb nosaltres aquesta conversa i les interessants aportacions que ens fa a la nostra reflexió col·lectiva.

http://historiavibrant.cat/tenim-un-objectiu-vital-epic-alliberar-un-pais/

Biografia

Josep Dalmau i Olivé va néixer el 20 d’octubre de 1926 a Sant Llorenç Savall en una família de pagesos menestrals. Fill de Francesc Dalmau i de Coloma Olivé, va fer els primers estudis al seu poble natal i més tard va entrar al Seminari de la Conreria per fer els estudis eclesiàstics, tot i que el seu pare s’hi va oposar d’entrada, ja que al ser fill únic, (el seu germà petit havia mort feia dos anys), preferia que es quedés a la casa familiar cuidant de les vinyes i els camps.

Va continuar els estudis de Teologia a la Universitat Pontifícia de Salamanca, on, a segon curs, va ser expulsat. Durant la visita Pastoral del bisbe a la Universitat de Salamanca, alguns estudiants del bisbat, entre ells Mn. Josep Dalmau i Mn. Casimir Martí, varen ser escollits pel altres estudiants del seu curs per visitar el bisbe, i van aprofitar per exposar-li les seves queixes del funcionament de la universitat al bisbe. Els estudiants trobaven que hi havia certes desigualtats, com ara que alguns professors amb menys destresa tenien més classes que altres de més bons. En el què havien dit, el rector del seminari va citar a tots aquells que van visitar al bisbe per què l’anessin a visitar al seu despatx. Mn. Dalmau, convençut del seu bon comportament, va creure que no era necessari anar-hi. Al final de curs, després dels exàmens, Mn. Dalmau va anar a acomiadar-se del rector i aquest va respondre-li: “Hi ha persones que funcionen de maneres molt diferents, i difícilment poden arribar a trobar una sana convivència que complagui a tots dos”. Mn. Dalmau va ser expulsat de la Universitat.

Desanimat, Mn. Dalmau va tornar a Sant Llorenç a passar l’estiu decidit a deixar els estudis de teologia. Amb l’ajuda de Mn. Miquel Rosell de Sant Llorenç, un requeter de pro i amic d´un ministre de Franco, va decidir tornar al seminari al curs següent per acabar els seus estudis superiors en Teologia a la Universitat Pontifícia de Comillas. Es va ordenar sacerdot a Sant Llorenç Savall l’any 1952, pel bisbe Joan Solà frare caputxí, fill de Sant Llorenç Savall.

1950. Mn.Dalmau, Casimir MartÃ, Castarlenas

Ordenació a Sant Llorenç 1952

Primera època com a capellà

Es va estrenar de capellà com a rector suplent a Sant Pere Molanta i l’Arboçar (Alt Penedès). Després, l’any 1953 va ser vicari a la parròquia de Gràcia de Sabadell on va organitzar, juntament amb altres vicaris, les colònies de vacances, les caramelles amb els infants de totes les escoles del barri de Gràcia de Sabadell per aconseguir més consciència de barri (que van ser tot un èxit), i va iniciar una tasca d’obertura dels joves del grup d’Acció Catòlica.

Com que les caramelles van ser cantades en català, Mn. Dalmau va ser denunciat per un fidel religiós i falangista de la parròquia de Sabadell. Tot i així, la seva tasca va continuar gràcies a l’èxit obtingut, que implicava també als pares, i va organitzar sortides a Montserrat. Cada any, comptava amb més cantants, oients als seus recitals i amb l’ajuda dels pares i mares dels infants.

Poc després va anar a Vilanova i la Geltrú, a la parròquia de Sant Antoni, on va continuar amb els Cursets de Cristiandat engegats pel seu antecessor Ricard Pedrals i Blanxart. Aquí va tenir contacte amb l’oposició antifranquista de la mà de militants del MSC i PSUC. A més, va emprendre un moviment per a noies a partir de conferències catalanistes i progressistes de personatges com Joan Piñol. Durant aquesta època va col·laborar amb la Revista El Ciervo de Barcelona que impulsaven els germans Joan i Llorenç Gomis i Sanahuja. Va entrar en contacte amb el fundador de la GOAC (HOAC), el vilanoví Mn. Guillem Rovirosa i Albet, qui serà un dels seus referents.

Moviment per Noies a Vilanova i la Geltrú 1956

Rector de Gallifa

El 1958 va ser, contra tot pronòstic, nomenat rector de Gallifa, un petit poble rural del Vallès Occidental que poc després va passar a la jurisdicció del bisbat de Vic. L’estança a Gallifa, a més de permetre’l disposar de temps per altres activitats fora de la població, va animar la vida del poble i desenvolupar la seva activitat pastoral creant un agrupament escolta mixt, adequant la rectoria com a casa de colònies i terreny d’acampada.

Grup d'Escoltes a Gallifa 1960

Va crear la revista infantil El Carretó que arribà a tenir mil subscriptors i va organitzar cursos de formació obrerista a Gallifa que li van facilitar els contactes amb la gent del Front Obrer de Catalunya.

L’any 1957 també va entrar a l’Escola d’Aprenents de la Maquinista Terrestre i Marítima a Barcelona, per substituir mossèn Misser, donant classes d’ètica i obres socials. Tres anys més tard, va ser expulsat per motius polítics.

Reivindicació política

El 1965 va ser jutjat per primer cop pel Tribunal d’Ordre Públic, per un escrit signat per quatre-centes vint persones enviat a l’Audiència on es denunciava tortures al ciutadà Jordi Pujol i demanaven que s’investigués el seu cas. Aquest judici es va fer a porta tancada, i en senyal de protesta, Mossèn Dalmau amb José Maria González Ruíz, amic i canonge expulsat de la Catedral de Màlaga, que en aquell moment vivia a Barcelona, van acordar resar el rosari dins el Palau de Justícia cridant. La situació va ser molt inestable, fins que tal notícia va arribar a les orelles de Franco, que va ordenar, immediatament, que fossin apallissats els 200 capellans que es van agrupar.

El segon judici va ser al 1966 amb motiu de la Manifestació de capellans del mateix any davant de la “Jefatura Superior de Policia”, després de la qual van ser processats quatre dels promotors: Mn. Ricard Pedrals, Mn. Antoni Totusaus, el caputxí Jordi Llimona i Mn. Josep Dalmau.

Mn. Ricard Pedrals, Mn. Antoni Totusaus, el caputxí Jordi Llimona i Mn. Josep Dalmau. 1966

El judici es va celebrar l’any 1969 a porta tancada i van ser condemnats a un any de presó i 10.000 pts. de multa, però després les pressions, el Vaticà va obligar al Consell de Ministres a indultar-los abans que el Tribunal Suprem s’hi pronunciés. Mn. Dalmau formava part de la llista de 462 catalans més vigilats per la policia durant el franquisme.

El 1966 va participar breument, fent-se escàpol de la policia, en els moments finals de La Caputxinada. Més endavant va entrar en contacte amb les accions de solidaritat de la Taula Rodona.

Impulsor del moviment d’acció no violenta

Al 1969 va formar part activament de la Tancada d’intel·lectuals a Montserrat en protesta pel Procés de Burgos que va propiciar la creació de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans que el 1971, juntament amb la Taula Rodona i la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, van crear l’Assemblea de Catalunya.

Josep Dalmau també va ser un ferm defensor del moviment d’acció no violenta, creat inicialment per cristians com Lluís Maria Xirinacs, Pepe Beunza, Joan Leita, Lluís Fenollosa, Jaume Rodri, Jordi Llimona, molts d’ells lligats al moviment Pax Christi, i que després es va convertir en un moviment molt ampli i pluralista.

Mn. Dalmau amb Lluís Maria Xirinacs. 1969

Al juliol de 1969 junt amb en Lluís Maria Xirinacs va participar en una vaga de fam a Santa Cecília de Montserrat per exigir la derogació del Concordat entre l’Estat espanyol i la Santa Seu. Es volia bastir un moviment popular de caràcter no violent, que va esdevenir la base per desenvolupar la lluita no violenta amb les famoses vagues de fam davant la presó Model de Xirinacs i en l’etapa democràtica en el moviment d’objecció de consciència i la insubmissió.

Comunitats de Base i el Grup de No-Alineats

Al 1968, arran del Concili Vaticà II, ja havia promogut les Comunitats Cristianes de Base. Per coordinar-les va crear el 1970 juntament amb en Jaume Rodri, Vicenç Ligüerre, Joana Villemur, Ricard Lobo i altres la Comissió de Serveis de les Comunitats de Base. La comissió oferia diferents serveis, coordinava unes vuitanta comunitats i unes tres mil persones.

Va formar part de la creació de l’Assemblea de Catalunya el novembre de l’any 1971, com membre del grup de la Comissió de Serveis de les Comunitats de Base. La majoria d’entitats adherides a l’Assemblea de Catalunya eren clandestines, la seva, en canvi, era la única que no ho era. De manera que, per tal de poder continuar formant part de l’Assemblea i no tenir problemes amb el govern, van decidir formar el Grup de No-Alineats a l’Assemblea de Catalunya, que estava constituït per persones d’adscripció cristiana. Ràpidament, però, es va obrir a tothom i va aglutinar tot tipus de persones i grups que estaven d’acord amb la creació de l’Assemblea però que rebutjaven qualsevol adscripció partidista al llarg del territori català.

El Grup de No-Alineats de l’Assemblea de Catalunya va tenir un paper molt important en el desenvolupament de l’organisme unitari i en les seves activitats i campanyes.

Paper polític durant la transició

Durant la transició democràtica va ser una figura molt important, ja que va dur a terme diverses campanyes polítiques com la de promoció de la candidatura de Lluís Maria Xirinacs a Premi Nobel de la Pau que tingué força repercussió. També serà en el grup promotor del retorn de Tarradellas com a President de la Generalitat restaurada.

L’any 1977 va tornar a estudiar a la universitat per acabar-se llicenciant en Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona, per tal de perfeccionar les seves habilitats periodístiques i d’escriptura.

Anarquia i Independència

Malgrat no formar part de cap partit polític, Mn. Josep Dalmau sí que es va involucrar en certs partits en situacions concretes. De tota manera, sí que es va afiliar a un sindicat: la CNT, on va intentar fer una aproximació entre el cristianisme i l’anarquisme com havia fet anys abans entre el marxisme i el cristianisme amb encontres i xerrades arreu de l’Estat.

Membres fundadors de la Convenció per la Independència Nacional. 1986

El 1986 es va implicar en el moviment independentista creant, juntament amb altres persones, la Convenció per la Independència Nacional. També va dissenyar, juntament amb altres persones, el Carnet de nacionalitat catalana, la iniciativa de recuperar la brusa catalana, i l’any 1986 la creació del Santuari del castell de Gallifa.

Creació del Santuari Ecològic. Entronització de la Mare de Déu de l'ecologia. 1986

L’any 2009 va ser un dels promotors del manifest de suport a Suma Independència.

Teòleg i l’escriptor

En la faceta d’escriptor, l’obra teològica i cívic-política es va iniciar l’any 1967 amb el llibre que causà gran impacte Distensions cristianomarxistes. Aquest llibre juntament amb l’Agonia de l’autoritarisme catòlic escrit el 1968 i el Contrapunts al “Camí” de l’Opus Dei fet el 1970 van ser segrestats posteriorment a la sortida al mercat pel ministre Manuel Fraga Iribarne. Es dóna la circumstància que els seus llibres de temàtica religiosa mai van passar censura eclesiàstica, va ser el primer capellà d’Europa en no fer-ho, contra el parer, és clar, de la jerarquia eclesiàstica. La seva teologia ha estat conceptuada com “Teologia popular”.

Els últims anys Josep Dalmau ha incidit en la temàtica independentista amb els llibres La batalla per l’autodeterminació dins la Unió Europea, publicat el 1995, i Espanyols per força l’any 2002. També ha iniciat la redacció de les seves memòries amb la publicació el 2009 del llibre Un capellà rebel, un sacerdot lliure. Memòries: primera part (1926-1968) i la publicació el 2014 de Segones memòries. Una lluita per sobreviure amb dignitat.

A partir de la publicació de les segones memòries. L’activitat del mossèn per qüestions d’edat ha hagut de limitar-se, especialment en el seu darrer període en que, per desplaçar-se, ha hagut d’utilitzar una cadira de rodes. No ha deixat però d’estar present en diverses presentacions de llibres, actes i conferències que considerava importants. Ha assistit a diverses manifestacions, entre elles les de l’11 de setembre i el dia de la declaració unilateral de independència el 10 d’octubre del 2017 al Palau de la Generalitat. Enguany, si no hagués estat per la pneumònia que el va afectar, tenia el propòsit d’assistir-hi tal i com demostra la fotografia a Gallifa del 29 d’agost, set dies abans de morir, als 91 anys. Va cloure una vida plena i fins al darrer moment es va implicar en l’actualitat i tenia molt avançat el tercer volum de memòries. La petja que ha deixat en el cor de tants que l’hem conegut farà que la seva memòria pervisqui molt de temps.

Dissabte 1 de setembre de 2018 Mn. Dalmau i Joana Villemur a la Rectoria de Gallifa.

Petita crònica de les Exèquies de Mossèn Dalmau

El dimecres 5 de setembre va morir el nostre estimat Mn. Josep Dalmau. La vetlla s’ha fet a la mateixa parròquia romànica de Gallifa. Des del dia 6 al matí fins al dia 7 a les 16h de la tarda, que s’ha celebrat el funeral, ha estat constantment visitat pels veïns de Gallifa i amics de tot Catalunya. El president de la Generalitat Exm. President Joaquim Torra, ens ha honorat assistint a la vetlla. Després d’unes paraules de reconeixement a la trajectòria i l’obra de Mn. Dalmau, s’han cantat Els Segadors.

A les 16 h de la tarda del dia 7 s’han celebrat les exèquies. Ha estat una cerimònia concelebrada pel Bisbe de Vic Mons. Romà Casanova, pel bisbe emèrit d’Ayaviri Joan Godayol, Mn. Antoni Pladevall i Mn. Àlvar Maduell, entre altres sacerdots.

Altres personalitats que han volgut estar presents a l’acte com l’exdirector d’afer religiosos Enric Vendrell, i l’actual Marcel·lí Joan, l’expresident Jordi Pujol i la seva esposa Marta Ferrusola, i diverses personalitats del món civil, polític, teatre i comunicació com Pepe Beúnza, J. A. Gonzàlez Casanova, Arcadi Oliveras, Ignasi Roda, Fernando Romero, Oriol Domingo, Salvador Cardús, Pere Pugés, Jordi Vila Abadal, Aureli Argemí iJosep Torrent, portaveu d’Església Plural, entre d’altres.

L’acte ha començat amb unes paraules en nom del Patronat del Santuari, de l’amic Jordi Maluquer, que a part de recalcar que l’empremta de mossèn Dalmau la conservaríem tots per a la resta de la nostra vida, els que mantenim la fe en la Bona Nova -referint-se que la vida no s’acaba en aquest món-, estem segurs que el retrobarem i ens retrobarem tots. L’església ha estat plena de gom a gom i pels altaveus s’ha pogut seguir des de l’exterior, on hi hagut la moltíssima gent que no hi ha pogut entrar.

En acabar l’acte, en Toni Verdaguer, vicepresident del Patronat i l’Amàlia Bosch veïna de Gallifa, han dedicat unes paraules de comiat a Mn. Dalmau.

Un grup de músics i cantants de Sant Feliu de Codines, dirigits per Montserrat Cot, han cantat cançons que el mossèn els va ensenyar: Riera Dolça i lenta, Dolç el núvol, Viatge a Ítaca i, amb especial atenció, el Cant del Poble (Glòria catalans cantem).

Com a final es va cantar l’himne de Catalunya: El Segadors.

Obres

Distensions cristianomarxistes. (1967)
Agonia de l’autoritarisme catòlic. (1968)
L’Església subterrània. (1969)
Contrapunts al “Camí” de l’Opus Dei. (1970)
Setge de l’Antievangeli. De Ricard Lobo, Jaume Rodri, Lluís Maria Xirinacs i Josep Dalmau. (1971)
La fe a debat. (1972)
El malefici dels símbols. (1973)
Condemnats a creure. (1977)
Crònica d’un combat obrer. (1978)
Catalunya i l’Església al banquet dels acusats. (1980)
Diàleg de les verges negres de Polònia i Catalunya.(1982)
La crisi del PSOE vista des del conflicte Pallach-Raventós.(1979)
El Rosselló és Catalunya. (1989)
Catalunya Segrestada. (1993)
La batalla per l’autodeterminació dins la Unió Europea.(1995)
Espanyols per força.(2002)
Cap a on va l’Església catalana? (2006)
Un capellà rebel, un sacerdot lliure. Memòries: primera part (1926-1968). (2009)
La revolta de cada dia. (2012)
Segones memòries. Una lluita per sobreviure amb dignitat.(2014)

Guardons

– Medalla de l’Agricultura Catalana. (1993)

– Creu de Sant Jordi. (1996)

– Premi Jaume I d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla. (1996)

– Memorial Joan XXIII per la Pau, de l’Institut Víctor Seix de Polemologia. (2002)

– Premi Església Plural “Per una trajectòria personal”. (2014)

Cercar en aquest blog