Ausetans: el poble iber d’Osona entre Ausa, muralles i la guerra contra Roma

 

·

Ausetans: el poble iber d’Osona entre Ausa, muralles i la guerra contra Roma

Els ausetans no van ser un poble de costa ni una potència mediterrània com els indigets. El seu món era un altre: la Plana de Vic, els passos interiors, els meandres del Ter i una xarxa de fortificacions que vigilava accessos i fronteres. Quan Roma va arribar, aquest equilibri es va trencar.

Introducció

Parlar dels ausetans és parlar del cor interior de la Catalunya ibèrica. Les fonts antigues els situen a l’entorn d’Osona i identifiquen Ausa, l’actual Vic, com el seu centre principal. Però, paradoxalment, el gran problema històric dels ausetans és que sabem més del seu territori fortificat que no pas de la seva capital preromana. Les restes antigues trobades a Vic són sobretot romanes, i això obliga a reconstruir el país ausetà a partir dels jaciments que envolten la plana.

Aquest territori no era secundari. La Plana de Vic era un corredor natural de pas entre els Pirineus, el Vallès i la costa, i això dona sentit a la densitat de punts fortificats que controlaven els accessos. L’Esquerda, el Turó del Montgròs i el Casol de Puigcastellet no són tres jaciments aïllats: junts dibuixen un paisatge de defensa, vigilància i organització territorial.

I quan esclata la Segona Guerra Púnica, els ausetans apareixen al relat de la conquesta romana. Aquí, però, cal ser rigorós: el paper concret dels ausetans en aquella guerra és conegut sobretot per Titus Livi i ha estat objecte de debat historiogràfic. Hi ha autors que defensen clarament la vinculació dels ausetans d’Osona amb aquests episodis, i d’altres que han discutit la interpretació del text.

Per què el territori ausetà era tan important

Els ausetans tenien com a centre la comarca d’Osona i la seva ciutat principal era Ausa, identificada amb Vic. Aquesta localització no és menor. Osona és una plana envoltada de muntanyes i altiplans, però alhora és un gran canal de comunicació natural. Qui controlava aquesta plana controlava moviments entre l’interior i la façana litoral.

Això ajuda a entendre la lògica del poblament. Molts assentaments ibèrics osonencs se situen en alçada, protegits per cingles, meandres o muralles que tanquen l’únic accés fàcil. No és casualitat. La defensa estava integrada en el paisatge. Segons els estudis sobre el territori ausetà, diversos oppida de l’est de la comarca formen una línia de fortificacions orientada de nord a sud que es pot interpretar com un límit polític i territorial o, com a mínim, com una franja de control.

Per això els ausetans no s’expliquen bé només des de Vic. S’han d’explicar des de tota la seva xarxa de llocs forts. El país ausetà era, en bona part, un país d’oppida.

L’Esquerda: el gran oppidum amb una vida llarguíssima

Si cal triar un jaciment per explicar els ausetans, L’Esquerda és el millor candidat. El jaciment és damunt el meandre del Ter al seu pas per Roda de Ter. Forma una península de més de 12 hectàrees, envoltada pel riu i tancada per espadats a l’est i a l’oest; l’únic accés obert, al nord, es va protegir amb una muralla des dels inicis de l’ocupació ibèrica. És un emplaçament de manual: defensa natural, control del pas i continuïtat d’ús.

L’oppidum ibèric de l’Esquerda té una cronologia que va de finals del segle V aC fins al segle I aC. Després, el lloc continuà tenint vida en època medieval. Aquesta continuïtat és una de les seves grans forces narratives: no és només un poblat ibèric, sinó un punt estratègic que va continuar sent útil durant segles.

A més, L’Esquerda permet entendre que els ausetans no vivien en un món aïllat. El jaciment ha proporcionat indicis de treball del ferro, d’agricultura, de ramaderia i de contactes comercials. La documentació didàctica del mateix jaciment recorda que en les etapes finals del món ibèric ja hi ha escriptura i moneda pròpia, i que la romanització posa fi a aquest marc durant el segle I aC.

L’Esquerda és, en resum, el millor lloc per mostrar els ausetans com una societat fortificada, agrícola i inserida en xarxes més àmplies, però també com una societat que no desapareix d’un dia per l’altre, sinó que transforma el seu paisatge polític amb l’arribada de Roma.

Turó del Montgròs: una fortificació barrera pensada per aturar

El Turó del Montgròs, al Brull, és un jaciment clau per entendre la dimensió militar del territori ausetà. La seva característica principal és contundent: una muralla tanca l’accés a la península i defensa una superfície de prop de 9 hectàrees. Aquesta muralla fa uns 145 metres de llarg, 5 metres d’amplada i conserva en alguns punts entre 3 i 4 metres d’alçada. Als extrems hi havia torres trapezoïdals, i la porta quedava defensada per estructures addicionals.

No és una simple muralla de poble. És una obra de gran escala, concebuda per convertir un promontori en fortalesa. Per això el Montgròs és tan important: mostra que els ausetans, o almenys una part del seu territori, eren capaços d’aixecar arquitectura defensiva complexa i de pensar el territori en termes de bloqueig i protecció.

Els estudis territorials el situen dins una sèrie de llocs forts de l’est d’Osona que comparteixen un mateix esquema: tancar un espai inaccessible a partir d’un istme. En aquest sentit, el Montgròs no s’ha d’entendre només com un jaciment espectacular, sinó com una peça dins un sistema.

Dit clar: el Montgròs és la millor prova material que el país ausetà sabia defensar-se.

Casol de Puigcastellet: frontera, refugi i tensió al segle III aC

El Casol de Puigcastellet, a Folgueroles, és una fortalesa molt diferent de L’Esquerda. Aquí no parlem d’un gran oppidum de llarga durada, sinó d’un enclavament més breu i més tens. La seva cronologia se situa entre l’últim terç del segle III aC i principis del segle II aC, és a dir, just en el temps de la gran crisi provocada per la Segona Guerra Púnica i els primers anys de domini romà.

Arquitectònicament, el conjunt és clar: una muralla de prop de 65 metres de llarg i 2,5 d’amplada, una torre rectangular atalussada i deu àmbits rectangulars construïts contemporàniament a la línia defensiva. Els estudis el classifiquen com una fortificació de tipus “barrera”. I això és decisiu, perquè suggereix una funció més militar i de refugi que no pas residencial permanent.

Aquesta lectura encaixa amb la idea d’un reforç de la xarxa defensiva ausetana al costat del Montgròs. El mateix estudi sobre el jaciment planteja que el Casol s’utilitzava més com a refugi i defensa que com a hàbitat estable. És una peça de frontera.

També és molt útil per parlar d’economia. Els estudis paleocarpològics hi han identificat ordi i blat, i apunten que el cereal era la base de l’alimentació vegetal, amb conreu anual de secà. Els estudis de fauna hi mostren bovins, porcs i ovelles com a espècies principals. És a dir: agricultura de cereals i ramaderia, exactament el tipus d’economia mixta que encaixa amb la Plana de Vic i els seus vessants.

Els ausetans davant Roma: resistència, Amusic i un relat discutit

El moment més famós dels ausetans és també el més delicat. Les fonts clàssiques situen aquest poble en els primers moments de la conquesta romana, entre 218 i 217 aC, i descriuen la seva resistència i la seva oscil·lació entre Roma i Cartago. D’entre els noms personals conservats, el més conegut és Amusic, partidari dels cartaginesos, que acaba fugint davant l’avenç romà.

La tradició historiogràfica ha relacionat aquest episodi amb el relat de Titus Livi sobre el setge de la ciutat dels ausetans: trenta dies de setge, neu abundant, auxili lacetà fracassat i rendició final després de la fugida d’Amusic. Aquest relat ha estat utilitzat durant molt de temps per explicar directament el paper dels ausetans d’Osona en la guerra.

Ara bé, aquí cal ser honest. Aquest passatge ha estat discutit. Una part de la historiografia ha dubtat si els “ausetans prop de l’Ebre” de Livi s’han d’identificar sense més amb els ausetans d’Osona, i ha proposat lectures alternatives. Altres autors, en canvi, defensen que el territori del Ter mitjà sí que és l’escenari correcte i que la seqüència posterior dels fets reforça aquesta identificació.

Per tant, la formulació prudent és aquesta: els ausetans van estar implicats en el temps de la conquesta romana, Amusic és el cabdill personal més clarament associat a aquest context, però el detall exacte del relat de Livi continua sent objecte de discussió. El que no és discutible és el clima de guerra, fortificació i reordenació del territori que es veu en els jaciments.

De país d’oppida a territori romanitzat

Els ausetans no ens han deixat una llista llarga de prínceps ni grans gestes individuals. No hi ha un Indíbil ausetà amb perfil tan nítid com el dels ilergets. Les fonts són molt més escasses, i això ja és una dada històrica: coneixem millor les seves muralles que els seus noms.

Però el seu territori sí que parla. Parla amb l’Esquerda, amb el Montgròs, amb el Casol. Parla amb una geografia de passos interiors, amb fortificacions de control, amb cereals de secà, bestiar i hàbitats en alçada. I parla també amb la romanització, que al llarg del segle I aC desfà el vell marc polític ibèric i integra aquest espai en una nova lògica urbana i administrativa al voltant d’Ausa, ja ciutat romana.

Conclusió

Els ausetans no van ser un poble marginal. Van ocupar un territori clau, van fortificar-ne els accessos i van viure de ple el xoc entre el món ibèric i el poder romà. La seva història no s’explica tant per una gran capital excavada, sinó per una constel·lació d’oppida i fortaleses que dibuixen un país vigilant, tens i ben organitzat. Quan Roma s’imposa, aquest país no desapareix del mapa: canvia de forma. I aquest és, al capdavall, el gran relat dels ausetans: el pas d’un món de muralles i cabdills a un territori integrat en les xarxes de Roma.

El Pedrenyal