A Sixena, Catalunya no existeix La visita al monestir proporciona informació desmanegada, amb buits flagrants, intoxicacions i faltes d’ortografia
Patrimoni
A Sixena, Catalunya no existeix
La visita al monestir proporciona informació desmanegada, amb buits flagrants, intoxicacions i faltes d’ortografia
El públic, mins en el primer aniversari de l’obertura del museu i en ple rebombori per la sentència de les pintures murals
S’atribueix a George Orwell la famosa frase “la història l’escriuen els vencedors”. Desmanegada, amb buits d’informació flagrants, intoxicacions vàries i faltes d’ortografia, l’haurien de patentar els ideòlegs del museu del Reial Monestir de Santa Maria de Sixena. El museu es va inaugurar fa poc més d’un any amb l’eslògan Patrimonio recuperado, una versió escurçada del lema de les etiquetes que el franquisme enganxava al dors de les obres d’art salvades per la República, Recuperado del enemigo. A Sixena, l’enemic és tan obvi que no cal ni esmentar-lo. I no se l’esmenta, no.
Un divendres primaveral d’aquest març passat, qui signa aquest article i un acompanyant decideixen visitar el cenobi amb l’herència més enverinada de la Corona Catalanoaragonesa. Potser –pensem– el primer aniversari de l’obertura del museu i el rebombori mediàtic de la sentència judicial que ha ordenat el trasllat de les pintures murals de la sala capitular han sobreestimulat la curiositat per descobrir el monument perdut als Monegres. No és el cas. Compartim el gegantí espai amb només vuit persones, totes aragoneses. Un matrimoni en la seixantena confessa al grup, sense massa entusiasme, que ja va visitar el monestir quan van arribar les 44 obres que la Guàrdia Civil es va emportar per la força, metralleta en mà, del Museu de Lleida. D’això ja en fa nou anys i, amb les presses de llavors per presumir de botí en un edifici atrotinat, les peces, també les 53 que havien marxat del MNAC un any abans, es van exposar en una estança provisional amb una barroeria digna d’estudi. Algunes de cap per avall, d’altres dins d’armaris i amb llums de catàleg d’Ikea, i fet i fet sense les mesures de conservació pertinents.
“No hi té res a veure”, etziba la recepcionista, que ha sentit la conversa del matrimoni. I és veritat: el govern d’Aragó ha fet una inversió milionària (a l’entrada hi ha les corresponents plaques que en donen fe: més de 2,5 milions d’euros) per adaptar l’antic dormitori de les monges i fer-ne espai expositiu. Fa goig, cal dir-ho. L’embolcall fa goig.
A les dotze en punt arriba en Pedro, el guia, que ja ha atès un grup, a les onze, i tot d’una ja ens avisa que hem d’anar per feina perquè a la una n’entra un altre. “¿Qué tal van de Sijena? ¿Mal, verdad?” Se senten alguns esbufecs. L’entrada, nou euros, que obligatòriament cal comprar anticipadament per internet, ens dona dret a visitar les dependències del monestir, fundat a finals del segle XII, i el museu, aquest segon per lliure però l’estona que vulguem. El primer que ens diu en Pedro és que és historiador. Simpàtic, amable i, sobretot, políticament correcte. “No parlo de política ni de legislacions, parlo d’art i de cultura universal”, remarcarà quan ens portarà a la sala capitular i un home no es pot estar de preguntar-li “¿hay para mucho? Porque estos...”. Tots hem sobreentès que es refereix a l’arribada de les pintures murals, i l’“estos” tan despectiu, als catalans. “No ho sé, no en tinc ni idea”, respon secament el guia per evitar encendre la metxa d’un debat incòmode. La minoria catalana de la colla, que no obrim boca per no delatar d’on venim, sentim un cert alleujament.
Durant tot el recorregut, en Pedro posa molt èmfasi, i repetidament, en la doble condició del monestir de panteó i arxiu reials. Quan tornem a casa, fem una consulta a l’historiador Flocel Sabaté, que en té estudis de referència. “És tot mentida.” Anem a pams. “La noció de panteó reial no existia abans de mitjan segle XIV. És Pere el Cerimoniós qui el concep al monestir de Poblet”, s’explica Sabaté. A Sixena hi van sebollir Sança, esposa d’Alfons el Cast i fundadora del monestir, i el seu fill Pere el Catòlic, que tot i el sobrenom va morir excomunicat pel papa “i, per tant, no podia ser enterrat en un lloc digne, sinó en un de discret”.
Quant a l’arxiu reial, Sabaté no dona crèdit a teories del tot absents en la historiografia seriosa. “D’arxiu reial només n’hi va haver un i aquest sempre va estar on era el rei, el comte de Barcelona. És a dir, sempre va estar a Barcelona.” “Quan es va crear l’arxiu, a principi del segle XIV, es va centralitzar una part de documentació que estava dispersa en diferents dipòsits territorials, sobretot en residències dels ordes del Temple i de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem –que és el cas que ens ocupa–. De Sixena va arribar una caixa, com també en van venir d’Osca, de Calatayud o de València”, precisa Sabaté.
En Pedro s’entreté al dit panteó, de pedra arenosa, mig consumida per la humitat. No està museïtzat, i l’única pista de qui hi ha enterrat ens la dona una placa de l’Asociación de Mujeres de San Blas, tirada al terra: Doña Sancha reina de Aragón. Avui, assegura l’historiador aragonès, el problema de l’aigua que trepa per les parets està solucionat a tot el cenobi perquè el pantà que hi havia a sota es va assecar. Tampoc cal patir, recalca, per la sala capitular, on la justícia vol que es tornin a instal·lar les restes supervivents de les pintures cremades el 1936 sense escoltar les alertes dels professionals. El mateix foc que va engolir la marededéu romànica de la qual ara hi ha una còpia a l’altar de l’església. La imatge es veu minúscula al costat de l’enorme bandera de l’ultraconservador Orde de Malta que domina l’espai. El monestir de Sixena és, efectivament, el seu domini.
Al museu ens espera el patrimonio recuperado. Tot arrabassat als museus catalans o a col·leccionistes particulars catalans. El relat per fer lluir les obres conté, com avisava Orwell, la mirada unívoca i manipuladora del vencedor, segons la qual Catalunya, derrotada als tribunals, ni existeix. En un panell llegim que les monges que van professar en el monestir medieval eren de l’aristocràcia del Regne d’Aragó. No pas totes. Algunes també eren de famílies de la noblesa catalana, com la filla del comte Pere II d’Urgell, Isabel, que hi va ingressar amb una de les peces de més valor artístic que hi va haver mai al cenobi, un luxós portapau avui en parador desconegut.
I si ens situem als temps més actuals, els del tràfec de la Guerra Civil, l’amnèsia dels artífexs del discurs del museu és total. En un vídeo en què tracen l’operació de salvament de les controvertides pintures, utilitzen el material documental que testimonia aquella gesta, i que els han cedit les institucions catalanes, però ni tan sols anomenen Josep Gudiol, l’home que es va jugar la vida per rescatar els murals calcinats.
Allò que fa grinyolar el relat, s’ignora. Del 1939 al 2000, les monges de Sixena van viure 41 anys a Catalunya. De 61 anys, 41! Fins al 1948 van ser acollides a l’ermita de la Mare de Déu de Butsènit, a tocar de Lleida, i del 1969 fins que va morir la darrera, a Barcelona i a Sant Cugat. D’aquesta segona etapa trobem l’única referència en tot el museu, quan s’anota el pas de les monges pel convent de Vadorreix [sic]. Escriure Valldoreix era demanar massa.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada