Oficis antics

        

Hem recopilat un llistat, a tall d’exemple, d’alguns oficis artesans antics, però gens exhaustiu i sense cap pretensió d’abastar-los tots perquè la història seria interminable: armer (arranjava les armes), armillera (xalecos), barber (afaitar), baster (bots per traginar vi i oli, també de pell), boter (feia botes, tonells), brodadora (brodats), caçador (vivia de la caça), calderer (construïa calderes i utillatges de coure), camisera (camises), castanyera (venia castanyes), capeller (capells), canyisser (canyissos, feia tramats de canya per guardar fruita i altres), cantirer (càntirs o atuells de terrissa), carreter (constructor de carros i tartanes, també el conductor), cisteller (cistells o altres objectes de vímet), cerer (ciris), clavetaire (clavilles, claus), confiter (dolços), corder (cordes, cordills), cotillaire (cotilles), daurador (daurats), destil•lador (alcohols), ebenista (fuster artista), emblanquinador (emblanquinava parets amb calç), enllustrador (de calçat), esmolador (esmolava pel carrer), espardenyer (espardenyes), esparter (objectes d’espart), esquilador (de cavalls, ovelles), estucador (estuca parets) faixaire (faixer, faixes), ferrador (de cavalleries), ferrer (treballa el ferro),

fideuer (feia fideus i pastes per a sopes),

filador (de cànem), forjador (forja del ferro), fosser (enterra els morts), fonedor (fon metalls), forner (pa), fuster (mobles), gallinaire (matava les gallines), gorrista (gorres), guixaire (guix, algeps), guarnicioner (baster), joier (joies), jornaler (treballava a jornal, al camp), llauner (articles de llauna), llaurador (qui llaura), llenyataire (fa llenya), mainadera (passejadora que cuida la mainada, els menuts), manobre (peó de la construcció), manyà (ferrer artista), mandonguera (acudia a les cases en la matança del porc), marbrista (treballa el marbre), matalasser (matalaper, feia i adobava matalassos), modista (confecció de roba de dona o de xiquet), moliner (de farines i d’olis), muler (cuidava les mules), obrer de vila (paleta), pregoner (pregons), pantalonera (cosia pantalons), pastisser (coques, pastissos), planxadora (de roba), paraigüer (arreglava paraigües), pellaire (pellero, baratava pells de conill per pinces d’estendre o caixes de llumins), pesador (de la bàscula), picapedrer (treball de la pedra), podador (tallador d’arbres), pouer (perfora i construeix pous), puntaire (fa puntes, tatxes), rajoler (feia les rajoles a mà), rellotger (rellotges), sabater (sabates), saboner (feia sabó), sangrador (treia sang de les persones amb sangoneres; molts eren barbers), sargidora (solsidora, fa solsits o sargeix els danys fets a una peça de vestir), sastre (roba d’home), sedasser (sedassos), seller (guarnicioner o baster), segador (amb la falç), serraller (arranja claus i panys), soldador (amb oxigen), talabarder (talabards i altres objectes de cuir), tallador (de pedra, roba i de cuir), tastavins (catador), teuler (teules), terrissaire (atifells de terrissa), teixidor (teixits), tintorer (tint), torner (de ferro, metalls i fusta), traginer (de mercaderies), vidrier (vidres, vitralls)…

http://ccsocials.blogspot.com.es/2009/03/vells-oficis.html

Entre vímets i joncs

L’art de teixir les tiges i canyes de les plantes

Oriol Gracià Dijous, 5 de gener de 2012

El col·lectiu dels cistelers era important en les zones rurals.

Museu Comarcal del Ripollès

Coves, cabassos, paneres, senalls, sàrries o arganells són només alguns dels objectes que s’elaboraven en el taller d’un cisteller. En la confecció de cada un d’aquests atuells de fibra, l’artesà havia de demostrar la seva destresa entreteixint tiges principalment de vímets, però també de canyes fines, joncs, palmes o fulles de margalló; tot materials flexibles d’origen vegetal i fàcils de treballar que es trobaven en el seu entorn natural.
Ara bé, la confecció era el darrer pas d’un procés que començava molt abans. I és que sovint, el cisteller també s’ocupava de la recol·lecció de les matèries primeres. Fins no fa tant, per exemple, el mateix artesà tenia cura de plantar les vimeteres i de fer-ne el seguiment fins que estaven preparades per collir-les. Llavors s’assecaven al sol o a l’ombra i es pelaven segons les tonalitats de la tija que es volguessin aconseguir.
Teles, carbó i vi
Per a la recol·lecció de vímets calien eines com el falçó (una falç petita), el partidor i estaques per arreplegar la canya. Les tisores i els ganivets també eren necessaris per tallar la palma o les fulles del margalló, en cas que s’optés per altres tipus de vegetals. I un cop adobada la matèria primera, les agulles, els petinadors i les pues ajudaven a entreteixir les fibres. Els cistells i paners es començaven pel cul, d’on sortien els muntants sobre els quals es començava a construir la peça fins que adquiria la mida desitjada. Llavors només feia falta afegir-hi la vora i les nanses. Si bé ja fa anys que el plàstic ha substituït molts dels objectes que elaborava el cisteller, les fires artesanals i els cursos de cistelleria asseguren la conservació d’aquest ofici tradicional.
Maduixes i polletsUn bon cistell havia tenir la forma adequada per no malmetre allò que s’hi transportava. Per això, l’artesà utilitzava el seu enginy per adaptar el treball a les necessitats del consumidor. Així, el cistell dels maduixots —de poca alçària— servia per recollir i exposar al mercat els fruits del bosc. La pollera diposava d’una tapa mòbil per poder-hi engabiar les aus i la cargolera tenia una boca ben petita per retenir els cargols. Els carnissers feien ús del cove de la matança, una panera rodona que servia per exposar les millors carns; els pagesos utilitzaven el cove de pallar, un estri que servia per recollir la palla. Ara bé, l’únic de tots que encara s’utilitza amb freqüència és el cistell dels bolets, imprescindible per als qui s’endinsen al bosc quan arriba la tardor.

Bon cop de mall

L’ofici de picapedrer era un dels treballs més durs

Oriol Gracià Dimarts, 3 de gener de 2012

Picapedrers

Amb un martell, alguns punxons i un bona dosi de traça, els picapedrers eren capaços de modelar la roca. A les seves mans, marbres, granits o pissarres es transformaven en carreus, teules, enllosats, rodes de molí i, en el millor dels casos, escultures sublims. Per això, com en tot ofici, hi havia molts graus d’especialització; perquè una cosa eren els trencadors que extreien els blocs de pedra de la muntanya, i una altra de ben diferent els picadors que treballaven la pedra basta i s’encarregaven de les tasques més delicades, dels acabats finals, més propis dels escultors.
Malgrat la seva importància cabdal a l’hora de bastir qualsevol edifici, en època medieval, les titulacions específiques de picapedrer eren més aviat escasses. De fet, en moltes ciutats catalanes aquests treballadors formaven part de les confraries dels molers, que es dedicaven a construir rodes de molí, o directament de les agrupacions de constructors. A Perpinyà, per exemple, rebien el nom de mestres de pedra i calç.

Mar enllà, terra endins
Com que la pedra és un material pesat i, per tant, difícil de transportar, la ubicació de les pedreres prop dels grans ports marítims —n’hi havia a la muntanya de Montjuïc de Barcelona, per exemple— era garantia d’èxit. Les peces s’embarcaven mar enllà, i podien arribar fàcilment a l’altra punta de la Mediterrània. Més tard, el desenvolupament del transport fluvial i el ferrocarril van impulsar les rutes comercials de la pedra terra endins. Ara bé, la veritable revolució va arribar al segle XIX, quan es va començar a utilitzar acer per construir les eines i els processos de treball es van mecanitzar. Llavors, la força del picapedrer ja no era indispensable.
L’art d’esberlar pedraEls picapedrers treballaven prop dels pendents de les muntanyes, d’on era més fàcil extreure pedra. Però com que molt sovint es trobava en forma de grans roques compactes, calia buscar la manera de trencar-la. Això s’aconseguia amb l’ajuda de fustes, tascons o una bona càrrega de pólvora. La primera de les tècniques aprofitava la capacitat dilatadora de la fusta. I és que quan s’humitejava la fusta seca que s’havia introduït entre les escletxes, n’augmentava el seu volum i la pressió esberlava la roca. Més endavant, s’utilitzarien tascons de ferro o fusta —peces de dues cares acabades amb un angle molt agut— que a cop de mall permetien trencar la pedra. Amb l’arribada de la pólvora, però, es va agilitar tot el procés. Només s’havia d’introduir una barrinada en un forat de la roca. Calia, però, fer-ho amb habilitat per aconseguir trencar la roca sense esmicolar-la.

Transportista d’antany

El traginer portava queviures als mercats distants

Oriol Gracià Divendres, 30 de desembre de 2011

Carro de torn de quatre bocois de Sarral.

Museu de la Vida Rural

Quan les carreteres eren un simple camí de carro i la distància entre pobles d’una mateixa comarca no es comptava amb quilòmetres sinó amb hores, el traginer era una de les peces clau en el comerç a les zones rurals. I és que en la major part de nuclis agrícoles, els grans mercats no eren a l’abast dels pagesos i, per tant, s’havia d’acudir al servei dels traginers per fer arribar els queviures allà on fos el comprador. Els trajectes es feien amb carros tirats per animals de càrrega i els viatges acostumaven a ser lents i llargs. De fet, massa sovint no es podien fer d’una sola tirada i per això calia fer parada i fonda en algun dels hostals instal·lats estratègicament a la vora dels principals camins.

Teles, carbó i vi
L’ofici de traginer abraçava el transport de molts tipus de mercaderies, com aliments, productes manufacturats i diverses primeres matèries. Es tractava d’un sector especialitzat i molt vinculat a les principals activitats econòmiques de cada un dels territoris. A casa nostra, per exemple, els del Lluçanès van assolir un gran renom en l’exportació de teles de cotó i vestits de llana cap a l’interior de la Península, especialment a Castella i Aragó. En altres indrets, s’encarregaven de transportar carregaments de sabó, carbó i troncs. I en les zones on predominava el conreu de la vinya, anaven amunt i avall carregats amb bótes i barrils. De fet, a la Conca de Barberà encara es recorda el carro de quatre bocois de Sarral, un dels més imponents de la zona, que segons sembla podia transportar fins a 2.700 litres de vi. Però tot això va acabar a mitjan segle passat, quan el tren i els camions van fer del tot prescindible la feina dels traginers. ORIOL GRACIÀ
Tres tombs a l’església
És un ofici desaparegut, però a casa nostra els traginers encara tenen el seu petit minut de glòria. I és que, cada any, per Sant Antoni Abat (17 de gener) els carros llueixen els millors guarniments pels carrers de molts pobles de Catalunya. El ritu principal de la diada arriba en el moment de la benedicció dels animals, quan els carruatges tirats per cavalls fan tres voltes a l’església. Per això, l’esdeveniment es conegut amb el nom de la Festa dels Tres Tombs.
Al voltant del foc
En realitat, aquesta tradició es remunta segles enrere, quan els tombs no es feien entorn de l’església (o, si no n’hi havia, al voltant de la imatge de Sant Antoni) sinó que vorejaven una gran foguera feta amb ramatge verd. Però amb la consolidació del cristianisme, la religió va monopolitzar el ritual.

El temps del coure

Aquest metall és la base de monedes i estris de cuina

Oriol Gracià Dimarts, 20 de desembre de 2011

Peces de coure del parament per a la cuina

És un metall resistent a la corrosió i fàcil de treballar. Per això, des de ben d’antic, el coure (juntament amb el bronze, un dels seus principals aliatges) s’ha emprat en l’encunyació de monedes i la construcció d’objectes tan diversos com campanes i canons. En l’àmbit domèstic ha estat útil en la producció de peces del parament per a la cuina: càntirs, olles d’aram, peroles, xocolateres i gibrells decorats amb bells treballs fets amb punxó. Molts courers també treballaven altres metalls com el llautó (aliatge de coure i zinc), molt usat en la confecció de morters, llumeneres i llums de ganxo. No és estrany, doncs, que a la Barcelona medieval els courers formessin gremi amb els llautoners. Ara bé, en el conjunt del Principat s’agrupaven amb els ferrers i altres treballadors de metall.
La revolució elèctrica
A la Catalunya del segle XVII ja abundaven les prospeccions d’aquest metall, especialment a la serralada de Marina —al Maresme— i a la regió volcànica de la Garrotxa. També era un metall apreciat a les mines del Pirineu, en nuclis com Queralbs i Ribes de Freser. La demanda d’aquest metall augmentava bo i a mesura que es consolidava la industrialització. I és que la mecanització va facilitar el refinament de la matèria primera: de les fargues sortia el coure batut que, ja sigui laminat o forjat, rebia el nom d’aram. Ara bé, no va ser fins a la primera meitat del segle XIX —quan el físic Michael Faraday va inventar el generador elèctric— que el coure es va convertir en un mineral estratègic per a la confecció de cables i altres tipus d’instal·lacions elèctriques. Avui, és el tercer metall més utilitzat al món, només per darrere de l’acer i l’alumini.
La festa de Sant Tomàs
En el segle XIX, el gremi dels courers de Barcelona —que també incloïa els llautoners, els estanyers i els calderers— es concentrava al carrer de la Bòria, al barri del Born. La seva presència es feia notar pels volts del 21 de desembre, quan s’apropaven les festes de Sant Tomàs i els courers ornaven les parets i les façanes dels seus establiments amb una mostra del bo i millor de les peces fabricades. Així, peroles, casseroles, càntirs, olles i tot tipus d’estris fets d’aram brunyit s’alineaven formant grans fileres que brillaven com si fossin un mirall. A més, el barri s’omplia del dringar característic de les peces i per cridar l’atenció de les mestresses —i incentivar les vendes— alguns dels courers colpejaven els atuells com a reclam, fins a tal punt que el soroll es podia sentir des de l’altra punta de Barcelona.

Amb mans d’argila

L’ofici de terrissaire perviu malgrat el canvi d’hàbits

Dimarts, 13 de desembre de 2011

Antic terrissaire del Pla de Santa Magdalena de Ripoll

Museu de la Vida Rural

Olles, escudelles per servir la sopa, copes, tupins, vaixelles o càntirs. Fins no fa tant, la funcionalitat d’un ofici com el del terrissaire es feia evident, sobretot, a taula. Del torn també en sortien gerres per guardar l’oli i el vi o tines per emmagatzemar-hi el gra. Però el cert és que el seu paper anava més enllà de l’àmbit culinari: els terrissaires també s’encarregaven de fer teules, rajoles, maons, sòcols i piques.
Precisament per aquest caràcter tan pràctic, ja a l’edat mitjana es va consolidar la confraria de menestrals terrissers de Barcelona, fundada al principi del segle XIV. A més de nombrosos obradors, a la capital catalana de l’època també hi havia forns de terrissa, que moltes vegades complementaven la producció dels tallers situats en zones més rurals.
Arrelat al país
Avui, tota aquesta tradició es fa ben evident en poblacions com la Bisbal d’Empordà, Breda, Argentona, Quart, Verdú, Esparreguera, Miravet o la Galera. En aquests municipis, l’ofici de terrissaire es remunta a l’època medieval i en alguns casos, fins i tot, en períodes molt anteriors. Si bé és cert que els darrers anys els productes de plàstic han substituït la major part d’objectes de terrissa, la valorització d’aquest tipus d’atuells en l’àmbit de l’interiorisme ha impulsat un reviscolament de la indústria. Ha canviat la funcionalitat, però l’ofici de terrissaire —a diferència d’altres professions artesanals—, és ben viu.
Terrissaire i ceramista
Del taller d’un terrissaire, en poden sortir objectes elaborats amb tècniques molt diferents entre si: atuells grans i petits, toscos i més refinats, funcionals o més decoratius. Tot depèn de la forma, del tipus de fang emprat, de la cuita o de la decoració amb relleus, incisions o esmaltats. En un dels vessants més decoratius de la terrissa destaquen les ceràmiques, les porcellanes i les rajoles.
Coloraines d’esmalt
Per pintar la ceràmica s’utilitzen òxids metàl·lics aplicats a pinzell o banyant la peça. Al País Valencià, on la influència islàmica és ben present en moltes de les expressions artístiques, hi destaquen les decoracions amb tonalitats blaves. A Catalunya, en canvi, ja en època medieval, es va consolidar la decoració bicolor, amb tons verds i negres, populars sobretot a l’àrea de Barcelona.

Aromes de fusta

El boter era un ofici popular en zones vinícoles

Oriol Gracià Dimarts, 22 de novembre de 2011

Bótes de vi

En el segle VII aC, quan a la Mediterrània els romans encara comerciaven amb àmfores, sembla que cap a l’interior del continent els gals ja havien inventat les primeres bótes de fusta. A casa nostra, però, l’ofici de boter es va consolidar segles més tard, cap al final de l’edat mitjana. Ara bé, l’embranzida va arribar en el segle XVIII, coincidint amb l’augment del comerç amb Amèrica. I és que l’exportació de vins i aiguardents a les colònies espanyoles d’ultramar va disparar la demanada de bótes.

Xarxa de boters
A Catalunya, els gremis de boters es concentraven, principalment, en les zones portuàries. A Barcelona, per exemple, ja es té constància d’una xarxa més o menys organitzada de boters en el segle XIII. També a Palma, on s’agrupaven en la confraria de Sant Joan Baptista. Però amb els anys l’activitat es va desplaçar cap a poblacions més petites del litoral, especialment en nuclis del Garraf, el Penedès i del Camp de Tarragona, territoris on el conreu de la vinya hi era present des de feia segles. I en aquestes comarques, la construcció de bótes va esdevenir un dels engranatges imprescindibles de la creixent indústria vinícola.
És una mostra d’aquest dinamisme la constitució de la societat de boters de Vilafranca del Penedès, creada el 1880. En tan sols tres anys va assolir un miler d’associats i va esdevenir una de les agrupacions d’aquest tipus més importants dels Països Catalans. El 1906, al Principat, encara hi havia més de dos-cents cinquanta tallers. Amb el pas dels anys la producció ha minvat i, avui, la major part de bótes s’importen. Ara bé, les eines gairebé no han canviat i la mecanització és quasi inexistent perquè el de boter és un ofici artesanal en el qual allò que compta és l’habilitat i el bon ull.
Roure o castanyer?
L’elecció del tipus de bóta amb què es conserva el vi és una decisió cabdal, ja que la fusta utilitzada en pot condicionar el gust. A grans trets, els boters de casa nostra treballen la fusta de castanyer provinent dels boscos catalans, i la de roure americà o francès. Les bótes fetes de castanyer tenen un cost inferior, són més lleugeres i no afegeixen gaire gust de fusta al vi, al contrari del que passa amb les elaborades amb roure.
El patró del boter
De sants protectors dels boters, se’n coneixen més d’un. Sant Urbà, patró del vi, també ho era dels artesans constructors de bótes. Però segons les èpoques això ha canviat: també veneraven santa Caterina i santa Eulàlia, els de Barcelona. A Mallorca, en canvi, el patró del col·lectiu era sant Joan.

El sastre dels rucs

El baster guarnia els animals de peu rodó

Oriol Gracià Carles Dilluns, 21 de novembre de 2011

Anys enrere hi havia un baster a cada poble.

Museu de la Vida Rural

Al taller del baster, sempre s’hi flairava l’olor seca del cuir, que n’era ben característica. S’hi respirava també l’ambient de poble, sobretot al capvespre, quan el local era un anar i venir de pagesos que, un cop deixats els animals de càrrega a l’estable, hi acudien per fer tertúlia i adobar les peces de pell que s’havien trencat. Podien ser selles de cavall, alforges de ruc, sarrons, morralles, ronsals, collars de mula o pitrals desgastats pel trontoll de les feines del camp que necessitaven el repunt experimentat d’un bon cosidor d’agulla grossa.

Vestits de gala
Però els basters eren, a la vegada, creadors i reparadors de peces de cuir. Era, per tant, una professió situada en aquella línia difusa que separa l’artesania de l’art. I és que alguns dels guarniments que elaboraven eren únics: motius florals dibuixats sobre la pell, clavetejats metàl·lics i repunts complexos que decoraven les peces i servien per lluir els cavalls en el seu millor vestit de gala. Sovint, també s’hi afegien corretges amb cascavells i campanetes amb la voluntat d’ostentar en desfilades o acompanyar la núvia fins a la porta de l’església el dia del casament.
Ara, als més joves tot això els pot semblar una antigalla —una gran peça de museu— perquè ja fa temps que els animals de càrrega han desaparegut del nostre imaginari quotidià. I amb ells, també s’ha extingit aquest ofici artesà que, a casa nostra, es va professionalitzar cap al segle XIII, amb la consolidació del comerç dels traginers.
Del bast al basterEl bast és una mena de seient de cuir que es posava al llom dels animals de càrrega per traginar objectes feixucs, des de sacs fins a recipients d’aigua. Si bé aquesta és la peça que dóna nom a l’ofici, un dels guarniments més característics del baster era el collar (a la foto). Es tracta d’un gran anell de cuir farcit de palla o crin que envoltava el coll de l’animal i el subjectava al carro.
La revifalla de l’ofici?
Amb la mecanització agrícola molts basters van plegar. Els darrers anys, però, la recuperació de la festa dels Tres Tombs —per Sant Antoni Abat— ha revifat una mica la professió. Però, malgrat tot, cada vegada és més complicat trobar basters que dominin totes les eines que s’utilitzen en el treball de la pell, com punxons, tallants, agulles, formes per fer els collars i la màquina de cosir.

Els farmacèutics

Els preparats, les herbes i els xarops dels apotecaris

Oriol Gracià Dimarts, 14 de juny de 2011

Mural inspirat en una imatge del segle XIX de la Farmàcia Carulla de l’Espluga

Llucià Navarro

Fins no fa pas tant temps, caure malalt i voler guarir-se’n podia ser un maldecap. Un constipat et podia matar i superar certes infeccions estava més en mans divines que terrenals. En moltes ocasions, els únics que hi podien posar remei eren els apotecaris —o farmacèutics— que comerciaven amb preparats medicinals, pólvores que es posaven en sobres o líquids que es venien en petits flascons de vidre. En general es tractava de productes naturals elaborats amb herbes remeieres o minerals. Cada farmàcia era un laboratori amb pots de ceràmica, ampolles, retortes, premses, aparells de destil·lació, balances i morters.
De fet, fins ben entrat el segle XVI, cada apotecari elaborava els productes segons el seu criteri particular. Es podia partir d’unes línies vagues que marcaven els metges, però, en general, sense seguir cap protocol. D’aquesta manera, cadascú lliurava un medicament diferent en composició i amb efectes diversos sobre la salut dels pacients.
La primera farmacopea
Per això va ser una gran fita la publicació del llibre ‘Concòrdia dels apotecaris de Barcelona’, l’any 1511, tot just fa cinc-cents anys. Es tracta de la primera farmacopea editada a la Península i la segona de tot el món. El volum va permetre posar ordre i homologar les fórmules científiques elaborades pels apotecaris de Barcelona. I, de fet, a partir de llavors els farmacèutics van unificar criteris i es van habituar a pesar amb balances molt precises les quantitats que els llibres mèdics indicaven.
Enguany, amb motiu dels 500 anys de l’edició d’aquella obra, la Facultat de Farmàcia, la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya i altres institucions s’han unit per fer del 2011 l’Any de la Concordia.
http://www.sapiens.cat/ca/oficis-antics.php