La batalla naval de Barcelona de 1359: quan la ciutat va aturar l’armada de Castella
La batalla naval de Barcelona de 1359: quan la ciutat va aturar l’armada de Castella
El juny de 1359, Barcelona va veure aparèixer davant la seva platja una amenaça que no era una ràtzia qualsevol. Era l’armada de **Pere I de Castella**, el rei que la tradició recordaria com **Pere el Cruel**. Venia amb galeres, naus, llenys armats i aliats marítims. Venia amb orgull. Venia a colpejar el cor de la Corona d’Aragó.
La ciutat no tenia davant seu un exèrcit terrestre, sinó una muralla flotant. Una força castellana preparada a Sevilla, reforçada per naus portugueses, granadines i mariners genovesos. Al capdavant hi havia experiència naval, amb els Boccanegra i altres homes de mar al servei de Castella. L’objectiu era Barcelona. No València. No Mallorca. Barcelona.
Era la **Guerra dels Dos Peres**: Pere el Cerimoniós, rei d’Aragó, contra Pere de Castella. Una guerra llarga, dura i bruta, oberta el 1356, que barrejava fronteres, venjances, interessos dinàstics i control del mar. Castella volia demostrar que també podia desafiar la vella potència naval catalana. I per fer-ho va escollir el lloc més simbòlic: la platja de Barcelona.
La ciutat va reaccionar amb tot el que tenia. No hi havia temps per grans preparatius. Pere el Cerimoniós disposava d’unes **deu galeres** a Barcelona, algunes naus i llaguts armats. També hi havia una gran nau “encuirada”, protegida i preparada per resistir. Els defensors van situar les galeres molt a prop de terra, dins la zona de bancs de sorra coneguda com **les Tasques**. No era una posició covarda. Era una trampa.
Les naus catalanes no anaven a buscar una batalla oberta a mar lliure, on la superioritat numèrica castellana hauria estat decisiva. Van convertir la platja en un camp de combat. Les galeres es van protegir prop de la ribera. A terra, els oficis de Barcelona es van armar sota els seus penons. Van acudir homes dels voltants, obligats pel **Princeps namque**, l’usatge que cridava els catalans a defensar el Principat quan la terra era atacada.
Els barcelonins van girar barques amb la quilla cap al mar per protegir-se dels projectils. Es van col·locar brigoles i ginys de tir. Es van desplegar ballesters. I, sobretot, es van llançar àncores al fons davant de les galeres catalanes, perquè les naus castellanes no poguessin acostar-s’hi sense danyar-se. La defensa era simple i brutal: si l’enemic no podia apropar-se, no podia abordar.
El 9 de juny la flota castellana va quedar davant la ciutat. El 10 va començar el primer gran combat.
## Crònica del primer dia: la pluja de virots
I fou dilluns, l’endemà de Cinquagesma, quan l’estol de Castella avançà contra les galeres de Barcelona. Les naus grosses vingueren amb les seves proes altes i les galeres amb els rems batent l’aigua. A la platja, els homes de la ciutat s’estrenyeren rere barques, mantellets i escuts. A bord, els ballesters catalans esperaren el senyal.
Quan els castellans foren prou a prop, el cel s’omplí de virots.
No fou una descàrrega. Fou una tempesta.
Els passadors de ballesta xiulaven sobre l’aigua, rebotaven contra els costats de les naus, s’enfonsaven en fustes, robes i carn. Els castellans responien. Des de les seves cobertes, altres ballesters disparaven contra les galeres i contra la ribera. Durant hores, de mig matí fins a entrada la tarda, l’aire fou ple de ferro.
Els ferits cridaven. Els patrons manaven acostar-se més. Els remers suaven sota els crits dels caps. Però cada braçada acostava les galeres castellanes a una defensa més espessa: àncores amagades, bancs de sorra, ballesters a terra i a bord, ginys preparats per batre la línia d’atac.
Barcelona no reculà.
La ciutat sencera semblava posada a la platja. Els oficis amb els seus penons. Els mariners a les galeres. Els homes de la ribera darrere les barques tombades. Els nobles i cavallers al voltant del rei. No era només una batalla naval. Era una ciutat defensant-se amb les dents.
Al final del dia, l’estol castellà no havia trencat la línia. No havia pres les galeres. No havia posat peu a Barcelona. Les naus de Castella es retiraren fora de les Tasques i passaren la nit a distància.
El primer cop havia fallat.
L’endemà, els castellans ho intentaren de nou.
Durant la nit, els defensors catalans havien reorganitzat les galeres en un espai encara més estret. La línia era més compacta. Més difícil de trencar. Més protegida. Pere el Cerimoniós i els seus homes entenien la batalla: no calia destruir tota l’armada castellana; calia impedir-li l’entrada, l’abordatge i l’honor de la victòria.
El dimarts 11 de juny, Castella va tornar a avançar. Aquesta vegada va fer acostar les naus majors. Algunes portaven petites brigoles a popa per llançar pedres contra les naus catalanes. Però els trets no feien mal. Queien malament, tocaven poc, i des de les galeres i la ribera els catalans cridaven i se’n burlaven. Aquell menyspreu també era guerra. Era dir a l’enemic que la seva força no feia por.
Llavors Castella acostà una de les seves naus més grosses contra la gran nau catalana. Portava un gran trabuc a popa. Era el moment de trencar la defensa, d’esclafar la nau que sostenia la línia.
Però aleshores Barcelona va respondre amb una arma nova.
## Crònica del segon dia: el tro de la bombarda
I quan la gran nau de Castella s’acostava, alta com una torre sobre el mar, els homes de la nau catalana prepararen la bombarda. No era un giny antic de cordes i contrapès. Era foc, pólvora i ferro. Una boca negra apuntant contra la fusta enemiga.
Els castellans venien confiats en la seva massa. Portaven trabucs, brigoles i gent armada. A la seva nau hi havia castells de combat, alts sobre la coberta, des d’on els homes podien dominar l’abordatge. Si aquella nau arribava a tocar la catalana, la lluita seria cos a cos.
Però no hi arribà com volia.
La bombarda disparà.
El tro ressonà sobre la platja de Barcelona. El fum s’obrí damunt la nau catalana. El projectil colpí els castells de la gran nau castellana, els esberlà i hi matà un home. Els qui eren a la ribera veieren l’impacte. Els qui eren a les galeres sentiren que alguna cosa havia canviat. El mar ja no era només domini de rems, espases, ballestes i trabucs. Ara també hi parlava la pólvora.
Poc després, la bombarda disparà una altra vegada.
El segon tret tocà l’arbre de la nau castellana. Obrí una esquerda gran. Ferí homes. Desordenà la nau. Allò ja no era només una defensa reeixida: era una humiliació tècnica. La gran nau que havia vingut a imposar-se era ara un blanc colpejat davant la ciutat que havia volgut espantar.
L’almirall castellà ho entengué. Restar allà era perdre homes, fusta i honor. Va ordenar treure l’estol de les Tasques. Abans de l’hora de menjar, la força castellana ja es retirava de la línia de combat.
Aquell tret de bombarda no va enfonsar una flota. Però va marcar una època. Fou un dels primers usos coneguts d’artilleria naval en combat de vaixell contra vaixell. Un senyal del futur. El mar medieval començava a sentir el tro de la pólvora.
La batalla de Barcelona no va ser una gran batalla d’abordatge ni una massacre naval. Va ser una defensa litoral executada amb intel·ligència. Castella tenia més vaixells. Barcelona tenia el terreny, la disciplina i la capacitat d’adaptar-se. La ciutat va convertir la seva feblesa en força: no va sortir a morir a mar obert, sinó que obligà l’enemic a atacar en un espai dolent, ple d’obstacles, sota el foc dels ballesters i dels ginys.
Després del fracàs, l’armada castellana es va retirar cap al sud. Va anar cap al Llobregat i després cap a Eivissa, on intentaria continuar la campanya. Però el cop contra Barcelona havia fallat. Pere el Cruel havia portat una gran flota fins al cor de Catalunya i no havia pogut doblegar la ciutat.
La victòria catalana no fou només militar. Fou moral. Barcelona havia vist l’amenaça davant la platja i l’havia rebut amb àncores, ballestes, barques tombades, oficis armats i una bombarda. Havia aguantat dos dies de combat. Havia impedit l’abordatge. Havia obligat Castella a marxar.
El missatge era clar: Barcelona no era una ciutat indefensa davant el mar. Era una ciutat que sabia convertir la seva platja en muralla.
I aquell juny de 1359, davant les Tasques, Pere el Cerimoniós va demostrar una cosa molt simple: no sempre guanya qui porta més naus. Guanya qui sap on plantar-les, com defensar-les i quan fer parlar el foc.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada