BARCELONA: LA NOVA BABILÒNIA per Jordi Bibià Balada

Jordi Bibià Balada

BARCELONA: LA NOVA BABILÒNIA

Em provoca una gran tristesa veure com una ciutat com Barcelona ha gairebé perdut la seva personalitat. I em refereixo al centre de la ciutat en especial. I el pitjor de tot, és que a ningú no li sembla importar. Fa uns anys que, progressivament, s’ha donat el tret de sortida a depredar qualsevol racó al servei del diner ràpid i fàcil que suposen els guanys proporcionats pel desbordat magma turístic. El comerç tradicional, el que donava vida a les professions i a la saviesa d’una activitat hi han desaparegut. Un munt d’entranyables establiments han mort amb la invasió de locals de mal gust i desvinculats a la nostra identitat, sobretot dedicats al menjar i beure de baixíssima qualitat que atrauen com a mosques al turista, sense cap gust ni criteri en la seva major part. Són locals disfressats, remodelats amb una falsa pàtina d’antigor estandarditzada per assolir aquesta única finalitat. Locals que a voltes, pertanyen a la nostra gent i d’altres a capital estranger de dubtosa procedència, i fins i tot, tapadores per a blanquejar diners. Però tant i fa si amb el lloguer deixen uns bons ingressos, que al cap i a la fi, és el que interessa als seus propietaris que no s’estimen la ciutat. Només el benefici més immediat.

El bon gust s’ha afeblit, així com el criteri. Tot és a l’engrós i, gairebé, a tot arreu, es ven el mateix, però gairebé res vinculat a la ciutat, i menys al territori. Aquest tipus invasiu d’activitat ha acabat desplaçant a la pròpia. Comprem mercaderies que, sense cap tipus de vinculació amb nosaltres, han estat manufacturades a l’altra punta del món, i que es poden trobar a qualsevol altra ciutat amb una mica de concurrència turística. Mentre, la botiga de l’Auca del Senyor Esteve, ja és gairebé morta, tot i que l’Ajuntament ha pres mesures, ara ja més que tardanes, per ajudar-la i no sé de quina manera, doncs els hàbits i les tendències de consum són unes altres i de molta menys consciència i qualitat.

L’excés i mono negoci és aberrant i vomitiu. Qualsevol racó impensable o forat de porteria és bo per a vendre gelats o teca per emportar. El centre de Barcelona és buit de continguts més enllà de la gola. I la majoria dels seus treballadors, inexperts, lluny de tota professionalitat, malgrat alguns s’ho pensin només pel fet de portar un davantal de disseny. I quan no, el que ofereixen, és menjar de càtering, amb sabor de res. Aquesta és la nova Babilònia, la nova Dido de Dant, la nova taverna i urinari de la mediterrània.

No fa massa anys, els carrers dels barris tenien una personalitat pròpia. Encara se sentien les olors de les espècies de l’inici del carrer princesa, caminar tranquil per carrer Assaonadors o el passeig tranquil per les rambles sense que uns guiris t’assetgessin per a dir-te a quin pub postís, pots fer la teva borratxera al carrer Ferran. I no diguem amb els llauners. Que, per una banda, igual que les pobres noies que vénen obligades a fer de putes a les Rambles, s’ho han de passar ben malament per viure així, d’aquesta manera. Però si hi són, és perquè malgrat tot, els va millor que als seus països de misèria.

Quan veus que les llibreries més emblemàtiques han anat plegant (una de les últimes com la “hormiga de oro” ha deixat pas per a establir una franquícia més de roba) o que, tot i que no m’agradaven massa com eren els “happy books” ja són història, te n’adones que el llibre, ja és un cadàver. Algú dirà que el llibre electrònic l’ha mort, però el llibre electrònic també ha fracassat. Crec que fou Diana Marcum, guanyadora del premi Pullitzer 2015, que digué que el nombre de lectors, tot i gairebé haver-se publicat la població mundial, és la mateixa de fa cinquanta anys. Alguna cosa falla ¿no creieu?

L’impacte del llibre electrònic, com deia, ha estat el mateix que el d’un pet en el cosmos. La tendència és que cada vegada es llegeix menys, tot i el gran nombre d’edicions que, cal dir, cada vegada són de tiratges més curts i de baixa qualitat. Em fa gràcia però, que un país que vol ser independent, no hagi estat capaç de mantenir l’emissora de ràdio “Catalunya Cultura”, i que els seus agents, els que queden a Catalunya Ràdio, no et contestin ni els mails que els envies. Però això, el del segrest de la cultura per la política i pels seus que se’ n’omplen tant la boca d’una cultura dempcràtica, és un altre tema —tot i que està relacionat— doncs el gran públic, en la gran majoria, comprem allò que ha estat mediatitzat, i per tant, per inducció taladrant. Però posats a dir, diré que la decadència i soporització dels nostres mitjans catalans de tv i ràdio és ben patent. La qualitat de Catalunya Ràdio mateix, desplaçant als qui realment deien coses interessants dels quals els altres n’apreníem, hi ha desaparegut per a caure sovint en la “teleñecatització”, i això, ho dic perquè teòricament és pública, malgrat sigui segrestada pels que manen i seguiran manant amb tanta poca gràcia (perquè de coses de qualitat se n’havien fet). Ara sembla que venguin peix pels matins amb programes ben avorrits i esgotadors mentalment, propies de les banalitats de la Catalunya Feliç.

Aquesta restricció en la sectorització exclusiva en els serveis del menjar i beure, també ha desfigurat la fisonomia humana de la gent del barri. La gent gran es va morint, o els han desubicat ja sabem com. Amb prou feines poden anar a comprar a la Boqueria de les borregades turístiques que l’envaeixen. Si no, feu la prova anant a la Boqueria, i veureu com s’enfilen per les parets, les peixateres al veure que no venen ni un tall de lluç, i que l’únic que veuen passar són els turistes xuclant un suc de “perapinya” colada mentre es fan una selfie al davant dels eriçons de mar. Es veu que al seu país no en tenen. I la veritat, és que la Boqueria, a part de ser el seu accés de franc, fa molt goig. A França mateix, no n’he vist pas cap d’igual, tot i tenir més varietat en aquell país d’ensopits. Però és allò del triomf de la nova microeconomia, del suc o del gelat de dos euros dels passavolants. Els barris del centre, són la nova Babilònia poblada per llits calents, de treballadors que per sous de 700 o 800 € són capaços de venir des de l’altra punta del món a servir les paelles congelades, els gofres i el menjar de càtering i, que en sa majoria, no tenen cap vinculació ni sentiment pel nostre país. I amb això, no vull donar un missatge xenòfob. Sóc conscient de què abandonar el teu país per a poder sobreviure és molt dur, si pogués jo faria el mateix, perquè aquest decep constantment, és un país d’engany. Aquest, és el resultat d’un empresariat que paga sous de misèria i que només un perfil concret de treballadors, s’hi pot acollir. I ja no diguem dels petits “colmados” de barri, ara desapareguts per les noves superfícies, oferint menjar industrial i productes vinguts de la quinta forca sense sabor a res. Però és clar, molt més econòmics que s’ajusten a una economia d’un país que no ha sabut ser just amb totes les butxaques dels consumidors.

El sr. Trias, l’anterior alcalde de Barcelona, es gastà uns dinerets (públics) en anuncis a la TV en convertir-la en la “botiga de Catalunya”. Una botiga però que en un oceà on predominen les franquícies mutants, no ha sabut equilibrar el territori d’un país que vol ser. Que lluny que està el nostre país i la nostra Dido comtal d’allò que ens deixà escrit el Moisès Brogi sobre l’amor a la terra, a la teva feina i als productes i activitats locals. Els oficis, les vocacions i les professions, més enllà de les pròpies de l’especulació esperonades per la cobdícia, han desaparegut en sa majoria, ara, simplement són feines, treballs de gent que ni els va ni els ve. hem creat una economia on el que prima és treballar per apagar la hipoteca i el lloguer, amb uns sous precaris, incentius i formació en sa majoria inexistents.

Fa gairebé uns 800 anys, el que ara és la Barcelona Vella, teníem multitud de carrers caracteritzats per activitats diferents. Eren carrers gremials —que molt abans dels de París—, s’ubicaven els gremis que eren les agrupacions dels professionals que amb un ofici concret desenvolupaven les seves activitats. D’aquí uns altres 800 anys, si algú escriu sobre l’activitat de la nostra Barcelona al, l’haurà descrit amb quatre ratlles, perquè no tindrà gran cosa a dir del que ara s’hi cou.