Els Monfort de Calaf,una nissaga de negociants i gravadors,(segles XVIII-XIX)-Assumpta Muset i Pons

Els Monfort de Calaf,una nissaga de negociants i gravadors,(segles XVIII-XIX)-Assumpta Muset i Pons

        https://www.revistaigualada.cat/wp-content/uploads/2014/11/21.05.26.pdf

Els Monfort de Calaf.
Una nissaga de negociants i gravadors
Una nissaga de negociants i gravadors
(segles xviii-xix)Assumpta Muset i Pons
Introducció
A principis del segle XVIII, Calaf era una vila
pròspera i dinàmica, amb un important potencial
econòmic i humà, que va facilitar l’aparició de
nombroses iniciatives industrials i comercials i
d’importants estirps de negociants.1 En aquest
sentit són molt conegudes les activitats de l’anomenada
Companyia d’Aragó, integrada, entre d’altres,
per homes de renom com els Cortadelles i els
Figuerola. Aquesta empresa, una de les més destacades
de la seva època, va monopolitzar bona part
de la producció agropecuària del regne d’Aragó.
També va intervenir en negocis relacionats amb
el transport terrestre i marítim, la manufactura
llanera, la producció d’aiguardent i el comerç
colonial, entre d’altres. L’aportació calafina, però,
no restà en absolut constreta a aquesta societat ni
a aquests cognoms. Molts altres convilatans seus
van emprendre iniciatives similars. Aquest és el
cas dels Gosser i dels Caselles, contrincants dels
Cortadelles i dels Figuerola en el mercat aragonès;
el de Ramon Nadal i Guàrdia, proveïdor habitual
de la cort i propietari d’una botiga de teixits catalans
situada prop de la madrilenya Puerta del Sol;
i també dels Monfort: l’objectiu d’aquest article i
uns dels principals innovadors del sector del gravat
a Catalunya i a Espanya.
Els orígens: Calaf
Els Monfort formaven una estirp molt arrelada
a nivell local. Els seus membres apareixen exercint
oficis molt diversos, que van des de la manufactura
fins a la tragineria i la venda ambulant.
La branca que a nosaltres ens interessa,
però, és la que descendeix de Josep Monfort i
Xauradó, sastre d’ofici, amb domicili al carrer de
Sant Jaume de Calaf, i de la seva esposa, Teresa
Miquel i Folch, membre d’una important nissaga
de comerciants locals.
Josep i Teresa foren, com a mínim, pares de
dos fills: Josep, que s’instal·là a Manresa, on exercí
l’ofici de sastre i on, l’any 1776, es casà amb la
filla de Josep Almasquer, un fabricant de vels local;
i Miquel, el primer d’una curta, però interessant,
dinastia d’homes de negocis.
L’aprenentatge mercantil: Cadis
De fet, van ser els Miquel els qui van aplanar
el camí i van aportar el suport necessari perquè
Miquel Monfort i Miquel s’iniciés en el món del
comerç. I ho va fer seguint els mecanismes propis
de l’època: va entrar d’aprenent en la casa de
1. Aquest article és un resum de la comunicació “La
família Monfort: burgesia i propietat de la terra a la Catalunya
del liberalisme”, presentada al VIII Congrés d’Història de
Barcelona. La ciutat i les revolucions, 1808-1868, celebrat a
Barcelona del 10 al 13 de novembre del 2003. El gravat de
la font de Neptú que il·lustra auest article és inèdit.
28
REVISTA D’IGUALADA
comerç que el seu oncle matern, Antoni Miquel i
Folch, un carregador de la carrera d’Índies, tenia
a Cadis, que aleshores era un important enclavament
comercial. Aquí, en aquesta ciutat andalusa,
el nostre home hi va viure com a mínim des de
1777: el mateix any, en què es va inscriure en la
matrícula de comerciants d’aquesta localitat. Les
seves activitats van estar estretament lligades al
tràfic colonial, en general, i a les assegurances
marítimes, en particular. En diverses ocasions
actuà, juntament amb el seu oncle, en representació
de conegudes firmes barcelonines, entre
les quals cal fer esment de la de Pau Miarons,
un emprenedor home de negocis nascut a Sant
Hipòlit de Voltregà i resident a la capital catalana, i
la de Guillermo Timmermans, a qui hom atribueix
un origen flamenc.
Els vincles familiars i comercials que unien els
dos negociants calafins es van reforçar encara més
arran del casament, l’any 1784, entre Miquel Monfort
i Miquel i la seva cosina Antònia Miquel i Anglada.
La núvia era filla de Josep Miquel i Folch, germà de
la mare del seu flamant marit, i neboda al mateix
temps de l’esmentat Antoni Miquel i Folch. La jove
parella va necessitar una dispensa papal per poder
superar els inconvenients derivats de l’existència
d’uns lligams consanguinis tan directes i evidents.
L’esmentat document els fou concedit el 28 de maig
de 1784. Dos mesos més tard tenia lloc la cerimònia
eclesiàstica. L’acte es va fer sense la presència del nuvi,
que es trobava a Barcelona, “en disposició de emprendre
viatge a la província de Buenos Aires”. Miquel
Monfort va ser substituït per dos conciutadans seus:
Marian Vidal i Miquel Comas, apotecari i argenter de
Calaf, respectivament. L’esposa va continuar residint
en la seva vila natal, tal com era habitual entre els
membres de la diàspora catalana del XVIII. Aquí
van néixer, també, els seus vuit fills: quatre nois
(Ramon, Antoni, Josep Eusebi i Francesc) i quatre
noies (Antònia, Teresa, Miquela i Maria).
Aquesta operació matrimonial va evitar la dissolució
de la companyia familiar i la concentració de tot
el poder en mans de Miquel Monfort i Miquel.
El retorn a Catalunya: l’aposta per la litografia
i el gravat
Miquel Monfort i Miquel va haver d’abandonar
la badia andalusa a principis del segle XIX,
com a conseqüència de la greu crisi que afectava
el comerç colonial i de la posterior invasió francesa.
La seva nova destinació va ser Barcelona, on
els Miquel i Monfort devien tenir alguna sucursal
en funcionament. En tot cas, l’any 1808 tota la
família, inclosa l’esposa, residien ja en la capital
catalana. Això no va significar, en absolut, la
ruptura dels vincles amb la seva vila natal. Així,
l’agost de 1810, el patriarca del clan Monfort,
Miquel Monfort i Miquel, va subscriure una
societat amb els germans Creus, dos negociants
de Calaf. Ambdues parts es van comprometre a
fer sengles aportacions de 1020 lliures catalanes,
que havien de ser invertides per aquests últims en
la compra i venda de “frutos y producciones… de
esta provincia”. La companyia va ser liquidada, a
petició de la vídua i l’hereu de Miquel Monfort,
el 1822. Un any més tard, el 1823, figuren entre
els aspirants a comprar la quadra de l’Albareda,
dins del terme dels Prats de Rei: una de les granges
confiscades al monestir de Montserrat en compliment
dels decrets de desamortització. Per aquestes
mateixes dates, també es va fer amb la propietat
d’una altra finca arrabassada a l’esmentat cenobi
benedictí: el mas Rubió d’Esparreguera, i amb la
de diverses peces de terra a Collbató, en una de les
quals es feren bastir una residència d’estiueig.
Abans, el 1814, Miquel Monfort i Miquel, juntament
amb el seu fill Antoni Monfort i Miquel
de 24 anys, ja havien sol·licitat el seu ingrés en la
Matrícula de Comerciants. La inscripció es va fer
efectiva aquell mateix any i pocs mesos més tard
Miquel Monfort ja figurava entre els candidats a
ocupar el càrrec que Francesc Puget i Clariana
havia deixat vacant a la Reial Junta de Comerç.
Finalment, l’11 de desembre de 1815, va aconseguir
el lloc de vocal tercer en substitució de Pau
Puiguriguer. En aquest fulminant ascens hi devia
29
REVISTA D’IGUALADA
influir, i molt, l’enllaç entre el seu hereu (Antoni
Monfort i Miquel) i la jove Maria Gràcia Maresch,
filla d’un comerciant de la capital catalana. Aquesta
unió, que havia tingut lloc només tres anys abans,
devia facilitar la seva integració dins dels cercles
burgesos de la capital i els devia catapultar cap als
llocs de més responsabilitat i poder.
Miquel Monfort i Miquel va fer testament
aquest mateix any de 1815 a favor del seu fill
Antoni, mentre que la seva esposa (Antònia
Miquel) va ser nomenada senyora “majora,
poderosa i usufructuària” amb tots els privilegis
que això comportava. En aquest mateix registre
notarial es fa referència explícita a les pèrdues que
havia patit el llegat del seu oncle matern, Antoni
Miquel i Folch.
Segons aquest document, els esmentats béns
s’havien vist afectats “per las desgràcias del temps,
no solament ab la ocupació dels efectes feta pels
enemichs (francesos)…, sino també per las crescudas
contribucions que hagué de soportar, gastos de mantenir
la casa de Barcelona…, per salvar lo que se ha
conservat y, finalment, per vàrios efectes perduts ab
lo motiu de la guerra” de la Independència. Unes
pèrdues que, segons els seus càlculs, pujaven a
l’elevada quantitat de 60.000 lliures catalanes.
Malgrat aquestes adversitats, els Monfort no
es van arronsar i molt aviat es van obrir pas en
una nova activitat, ara de caràcter artesà, amb
la inauguració d’un taller de gravats. Antoni
Miquel i Monfort va ser un dels introductors a
Catalunya, i també a Espanya, de les modernes
tècniques litogràfiques, desenvolupades a França
a la fi del segle XVIII per Aloys Senefelder. Aquest
nou sistema d’impressió es basava en el fenomen
físicoquímic que provoca la barreja d’aigua amb
diverses substàncies grasses aplicades damunt
d’una pedra o planxa metàl·lica.
És cert que la paternitat de la litografia catalana
cal atribuir-la a Carles Gimbernat, deixeble
del gran Senefelder, i a Joan March, alumne de
l’Escola Gratuïta de Dibuix de Barcelona. Però
ells només en van ser els iniciadors. Les seves
petjades van ser seguides molt aviat per altres
innovadors artesans, entre els quals figuren l’editor
del Diario de Barcelona, Antoni Brusi, i un dels
nostres protagonistes: Antoni Monfort i Miquel.
Ambdós van mantenir una dura i agra lluita entre
1824 i 1825.2
En l’origen d’aquesta disputa hi ha el privilegi
que el govern constitucional havia concedit
a Antoni Brusi per exercir en exclusiva, per un
període de cinc anys i “para todos los dominios
de España”, l’ofici de litògraf. Tal reconeixement
li va ser atorgat com a recompensa pels esforços
invertits en la implantació i desenvolupament
d’aquest modern sistema d’estampació dins dels
dominis de la Monarquia. Brusi havia signat un
conveni amb l’empresa francesa Engelman, la qual
s’havia compromès a cedir-li una premsa de pedra,
basada en el “nuevo proceder del lavis litográfico”.
L’editor del Diario de Barcelona, el taller del qual
funcionava des del 1820, també s’adjudicava altres
mèrits, com el descobriment a Catalunya d’unes
pedreres molt vàlides per a la seva aplicació a les
arts gràfiques, la introducció de personal tècnic i
la divulgació d’aquests coneixements. El privilegi,
però, va ser anul·lat per Ferran VII el 1823.
Aquesta nova situació va ser hàbilment
aprofitada per Antoni Monfort per incrementar
el seu protagonisme dins del sector. El seu interès
per la litografia es remuntava, segons deia ell
mateix, als anys 1815 i 1816, quan va començar
a adquirir els coneixements teòrics i pràctics
necessaris, gràcies als llibres especialitzats que es
feia comprar a França. També havia fet diverses
proves litogràfiques, com les del que havia de ser
el primer “plano de Barcelona y sus cercanías”.
En aquest mapa urbà, publicat l’any 1818 i dedicat
“al Exmo. Sr. D. Francisco Javier de Castaños,
Capitán General de Cataluña”, hi apareixen tots els
quarters i barris de la ciutat, amb els noms dels
2. Rosa Mª. Subirana i Rebull, Els orígens de la litografia a
Catalunya, 1815-1825, Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 1991.
30
REVISTA D’IGUALADA
seus carrers i places escrits en la “lengua propia
del pahís”. També s’especifica la situació dels principals
edificis religiosos (esglésies, capelles i convents),
militars (baluards), culturals (establiments
científics i biblioteques) i públics (hospitals, fonts,
etc.), així com el traçat dels camins i un esquema
de l’entorn de la ciutat.
Aquests assajos, però, s’havien hagut d’interrompre
arran del ja esmentat privilegi d’exclusivitat
aconseguit per Brusi, per bé que els
va tornar a reprendre de nou després de la seva
derogació. També va “procurarse, del extranjero,
un surtido de piedras, tinta, lápiz y demás útiles
necesarios”, així com una premsa importada de
Baviera. En poc temps, doncs, el seu taller va estar
llest per començar a produir. Els resultats no es
van fer esperar. Uns mesos més tard, presentava
els primers treballs davant la Junta de Comerç
de Barcelona. Es tractava, en concret, de “dos
pequeños ensayos que consisten en una colección de
música, la primera de su especie que se ha impreso
litográficamente en la presente ciudad y quizás en
el Reyno por un español…; y el otro un dibujo ejecutado
con el lápiz… para una colección de trajes
de paisanos catalanes”, que havien estat elaborats
amb la mateixa tècnica que utilitzava l’editor del
Diario de Barcelona. L’autor en destacava, molt
especialment, la “limpieza del estampado y (el)
negro de la tinta, cualidades las más necesarias y
difíciles de obtener en el arte litográfico”.
La pèrdua del privilegi i els avanços de
Monfort van aixecar les queixes de la vídua Brusi,
la qual el juliol de 1824 va presentar una demanda
sol·licitant el restabliment de la primitiva concessió
en reconeixement dels recursos materials i
humans que el seu difunt marit havia esmerçat en
aquest projecte. El seu contrincant va reaccionar
airadament, tot reclamant la fi dels privilegis i la
llibertat de treball i assegurant que en cas contrari
es frustrarien altres iniciatives destinades a millorar
el sector de la impressió a Espanya.
La Reial Junta de Foment va prendre cartes
en l’assumpte. Va reclamar la documentació
pertinent, va atendre les sol·licituds i els recursos
presentats i va escoltar les valoracions que li van
fer arribar els tècnics de la Junta de Comerç de
Barcelona, que havien realitzat sengles visites a
ambdós establiments. Aquesta institució, i també
la seva superiora (la Reial Junta de Foment),
eren favorables a la petició d’Eulàlia Brusi i creien
que calia restituir-li l’esmentada prerrogativa
“por el tiempo que le falta para completar los cinco
años”. El ministeri d’Hisenda, però, no va fer cas
d’aquestes recomanacions i, finalment, li denegà
“el privilegio que pide (y) la revitalización de la
patente que expedió el gobierno revolucionario” i
va reconèixer a l’altra part la llibertat total “para
dedicarse a la litografía”.
Antoni Monfort va continuar investigant i
ampliant els seus coneixements. Ben aviat, va
tornar a sorprendre amb la presentació d’una
nova màquina “para gravar sobre cobre, desconocida
en este pahís, y muy poco común aún en
Francia, pero utilísima por la incalculable ventaja
de executar perfectamente con ello lo más primoroso
y difícil del arte”.
L’agost de 1825 va presentar-ne un disseny,
que ell mateix havia traduït del francès, a
la Comissió de Foment del Regne. Aquest nou
projecte va entusiasmar un dels seus membres:
Josep Coromines, director de l’Escola de Gravats,
el qual es va mostrar molt favorable a la seva
introducció a Espanya per les “grandes ventajas
(que proporcionaba)… en las operaciones primarias
de los campos en talla dulce, gravar cielos y otras
cosas a la punta seca, como también al aguafuerte,
y por la suma exactitud que presenta en la construcción
de las líneas…, cual execución precisa no
puede practicarse por el pulso de la mano sin una
grande detención de tiempo”.
Aquests esforços no van ser pas en va i, tant
ell com el seu germà i col·laborador Josep Eusebi,
es van guanyar una merescuda reputació dins el
món de les publicacions catalanes i espanyoles.
Una bona prova d’això són els “globos celestes (y)
terráqueos… (que publicó) en lengua castellana, con
31
REVISTA D’IGUALADA
tanta pulcritud y hermosura como los de París y
Londres; (y) de ellos se serv(ían)….la Biblioteca Real
de Madrid y otros muchos establecimientos literarios
y de enseñanza”. Aquests globus, dels quals hom
alabava la gran exactitud, van ser guardonats per
la Junta de Comerç de Barcelona.
La producció dels Monfort, però, va ser molt
més àmplia. Del seu obrador de la casa Padellàs
(actual seu del Museu d’Història de la Ciutat
de Barcelona, aleshores al carrer de Mercaders),
primer, i del de la riera de Sant Joan, més tard,
en van sortir gravats de caràcter artístic, com la
reproducció de la font de Neptú de la plaça de
l’Àngel (avui del Rei) d’Igualada, o el túmul confeccionat
per encàrrec de la congregació de la Verge
de l’Esperança en honor de Ferran VII. També van
elaborar documents per a usos empresarials, com
les capçaleres dels papers de la Junta de Comerç de
Tarragona; oficials, didàctics, divulgatius, etc.
Aquesta activitat, però, no va tenir continuïtat.
El taller va tancar les portes a la mort de Josep Eusebi,
germà i successor d’Antoni. Els seus descendents, plenament
integrats en la burgesia catalana de l’època,
adoptaren un estil de vida propi dels hisendats,
que era el qualificatiu que ells mateixos s’atribuïen.
Aquest nou status es va veure reforçat pel matrimoni
entre la filla i hereva d’Antoni Monfort (Dolors
Monfort i Maresch) i Rafael Milans del Bosch,
membre molt probablement de la família de militars
d’aquest mateix nom i propietari, segons sembla, de
diverses finques al Maresme. El primogènit de Josep
Eusebi, Enric Monfort i Arxer, convertit en patriarca
indiscutible de l’estirp gràcies al casament amb la
seva cosina Encarnació Milans del Bosch i Monfort,
néta i hereva del vell Monfort, va donar un nou rumb
a la família. Enric havia estudiat la carrera de Dret, tot
seguint els passos d’un altre oncle patern (Francesc
Monfort i Miquel), i va arribar a ocupar destacats
càrrecs a les audiències de Saragossa i Granada,
respectivament. Des d’aquestes ciutats va governar,
mitjançant homes de confiança, les finques i les cases
que tenia a diferents indrets (Calaf, Esparreguera,
Collbató i Caldetes, entre d’altres).
Conclusió
Fins aquí hem refet les activitats dels Monfort,
i molt especialment les d’Antoni Monfort, en el
món de les novelles arts gràfiques, on va destacar
per la seva capacitat innovadora, que es va posar de
manifest tant en la defensa que va fer de la lliure
competència, com en la introducció de la tecnologia
europea i en la seva millora, així com en la seva
capacitat per aprofitar les oportunitats que brindava
la pròspera economia catalana. Unes oportunitats
derivades del creixent accés a l’escolarització,
almenys per part de les elits, de la generalització
de l’ús d’impresos per part d’empreses i particulars,
de la necessitat d’oferir guies urbanes en un
moment en què la Ciutat Comtal creixia i anava
incorporant nous barris i carrers, del consum de
làmines decoratives, etc. El desenvolupament econòmic,
la proliferació de la nova classe burgesa,
l’augment del consum d’articles d’ornamentació,
llibres, etc., generaven noves demandes i obrien
les portes a la fabricació d’articles fins aleshores
escassos o inexistents. Una oportunitat que aquest
calafí van saber aprofitar molt bé.
El nom d’Antoni Monfort i Miquel figura en
diverses enciclopèdies i en alguns dels principals diccionaris
biogràfics, que li reconeixen així les seves
aportacions al naixent sector de les arts gràfiques
a Catalunya i a Espanya. La professora Rosa M.
Subirana el qualifica d’excel·lent gravador calcogràfic
i en destaca tant la seva participació “en el desarrollo
de las técnicas litográficas en Cataluña”, com el seu
“espiritu innovador y especulativo en el campo de la
litografía, (y) su activa participación en el sector”.
També es lamenta del poc interès que la seva persona
i la seva obra han generat fins ara. Esperem que
aquest petit article contribueixi a reparar, encara que
només sigui en part, aquesta situació i a difondre el
nom i els treballs d’aquest insigne calafí.
32
REVISTA D’IGUALADA
Assumpta Muset i Pons (Collbató, 1957) és doctora en
Història Moderna, professora d’Història Econòmica Mundial
a la Fundació Universitària del Bages i màster de gestió d’institucions
culturals. És autora de Catalunya i el mercat espanyol
al segle XVIII: els traginers i els negociants de Calaf i Copons
(1997) i Una empresa sedera catalana del segle XVIII: Ignasi
Parera i Cia de Manresa (2002).
http://www.revistaigualada.cat/wp-content/uploads/2014/11/21.05.26.pdf