Els oncòlegs Baselga, Esteller i Massagué guanyen el Premi Internacional Catalunya
Els oncòlegs Baselga, Esteller i Massagué guanyen el Premi Internacional Catalunya
Puigdemont destaca que és “la primera vegada” que el guardó recau en personalitats catalanes, perquè el bisbe Pere Casaldàliga, premiat el 2006, es considera “legítimament” brasiler
ARA Barcelona
-
651×366 Joan Massagué, Josep Baselga i Manel Esteller: Premi Internacional Catalunya / ARA Joan Massagué, Josep Baselga i Manel Esteller: Premi Internacional Catalunya / ARA
1 / 1
Els oncòlegs Josep Baselga, Manel Esteller i Joan Massagué, tres dels investigadors catalans més famosos a nivell mundial en la lluita contra el càncer, han estat reconeguts aquest divendres amb el 28è Premi Internacional Catalunya, segons ha anunciat aquest divendres el president de la Generalitat, Carles Puigdemont. El guardó, creat l’any 1989 i dotat amb 80.000 euros i una escultura d’Antoni Tàpies, es concedeix anualment a les persones que amb la seva feina contribueixen a desenvolupar els valors culturals, científics o humans arreu del món. El lliurament oficial del guardó, però, no es farà fins al proper 25 d’octubre.
La convocatòria d’enguany havia rebut 138 candidatures de 57 països diferents, però el jurat s’ha decantat per Baselga, Esteller i Massagué “per la seva revolucionària tasca en la recerca oncològica“, amb la qual han ajudat “extraordinàriament” a l’avenç de la biomedicina. A més a més, es destaca el seu “fort i entusiasta compromís intel·lectual”, el “rigor científic” i la “dedicació i perseverança completes”. Tots tres, a la pràctica, ja han rebut nombrosos guardons en reconeixement a la seva carrera científica.
Es tracta de la primera vegada que el reconeixement recau en una personalitat catalana, perquè tot i que l’any 2006 fos atorgat al bisbe Pere Casaldàliga, el religiós es considera “legítimament” brasiler, ha recordat Puigdemont. També es tracta de la primera vegada que es premien tres persones a la vegada. El president de la Generalitat ha aprofitat per recordar que, igualment, el Premi Ramon Margalef –l’altre gran guardó que atorga anualment el Govern– serà entregat per primer cop a un català, en aquest cas a l’ecòleg Josep Peñuelas. En qualsevol cas, Puigdemont ha subratllat que els reconeixements no es donen per l’origen dels premiats, sinó perquè han fet “contribucions rellevants a la humanitat”. A més, ha destacat que el fet de ser catalans “els podria haver anat a la contra”.
L’any passat el premi va anar a parar a la primatòloga britànica Jane Goodall, i en les anteriors edicions havia reconegut l’arquebisbe sud-africà Desmond Tutu, l’activitat pakistanesa Malala Yousafzai, el polític brasiler Lula da Silva o l’escriptor japonès Haruki Murakami, entre d’altres.
Josep Baselga (Barcelona, 1959) té una dilatada trajectòria a cavall entre els Estats Units i Catalunya. Des del 2013 és el director mèdic del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center, a Nova York, però ja l’any 1996 va fundar el Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO), una feina que des del 2010 va compaginar també amb un càrrec al Massachusetts General Hospital Cancer Center de Boston. Autor de prop de 300 articles científics i expresident de l’Associació Americana per a la Recerca del Càncer, la seva feina s’ha centrat en l’ estudi dels anticossos monoclonals, uns tractaments que han millorat les expectatives de milers de pacients arreu del món.
Manel Esteller (Sant Boi de Llobregat, 1968) ha desenvolupat la seva feina en centres d’Escòcia i els Estats Units, però entre el 2001 i el 2008 també va liderar el laboratori d’epigenètica del càncer del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO), a Madrid. L’epigenètica és, de fet, el camp on ha centrat els seus estudis. És a dir, en els condicionants que actuen com a interruptors dels canvis genètics que desenvolupen un càncer. Des del 2008 és el director del programa d’epigenètica i biologia del càncer a l’ Institut d’Investigacions Biomèdiques de Bellvitge (Idibell).
Joan Massagué (Barcelona, 1953) també ha fet als Estats Units la major part de la seva carrera científica, i des del 2014 és el director científic del Memorial Sloan-Kettering de Nova York. La seva recerca s’ha centrat en el comportament cel·lular i la metàstasi del càncer, amb un treball clau per entendre els mecanismes que permeten detenir la proliferació cel·lular que dóna lloc a l’aparició de tumors. Aquest camp ha permès obrir noves possibilitats d’investigació i noves vies per al tractament.
http://www.ara.cat/societat/Baselga-Esteller-Massague-Premi-Internacional-Catalunya_0_1617438453.html?utm_medium=social&utm_source=facebook&utm_campaign=ara
Massagué troba la clau per prevenir la metàstasi del càncer
El científic descriu l’existència de cèl·lules latents, capaces d’amagar-se durant anys
MÒNICA L. FERRADO Barcelona
- 651×366 Joan Massagué dirigeix el Memorial Sloan Kettering Cancer Center i va ser un dels fundadors de l’IRB Barcelona. / RUTH MARIGOT Joan Massagué dirigeix el Memorial Sloan Kettering Cancer Center i va ser un dels fundadors de l’IRB Barcelona. / RUTH MARIGOT
1 / 1
La metàstasi és capaç de reaparèixer tot i que passin anys des del moment en què es detecta el tumor primari, es tracta i s’eradica. De fet, hi ha documentats casos extrems, com el d’un individu a qui 29 anys després d’haver-li extirpat un tumor al ronyó i considerar-lo lliure de la malaltia li va reaparèixer una metàstasi en un altre òrgan.
És un cas real que forma part dels molts pacients estudiats des del Centre de Recerca del Càncer del Memorial Sloan Kettering Center, a Nova York, que dirigeix l’investigador Joan Massagué i, més concretament, és un cas que forma part dels estudis que han obert camí a la gran troballa que acaba de donar a conèixer el grup que dirigeix el científic català: les cèl·lules metastàtiques latents són capaces d’escapar-se del tumor fins i tot quan està en un estat incipient perquè saben com disfressar-se de cèl·lules mare, fer que el sistema immune no les reconegui, escampar-se a altres òrgans i amagar-s’hi durant anys. Els resultats, que publica Cell, obren la porta a noves estratègies per prevenir la metàstasi ja d’entrada, després d’acabar amb el tumor. “Ara cal descobrir la manera de reactivar la detecció de les cèl·lules latents perquè actuï el sistema immune”, explica Massagué a l’ARA.
De fet, el sistema immune reconeix i elimina la majoria de les cèl·lules que es comporten de manera anormal, i ho fa amb l’artilleria més forta al seu abast: les cèl·lules conegudes com a natural killer (NK). L’equip de Massagué ha trobat la manera com les cèl·lules metastàtiques són capaces d’enganyar els grans guardians del sistema immune i hivernar durant molt de temps.
Delinqüents camuflats
Els científics han pogut crear un model de laboratori que ha permès observar les cèl·lules metastàtiques des que s’escapen fins que s’instal·len al seu amagatall. Per fer-ho han fet servir cèl·lules de pacients amb tumors de mama i de pulmó en estat incipient. En el cas del càncer de mama, un 25% de les dones amb la mutació HER-2 pateixen metàstasi. En el cas de càncer de pulmó, el 50% dels pacients tornaran a patir el càncer. A aquestes cèl·lules se les ha marcat amb un contrast fluorescent per seguir la seva pista un cop injectades en ratolins i veure com s’ho fan per escapar-se de les defenses i amagar-se dins d’altres òrgans, en concret al ronyó i als pulmons.
Així va poder veure’s que gairebé totes les cèl·lules injectades en ratolins van morir aniquilades pel seu sistema immune. Les poques que van sobreviure es van amagar, tal com era d’esperar pel que s’havia vist en altres investigacions. Ara bé, els investigadors han estudiat a fons aquestes poques delinqüents que gràcies al contrast tenien fitxades, i així han pogut detectar els mecanismes que fan servir per escapar-se. La troballa han sigut dues proteïnes, la SOX2 per al càncer de pulmó i la SOX9 per al de mama, que les cèl·lules metastàtiques latents utilitzen per incidir en un altre grup de proteïnes i fer veure que són cèl·lules mare que es troben en estat de quiescència -la fase del cicle cel·lular en la qual no es divideixen-. Les cèl·lules NK patrullen pel cos olorant i atacant agents estranys, però la investigació mostra que quan les cèl·lules es troben en aquest estat de quiescència deixen de produir les molècules que les NK oloren per detectar-les. Per això alguns fàrmacs que s’usen en quimioteràpia actuen com a NK.
Davant la metàstasi latent, alguns estudis han suggerit aplicar fàrmacs que despertin aquestes cèl·lules dorments perquè surtin del seu cau, s’activin i, així, poder matar-les. Ara bé, tenint en compte que les cèl·lules metastàtiques latents no sempre acaben despertant-se, aquesta tècnica podria ser una arma amb efectes indesitjats. Amb la nova troballa, l’equip de Massagué obre pas a noves estratègies per desactivar la possibilitat de metàstasi d’una forma més subtil.
http://www.ara.cat/societat/Massague-troba-prevenir-metastasi-cancer_0_1549645087.html
El doctor Baselga impulsa la investigació contra el càncer
No es rep cada dia una beca per fer recerca en la lluita contra el càncer de mans d’un dels oncòlegs més importants i amb més prestigi del món
ALBERT SOLÉ Barcelona
- 651×366 Beatriz Morancho rebent la beca del president de la Fundació Fero, el doctor Josep Baselga, a la dreta, i del cap d’oncologia de la Vall d’Hebron, Josep Tabernero, ahir a la sala oval del MNAC. / MANOLO GARCÍA
Sense la bata blanca i el microscopi se sent estranya, però aquest dilluns tocava vestir-se de gala per anar al MNAC. No es rep cada dia una beca per fer recerca en la lluita contra el càncer de mans d’un dels oncòlegs més importants i amb més prestigi del món -i que és català- , el doctor Josep Baselga, ni se sopa al costat del conseller de Salut, Antoni Comín. Beatriz Morancho és una jove investigadora del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia que treballa en un projecte ambiciós: la immunoteràpia per tractar els càncers de mama i de còlon. Dilluns a la nit l’espectacular sala oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya es va omplir amb prop de 800 persones, totes mecenes de la Fundació Fero -a títol individual o representant empreses patrocinadores-, que és qui atorga des de fa deu anys les beques amb el seu nom per fomentar la recerca oncològica entre els joves científics.
Cèl·lula immune vs. cancerosa
Cap a les deu de la nit, i visiblement emocionada, la doctora Beatriz Morancho va rebre la beca de 70.000 euros de mans del doctor Baselga i el doctor Josep Tabernero, cap d’oncologia mèdica de l’Hospital de la Vall d’Hebron. L’estudi becat intenta trobar noves teràpies immunitàries consistents en anticossos bioespecífics amb la capacitat de reconèixer la cèl·lula tumoral i atreure la cèl·lula del sistema immunitari. Aquest mecanisme lliga les dues cèl·lules perquè la immune elimini la cancerosa. Aquest nou mètode per acabar amb les cèl·lules malignes és complementari a d’altres que ja es fan servir amb la mateixa finalitat. El projecte de la doctora Morancho es proposa determinar quins perfils de pacients són candidats a aquesta nova teràpia i quins no.
El doctor Baselga explicava al matí en una roda de premsa prèvia al sopar de gala al MNAC que el sistema immunitari “té una capacitat destructiva impressionant”, i va posar com a exemple per demostrar la capacitat del sistema immune per destruir tumors que un cos pot arribar a rebutjar en poques hores un òrgan trasplantat si se’n troba la justa mesura.
La investigadora premiada amb la beca Fero de 70.000 euros té 36 anys i reconeix que suposa una oportunitat enorme per a joves investigadors com ella, a qui sovint costa trobar les ajudes necessàries per seguir tirant endavant les seves recerques. “Actualment és molt difícil, per a la gent que estem començant, trobar reconeixement a la nostra recerca”, va afegir.
La recerca sobre el càncer podria rebre aviat un empenta important. El doctor Baselga va explicar que el vicepresident dels Estats Units, Joe Biden -amb qui va coincidir fa unes setmanes-, s’ha interessat a presentar a l’Estat un projecte global de recerca contra el càncer “per buscar sinergies”. Baselga no va poder concretar gaire més, però va assegurar que serà un projecte important. “I nosaltres aquí hi jugarem un paper”, va afirmar.
10 anys empenyent els joves
La Fundació Fero la va crear el doctor Josep Baselga l’any 2001, quan ja havia tornat del seu periple als Estats Units, inspirant-se en el model americà de filantropia que tan bé funciona en aquell país per recollir fons per a causes benèfiques. En aquest cas, la recerca contra el càncer, el leitmotiv de la vida del doctor Baselga. De fet, el sopar d’aquest dilluns va ser, com cada any, el més semblant a un sopar de recollida de fons a l’estil americà, en què la societat civil catalana més ben posicionada dóna suport a una fundació encapçalada per un dels seus principals prohoms.
La beca entregada a la doctora Morancho ja és la desena de la Fundació Fero, que també ha premiat altres recerques oncològiques sobre el sarcoma, les biòpsies líquides i els biomarcadors del càncer de mama, entre moltes altres, de joves d’arreu de l’Estat
http://www.ara.cat/societat/Baselga-impulsa-investigacio-contra-cancer_0_1574242623.html
Manel Esteller: “Investigo pel desig intern de guanyar, com Messi”
Feina“Dedico el 33% del temps a buscar diners” Inversió “La recerca no és un luxe, és una necessitat” Finançament públic “Les malalties no es poden posar en un horitzó polític de quatre anys, sinó de dotze”
ANTONI BASSAS
La seva especialitat és l’epigenètica, que estudia com l’ambient i la història de l’individu influeixen sobre els seus gens i la seva transmissió. Què han descobert?
La genètica és l’abecedari, i l’epigenètica seria l’ortografia de la genètica, o sigui, l’accentuació, les cursives, les helvètiques; això és l’epigenètica. Explica, per exemple, com dues persones amb el mateix material genètic, com ara dos bessons, poden ser diferents i tenir malalties diferents. Nosaltres tenim una herència que ens ve del nostre material genètic, que és l’ADN, i ens dóna una tendència a ser, fer i tenir un aspecte determinat. Això es pot modular ambientalment. Després hi ha una pregunta més complicada, i és que això que hem modulat en vida, podem passar-ho als fills. Segurament això es manté unes tres generacions, i després, si desapareix el que ha provocat aquest canvi, això desapareix. Per tant, hi ha una genètica que ens defineix als humans, i una epigenètica que s’hi suma per donar més gustos i colors a la humanitat.
Factors ambientals. Quins poden ser els que més ens poden fer emmalaltir?
Ara estava pensant en això que la gent diu, que al final els matrimonis s’acaben assemblant. Potser s’acaben assemblant perquè comparteixen un ambient i això modifica els seus gens. Quines són les coses que ens fan canviar més? Nosaltres vam estudiar uns bessons. L’un va començar a fumar i l’altre no, i podies veure, a través de l’ADN, que havia passat alguna cosa. ¿Altres canvis importants? Si prens molt el sol, el que fa és danyar l’ADN, el pot arribar a trencar. Però abans el que fa és canviar els accents, si és obert el fa tancat, per dir-ho d’aquesta manera. Això ho fa molt més ràpid, i s’associa amb més risc de tenir tumors com el melanoma, que està creixent molt precisament per pells molt blanquetes que no havien estat mai tan exposades al sol com en els últims decennis.
Vostè, per saber com està una persona d’epigenètica i herència, ¿en què es fixa?
En com pot ser que aquesta persona tingui 75 anys i no es vulgui jubilar. En canvi en veus d’altres que ja es voldrien jubilar als 35. Hi té molt a veure l’activitat cerebral. El món de l’epigenoma del cervell és la gran última frontera de la biomedicina. Continuem fent molt càncer i en curem el 60%; de malaltia degenerativa no en curem ni una. Hem d’apropar-nos a curar-ne com a mínim una de cada quatre. És la gran frontera dels pròxims anys.
He llegit que hi ha un especial pic d’incidència del càncer entre els 60 i els 65 anys. Què passa en aquesta franja d’edat?
Que s’han acumulat prou alteracions al llarg de la vida perquè aparegui un tumor. I que hi ha més càncer, globalment, en números, perquè vivim més temps. Un càncer és un procés que, segons els casos, pot requerir cinc o deu anys. Dels 60 als 65 anys hi ha un pic de càncer perquè l’acumulació d’alteracions es nota més. A més, aquesta franja d’edat està augmentant en dones, les que van començar a fumar als anys 70. El càncer de pulmó en dones és més freqüent que el de mama, això la gent no ho sap. I la lluita contra el càncer de mama ha sigut un dels grans avenços que hi ha hagut. Quan vaig començar a estudiar coses de genètica, recordo supervivències d’un 30% o un 40%. Un 60% es morien. Ara hi ha una supervivència del 75% o el 80%, gràcies a la detecció precoç. Els tumors es troben cada cop quan són més petits, perquè la dona és a la dutxa, es toca el pit, nota un bony i va al metge. Abans no es feia, això. De vegades ho fa la parella, també. La leucèmia abans era incurable, i es va trobar una alteració, que té un fàrmac acurat per tractar-la, i ara se’n cura un 90%.
Quina previsió fa que algun dia, de la mateixa manera que hem reduït el risc de morir de càncer de mama o de leucèmia, passi el mateix amb altres tipus de càncers?
Les dades globals diuen que cada any es curen un 2% més de pacients de càncer. Si ara se’n cura un 60%, i fem les matemàtiques, vol dir que en els pròxims 10 anys arribaríem al 80%, i en els pròxims 20, al 100%. Però això són dades globals. En el càncer de testicle, la quimioteràpia ha fet curar aquests homes joves que morien tots. Ara se’n salven un 95%. Determinades leucèmies, com la infantil, es curen en el 80% dels casos per la introducció d’una quimioteràpia efectiva. Però en el cas del pàncrees, el pulmó, el cervell… Encara se’n curen només un 5% o un 10%.
La lluita contra el càncer deu ser un motor extraordinari per anar un diumenge al matí a alimentar cèl·lules i ratolins, no?
Sí [riu]. A mi m’agrada també treballar els diumenges, perquè puc treballar tranquil·lament i pensar. No obstant, la cosa més important per fer-ho sempre és el desig intern. Has de tenir un desig intern, com el de Messi de guanyar títols. No per ser famós o guanyar més diners; és el desig intern de guanyar, com aquells exploradors que anaven a un riu, després a una muntanya, després a l’altra… Jo de vegades he anat a treballar un dia que era festa perquè no m’havia adonat que era festa.
Vostè és un dels principals investigadors del món, segons la Universitat de Stanford. Hauria pogut escollir laboratori i va decidir quedar-se aquí. Fins i tot va declarar fa un parell d’anys que, amb la independència, Catalunya tindria més recursos per investigar. ¿Se sent prou reconegut en la seva feina?
He tingut la sort de ser reconegut. Seria bo per a tothom, també per a mi, que hi hagués millors investigadors encara, perquè competiríem millor i tindríem més recursos internacionals, que necessitem per créixer. Part del finançament del nostre laboratori ve d’Europa, i hem de competir amb els mitjans dels suïssos, els anglesos, els alemanys per la mateixa bossa de finançament. M’agradaria tenir més suport i una aposta decidida. Moltes malalties no les pots posar en un horitzó de quatre anys, que és l’horitzó polític de les coses. Les has de posar en un horitzó de dotze anys. El conseller Mas-Colell ha sigut clau per a la supervivència de la recerca a Catalunya, perquè sap quina és la rellevància econòmica i social de la ciència.
Quant temps ha de dedicar a buscar diners?
Més del que voldria. Una tercera part del meu temps, i això està augmentant en els últims anys. A més, no és només buscar diners, sinó buscar-ne amb un zero menys. Si fos als Estats Units, en comptes de buscar 10.000 euros, en buscaria 100.000. La recerca no és un luxe, sinó una necessitat. No es tracta d’injectar diners a la recerca quan hi ha bonança, sinó de fer-ho quan hi ha crisi. Tu pots eliminar tota la recerca i això no serviria de res de cara al pressupost general. Per tant, per aquesta lògica pots doblar la recerca, perquè per al pressupost general no significaria res però per a la recerca significaria molt.
Quin pressupost té vostè?
Un projecte amb cara i ulls en un laboratori per un any acostuma a costar uns 75.000 euros. I busco diners amb entusiasme. Provinc d’una família de la qual sóc el primer universitari, perquè hi ha un sistema social que permet estudiar amb beques. Un sistema que està en perill, una altra vegada. Per això vaig a parlar molt als instituts, perquè no podem perdre el talent d’un nen o una nena que siguin bons i no tinguin diners per anar a la universitat. Aquest nen o aquesta nena seran els que ens trauran les castanyes del foc, els que trobaran la cura a la malaltia de Huntington, els que trobaran la manera de fer dolça l’aigua salada… La primera generació ha de tenir alguna cosa especial perquè, si no, no hauríem sortit d’allà dins. Som els mutants, els alterats. És molt similar al moment en què les dones van irrompre en molts àmbits. Les primeres devien tenir un caràcter excepcional.
Ara que m’ha parlat de la seva família, vaig llegir que la seva mare va tenir càncer. Com ho va viure?
Amb naturalitat. Amb preocupació, perquè en aquella època el càncer tenia una taxa de curació baixa, al voltant del 35% o el 40%, però ella va tenir la sort de tenir una operació molt ben feta i ha pogut estar bé fins ara. A la meva família, com en totes, hi ha hagut moltes malalties. No han suposat un estímul especial per a mi, però se sumen al desig intern de fer coses. La meva mare va tenir càncer de mama, el meu pare càncer de pròstata ara, un tiet amb limfoma, un altre avi amb càncer de ronyó… La meva àvia amb Alzheimer, un altre avi amb leucèmia. Hem de ser conscients que la malaltia és intrínseca a l’ésser humà. El que volem fer nosaltres, els investigadors, és que puguem viure el màxim de temps en les millors condicions de qualitat de vida. No volem, ni crec que puguem fer-ho, que la gent visqui més enllà del que toca.
Els nens veuen Messi i volen ser Messi. A una persona com vostè, que es passa el dia en un laboratori, d’on li ha vingut la vocació?
Quan la ciència va deixar d’estar al costat de les esqueles al diari, això va ajudar molt. Quan als mitjans de comunicació el periodista científic és una persona amb una mínima rellevància dins del mitjà, això ajuda. Quan a Porca Misèria surt una protagonista que és científica de l’Hospital Clínic, també ajuda.
No em digui que Porca Misèria va generar vocació.
Sí, i el CSI. Tinc estudiants que miren xerrades de científics mitjançant YouTube.
Com va ser la seva experiència americana?
Després de Catalunya, per a mi l’altre gran país són els Estats Units. Allí, la primera virtut és la imaginació, i la segona és que, si tu ets bo en una cosa, no els importa d’on véns ni en què creus: et donaran suport. Aquesta recompensa de l’excel·lència és clau. Sempre dic que s’ha de recompensar l’excel·lència i garantir uns serveis mínims de tot, perquè ningú quedi fora del sistema. Però, per començar, l’excel·lència és clau.
http://www.ara.cat/societat/MANEL-ESTELLER-Investigo-guanyar-Messi_0_1384061622.html
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada