Josep Maria Sans Travé, constructor de país, arxiver de referència i historiador respectadíssim
Necrològiques
cultura
Josep Maria Sans Travé, constructor de país, arxiver de referència i historiador respectadíssim
La saviesa, la intel·ligència i la ironia de Josep Maria Sans i Travé (Solivella, Conca de Barberà, 23 d’abril de 1945 – Barcelona, 14 de juny de 2026) es van apagar el passat diumenge 14 de juny. Moria a l’edat de 81 anys i de manera inesperada pels seus amics. Sans i Travé sobretot serà recordat com un dels grans directors que ha tingut l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) –fins ara el més longeu dels quatre que hi ha hagut– i com un rigorós i respectat historiador, especialitzat en la història medieval –sobretot en els templers– i en la història comarcal.
Era el fill gran de Josep Sans i Español, pagès, i Maria Travé i Garcia, mestressa de casa, ambdós nascuts a Solivella, i va tenir dos germans, Joan i Rosa Maria. Va estudiar a l’aleshores anomenada Escuela Nacional, a Solivella, l’escola pública que proporcionava el franquisme, i quan tenia 12 anys va anar a viure a Barcelona per estudiar al Col·legi del Pare Manyanet de les Corts, on s’establí a la seva residència. Es va llicenciar en Filosofia i Lletres (Secció Història), especialitat en Història Medieval, per la Universitat de Barcelona (1967-1971), i va assolir el grau de llicenciat el setembre de 1971 amb la tesi titulada La Casa del temple de Barberà (1134-1200). Tot seguit, va obtenir una beca de tres anys per a postgraduats del Consell Superior d’Investigacions Científiques per fer recerca sobre l’orde del Temple a Catalunya (1971-1974).
En paral·lel va ampliar els estudis universitaris a diversos arxius i centres de recerca italians: primer a la Scuola spagnola di Archeologia e Storia di Roma (CSIC) per investigar a l’Arxiu Secret del Vaticà (1969-1971), i després a l’Istituto Internazionale di Storia Economica Francesco Datini, de Prato, a Florència –fundat el 1968 i que ara li dóna cobertura una fundació– per aprofundir en el coneixement de les tècniques mercantils i comercials de les èpoques medieval i moderna (1972). Novament va aconseguir una beca (1971-1973), en aquest cas del Real Colegio Mayor de San Clemente de los Españoles de Bolonia, també conegut com el Real Colegio de España en Bolonia, per dur a terme la seva tesi doctoral sobre L’attività edilizia civile e militare dell’Albornoz, la qual va defensar a la Università degli Studi di Bologna, la més antiga d’Europa, i on va obtenir la màxima qualificació i el Premi Extraordinari de la Facultat de Lletres Vittorio Emmanuelle II (1974). Així, el 1973 es doctorava en Lletres i Filosofia. El 1974 es va casar amb la solivellenca Conxita Ballart i Marsol, amb qui va tenir tres fills: Oriol, Laia i Oleguer.
Abans de dedicar-se de ple al món de l’arxivística, sempre combinant-ho amb la investigació històrica, el medievalista va tenir una certa trajectòria en el món de la docència. Entre 1972 i 1980 va impartir les assignatures d’Història Medieval d’Espanya, Història de la Corona d’Aragó, Paleografia i Diplomàtica, i Interpretació i crítica de textos medievals, primer a la Universitat de Barcelona i a partir de 1974 a la delegació de Tarragona de l’esmentada Universitat, un ofici que va haver de deixar quan va entrar a treballar a la Generalitat de Catalunya com a funcionari. Tanmateix, posteriorment va tornar a ser professor d’Història Medieval a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) entre el 1998 i el 2007, va impartir un curs sobre les ordes militars a la Universidad Internacional Alfonso VIII – Ágreda, a Sòria, i va ser professor associat a la Facultat d’Humanitats “Antoni Gaudí” – Ateneu Universitari “Sant Pacià de Barcelona” (2016-2025).
Paral·lelament a la seva activitat docent, Sans i Travé es va anar desplegant i acreditant com a arxiver i va portar la direcció tècnica de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (1974-1980), del qual des de 1988 és “arxiver honorari” a causa de la seva renúncia. És aquí on aprofundeix en la recerca històrica i, empès pel seu mestre Raimon Noguera, el conegut notari barceloní que abans de la Guerra Civil havia participat a les tertúlies de l’Ateneu Barcelonès, el 1974 reprèn la publicació de la revista Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, publicada per l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona del Col·legi Notarial de Barcelona, que Noguera havia iniciat el 1948 i que havia quedat interrompuda des del 1955. Sans en serà redactor en cap fins el 1984. També es va prodigar en conferències i cursets per posar de relleu la importància dels documents notarials com a font i matèria primera per a l’estudi de la història.
L’administratiu i activista Josep Almeda m’explica que va ser ell qui va convèncer Sans i Travé perquè s’afiliés a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) els anys setanta, poc després de crear-se. Irònicament, el 1978 Almeda va deixar la militància i Sans i Travé la va continuar.
Quan l’octubre de 1980 Sans i Travé entra a treballar a l’administració pública amb el president Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat de Catalunya i Max Cahner com a conseller de Cultura, se’l nomena cap del Servei d’Arxius del Departament de Cultura, un “càrrec decisiu no només en el primer desenvolupament de l’Arxiu Nacional, sinó també en el disseny i creació de la xarxa d’arxius locals i comarcals i dels arxius centrals administratius en tots els departaments de la Generalitat i institucions, entitats i organismes dependents, i en l’elaboració dels avantprojectes de la primera Llei d’arxius i de la Llei d’arxius i documents, aprovades pel Parlament de Catalunya el 1986 i 2001, respectivament”, tal com afirmen des del mateix Arxiu Nacional de Catalunya en el seu comunicat de premsa (14-6-2026) lamentant la mort del que fou el seu segon director.
A finals de 1991 l’historiador i sacerdot Casimir Martí, primer director de l’ANC des de 1980, es va jubilar i la institució va quedar temporalment sense un cap. El 2 de gener de 1992 Sans i Travé va ser nomenat pel càrrec interinament, i acte seguit va guanyar un concurs que el va portar a dirigir l’ANC a partir del març de 1993. Tal com explica el mateix Sans en un escrit del 9 de maig del 2015 publicat al web del Centre d’Estudis Solivellencs (www.solivella.net) on, recentment jubilat, fa un repàs de la seva trajectòria laboral, “una de les primeres tasques amb què em vaig trobar se cenyí a tirar endavant les obres de la nova seu al municipi de Sant Cugat. En aquells moments el nostre arxiu ocupava un edifici de l’Eixample, al carrer Villarroel, cantonada Consell de Cent, que era del tot insuficient per encabir la documentació que hom preveia aplegar en pocs anys de funcionament. Les obres de les noves instal·lacions fora de Barcelona s’acabaren a començaments de 1995 i, després del trasllat de la documentació a la nova seu –sense que s’interrompés un sol dia el servei als investigadors i usuaris– foren inaugurades pel president Jordi Pujol el 23 d’abril de 1995”. Seria director de l’ANC fins el 23 d’abril de 2015, data en què es va jubilar, una feina que va haver de suspendre temporalment com a director general del Patrimoni Cultural (27-5-2003 a 7-1-2004). És durant aquest esplèndid període de construcció nacional de Catalunya (1980-2003), que Sans Travé, ajudat per Josep Maria Ainaud de Lasarte, Josep Benet, Albert Manent, Armand de Fluvià i altres, es proposen de recuperar arxius catalans dispersos pel territori i per la diàspora que va provocar la Guerra Civil i l’exili. Així, s’aconsegueixen o se salven arxius com els dels presidents de la Mancomunitat de Catalunya Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch, els fons documentals de la Generalitat republicana i dels seus presidents, els de diversos nobles catalans i els de tants exiliats, polítics, escriptors, artistes, empresaris, entitats i un llarg etcètera. Tal com explica el comunicat de l’ANC, Sans i Travé “també va col·laborar a establir des de 2003 un mecanisme reglat de transferència dels fons dels presidents de la Generalitat actual a l’Arxiu Nacional, que ha contribuït a assegurar-ne la preservació”. I és que l’arxiver i historiador va demostrar que era una home eficaç i que sabia negociar combinant la intel·ligència amb la fermesa i la flexibilitat, i sempre amb aquell somriure a la cara –i de vegades amb algun acudit com a entremès– que feia que es creés un ambient més confortable i que facilitava les coses. I la cirereta del pastís: gràcies a la Generalitat de Catalunya, a l’ANC, a la reivindicació popular i al suport de la Comissió per la Dignitat, es va aconseguir recuperar bona part dels anomenats “Papers de Salamanca”.
La producció historiogràfica de Sans i Travé –sovint editada per Pagès Editors– és molt rellevant, ja sigui des del punt de vista qualitatiu com quantitatiu, i, com hem dit, el gruix de la seva obra és la història medieval, la comarcal i també la jurídica. Va publicar 25 llibres –alguns en coautoria– i en va dirigir o coordinar una vintena més. El 1986 es va estrenar amb Història del Tallat, sobre l’antic priorat cistercenc i santuari que es troba entre les comarques de l’Urgell i la Conca de Barberà, i el 1991 va començar a fer-se famós amb la publicació d’un dels seus temes estrella: El procés dels Templers catalans. Entre el turment i la glòria. Sobre aquesta temàtica el seguiran Els templers catalans, de la rosa a la creu (1996), El setge al castell dels templers de Miravet. 1 de desembre de 1307 - 12 de desembre de 1308: un episodi dramàtic del procés dels templers catalans (1998), La defensa dels Templers catalans. Cartes de fra Ramon de Saguàrdia durant el setge de Miravet front la Inquisició (2002) i La fi dels templers catalans (2008). Sobre aquesta temàtica, va dirigir la col·lecció “Els ordes militars i religiosos” de Pagès Editors, amb una vintena de volums publicats. També és rellevant Els papers de Salamanca. Història d’un botí de guerra (1996), juntament amb Joaquim Ferrer i Josep Maria Figueres.
Pel que fa a la història local i comarcal, destaquem la Guia històrico-artística del monestir de Vallbona de les Monges (1998), La colonització de la Conca de Barberà després de la conquesta feudal. El cas de Vimbodí (1149?/1151-1200) (2002), El Monestir de Santa Maria de Vallbona. Història, Monaquisme i Art (2010) (traduïts al castellà i a l’anglès) i La festa del Sagrat Cor de Solivella (2018). L’any passat va publicar la seva primera novel·la titulada Dos bàndols, amb el subtítol (Novel·la que exposa els famosos Fets de Solivella esdevinguts arran de la gerra civil 1936-1939 i la posterior repressió franquista). I havia acabat i són a impremta la Guia del Santuari del Tallat (2026), de Pagès Editors, i Interrogatoris dels templers catalans (1309-1311), de la Fundació Noguera. També va col·laborar en obres col·lectives cabdals com la Gran Geografia Comarcal de Catalunya (1983), la Catalunya Romànica (1995) i el Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya (1998, 2000 i 2001).
Una de les grans aportacions de Sans Travé és la direcció i coordinació de la publicació dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya des de 1411 fins el 1713, una obra valuosíssima, publicada en deu volums (1994-2007). Cal lamentar que, en època del govern Tripartit, el dia de la presentació dels dietaris, com a director de la col·lecció no el van deixar parlar. Deixa inèdit un llibre relatiu als presidents de la Generalitat de Catalunya, en què Josep Maria Roig i un servidor hi vam col·laborar, i que mirarem que surti publicat.
Era col·laborador habitual de les revistes Aplec de Treballs, Cultura i paisatge a la ruta del Cister. Revista de divulgació del patrimoni del nostre país, Podall. Publicació de cultura, patrimoni i ciències i Revista de Catalunya, però com a mínim va participar, i sovint més d’una vegada, a una dotzena de capçaleres més. Persona molt sociable i de prestigi, no és estrany que el cridessin de tot arreu. Va pertànyer a una vintena d’associacions culturals i professionals, com ara el Centre d’Estudis de la Conca de Barberà (soci fundador), Centre d’Estudis Solivellencs (soci fundador, secretari i president), Institut Armand de Fluvià de Genealogia i Heràldica i l’Associació d’Arxivers de Catalunya, i va ser membre del comitè assessor de les capçaleres Revista de Catalunya i El Món Medieval. Arqueologia, història i viatges, entre d’altres. També va formar part d’una trentena de fundacions i organismes públics, com la Fundació Noguera (director de publicacions des de 1980 fins a la seva mort), Fundació del Castell de Miravet, Institut d’Estudis Nobiliaris Catalans, Patronat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó o l’Institut Ramon Muntaner – Fundació Privada dels centres d’estudis de parla catalana. Va ser elegit acadèmic de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (2002) i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (2003). Era un patriota de pedra picada, i tenia una visió àmplia, encertada i gens sectària del país. En un moment en què els objectius fundacionals de la Revista de Catalunya perillaven i l’emblemàtica publicació podia caure en males mans, Sans i Travé i d’altres van donar un cop de mà per evitar-ho, i es va evitar.
Són força els premis i les distincions que va rebre, la majoria dels quals d’àmbit local i comarcal, com ara la concessió de Fill Il·lustre de Solivella (2021) i de Fill Adoptiu de Montblanc (2023), però tanmateix hi trobem a faltar més reconeixements d’àmbit nacional, com la Creu de Sant Jordi, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o algun Premi Crítica Serra d’Or.
El passat dilluns 15 va tenir lloc la missa-funeral de Sans i Travé, que va ser enterrat al seu poble natal. Som molts els que ens ha dolgut la desaparició d’aquest savi que es feia estimar i que esperàvem que durant força anys ens continués contagiant amb la seva simpatia i irradiant amb el seu coneixement. Gràcies per tot el teu servei prestat al país, Josep Maria.
(*)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada