Pere Aragonès, l’ànec coix
Encara que el seu partit pensi que empènyer Junts a sortir del govern ha estat una jugada mestra, Pere Aragonès és un ànec coix. En política, l’expressió “ànec coix” es fa servir per referir-se a un polític que li queda poc al càrrec o que ja no pot ser reelegit. Per aquest motiu es considera que té menys poder o influència, ja que altres polítics o partits no tenen tants incentius per cooperar amb ell.
L’actual president autonòmic va ser investit amb una robusta majoria absoluta de 74 diputats. Una xifra que cap president no ha superat des del 1984. Total per acabar liderant, menys d’un any i mig després, el govern amb menys suport parlamentari de la història. Una minoria absoluta que probablement no li impedirà allargar el seu mandat, fins i tot aprovant algun pressupost, però que el situa en la pitjor situació per dirigir el país o optar a la reelecció.
En efecte, ERC ha renunciat a seguir lluitant per l’hegemonia independentista trencant els ponts amb els partits que el varen investir i amb les entitats que lideren el moviment civil. Això li ha suposat llençar-se als braços del PSOE definitivament. Tant a Madrid, on ha votat els últims pressupostos de Pedro Sànchez tot i que els seus vots no eren necessaris, com a Barcelona, on tot indica que s’aprovaran els de la Generalitat si el PSC vol, i quan ells vulguin.
El principal problema d’Aragonès, doncs, és el fet de ser un ànec coix en mans del seu principal competidor electoral. Trencats els ponts amb la resta de l’independentisme, només pot aspirar a governar amb els vots del PSC i els Comuns. Però com espera ser investit de nou després de les pròximes eleccions? Si el PSC queda per davant, com va passar el 2021 i tornaria a passar segons les enquestes, no el faran president. Què li prometrà als independentistes que va enganyar l’any passat per tal que el tornin a investir si torna a quedar per darrere el PSC?
Quan ERC va decidir fer boicot a la manifestació de l’11-S va renunciar a créixer dins l’espai independentista, que tot i la retòrica sobre eixamplar la base era l’únic lloc on sumava vots fins ara. I en decidir quedar en mans del PSC al Parlament va renunciar a competir de manera eficaç amb els socialistes catalans pel vot que els permet ser la primera força del Parlament.
A punt de submergir-nos en un cicle d’eleccions cada 6 mesos (municipals, espanyoles, europees), ERC ja no podrà triar fer les eleccions al Parlament en el moment que més li pugui convenir. Si les enquestes deixen de ser favorables o perden terreny en alguna d’aquestes eleccions, la legislatura se’ls pot fer molt llarga als de Junqueras. Perquè fins ara han aguantat un viratge de 180 graus en el seu rumb amb el vent a favor i amb un líder intocable. Però serà molt més difícil sense cap d’aquestes dues coses.
Ningú no hi ha parat atenció, però la dada més significativa de l’última enquesta del CEO, des del meu punt de vista, és la implosió de la valoració de Junqueras des que ha sortit de la presó. No entre els unionistes, que el segueixen aplaudint pel seu radical canvi de discurs, sinó entre els mateixos votants. Abans de l’indult, rebia un 8,2 dels votants d’ERC. Ara es queda amb un discret 6,9, una baixada només comparable amb la del propi Pere Aragonès. ERC té un problema de lideratge, però l’acaba de renovar per 4 anys en el seu congrés.
A poc a poc l’independentisme comença a tenir bones notícies, encara que hem caigut tan avall que la remuntada serà un camí llarg. La primera bona notícia és que ha fracassat l’operació d’utilitzar els vots de l’1-O per fer autonomisme. I la segona bona notícia és que cada dia que passa és més difícil que ningú ho pugui tornar a intentar. Dit d’una altra manera, quina és la fórmula per governar Catalunya sense els vots de l’1-O?
El lloc de la majoria dels vots de l’1-O, per primera vegada en 5 anys, ara és l’oposició. Però amb una creixent capacitat de condicionar qualsevol govern. En aquest context, la feina dels activistes independentismes és perseguir aquest ànec coix que tenim a Palau per tal de fer-li cada dia més difícil seguir fent pactes amb l’Estat. Que s’adonin que els ànecs coixos no lideren sinó que van a remolc. Per això el moviment civil té ara una oportunitat d’or per tal d’assumir el lideratge de l’independentisme.
https://elmon.cat/opinio/josep-costa-pere-aragones-anec-coix-524751/
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada