“Carles Cases, tossudament alçat”, a “Retrats”-Jaume Barberà conversa amb Carles Cases, músic i compositor en atur
“Carles Cases, tossudament alçat”, a “Retrats”-Jaume Barberà conversa amb Carles Cases, músic i compositor en atur
“Carles Cases, tossudament alçat”, a “Retrats”
Jaume Barberà conversa amb Carles Cases, músic i compositor
El dimecres 16 de març, Jaume Barberà es desplaça fins a les muntanyes de Borredà, al Berguedà, per entrevistar el compositor i músic Carles Cases. Compositor, pianista, violoncel·lista, director d’orquestra i productor amb una densa trajectòria professional.
Però la crisi, que no ha deixat ni racó ni plec sense malmetre, li ha caigut a sobre com una llosa. Viure i menjar de la creació i de l’art a Catalunya (actors, ballarins, músics, pintors, etc.) sempre ha estat una pràctica d’alt risc, amb l’estabilitat penjant d’un fil contínuament. Un fil que, en molts casos, s’ha trencat. Fa 4 anys que no té cap encàrrec i Carles Cases, malauradament, tot i tenir 57 anys, és un dels artistes catalans que, a pesar de la saviesa i experiència acumulades, es planteja marxar de Catalunya, com fan els joves catalans ben preparats que aspiren a guanyar-se la vida a altres països. Cases explica: “Sovint hi penso, en les persones desnonades. Comprenc que alguns se suïcidin.”
Carles Cases ha compost vuitanta bandes sonores de pel·lícules amb directors com Gonzalo Suárez, Jaime Chávarri, Antoni Verdaguer. Ha editat quaranta discos, ha sigut productor de Gossos, Maria del Mar Bonet, Georges Moustaki, Marina Rossell.
I deu anys amb Lluís Llach, de qui ha estat l’arranjador i instrumentista i amb qui ha fet més de 700 concerts. Les seves composicions van des de la música barroca i clàssica fins al jazz o la salsa. El seu cap no pot parar de crear música, deu hores diàries, pel cap baix.
Una de les seves últimes composicions musicals, “Araguaia”, deu cançons basades en poemes de Pere Casaldàliga, i “Una banda sonora”, creades durant llargues temporades a Sao Félix do Araguaia, a casa del bisbe català, no troba lloc en cap programació de Catalunya. Els més entesos reconeixen que en un país “normalitzat culturalment”, Cases seria un referent. Però el músic ja té les maletes fetes perquè es nega a abandonar la seva professió. “Vaig vendre la meva ànima a la música.”
http://www.ccma.cat/tv3/retrats/carles-cases-tossudament-alcat-a-retrats/noticia/2718786/
BORREDÀ
Envoltat dels imponents cims del Prepirineu però a prop també del pla, Borredà es troba a cavall del Berguedà, El Ripollès i l’Osona. El seu terme municipal abraça de 43,60 km2, i el seu nucli urbà es troba a una alçada de 859 metres. Aquesta extensió del seu terme municipal es caracteritza pels seus boscos de pins, alzines i faigs i per grans extensions de matolls i pastures i poques terres de conreu. Borredà està envoltat de municipis propers com Vilada, Castell de l’Areny, Sant Jaume de Frontanyà La Quar, Borreda, Lluçà i Les Llosses.
Les rieres de Margansol i de Merlès possibiliten que el municipi sigui abundant amb aigua i que hi hagi moltes fonts, gorgs i salts que embelleixen el seu entorn natural.
El paisatge de Borredà anuncia la manera de ser i de viure de la gent del seu poble: l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal juntament amb les addicionals activitats manufactureres i comercials han estat la font d’ingressos de Borredà.
El terme municipal és un llibre obert per conèixer la història i el present del poble: les masies, les esglésies romàniques i barroques, els molins fariners. Borredà ha crescut a l’entorn de l’església de Santa Maria i del seu imponent campanar i això ha fet possible que hi hagi un lligam molt estret i harmoniós amb el paisatge que ha estat modelat per més de mil anys d’història i de presència humana.
Els orígens de Borredà cal buscar-los a l’església parroquial de Santa Maria, situada avui dia al bell mig de la plaça major, construïda l’any 856 i propietat del Comte Guifré el Pelós, que la cedí al monestir de Santa Maria de Ripoll.Borredà va créixer a l’ombra de la seva església i del gran monestir ripollès. Els seus habitants, pagesos i ramaders vivien escampats en masies, però al segle XIII va començar a formar-se el nucli urbà a l’entorn de la parròquia i d’un hostal que acollia als caminants que passaven per camí de Berga a Ripoll. Aquí és quan es van començar a dibuixar a l’entorn del nucli central de la plaça els carrers de Berga, Manresa i Frontanyà, carrers que als segles XVII i XVIII s’ompliren de vida i de treball. Borredà es trobava a peu de l’antic camí ral de Berga a Ripoll, camí que encara era utilitzat fins al segle XIX, i que és avui la via de comunicació més important del municipi. Borredà va créixer amb la síntesi de gent del Sud de França i dels fadristerns de les masies que s’establiren al poble per fer de paraires i teixidors de llana. Durant aquests anys es van construir habitatges, molins bataners i fariners, i grans ramats de xais pasturaven a les muntanyes veïnes. Gràcies a la importància que tingué la indústria tèxtil, es pogué construir l’actual església. Però al segle XIX fou el segle de les crisis: la indústria del cotó arruïnà els negocis a l’entorn de la llana i a més a més Borredà s’implicà en les tres guerres carlines.
Carles Cases i Pujol
  Carles Cases | |
|---|---|
| Naixement | Carles Cases i Pujol 1958 Sallent, Bages |
| Ocupació | músic, compositor i professor |
| Període en actiu | 1989-present |
| Lloc web | www.carlescases.com |
Carles Cases i Pujol (Sallent, 1958) és un músic i compositor català de jazz i música de cinema.
Jazz[
El 1974 va formar el grup de folk Coses. Va ser membre de la Big Band de Lluís Rovira entre els anys 1975 i 1977, i el 1982 va crear el Carles Cases Quartet, amb el qual va actuar en diferents esdeveniments musicals d’Espanya, mentre formava part d’un quartet de corda com a violoncel·lista que interpretava obres d’autors clàssics.
El 1986 va fundar el grup de jazz Blaumarí i el 1988 va passar a formar part de la fundació Yehudi Menuhin Live Music Now.
L’any 1994 funda la Big Band de Vic, formació jazzística amb una vintena de músics en la que hi fa les funcions de director titular, arreglista i compositor.
Ha fet de productor de nombrosos artistes, entre les quals destaquen Gossos, Maria del Mar Bonet, Georges Moustaki, i sobretot Lluís Llach, amb qui va treballar a més a més com a arranjador i instrumentista des del 1983 al 1991.
Bandes sonores[
A partir del 1988 compagina la seva carrera amb el cinema i la televisió amb la seva primera col·laboració al curt Cap de Quers.Després de compondre la banda sonora del seu primer llargmetratge en solitari en el film d’animació Despertaferro, aposta en ferm pel món del cel·luloide i inicia la seva col·laboració amb el director català Ventura Pons. Aquesta nit o mai és el primer de les pel·lícules d’aquest tandem que tindria el seu punt culminant en Actrius.
També ha treballat per a Gonzalo Suárez, Antoni Verdaguer, Santiago Matallana entre d’altres. Els seus recents treballs cinematogràfics han estat fora de les nostres fronteres, concretament a França, Bèlgica i als Estats Units.
També ha estrenat a la catedral de La Habana una “Salve” (1999), i una obra de concert de Cases va ser estrenada a Moscou.
Des de l’any 2000 imparteix l’assignatura de Banda Sonora als estudiants de Ciències de la Comunicació a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. També va ser professor a l’escola de música L’Esclat de Manresa.
L’any 2001 crea Film Music Band, dedicada exclusivament a la interpretació i enregistrament de les seves Bandes Sonores.
Filmografía[
- 1989 – El río que nos lleva. De Antonio del Real
- 1990 – Despertaferro. De Jordi Amorós
- 1991 – Aquesta nit o mai. De Ventura Pons
- 1992 – Havanera 1820. D’Antonio Verdaguer
- 1993 – Rosita, please!. De Ventura Pons
- 1994 – El perquè de tot plegat. De Ventura Pons
- 1994 – Don Jaime el conquistador. D’Antonio Verdaguer
- 1995 – Parella de tres. D’Antonio Verdaguer
- 1995 – Dones i homes. D’Antonio Verdaguer
- 1995 – Joc de rol. De Roberto Bodegas
- 1996 – Mi nombre se sombra. De Gonzalo Suárez
- 1996 – El ángel de la guarda. De Santiago Matallana
- 1996 – Fotos. De Elio Quiroga
- 1996 – Das cabinet des Dr. Caligari. De Robert Weine
- 1997 – No se puede tener todo. De Jesús Garay
- 1997 – Actrius. De Ventura Pons
- 1997 – Le grand batre. De Laurent Carcèlés
- 1998 – Carícies. De Ventura Pons
- 1999 – Arde, amor. De Raúl Veiga
- 1999 – El portero. De Gonzalo Suárez
- 1999 – Amic/Amat. De Ventura Pons
- 1999 – Morir (o no). De Ventura Pons
- 1999 – Els sense nom. De Jaume Balagueró
- 1999 – Ave María. De Eduardo Rossoff
- 2000 – Pleure pas Germaine. De Alain de Halleux
- 2000 – El portero. De Gonzalo Suárez
- 2000 – Besos para todos. De Jaime Chávarri
- 2000 – L’altra cara de la lluna. De Lluís Josep Comerón
- 2001 – La mujer de mi vida. De Antonio del Real
- 2001 – Dagon: La secta del mar. De Stuart Gordon
- 2001 – Anita no perd el tren. De Ventura Pons
- 2001 – Des del balcó. De Jesús Garay
- 2002 – Menja d’amor. De Ventura Pons
- 2002 – Darkness. De Jaume Balagueró
- 2004 – El año del diluvio. De Jaime Chavarri
- 2005 – Perfecta pell. De Lydia Zimmermann
- 2005 – Amor idiota. De Ventura Pons
- 2005 – Camarón. De Jaime Chavarri
- 2005 – Avatar. De Lluís Quílez
- 2006 – Animals ferits. De Ventura Pons
- 2006 – El genio tranquilo. De Gonzalo Suarez
- 2006 – Km. 31. De Rigoberto Castañeda
- 2006 – Unglody. De Thomas Dunn
- 2007 – Oviedoexpress. De Gonzalo Suárez
- 2007 – La velocidad funa el olvido. De Marcelo Schapces
- 2007 – La vida abismal. De Ventura Pons
- 2007 – Barcelona (un mapa). De Ventura Pons
- 2008 – Radio Love. De Leonardo Armas
- 2008 – Cinemacat.cat. D’Antoni Verdaguer
- 2008 – Forasters. De Ventura Pons
- 2009 – Eloïse. De Jesús Garay
- 2009 – Negro Buenos Aires. De Ramon Térmens
- 2009 – A la deriva. De Ventura Pons
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Carles_Cases_i_Pujol
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada