'La dubtosa legitimitat de la constitució sota l'amenaça militar
Oriol Vidal-Aparicio: 'La dubtosa legitimitat de la constitució sota l'amenaça militar
Circula aquests dies per internet una carta titulada 'Carta oberta al senyor
Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón', signada pel professor Enric Casulleras, tot i que no he pogut comprovar-ne l’autoria ni trobar-ne la data exacta. La carta fa un raonament interessant: com que el principal argument contra la independència de Catalunya és que constitucionalment és il·legal, fóra bo que el senyor Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels set ponents de la constitució espanyola del 1978, expliqués en quines circumstàncies va ser incorporat
a la constitució l’article que fa referència a la 'indissoluble integritat del territori espanyol'
i aclarís la participació de l’estat major de l'exèrcit a l'hora de redactar-lo. Cal dir que hi ha dos articles de la constitució espanyola que fan servir aquesta mena de llenguatge: el 2 ('La constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols') i el 8.1 ('Les forces armades (...) tenen com a missió garantir la sobirania i independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional').
Vull recordar aquí que en gran part aquesta qüestió ja ha estat aclarida, com explico al meu llibre '500 preguntas al nacionalismo español' (2006). En el vint-i-cinquè aniversari de la constitució Miguel Herrero va reconèixer el paper tutelar d’alts càrrecs de l’exèrcit sobre la ponència constitucional: 'L'article 8 té una redacció tècnica que procedeix efectivament de sectors de l'estat major, que el president Suárez va fer seva i que així va transmetre.' Ho confirmà Miquel Roca, ponent de la constitució per Minoria Catalana: 'Em consta perfectament. Jo vaig negociar amb Suárez la introducció de l’expressió 'nacionalitats' a la constitució, i llavors ell feia consultes, evidentment, a un grup de militars.' I també Narcís Serra, ex-ministre de Defensa i ex-vice-president del govern espanyol, va afirmar: 'La transició comença quan el rei nomena Adolfo Suárez. I Adolfo Suárez tenia dos límits: el mínim el va marcar l’opinió pública; el màxim, el poder fàctic que se sentia hereu de les essències del franquisme. (...) I de poder fàctic cohesionat que se sentís hereu o que hagués de garantir la continuïtat del franquisme només n’hi havia un: l’exèrcit.' Herrero, Roca i Serra van fer aquestes declaracions al reportatge 'Més enllà del consens', emès el 7 de desembre de 2003 al 30 Minuts de TV3.
I què hi diuen els militars mateixos? Doncs el tinent coronel Fernando Reinlein, un dels primers membres de la Unión Militar Democrática, va dir que, a l'hora de redactar la constitució volien evitar 'd'incomodar els sectors ultres nostàlgics de Franco' (Avui, 5.12.2003, p. 18). Per la seva part, el general Sáenz de Santamaría, militar franquista i cap de l’estat major de la guàrdia civil durant la transició, descrivia així aquell moment:'Els comandaments militars, sobretot els més elevats, s'oposaven a qualsevol canvi i va començar el que es va anomenar 'soroll de sabres'. Ens coneixíem tots i n'hi va haver molt pocs que pensessin que s'havia d'arribar a una democràcia' ('Víctimes de la Transició', 30 Minuts, 10.11.2002). Aprovada la constitució- les amenaces sedicioses van continuar; per exemple, en unes declaracions del general Milans del Bosch a l’ABC (23.7.1979) o en forma de manifest publicat al diari El Alcázar (17.12.1980) per un col·lectiu identificat amb un grup de militars i destacades figures de l’ultradreta, que afirmava que 'la presa de consciència crítica dels militars va molt més enllà de la simple insatisfacció per la tasca del govern... per la qual cosa la dignitat i l'honor, valors substancials de l'ànima militar- se senten cridades a entrar constitucionalment en joc. (...) Al carrer hi ha fermament instal·lada la urgència d'una solució correctora que permeti de regenerar la situació'. On diu 'entrar constitucionalment en joc' llegiu article 8.1 de la constitució.
El cop d’estat del 23 de febrer de 1981- dirigit pel tinent coronel de la guàrdia civil Antonio Tejero, va ser un intent fallit de la 'solució correctora'. Tot i fracassar formalment (no tant en el propòsit recentralitzador), va confirmar que el perill de tutela militar durant la transició era real.
En resum, hi ha prou indicis per a afirmar que 'la màxima norma de l’ordenament jurídic espanyol va ser imposada sota coacció i greus amenaces', com suggereix la carta adreçada a Herrero de Miñón. En aquest sentit, és molt interessant l’observació final: 'Els contractes signats sota amenaça o coacció són viciats d’origen i nuls de ple dret.' Aquell marc legal va ser després legitimat per una ciutadania que va votar sota la pressió del tot o res, que va escollir entre aquella democràcia o el risc real d’involució democràtica. Cal entendre que el referèndum constitucional a Espanya es va proposar 'en termes equívocs o sota l'amenaça encoberta de mals majors, després d'haver preparat els votants amb una propaganda hàbilment dirigida pels poderosos mitjans de difusió de què disposen els estats moderns', segons les paraules profètiques de José María Gil Robles i les seves 'Cartas al pueblo español', publicades el 1966. Cal recordar que és aquesta constitució, fruit d’aquelles circumstàncies i d’aquella legitimitat qüestionable, la que ara es vol oposar a la voluntat de tants catalans de substituir el seu marc polític per un que doni resposta a les seves necessitats com a societat.
Oriol Vidal-Aparicio, professor de política internacional i de constitució dels Estats Units a Glendale Community College http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4048474/oriol-vidal-aparicio-dubtosa-legitimitat-constitucio-sota-lamenaca-militar.htmlD'uns dies ençà corre per les xarxes socials la carta oberta que el professor de la Universitat de Vic, Enric Casulleras, ha tramès a Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón, un dels set ponents constitucionals, sobre la suposada amenaça que van rebre els redactors de la carta magna si no hi incorporaven la «indisoluble unidad» d'Espanya.
En aquesta lletra, el professor Casulleras, li prega a Herero de Miñón, que recordi
«… a los españoles en qué circunstancias fue incorporado a la Constitución el artículo donde se alude a la indisoluble integridad del territorio español, y la participación directa del Estado Mayor del Ejército en su redacción. Porque era a nombre suyo de usted el sobre que llegó, con membrete del Ejército, irrumpiendo en el seno de la ponencia donde se estaba debatiendo tan espinoso asunto. Haría usted una gran aportación a la democracia si revelase los términos en que el Ejército amenazaba con su intervención en caso de que el contenido del sobre no se incorporase, sin tocar una coma, al articulado constitucional. Y así seríamos conscientes todos los ciudadanos de que la máxima norma del ordenamiento jurídico español fue impuesta bajo coacción y con graves amenazas. Como jurista que es, usted sabe mejor que yo que los contratos firmados entre partes bajo amenaza o coacción son viciados de origen y nulos de pleno derecho.»
El fet que conta Casulleras no és en absolut incert, perquè precisament un altre dels «pares» del text constitucional, Jordi Solé Tura (1930-2009), ja ho va deixar escrit en el seu llibre Nacionalidades y nacionalismos en España (Alianza Editorial, 1985).Efectivament, el capitost de la OCE-Bandera Roja, hi diu —tal com ho recordava el diputat i portaveu del PNB al Congrés espanyol, Joseu Erkoreka, en un article al seu blog, Jordi Solé Tura i la «nota impuesta», amb motiu del traspàs del polític comunista el 4 de desembre de 2009–, que l'article 2 de la Constitució –el que declara que es fonamenta en la «indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols»– no va ser fruit de la transacció lliure i democràtica entre els diputats elegits pel poble, sinó imposat per una instància extraparlamentària. «L'article en qüestió no va sorgir de la lliure contraposició d'idees i arguments entre els constituents electes, sinó d'una decisió que algú va adoptar extramurs del Parlament i va aconseguir imposar als representants legítims de la voluntat popular», escrivia Erkoreka
Sole Tura relata, en el llibre esmentat, el procés d'elaboració del precepte, i hi dóna compte de la redacció original i de les tensions i xocs que va suscitar des d'un principi la incorporació a la mateixa del concepte «nacionalitats», que molts diputats d'Alianza Popular (AP), d'Unión del Centro Democrático (UCD) i d'algunes formacions regionalistes, van combatre amb fermesa a través de les seves esmenes.En un moment determinat, alts responsables d'UCD li van comunicar a Solé que no podien aguantar les pressions i es veien obligats a retirar totalment el terme nacionalitats, cosa que proposarien els seus representants en la ponència a la sessió final. Miquel Roca Junyent i ell van mostrar la seva més radical oposició a una possibilitat semblantt i van deixar palès que «tant els comunistes com els nacionalistes ens manteníem intransigents i fèiem del manteniment o no del terme nacionalitats una qüestió de ruptura o de continuació del consens constitucional».
UCD quedava així en una situació molt delicada. Si mantenia l'expressió «havia de fer front a una gran ofensiva exterior, en el si dels propis aparells d'un Estat que el govern ucedista controlava amb dificultat. També havia de fer front a serioses dissensions internes». Si, per contra, optava per suprimir-la, «es trencava el consens constitucional, esquerdat per la retirada del PSOE, i amb això UCD es posava en mans d'Aliança Popular». És llavors quan es produeix el sorprenent esdeveniment que el professor català revela en el seu llibre:
“«Finalmente, a última hora de la tarde, me llegó en tanto que presidente de la sesión, un papel escrito a mano y procedente de la Moncloa en la (sic) que se proponía una nueva redacción del artículo 2. Era una redacción compleja, en la que se introducían los conceptos de “patria” y de “nación”, pero en la que se mantenía el término “nacionalidades”. Era, de hecho, una refundición de conceptos que reflejaba muchos de los puntos de la discusión final entre UCD, los comunistas y los nacionalistas, pero también los resultados de la presión exterior”.»
Aquest text que, segons Sole Tura, afegia al debatut pels diputats «els resultats de la pressió exterior» és, bàsicament –sense que això afecti algun retoc puntual introduït amb posterioritat– el mateix que conforma en l'actualitat l'article 2 de la norma constitucional.
«Artículo 2. La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.»
També en aquest punt, l'exposició del diputat recentment mort és d'una enorme eloqüència:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada