Fideuers i semolers a la Barcelona del 1700
Fideuers i semolers a la Barcelona del 1700
La sopa de fideus, de sèmola o d’arròs era l’àpat de la majoria de la població i al vespre tocava sopes de pa
Molts dels semolers barcelonins del 18 eren italians, arribats en aquest segle, van marcar tendència, el costum de dir pastes italianes a la pasta, ve de la fama que van agafar en aquell temps.
Just darrera del mercat de Santa Caterina, en el carrer Semoleres, es feia pasta un quants segle abans, el seu gremi és antic, però en aquest carrer al XVIII ja no hi trobem semolers.
A ca fideuer i semoler, la pasta la venien a pes, s’hi anava a buscar fideus, molt apreciats els prims i llargs, els venien també enrotllats en madeixes. altres pastes són les vetes, galets, cargolets, llavors de meló, pistons, llavor de pebrot i macarrons, molt populars i considerats una gran menja.
També venien altres ingredients, com mantega, formatge, el venien també ratllat, fruita seca, melindros i borregos per la picada.
Els semolers com a distintiu tenien les prestatgeries de les seves botigues pintades de groc pàl·lid.
A principis de XIX, la pasta la venien en paperines de color blau. Un costum de l’època era que per Nadal regalaven pasta per l’escudella als clients.
Els fideus eren un entrant molt típic a les Borges en dies de festa. La
campana grossa, aterrada l’any 1938, famosa per la qualitat de la seva
fosa, que se sentia des del port de Tarragona, dita de santa Maria, abans
de la guerra era comunament anomenada la Fideuera, perquè per menjar
fideus calia que toqués la campana grossa, deien. Aquesta mateixa
semblança apareix a Reus: la roba masculina de mudar que vestien els
diumenges era el traje de menjar fideus. Altra nota que dóna fe de la
golafreria dels borgencs pels fideus és una corranda recollida a Alforja
que diu:
La Maria de les Borges
fa fideus,
té una berruga a la panxa
grossa com el campanar de Reus.
Aquesta pasta de farina de fabricació casolana, té una llarga tradició a
Catalunya. A la Barcelona del 1722, els semolers –la majoria d’origen
italià- s’unien en gremi per defensar-se de la pressió fiscal del cadastre
d’aquell any, associació que es perllongà fins el 1916, quan es constituí
com el sindicat de fabricants de pasta de sopa. És curiós advertir aquesta
primera italianització, que demostra la capacitat d’assimilació i de
recepció del país.
També a la Catalunya de la segona meitat del XVIII, els fideuers i els
adroguers començaren a regalar als seus clients pasta per a l’escudella
El mercat de la plaça Nova de Barcelona al 1700
de Nadal com a guinaldo, una pasta grossa i complicada d’elaborar
casolanament que rebia els apel·latius de macarrons de frare i dits de
Fotografía de un cuadro anónimo conservado en el Museu d'Història de la Ciutat que muestra el mercado del Born de la Barcelona de 1775.
gegant.
La fabricació dels fideus tenia una tècnica particular. La matèria primera
era molt bàsica a les nostres contrades, la farina de blat. Primer calia
moldre la pasta amb el molejador, després es pastava al trull i, finalment,
amb una premsa es pitjava la pasta per donar-li una forma cilíndrica més
Les taules dels pobres Jordi CÁCERES-SILVA Pàg. 3
o menys gruixuda. La feina fonamental d’aquest procés era el premsat, ja
que calia mantenir calenta la pasta mentre prenia forma, per aquest
motiu posaven un caixó de ferro amb brases per mantenir l’escalfor
abans de caure a la post, on definitivament s’assecaven. El museu local
conserva una curiosa màquina de fer fideus, procedent de la botiga de ca
la Salera, és un artifici de ferro colat, construït per la casa Mirella, amb sis
cilindres, dos d’aplanar –possiblement per pasta de canelons-, dos amb
un ratllat prim i dos amb un de gruixut, i una maneta que es pot introduir
en cadascun dels tres forats que hi ha per moure cada parell de rodets
cilíndrics. Aquesta era una màquina d’ús comercial, però n’hi havia
moltes per totes les cases. Durant la postguerra, era molt comú fabricar
fideus d’estraperlo a les golfes com a activitat complementària a
l’economia familiar.
Els fideus avui apareixen als nostres plats a la cassola amb sofregit de
ceba i tomàquet, com a component de l’escudella o com a fideus
arrossats amb brou de peix i allioli. A les Borges, els dies de festa es feia
escorregut de fideus. El plat típic era fideus i petaco. El petaco consistia en
un guarniment de patates amb tonyina, carabassó i caragols. La tonyina
era un dels productes de la pesca salada més cobdiciats pels paladars
populars: un epistolari dels Coder, grans censalistes locals, datat entre els
anys 1793 i 1814, permet esbrinar l’incipient consum de la sardina i la
tonyina enfront d’altres salats. El caragols bovers, cristians o carreguins
eren una delícia de pobres, que podien a més ser consumits en qualsevol
època de l’any amb el beneplàcit de l’església, perquè els seus ministres
havien arribat a la conclusió que no eren ni carn ni peix.
Semolers i fideuers
Un relat de: Maria Pilar Palau BertranEls dinars o àpats de migdia de les cases Barcelonines començaven amb l' escudella de sémola, arròs i fideus sols, macarrons o una altra clase de pasta, i a l' estiu es menjava especialment en dies determinats, l'escudella barrejada, afegint-hi alguns llegums o verdura fresca.
La sopa de pa es reservava per el sopar, i encara n' hi havia alguns que preferien l' escudella rescalfada que havia sobrat al migdia... creien que era més gustosa.
La costum dels barcelonins de menjar tanta escudella feia que els fideuers, coneguts antigament semolers, i després per fabricants o venedors de pastes per sopa fossin nombrossos i agremiats al gremi de semolers, sota la protecció de la mare de Déu dels Desemparats.
Encara avui dia, està existent el carrer semoleres situat darrera del mercat de santa Caterina.
La sèmola, pel seu aspecte, la seva elaboració i la seva preparació es confón amb les farinetes, però hi ha una diferencia de calitat, ja que aquestes, conegudes també per "Farro", soles ésser de farina d' ordi o meresc, mentre que la sémola té per fonament el blat.
Els llamieners no trobaven bona la sèmola si no hi afegien al plat una o dues cullerades de sucre barrejat amb la cansalada fregida.
Els fideus i els macarrons són després de la sémola les pastes més antigues, els fideus més fins coneguts per cabell d' àngel, i els fideus més llargs i gruixuts enrotllats.
Segueixen d' arrera dels macarrons els galets,i cargolets, que venien també a guarnir l' escudella de nadal. Les vetes llises i arrisades, les estrelletes, els pistons, la llavor de meló....
Les botigues de fideuer eren ben característiques. El taulell i el fustam dels aparadors i vidrieres eren pintats d' un color clar, i en els prestatges es destacaven els paquetets de macarrons embolicats. En aquestes botigues es venien, amés dels generes pròpis, altres productes adients, com mantega, formatge ratllat, prunes seques, pinyons, orellanes, melindros, avellanes, ametlles torrades, panes i altres menuderies.
Com a anécdota us explicaré que es creu que la casa Bigorra fou la primera que va fabricar els fideus anoments "cabell d' àngel " i les pastes de lletres.
fideos gruesos ideales para fideuà de los que hacen historia? El Rebost del Glauc incorpora en su portal y stock esta línea de pasta tradicional hecha con los mejor productos y trigos, por su excelencia artesana. Reúne todas las garantías sanitarias y está elaborada exclusivamente para el Rebost del Glauc por Núria Pi desde Lliurona (Gerona). Por su precio es ideal tanto para el consumo diario como para los días especiales. Dejarás a tus amigos y familiares boquiabiertos con tu cocina. ECCOPASTAGANSA DE NÚRIA PI.
Trigo duro. Cocción 7 minutos. Bolsas de 250 grs. Este producto es 100% artesanal
Para comprar online fideos fideuà gruesos, haz clic aquí
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada