Baltasar Ausiàs March ,Castell de Montcortès terres del Sió , La Segarra
Castell de Montcortès. Entitat: Montcortès de Segarra, municipi: Els Plans de Sió (La Segarra, Lleida). Foto: fotosdecatalunya.cat
Les noves terres cristianes
El riu Sió va constituir l’eix en el qual es van aixecar les principals construccions en els temps de la reconquesta cristiana, com són les esglésies, i en aquest cas, els castells: la principal edificació alt-medieval per a la defensa de la frontera, coneguda com la Marca Superior amb l’Al-Andalús (Califat de Còrdova).
Riu Sió (Lleida). Foto: “Giliet de Florejacs”
El segle X es va caracteritzar per una separació dels territoris i transformacions polítiques, ja que l’imperi carolingi es va fragmentar en regnes, i aquests, en altres subdivisions fins a formar els comtats. Aquells canvis van provocar la formació de les dinasties comtals que es veuran enfortides per la debilitat de les autoritats reals carolíngies. Per tant, un dels principals motius del poder creixent dels comtes, a part de la seva diplomàcia, va ser la fortalesa militar i la seva màxima expressió van ser els castells de frontera.
En el transcurs del segle X al segle XI es va produir un creixement, amb un augment de la població, un desenvolupament de la producció i una expansió dels camps de cultius. Llavors, creiem que les terres del Sió es deurien anar ocupant amb persones necessitades de la protecció dels castells (els colons feudals) per conrear i treballar pels senyors, a canvi rebien la protecció i el dret a una petita part de les collites; tanmateix l’esforç del seu treball va augmentar les riqueses d’aquells nous senyors feudals cristians. La repoblació també va tenir una funció de mur, perquè al mateix temps, les persones contenien les incursions sarraïnes.
Els castells de l’Alta Edat Mitjana van ser ocupats pels cavallers, posseïdors de cavalls i armes. A partir del segle XIII eren l’estament militar, els homes de les forces del comte que rebien les corresponents recompenses per les seves glòries.
Cap a mitjans de segle XIV (Baixa Edat Mitjana) a la comarca hi havia uns 16.000 habitants, malgrat que malauradament en les acaballes del segle XV va succeir una terrible davallada demogràfica, quan les batalles, les epidèmies i les fams, van reduir a la meitat la població. L’any 1515 va començar la recuperació de les poblacions a l’actual Segarra.
Història del castell
El Catàleg de monuments i conjunts històrico-artístics de Catalunya de la Generalitat ens informa que el castell està documentat des de l’any 1095.
Per mitjà dels documents històrics, en concret pel testament d’un cavaller (un costum molt medieval de llistar els béns del noble finat) els historiadors coneixen que el castell de Montcortès ja estava habitat al segle XI, el nom del difunt cavaller: Guillem Isarn de Trevics.
L’any 1306 apareix com a senyor del lloc Berenguer d’Anglesola
L’any 1371, Galceran Sacirera serà el senyor del castell, llinatge que es mantindrà fins el segle XVI. La nissaga dels Sacirera està documentada des del segle XIII a la Conca de Barberà, a la vila de Santa Coloma de Queralt.
A finals del segle XV es va construir de nou, a partir de l’any 1493, en un estil tardo-gòtic que aportarà a la fortalesa el seu aspecte actual i magnífic de residència senyorial, molt propi d’aquestes èpoques, on els canvis socials portaran a les noves necessitats de confort, sense perdre mai la protecció, però si, l’aspecte inicial molt senzill, de simples torres de defensa dels primers castells de frontera. Fins i tot la seva elegància, elements i funcionalitat al segle XVI, podria comparar-se a la dels castells italians del primer Renaixement.
Façana principal. Foto: fotosdecatalunya.cat
Per un altre testament de l’any 1622 del donzell, gran propietari, amb tradició paterna de jurista i poeta , anomenat Baltasar Ausiàs March, on els historiadors coneixen tots els detalls dels tresors que amagava el castell (joies, luxoses cadires daurades, mobiliari divers, plateria, obres d’art, llibres incunables) i la descripció completa de les estances (sala de despatx, estatge del sacerdot per guardar els objectes litúrgics de la capella, tocadors, escala d’honor, planta noble, celler, cuina i magatzem, entre d’altres).
Els March de Montcortès es feien descendents del destacat poeta medieval valencià del segle XV Ausiàs March.
Les noves classes socials emergents, la burgesia nobiliària, a causa de la seva riquesa econòmica, voldran viure com la noblesa vella. En aquest cas, fins i tot va aconseguir emparentant-se amb els Sacirera, nissaga de cavallers que va participar de les típiques bandositats amb les altres bel·licoses famílies nobles durant els segles XIV i XV.
Avui en dia de titularitat privada i en “desús” (deshabitat) tot i que ha sigut llogat com a plató cinematogràfic de la sèrie de TV3 “Vida Privada” basada en la gran novel·la de la literatura catalana de Josep Maria de Segarra, a l’abril de l’any 2017.
Foto: fotosdecatalunya.cat
http://fotosdebarcelona.com/castell-de-montcortes/
Dies d’esplendor del castell de Montcortès.
El castell de Montcortès, avui tancat i desguarnit, amb algunes nafres mig apedaçades, solitari i massís dalt d’un turonet, va viure en altres temps dies d’esplendor.
En morir, l’any 1622, Baltasar Ausiàs March, donzell dels llocs i castells de Montcortès, el Canós, Clariana i la Goda (Anoia), la viuda, Anna Maria de Moixó, va manar fer inventari dels béns del difunt. La part principal dels quals consistia en el castell de Montcortès, que hi és minuciosament descrit.
L’inventari, a més de descriure’n l’interior, ens revela aspectes curiosos del castell. Sabem que en la data de la mort de Baltasar Ausiàs March, el castell no havia estat convertit, com tants d’altres, en masoveria. Al contrari, era una gran casa senyorial on hi havia una gran quantitat d’objectes de valor.
Crida l’atenció l’abundància de roba femenina, davant de la manca de roba d’home. Això podia significar que l’absència del senyor feia temps que durava. A més, Montcortès comptava amb una bona col·lecció de llibres, joies, objectes d’argent, quadres…això vol dir que no havien sofert repartiments hereditaris.
.JPG)
En fer l’inventari, el notari anota que a l’entrada del castell hi ha un carruatge “de quatre rodes amb sobrecoberta de tela verda i portelles”. També s’hi troba un “silló” de muntar de cuir per a ús de la senyora, “més avinent per als mals camins de la Segarra”, i dues selles per a home. En els dos cellers, tan el del vi negre com el del vi blanc, hi havia moltes botes plenes de vi.
En pujar l’escala, al primer replà, s’obria l’estudi on hi havia la llibreria i l’estatge del mossèn amb els ornaments de la capella del castell. Un centenar de llibres ocupaven les prestatgeries de la llibreria. És interessant l’enumeració d’aquests llibres, una bona part eren de caràcter jurídic, mentre que d’altres eren de temàtica humanística, preferentment literària.
La sala estava ben parada, amb cadires d’espatllers daurats, dos bufets i un aparador. Un rellotge i una banqueta completaven el parament.
El castell disposava de capella on hi havia un retaule de la Mare de Déu del Miracle. Diverses pintures cobrien les parets, en elles hi eren representats els evangelistes, sants i papes. Un relleu de l’Epifania, dues figuretes de santes i una imatge de la Mare de Déu del Popolo en marbre formaven part de la decoració de la capella.
A més, de les estances que hem anomenat fins ara, hi havia un segon estudi, la cuina, una cambra prop de la capella, el pastador, una cambra prop del rellotge, un “aposento” anomenat tocador, el rebost i la botiga. La majoria d’estances de Montornès estaven ornamentades amb quadres, retrats de reis i sants, i altres sèries de pintures.
A la mort de Baltasar Ausiàs March la propietat del castell de Montcortès va recaure al llinatge de la seva esposa, Anna Maria de Moixó, i aquest és el llinatge que fins fa pocs anys en tingué la propietat.
Font: Els Ausiàs March de Montcortès, A. Duran i Sanpere
Fotos: Mariajosep Jové Tarruell
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada