Cataluña muy cerca de lo que técnicamente se conoce como “independencia de facto”
Cataluña muy cerca de lo que técnicamente se conoce como “independencia de facto”
Esta circunstancia se producirá si el Tribunal Constitucional inhabilita a Carme Forcadell y el Parlamento no hace caso de la sentencia y le permite continuar presidiendo el cuerpo
Barcelona (INCAT-VilaWeb por Vicent Partal).- El escritor Albert Sánchez Piñol respondió con contundencia a las declaraciones de varios políticos de Juntos por el Sí, quienes reclamaban movilizaciones populares contundentes en el caso de que el Tribunal Constitucional español inhabilitare a la presidenta del Parlamento de Cataluña. Piñol dice que si eso pasa quien tiene la responsabilidad de responder ya no es la ciudadanía, sino los diputados que fueron elegidos el 27-S. Y que no hay que hacer movilizaciones, sino algo mucho más sencillo e importante: cumplir las resoluciones del Parlamento que retiran la legitimidad al TC español y mantener a Carme Forcadell en la presidencia del cuerpo.
Estoy completamente de acuerdo con Sánchez Piñol. Si el Constitucional español inhabilita a Carme Forcadell, en ese mismo momento entraremos en el punto de no retorno del proceso de independencia. Y, por lo tanto, la posición que adopte el Parlamento será decisiva: marcará la diferencia entre ir por la creación de la república o renunciar.
Si el TC inhabilita a Carmen Forcadell y el Parlamento no hace caso de la sentencia y le permite continuar presidiendo las sesiones, estaremos ya en lo que técnicamente se conoce por “independencia de facto”. Y lo más importante es que no hay cabe justificación alguna para llegar a esa instancia suprema porque las declaraciones aprobadas por el Parlamento de Cataluña son bien claras. Sólo hace falta voluntad política. Decisión.
Es evidente que las consecuencias de una resolución como ésta serán trascendentales, definitivas. El Estado español entrará en una espiral de enfrentamiento que no puede servir para otra cosa que no sea acelerar los plazos del proceso de independencia. Es posible incluso que el PP y Ciudadanos abandonen el Parlamento catalán, porque lo considerarían a partir de entonces un Parlamento ilegal. Esto ocurrió en casi todos los procesos de independencia y no debe darnos miedo. En España así son las cosas, sólo le quedará la opción de conformarse y aceptar la realidad o la del golpe de Estado para disolver la autonomía de Cataluña, y esto es bien obvio que llevaría a la proclamación inmediata de la independencia.
Nadie duda que en esas circunstancias la movilización de los ciudadanos sería extraordinaria, en defensa de las instituciones. Y no es ésta, por tanto, ni la cuestión ni la pregunta. La pregunta es si nuestros diputados estarán dispuestos a asumir su responsabilidad histórica o no.-
crc
“Visca la democràcia, visca el poble sobirà, visca la República Catalana!”, va ser amb aquestes paraules que la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, molt conscient que aquesta era una legislatura extraordinària, finalitzava el seu discurs d’investidura davant el Parlament, genuí i legítim representant de la ciutadania catalana. Era el 26 d’octubre, no ha passat ni un any i la presidenta afronta ara l’amenaça d’un procés penal instat per un tribunal que hauria de vetllar per protegir els drets fonamentals però que, a la pràctica, actua com a braç executor del govern espanyol. No en va, aquest és un tribunal que presideix un militant del PP i del qual participen col·legialment el PSOE i el PP, els mateixos que, malgrat compartir el mateix model d’estat i polítiques calcades, semblen disposats a abocar Espanya a una paràlisi institucional indefinida. En canvi, en allò en què es posen completament d’acord és en la negativa frontal a respectar la voluntat de la ciutadania catalana.
El procés iniciat contra la presidenta electa del Parlament, Carme Forcadell, és d’una gravetat extrema, que no troba similitud possible en cap estat de la Unió Europea, procés que apunta cap a un dels rostres visibles d’una mobilització ciutadana única a tot Europa. L’únic que ha fet Forcadell, i la resta de membres de la mesa del Parlament notificats, és atendre una petició de la cambra i autoritzar un debat polític. Res més. Així és que prenguem-ne nota pel que ha de venir. Siguem-ne conscients, no tenim al davant un estat de tradició democràtica, el que tenim és un estat de rància tradició, que treballa ferotgement contra la voluntat democràtica expressada a les urnes el 27-S.
És en aquest context que viurem el pròxim Onze de Setembre i que a finals de mes abordarem la qüestió de confiança provocada per la no aprovació dels pressupostos o, per ser precís, pel vet a permetre la seva tramitació en seu parlamentària. De fet, ni tan sols vam poder celebrar un debat obert davant tota la societat. Si la qüestió de confiança va ser una conseqüència directa d’aquest vet pressupostari, és d’una lògica incontestable que, necessàriament, intenti resoldre aquest bloqueig.
Cal ser conscient, no obstant això, que els pressupostos exigeixen unes formalitats i que el seu procés està clarament reglamentat. La seva tramitació i aprovació, si s’escau, no tindrà lloc el dia que abordem la qüestió de confiança, sinó que, anant bé, el ple dels pressupostos se celebraria a finals d’octubre i no abans.
El govern ja fa setmanes que treballa en l’elaboració del pressupost i que ha ofert des de principi d’estiu, específicament a la CUP, la possibilitat de treballar-los conjuntament, novament, des de bon inici a fi i efecte de passar via, sense obviar CSQP, als quals convidem expressament a participar en l’elaboració dels pressupostos, oberts a escoltar les seves propostes i suggeriments.
No em sembla sobrer recordar que ha estat l’esquerra independentista la que, en un exercici de responsabilitat i lleialtat institucional, ha permès amb el seu vot favorable que la capital del país, Barcelona, disposi d’un pressupost. Semblaria raonable, també des de la justa reciprocitat, que si més no el govern de Catalunya pugui, ara sí, ja no sortir de la qüestió de confiança amb un pressupost ben encarrilat, sinó almenys amb la certesa que aquest podrà ser debatut en seu parlamentària, que la majoria democràtica del Parlament permetrà un debat obert a ulls de tota la societat catalana. I aquesta hauria de ser no ja una qüestió de confiança, sinó un gest mínim de complicitat democràtica que, d’altra banda, no determina el sentit final del vot i, per tant, tampoc l’aprovació dels pressupostos.
La disposició a parlar és absoluta, conscients que aquest govern no disposa de majoria absoluta i que com més ampli sigui el suport parlamentari, millor. I tant com la voluntat inequívoca de fer un pressupost amb un accentuat caràcter social i de suport a l’economia productiva, mantenim amb determinació el compromís amb un full de ruta que, en primera i darrera instància, es justifica en la voluntat de la ciutadania catalana, que és el subjecte de sobirania al qual ens sotmetem i davant el mandat del qual responem.
I essent així és obvi que la culminació d’aquest procés cap a la República Catalana hauria de ser referendat a les urnes, amb el compromís explícit de tots els demòcrates d’acceptar el veredicte de la ciutadania expressat preferentment en un referèndum. No diré res que no hagin dit abans, repetidament, els companys d’ICV o de Barcelona en Comú, Catalunya ha de ser el que els catalans vulguin amb independència del que digui un tribunal subordinat al govern espanyol.
Si no ens permeten acordar un referèndum, tal com malauradament ha reiterat el govern espanyol repetidament, el farem des de Catalunya en ús de la majoria social i democràtica que ens avala. Perquè si d’alguna cosa vull estar convençut és que amb els companys de Barcelona en Comú no només ens agermana un alt sentit de la justícia social, sinó, per damunt de tot, una fraternitat democràtica i republicana, sabedors com som que la República Catalana és compatible amb una República a Espanya, en una convivència amistosa entre totes dues.
El que no és compatible és una monarquia i una república espanyoles, perquè una nega l’altra. Tota vegada que no tinc cap dubte que cap de nosaltres posa en qüestió que entre Monarquia Espanyola i República Catalana no hi ha color. I que aquest és avui el dilema. O posem el futur en mans del veredicte dels ciutadans de Catalunya o hipotequem la seva set de justícia i fam de llibertat a un TC i unes majories a Espanya que ni volen canviar ni tenen cap mena de voluntat de facilitar cap canvi a Catalunya, ni de respectar la voluntat democràtica de la ciutadania catalana, veritable subjecte de sobirania i motor de canvi social.
Carme Forcadell
Estoy completamente de acuerdo con Sánchez Piñol. Si el Constitucional español inhabilita a Carme Forcadell, en ese mismo momento entraremos en el punto de no retorno del proceso de independencia. Y, por lo tanto, la posición que adopte el Parlamento será decisiva: marcará la diferencia entre ir por la creación de la república o renunciar.
Si el TC inhabilita a Carmen Forcadell y el Parlamento no hace caso de la sentencia y le permite continuar presidiendo las sesiones, estaremos ya en lo que técnicamente se conoce por “independencia de facto”. Y lo más importante es que no hay cabe justificación alguna para llegar a esa instancia suprema porque las declaraciones aprobadas por el Parlamento de Cataluña son bien claras. Sólo hace falta voluntad política. Decisión.
Es evidente que las consecuencias de una resolución como ésta serán trascendentales, definitivas. El Estado español entrará en una espiral de enfrentamiento que no puede servir para otra cosa que no sea acelerar los plazos del proceso de independencia. Es posible incluso que el PP y Ciudadanos abandonen el Parlamento catalán, porque lo considerarían a partir de entonces un Parlamento ilegal. Esto ocurrió en casi todos los procesos de independencia y no debe darnos miedo. En España así son las cosas, sólo le quedará la opción de conformarse y aceptar la realidad o la del golpe de Estado para disolver la autonomía de Cataluña, y esto es bien obvio que llevaría a la proclamación inmediata de la independencia.
Nadie duda que en esas circunstancias la movilización de los ciudadanos sería extraordinaria, en defensa de las instituciones. Y no es ésta, por tanto, ni la cuestión ni la pregunta. La pregunta es si nuestros diputados estarán dispuestos a asumir su responsabilidad histórica o no.-
crc
Política
parlament
procés sobiranista
“Visca la democràcia, visca el poble sobirà, visca la República Catalana!”
- Carme Forcadell el dia que va constituir-se la legislaturai va ser elegida presidenta del Parlament Foto: ANDREU PUIG.
Barcelona té pressupost gràcies a l’esquerra independentista, sembla raonable la reciprocitat
Amb Barcelona en Comú ens agermana el sentit de justícia social i una fraternitat republicana
El procés iniciat contra la presidenta electa del Parlament, Carme Forcadell, és d’una gravetat extrema, que no troba similitud possible en cap estat de la Unió Europea, procés que apunta cap a un dels rostres visibles d’una mobilització ciutadana única a tot Europa. L’únic que ha fet Forcadell, i la resta de membres de la mesa del Parlament notificats, és atendre una petició de la cambra i autoritzar un debat polític. Res més. Així és que prenguem-ne nota pel que ha de venir. Siguem-ne conscients, no tenim al davant un estat de tradició democràtica, el que tenim és un estat de rància tradició, que treballa ferotgement contra la voluntat democràtica expressada a les urnes el 27-S.
És en aquest context que viurem el pròxim Onze de Setembre i que a finals de mes abordarem la qüestió de confiança provocada per la no aprovació dels pressupostos o, per ser precís, pel vet a permetre la seva tramitació en seu parlamentària. De fet, ni tan sols vam poder celebrar un debat obert davant tota la societat. Si la qüestió de confiança va ser una conseqüència directa d’aquest vet pressupostari, és d’una lògica incontestable que, necessàriament, intenti resoldre aquest bloqueig.
Cal ser conscient, no obstant això, que els pressupostos exigeixen unes formalitats i que el seu procés està clarament reglamentat. La seva tramitació i aprovació, si s’escau, no tindrà lloc el dia que abordem la qüestió de confiança, sinó que, anant bé, el ple dels pressupostos se celebraria a finals d’octubre i no abans.
El govern ja fa setmanes que treballa en l’elaboració del pressupost i que ha ofert des de principi d’estiu, específicament a la CUP, la possibilitat de treballar-los conjuntament, novament, des de bon inici a fi i efecte de passar via, sense obviar CSQP, als quals convidem expressament a participar en l’elaboració dels pressupostos, oberts a escoltar les seves propostes i suggeriments.
No em sembla sobrer recordar que ha estat l’esquerra independentista la que, en un exercici de responsabilitat i lleialtat institucional, ha permès amb el seu vot favorable que la capital del país, Barcelona, disposi d’un pressupost. Semblaria raonable, també des de la justa reciprocitat, que si més no el govern de Catalunya pugui, ara sí, ja no sortir de la qüestió de confiança amb un pressupost ben encarrilat, sinó almenys amb la certesa que aquest podrà ser debatut en seu parlamentària, que la majoria democràtica del Parlament permetrà un debat obert a ulls de tota la societat catalana. I aquesta hauria de ser no ja una qüestió de confiança, sinó un gest mínim de complicitat democràtica que, d’altra banda, no determina el sentit final del vot i, per tant, tampoc l’aprovació dels pressupostos.
La disposició a parlar és absoluta, conscients que aquest govern no disposa de majoria absoluta i que com més ampli sigui el suport parlamentari, millor. I tant com la voluntat inequívoca de fer un pressupost amb un accentuat caràcter social i de suport a l’economia productiva, mantenim amb determinació el compromís amb un full de ruta que, en primera i darrera instància, es justifica en la voluntat de la ciutadania catalana, que és el subjecte de sobirania al qual ens sotmetem i davant el mandat del qual responem.
I essent així és obvi que la culminació d’aquest procés cap a la República Catalana hauria de ser referendat a les urnes, amb el compromís explícit de tots els demòcrates d’acceptar el veredicte de la ciutadania expressat preferentment en un referèndum. No diré res que no hagin dit abans, repetidament, els companys d’ICV o de Barcelona en Comú, Catalunya ha de ser el que els catalans vulguin amb independència del que digui un tribunal subordinat al govern espanyol.
Si no ens permeten acordar un referèndum, tal com malauradament ha reiterat el govern espanyol repetidament, el farem des de Catalunya en ús de la majoria social i democràtica que ens avala. Perquè si d’alguna cosa vull estar convençut és que amb els companys de Barcelona en Comú no només ens agermana un alt sentit de la justícia social, sinó, per damunt de tot, una fraternitat democràtica i republicana, sabedors com som que la República Catalana és compatible amb una República a Espanya, en una convivència amistosa entre totes dues.
El que no és compatible és una monarquia i una república espanyoles, perquè una nega l’altra. Tota vegada que no tinc cap dubte que cap de nosaltres posa en qüestió que entre Monarquia Espanyola i República Catalana no hi ha color. I que aquest és avui el dilema. O posem el futur en mans del veredicte dels ciutadans de Catalunya o hipotequem la seva set de justícia i fam de llibertat a un TC i unes majories a Espanya que ni volen canviar ni tenen cap mena de voluntat de facilitar cap canvi a Catalunya, ni de respectar la voluntat democràtica de la ciutadania catalana, veritable subjecte de sobirania i motor de canvi social.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada