Mercat de Calaf, segle XVIII

Segle XVIII. Calaf, l’Alta Segarra (l’Anoia).
Gravat divuitesc de la vila de Calaf, famosa pel seu llegendari mercat, capital de l’Alta Segarra.La llegenda del Mercat de Calaf ha arribat fins a nosaltres gràcies a Apel·les Mestres (1854-1936), escriptor i poeta, dibuixant satíric i gran il·lustrador, excursionista, jardiner notable i un dels pares del modernisme català. Al 1895 publicà el volum ‘Tradicions’ dins la col·lecció Folklore Català de la Tipografia Espasa & Cia de Barcelona; recollides i escrites per l’autor, el núm. 101 duu el títol “El mercat de Calaf” i la llegenda original diu així:

«El mercat de Calaf havia estat altre temps un dels mercats més importants de Catalunya; no obstant això, no és pas a la concurrència que cridava, ni al diner que feia córrer a allò que deu la seva celebritat. No, no és la seva importància mercantil, sinó un incident extraordinari el que li donà la fama que va perpetuant-se de segle en segle.

Calaf és un país fred, tan fred que els seus hiverns es consideren dels més rigorosos, i amb tot i ser-ho tant, en vingué un tan sobtat, tan superior a tots els haguts i per haver, que un dia de mercat, quan tota la plaça era plena de bestiar i de compradors, sobrevingué una gelada tan horrorosa que les paraules es glaçaven en sortir dels llavis. Tothom tractava i contractava, tothom demanava i oferia, però no se sentia res; i com havia de sentir-se si, com us dic, al moment de brotar es glaçaven les paraules!

Però el dia anà avançant, cobrà força el sol i a la fi començà el desglaç per allà a migdia; i així com s’anà desglaçant l’aigua, s’anaren desglaçant les paraules, totes les paraules que durant tot aquell matí havien anat glaçant-se per la plaça!

!Ah, fillets de Déu! Us l’imagineu el rebombori que es produí de cop i volta? “Quant d’aquest matxo? -Compreu-me aquest porc! -Tres unces! -Vint-i-quatre dobles! -Aquest parell de bous queda per mi! -Ja us el podeu mirar per tots cantons. -Set unces. -No tira pas guitzes? -Ni mitja dobla menys!” Etc, etc.
És a dir, que entre les paraules que es deglaçaven i els crits dels que volien parlar i no podien fer-se sentir, va resultar tal xivarri i tanta confusió que no va haver-hi manera de fer-se entendre. I segons uns, el mercat de Calaf va acabar-se a garrotades; segons altres, fugint tothom amb les mans a les orelles».

Text extret del llibre “Històries de Calaf. Visions, tradicions i personatges”, de Josep M. Solà, Edicions de L’Albí, col·lecció La Guita, Berga, 2008» (veg. lo carranquer).

Segle XVIII. Calaf, l’Alta Segarra (l’Anoia).Aquest gravat fou publicat per Carreras Candi (Geografia General de Catalunya, 1913) sense cap altra indicació. La vila s’ajau en un suau pendent i per sobre de les cases destaquen els grans edificis militars i religiosos: el castell (2), la col·legiata de Sant Jaume (3), i la Torre de Caselles (5). Aquesta gran masia era fora vila, un gran casalici de planta quadrangular fet en pedra de sauló. Una típica casa pairal segarrenca, amb una immensa galeria de planta baixa de sis arcades de mig punt.

Segle XVIII. Calaf, l’Alta Segarra (l’Anoia).Com era usual a gairebé tot arreu, fora muralles s’aixecava, vora el camí ral, el convent de Sant Francesc (6). Dalt del turó posterior de la vila, una torre (4) s’aixeca als quatre vents: és el molí fariner.

Segle XVIII. Calaf, l’Alta Segarra (l’Anoia).En l’altre turó, l’ermita de Sant Sebastià (1), i alguns masos modestos a l’esplanada de cereal de secà que s’hi conreava -i conrea- en aquell altiplà de clima fred i boirós.

Segle XVIII. Calaf, l’Alta Segarra (l’Anoia).En el detall ampliat s’aprecien uns quants tancats dels horts o pletes de les cases, i el portal d’accés a la vila closa, dit del Carme o de la Vall (7). I la magnificència de castell i església.

Segle XVIII. Calaf, l’Alta Segarra (l’Anoia).El portal de Sant Jaume (8) al capdavall de la vila.

1783. Calaf, l’Alta Segarra (l’Anoia).dins «Atlante…» de Bernat Espinatlt.«…está situada la Villa de Calaf en una llanura… abundante en trigo, vino, hortaliza, y regalada de fruta». En aquell mitjan segle XVIII, hi havia 200 veïns. O sia, cap als mil habitants o poc més, si tinguéssim en compte la població dispersa llavors relativament abundant.

1783. Calaf, l’Alta Segarra (l’Anoia).dins «Atlante…» de Bernat Espinatlt.«…tiene asimismo esta Villa un Convento de Franciscanos Observantes, varios oratorios o hermitas, y un buen Hospital, en donde se recoge a los pelegrinos». L’antiga ciutat murallada tenia cinc portals «y tiene una fuente muy abundante». Amb tres fires l’any i dos dies de mercat setmanal, no és gens d’estrany que agafés tanta fama!http://quinalafem.blogspot.com.es/search/label/Gravats