Orriols, la reconciliació hispànica
Orriols, la reconciliació hispànica
- El desacomplexament d’Orriols a repescar espanyolistes és un símptoma que les peces que el procés va fer bocins ja es poden mirar d’ajuntar
19.06.2026 - 21:40
Un conegut em parlava fa uns dies d’una colla de joves, fills de famílies espanyolistes de Sant Cugat del Vallès, tots a la vora de la vintena, que havien arribat a la conclusió que calia votar Aliança Catalana en lloc de Vox. “Preferim una Catalunya independent sense immigració que no una Catalunya islamitzada dins d’Espanya”, diu que li van dir. La frase la transcric de memòria, però la reflexió de fons era aquesta.
El dia de l’arribada del papa Lleó XIV a Barcelona, mentre prenia apunts per a la crònica, a la plaça de la Catedral, vaig conèixer un noi que deia que era de les joventuts carlines. Em va dir que el problema de Vox és que defensa el règim del 78 i no entén que ha d’oferir una cosa diferent, que extirpi els mals dels últims cinquanta anys del cos malalt del país. Traduït: Vox és la continuïtat del problema; Aliança, no. Li vaig demanar per la polèmica sobre l’ús escàs de català. “Per nosaltres, primer és Déu i després, Catalunya”, em va dir.
A començament d’any, l’advocat Emilio Cuatrecasas va convidar Sílvia Orriols al Club Golf Empordà per presentar-la en societat. Ho va resumir bé el periodista Manel Pérez a La Vanguardia: “L’auditori li va demanar que, a fi d’ampliar la seva base i de jugar un paper rellevant en la reorganització de la dreta espanyola i catalana, moderés el seu discurs en línia amb l’evolució de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni.” Un missatge, potser inconscient: si trobes el to, podràs unir les rèmores moribundes del vell feixisme modernitzat amb les dèries regionalistes que també Matteo Salvini, ara soci de Meloni, va acabar camuflant.
Fa uns mesos, Josep Anglada va allargar la mà a Orriols: “No és un impediment, que Aliança sigui independentista”, va dir. Anglada, de jove militant de Fuerza Nueva, candidat amb el falangista Blas Piñar a les eleccions europees del 1989, es va desinflar durant el procés perquè la llosa postfranquista el feia anar a destemps, i ara mira cap a Ripoll. Aquesta setmana, Orriols ha signat un acord de col·laboració amb Xavier Capelles, fundador de Societat Civil Catalana a Manresa. El 2017 va aparèixer en un reportatge d’El Mundo titulat “Voluntaris contra el procés”. Abans havia estat militant d’Unió, en temps de Josep Antoni Duran i Lleida.
En aquest reguitzell d’anècdotes més o menys banals, hi ha un mateix batec que Orriols capta bé. De moment. Arran de la polèmica amb Capelles, per exemple, va piular: “Potser encara no ho heu entès, però tothom que s’estima els seus fills acabarà votant Aliança Catalana, només és qüestió de temps… Acceptaran l’Estat Català i la catalanitat perquè, a efectes pràctics, serà això o la barbàrie… Us veig escandalitzats perquè persones de diferents recorreguts polítics s’integren al nostre projecte. Us he de recordar que el president Macià era coronel de l’exèrcit espanyol abans de proclamar la República Catalana?”
Orriols vol construir una hegemonia, a poc a poc, i sap que l’única manera de redefinir la centralitat i conquerir-la és amb una nova disjuntiva: Aliança com el mal menor per a frenar una invasió que desfiguri el país. Tant que critiquen els socialistes perquè hipòcritament es presenten com el dic de contenció del feixisme, i ells apliquen a l’inrevés la mateixa recepta barata. A la cuina d’Aliança, mentre els titllen de friquis a tort i a dret, hi ha algú que sap què fa. Una nova disjuntiva: nosaltres o la islamització.
Aliança sap què fa perquè té precedents parcials: el més recent, la forja del pujolisme, explicada de manera molt innovadora per Eloi Gummà a la tesi doctoral De l’antifranquisme al pujolisme: la pugna per l’hegemonia (1976-1984), que es publicarà aviat com a llibre. L’obra relata la inversió enorme d’esforç i de diners que el món empresarial va fer per a contribuir a la victòria del president Jordi Pujol, amb l’esperança que servís per a desactivar la musculatura social de l’esquerra i dels sindicats, com finalment passà. Així va anar la desaparició de Centristes de Catalunya-UCD: la dreta de matriu franquista, espanyola o espanyolitzada, va entendre que el nacionalisme de Pujol era el preu a pagar per a imposar també aquí la seva reacció de classe.
Això no vol dir que Pujol fos un invent de Foment del Treball: un artefacte tan superficial no hauria arribat a la cantonada, com no hi va arribar Ciutadans, encara que ho somiés el Banc Sabadell. No: hi havia una densitat històrica, en la figura del president, uns sediments que també hi són en Orriols, per fanàtica que sigui. Pujol no era un invent, però la història de com el van parasitar, i de com es va deixar parasitar, n’il·lumina molt bé les servituds. L’entramat econòmic del poder espanyol a Catalunya, que la transició no va desmantellar sinó consolidar, necessita vampiritzar el nacionalisme català si vol l’hegemonia. I quan el nacionalisme s’hi avé, en paga el preu.
El procés va trencar exactament aquesta convergència. L’operació Catalunya, que el poderós policia Marcelino Martín Blas va descriure en privat com “una guerra de l’estat espanyol contra el nacionalisme català”, va castigar la burgesia del país, astorada, encara que parlés castellà a casa. L’estatut ho va fer malbé tot. El president Artur Mas va trair el vell pacte de cooperació. Pujol, malgrat que després hagi fet l’orni, el va esperonar i aplaudir, i en va pagar el preu. S’havia imposat la disjuntiva nacional, i tot ho arrambava: el PSC es va migpartir, Esquerra va créixer, Inés Arrimadas va guanyar unes eleccions.
Les comparacions són arriscades. L’experiment de Pujol va arrasar i el d’Aliança és lluny de fer-ho. Orriols pot cometre errors i l’estigma encara n’alenteix el creixement: molts d’aquests fitxatges responen també a la dificultat de trobar noms de pes que forneixin millor el partit. És aviat per a saber si podrà disciplinar les files a mesura que les engreixi d’individus estrambòtics, però l’estratègia de cooptació no és accidental. Si ho fos, no la defensaria en nom de Macià. Orriols vol fer la casa gran, i el seu desacomplexament a repescar espanyolistes és, sobretot, un primer símptoma que les peces del gerro que el procés va fer bocins ja es poden mirar d’ajuntar.
Orriols s’omple la boca de resistencialisme nacional, però, de fet, creix precisament perquè hem tancat el parèntesi històric en què la disjuntiva va ser nacional, i per tant les dinàmiques de poder que la unitat d’Espanya protegeix van estar realment en joc. Pujol es va lligar als turmells el roc d’un pacte històric amb els vetlladors de l’estat a Catalunya i va tocar sostre de seguida. Orriols se n’adonaria si pretengués volar més amunt, però la seva missió no és d’alliberar ningú sinó de canviar la jerarquia dels submisos, aviat s’oblidarà de qhttps://www.vilaweb.cat/noticies/orriols-reconciliacio-hispanica-article-ot-bou/?utm_source=onesignal&utm_medium=push&utm_campaign=notificacionsuè l’empresona de debò.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada