Els castells de la Segarra per Jaume Moya i Matas i Jesús Roig i Grau per Cossetània Edicions
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Els castells de la Segarra
Versió electrònica
Afegir al cistell
Preu: 16,50€
Col·lecció: Azimut Turisme, núm. 9
ISBN: 978-84-9791-872-5
Nombre de Pàgines: 228
Nombre d'il·lustracions: 184
Mides: 12 x 22,5 cm
Enquadernació: En rústica
Data primera edició: Juny del 2011
Els castells de la Segarra
Onze itineraris per la marca segarrenca
Jaume Moya i Matas i Jesús Roig i Grau
Els autors repassen en 11 itineraris bona part dels més de 120 castells documentats que hi ha a la Segarra.
Enlloc com a la Segarra hom pot encara percebre certa crispació guerrera que no s'ha pas esbravat amb el pas dels segles. Més de cent fortaleses documentades així ho palesen, tot fent que aquesta comarca de les terres de Lleida sigui coneguda arreu com a terra de castells. No obstant, fins ara, cap autor s’havia dedicat a recórrer-les una per una i presentar-les en una obra de divulgació adreçada a tots els públics. En aquest volum, en Jaume Moya i en Jesús Roig proposen la descoberta a través d’onze itineraris, documentats històricament i gràfica i guarnits amb descripcions. A més, ho ofereixen enriquit amb recomanacions que fan que la descoberta faci gaudir tant els fanàtics de la història i el patrimoni com els que cerquen una escapada lúdica, gastronòmica o paisatgística. L’obra acosta al lector el conjunt dels castells de la Segarra en tota la varietat: des d’edificis preromànics fins a palaus baixmedievals com Montocortès, passant per torres romàniques com Vallferosa, castells gòtics com les Sitges o mansions senyorials com Malgrat; des de castells visitables com Florejacs, fins a centres d’interpretació com Concabella, passant per residències privades com la Curullada, ruïnes majestuoses com l'obra de Fluvià, viles closes com Mas de Bondia o jaciments arqueològics com Vilagrasseta… Sense oblidar d’altres fites cabdals com Montfalcó Murallat, les Pallargues o Vicfred i d'altres sorpreses que esperen el visitant a l'Ametlla, la Tallada o la Morana. Tot això amanit amb consells per allotjar-se, asseure’s en una bona taula, gaudir d’una festa o adquirir algun producte local de qualitat. Per tant, us presentem aquest llibre perquè seguint les passes del Baró de Maldà, Josep Pla, Manuel de Pedrolo, Josep Maria Espinàs o Josep Vallverdú, us deixeu seduir per la crispació guerrera de la Segarra…
Jaume Moya i Matas i Jesús Roig i Grau
Jaume Moya Matas (Barcelona, 1972), llicenciat en dret, procurador dels tribunals i expert en gestió in
mobiliària. Apassionat de l’estudi, la fotografia i la difusió del patrimoni històric medieval català, ha publicat articles sobre castells catalans i art romànic al Butlletí dels Amics del Romànic del Bages i a les revistes Monumenta, Món Medieval, Segarra Actualitat, La Veu de Torreflor i Mundo Medieval. Les seves fotografies han estat també emprades per a material de promoció turística de les terres de Lleida. Des del 2008 viu a Florejacs, la Segarra, des d’on programa les activitats dels Castells de les Sitges, dirigeix la Fira de Florejacs, forma part de la junta de l’associació cultural Fòrum l’Espitllera i col·labora habitualment en el redactat d'articles d'opinió i notícies al setmanari La Veu de la Segarra. Jesús Roig i Grau (Badalona, 1968) és enginyer de telecomunicacions i fanàtic dels escacs, els viatges i els castells. Resideix a Mataró i participa activament amb el Grup d’Història del Casal de Mataró, publicant articles a la revista Felibrejada. És autor del llibre Les fortificacions medievals del Maresme, responsable de la pàgina web www.castellsmedievals.com i dirigeix el Grup d’Amistat dels Castells Catalans, organitzant sortides de descobriment del passat medieval de Catalunya.
https://www.cossetania.com/els-castells-de-la-segarra-1166
Castell molí de Ratera
Jaume Moya Matas
| Jaume Moya Matas | ||
|---|---|---|
.jpg) | ||
.svg){kind=small} Diputado en las Cortes Generales por Lérida Actualmente en el cargo | ||
| Desde el 8 de enero de 2016 | ||
| Información personal | ||
| Nacimiento | 17 de marzo de 1972  (46 años)Barcelona, España | |
| Nacionalidad | Española | |
| Partido político |
| |
| Información profesional | ||
| Ocupación | Abogado y político | |
| Web | ||
| JaumeMoyaM | ||
Jaume Moya Matas (Barcelona, 17 de marzo de 1972) es un político español, diputado en el Congreso de los Diputados en las Legislatura XI i XII.
Licenciado en Derecho por la Universidad de Barcelona, obtuvo un postgrado en Gestión Inmobiliaria por la Universidad Ramon Llull. Está establecido en Florejachs (Segarra) desde 2008 y trabaja como procurador de los Tribunales en Cervera. También es socio de Òmnium Cultural. Ha publicado artículos sobre castillos catalanes y arte románico en el Butlletí dels Amics del Romànic del Bages y en las revistas Monumenta, Món Medieval, Segarra Actualitat, La Veu de Torreflor i Mundo Medieval. También ha participado en la elaboración de los inventarios de patrimonio de Torrefeta y Florejacs y de Guissona (Fundación Jordi Casas y Llebot) y es autor del libro Els castells de la Segarra, editado por Cossetània, y de la recopilación de gozos de Torrefeta y Florejacs. Es columnista habitual en el semanario La Veu de la Segarra y, en 2015, ganó el certamen de relatos cortos del Consejo Comarcal de Segrià con La Carbonera.1
nteresado en el activismo social y la dinamización cultural, ha impulsado diversos colectivos y actuaciones de dinamización cultural en la comarca de La Segarra, como la Feria de Florejacs y el proyecto Caminos de Sikarra. Entre otras entidades, ha sido miembro de la Comisión de Política Lingüística del Colegio de Procuradores de Barcelona, vocal de la Asociación de Juristas por la Lengua Propia, secretario del Fòrum l'Espitllera, patrón de la Fundación Jordi Casas i Llebot, secretario de Torrefeta i Florejacs per la Independència' y coordinador en la Segarra de la Asamblea Nacional Catalana. Asimismo, es portavoz de Paremos el fracking y activista de la Plataforma Multireferèndum.2
Fue elegido diputado por la provincia de Lérida dentro de las listas de En Comú Podem-Guanyem el Canvi en las elecciones generales españolas de 2015,3 y, nuevamente, con un aumento de 1,5% respecto a las anteriores, en las elecciones generales del 26 de junio de 2016.
Durante el XI legislatura, ha participado activamente en las Comisiones de Justicia y de Agricultura, Alimentación y Medio Natural, trabajando, por un lado, en la supresión de la tasa judicial o el voto de los jóvenes de entre 16 y 17 años, y, por otra, en la defensa del campesinado y el equilibrio territorial.
https://es.wikipedia.org/wiki/Jaume_Moya_Matas
.
Category Archives: Patrimoni
Patrimoni aplaudit, paït i patit
Posted by Giliet de Florejacs
Divendres passat, dins les activitats de Festa Major de Guissona, a la Sala de Plens de l’Ajuntament va tenir lloc la presentació del setè volum d’inventari de patrimoni arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra, dedicat a aquest municipi. L’acte fou molt ben rebut i l’espai va quedar petit amb la gran afluència de guissonencs i guissonques, amatents a conèixer -i, fins i tot, alguns a adquirir- el llibre.
El treball s’ho val: és el resultat de set anys de tasques de camp al llarg i ample del municipi a la recerca i anàlisis de més de dos-cents cinquanta elements, que són analitzats, contextualitzats i descrits acuradament, amb la garantia d’un equip de treball format per historiadors especialitzats en cadascuna de les èpoques contemplades, i amb el suport de prop de set-centes imatges impreses a color, fita assolida primer cop en la col·lecció i que en facilita immensament la intel·ligibilitat. Amb aquest, la Fundació Jordi Cases i Llebot continua endavant la seva tasca de fer país, expressada amb l’activisme cultural des de diverses trinxeres, algunes d’elles ben difícils: dóna suport a l’ensenyament i la preservació del català a la Franja, col·labora amb iniciatives de defensa i projecció de la identitat segarrenca (com l’adquisició i la cessió al Museu comarcal de la moneda de Sikarra o la participació activa dins la Xarxa Sikarra) i, en el cas que ens ocupa, des de 1994 treballa en el projecte d’inventariar tot el patrimoni comarcal municipi a municipi.
Com els anteriors volums de la col·lecció, el recull de Guissona demostra la gran riquesa patrimonial de la comarca, posant llum sobre el gran camí per córrer que brinda, pol d’atracció d’estudiosos i aficionats a la cultura i la història, alhora que obre els ulls a la població vers la importància d’uns actius que entronquen amb el passat i es projecten cap al futur. Personalment, com a responsable de l’apartat fotogràfic, he gaudit moltíssim amb el treball, especialment tenint els privilegis de retratar la col·lecció escultòrica que atresora l’església de Santa Maria (excepcionalment descrita per en David Castellana), de recórrer les estances senyorials de Cal Piteu hores abans de ser demolida, d’esgarrinxar-me pels camps a la recerca del patrimoni arquitectònic popular (al costat de la pacient Carme Diví) o de mirar d’imaginar els jaciments ibèrics i romans colgats sota camps de cereal exuberant o gegantesques naus industrials, amb les indicacions d’en Josep Ros.
Ara és de desitjar que, després de Sanaüja, Torà, Ivorra, Estaràs, Massoteres, Torrefeta i Florejacs i Guissona, s’estengui el contagi i pugui continuar el camí fins que arribi el dia quan estiguin conclosos els vint-i-un municipis de la Segarra administrativa o -per ambició, que no quedi!-, el projecte s’ampliï cap als territoris històricament segarretes. Permet ser optimista saber que a Cervera i a Granyena ja hi ha força tasca avançada, i que s’encén l’enardiment per començar a treballar a Tarroja… Però, cal tocar de peus a terra i ésser conscients que la publicació de l’obra no és cap panacea. Més enllà de fer un retrat de la situació del patrimoni en uns anys determinats, no pot garantir-ne per sí mateixa la preservació futura. Al menys, si les autoritats, civils i eclesials, que hi han de vetllar i els molts particulars que les custodien, no ho assumeixen com a objectiu comú. De fet, ahir mateix, amb motiu d’una altra Festa Major, vaig poder comprovar com al carrer Major de Sanaüja una casa notable del segle XVIII i recollida a l’inventari de patrimoni editat l’any 1999 ha estat demolida fins als fonaments, sense ni tan sols respectar l’elegant façana porxada, la muralla baix medieval del basament o el peculiar refugi subterrani que amagava en els seus cellers; de res ha servit, ni tan sols, que estigués inclosa a l’inventari del patrimoni arquitectònic català de la Generalitat. Avui, el buit que ha deixat Can Masdeuró hi ha un gran solar en el qual, a poc a poc, s’hi van acumulant barretes metàl·liques, formigó i d’altres materials de construcció que culminaran la damnatio memoriae amb una luxosa residència, construïda, això sí, amb criteris historicistes i revisionistes… Però, al menys, les publicacions d’inventari serveixen per posar llum sobre aquests elements i ja ningú, responsables públics especialment, poden al·legar ignorància si opten per fer el paper dels tres micos savis del Japó, que “no veuen, no escolten i no diuen”, amb la responsabilitat davant propis i aliens que això els comporta.
Estic convençut que el volum de Guissona serà un èxit i que, a mig termini, els vuit-cents exemplars faran curt i que tota la gent de Guissona, i de la Segarra per extensió, podran acréixer en l’orgull de pertànyer a un territori ric en patrimoni i amb una capacitat acreditada i secular de generar art i cultura. No obstant l’entusiasme guanyat durant l’acte de presentació va desinflar-se al vespre del mateix dia quan, després d’assistir (previ pagament del gens menyspreable preu de 20 euros) a un concert d’en Roger Mas a Solsona, aplaudit amb fervor pels seus conciutadans, vaig enllaçar-ho amb un concert gratuït d’en Joan Pons, el Petit de Cal Eril, a la Plaça Major de Guissona. Diu l’Evangeli que Jesús, després d’haver predicat i obrat prodigis per tota Galilea, va retornar a Natzaret, on havia viscut la seva infantesa; allí, els seus paisans el van menystenir, no donant crèdit a que algú del seu poble fos tant savi, per la qual cosa va haver de marxar amb la famosa sentència que “tots honoren a un profeta, llevat els de la seva terra…”. En Joan, malgrat arribar amb un bagatge d’èxit i qualitat inqüestionable, haver preparat amb la seva banda un excel·lent concert i haver-lo executat, tot i l’hora intempestiva, amb perícia i entusiasme, fou tractat pel bona part dels assistents amb una fredor preocupant. Per això, vaig pensar que el llibre presentat al matí havia quedat curt i que caldria fer urgentment una addenda que inclogués al Petit dins l’inventari de patrimoni artístic guissonenc.
Anuncis
REPORT THIS AD
REPORT THIS AD
Arxivat a Patrimoni
Deixa un comentari
La joia dels goigs
Posted by Giliet de Florejacs
La setmana passada vaig tenir la satisfacció de presentar el treball de recull, estudi i interpretació gràfica dels goigs de Torrefeta i Florejacs. Al neòfit diré que els goigs són les cançons dedicades a sants i marededéus, demanant la seva intercessió en les penúries d’aquest món de llàgrimes, impreses en fulls habitualment decorats amb sanefes i florons i il·lustrats amb acurades miniatures. Aquests documents, per qui en té un coneixement superficial, poden semblar sols relíquies del passat o testimoni ranciejant de temps pretèrits, però una mirada amable i desacomplexada ens revela just el contrari.
Des del punt de vista de la identitat, el goig ha estat una eina clau en la preservació de la llengua catalana. En èpoques encara més fosques que les actuals, quan el català era expressament desterrat, sinó perseguit, dels usos administratius i religiosos, varen preservar l’idioma. Curosament atresorats, o llegats oralment, es transmetien de generació en generació en una llengua que era estranya en les impremtes. A més, ostentaven testimoni i, sovint, protagonisme, dels costums populars de cada lloc, i eren una afirmació dels cultes i les tradicions locals front la imposició de la jerarquia oficial i globalitzadora. Així, en el goig veiem l’instrument que cohesiona la comunitat rural, ja sia a través de les periòdiques romeries a ermites i santuaris, ja sia per mitjà de les caramelles, els balls i cants populars que musiquen les composicions gogístiques, o a través de les confraries religioses, que emprant el goig per a fomentar la devoció, també cohesionaven el nucli humà i creaven llaços de solidaritat entre les persones en uns temps en els quals l’aïllament i les penúries feien ben difícil la vida al camp.
Així, en els goigs constatem quines són les pors, les esperances i les il·lusions d’uns societat sotmesa a l’arbitri de la meteorologia, a l’envit de les malalties, al risc dels accidents, les calamitats i la solitud. Pregàries per demanar la intercessió davant de la Divinitat per aconseguir fertilitat del camp, guarició de malalties, salut per la família i bones collites i, alhora, per allunyar malures, pestes i altres desgràcies, rematen unes composicions poètiques que retraten la vida i la mort d’aquells que ens van precedir.
A més, recuperar el goig és també una eina per a reivindicar els temples als que estan vinculats. En el cas de Torrefeta i Florejacs, vint-i-sis esglésies, capelles i ermites, moltes de les quals han caigut en desús per la contracció de la pràctica religiosa i que, a manca d’un aprofitament alternatiu, corren el perill d’entrar en una lenta i trista decadència. De fet, un dels goigs ens ha permès identificar una capella del Llor, desapareguda de la memòria local fa més d’un segle…
I, sumat als valors identitaris, culturals, socials, tradicionals i patrimonials dels goigs, no és just oblidar el valor intrínsec de la pregària. L’oració, a banda de la importància pel creient, és ara també una eina incentivada des de les institucions de Govern per a pal·liar els efectes de l’atur. I, sinó, només cal recordar el recent consell emès a les notícies de la Televisió Espanyola que recomanava resar, encendre espelmes o agenollar-se davant dels altars com a mesura per calmar l’ansietat de l’aturat o d’aquell qui veu perillar el seu lloc de treball. En conseqüència, davant les dades astronòmiques d’atur (més de 6 milions de persones a l’Estat espanyol), i el tèrbol panorama que s’acosta, conèixer els goigs i cantar-los amb devoció són una eina de resignació pacient i cristianíssima als envits de la crisi…
A més, als goigs trobem suggeriments i exemples per a suportar, o al menys entendre, les propostes per superar el context. De Sant Isidre, de Selvanera, patró foraster de la pagesia, ens canten l’episodi cabdal de la seva hagiografia pel qual, en lloc de prendre l’arada i treballar amb els seus companys llauradors, passava el seu temps oint missa i pregant en els oratoris que trobava de camí al camp, mentre que “los Àngels devallen / a son suplir”. Tenim aquí un clar antecedent dels “minijobs”, o petits treballs, a temps parcial i amb reducció de sou i jornada, que des del Govern català es vol presentar com a mesura estratègica de foment del l’ocupació.
O aquell altre goig de Sant Donat, de Sedó, que canta com va fer ressuscitar un dona “per a que fossen trobats / los diners qu’ella tenia / del Emperador amagats”, en evidentíssim paral·lelisme a la imperiosa necessitat de recuperar els diners evadits en paradisos fiscals o ocults societat patrimonials instrumentals, element constant en les dotzenes de casos de corrupció, en general, i de la Casa Reial, en particular. O els goigs a la Marededéu de la Llet, de Castellmeià, o a la Verge de Maig, de Gra, a qui es prega que “daunos aigua copiosa / quan sia necessitada”, que serà ben útil en els propers temps, quan el recurs hídric torni a ser el bé més preuat, davant d’un horitzó que promet fer-lo escàs, car, litigiós i contaminat.
I, ja posats, també trobarem contemporani el goig en llaor de Sant Ponç, patró (entre d’altres) de Palou, que canta com, davant la resistència pertinaç a les tortures infligides pels pagans, entossudits a fer-lo abjurar de la fe, va sobreviure al “brou de cuques que li daren”… Si Ponç de Cimiez es va alimentar amb una sopa d’insectes i va acabar essent elevat als altars, potser també cal acollir amb reverència la darrera panacea publicada contra la fam mundial: la FAO (Organització Mundial de l’Agricultura i l’Alimentació) ha aconsellat cultivar i consumir insectes per lluitar contra la gana al món, aliment rendible i ecològic i d’alt contingut en “proteïnes, matèries grasses i minerals“.
En conseqüència, donem als goigs el valor que mereixen i tinguem-los sempre a mà, perquè amb els signes dels temps que venen, tota ajuda, terrenal o celestial, serà poca.
https://giliet.wordpress.com/category/patrimoni-2/page/2/
Eladio Dieste
- Arquitectura
Enginyer uruguaià.
Artigas, 1917 — Montevideo, 20 de juliol de 2000
El 1943 es llicencià a la facultat d’enginyeria de Montevideo, on desenvolupà una important tasca docent durant quatre dècades. Després de treballar per al ministeri d’obres públiques uruguaià (1944-48) i en empreses com Christiane&Nielsen (1945-48) i Viermond (1949-58), el 1954 fundà Dieste y Montáñez SA, empresa amb què realitzà la totalitat de la seva producció, centrada a l’Amèrica del Sud. Patentà diversos mètodes constructius, entre els quals destaquen els sistemes per a cobrir mitjançant ceràmica armada, que aplicà, en configuracions diverses, a obres d’enginyeria civil. És el cas de les làmines plegades de l’estació d’autobusos (1974) i de l’estació de la companyia Turlit (1985) realitzades a Salto, Uruguai, o de les làmines de doble curvatura de llums superiors a 40 m, utilitzades a la fàbrica Tem a Montevideo (1960), al Mercat Central de Porto Alegre al Brasil (1972) i al gimnàs de Durazno (1974), entre d’altres. Destaquen també les obres pròpiament arquitectòniques, com la seva residència a Punta Gorda, Montevideo (1968), i sobretot les reconegudes esglésies realitzades a l’Uruguai, com la d’Atlántida (1958), la de Na Sra. de Lourdes a Malvín (1961) i la de San Pedro a Durazno (1967).
Elias Holl
- Arquitectura
Arquitecte alemany.
Augsburg, 1573 — Augsburg, 1646
Treballà per als banquers Fugger, i el 1601 fou nomenat arquitecte d’Augsburg. Les seves obres (casa de la ciutat, hospital) denoten una severitat i un classicisme allunyats de la tradició alemanya.
Elies Rogent i Amat
- Arquitectura
Arquitecte.
Barcelona, 1821 — Barcelona, 1897
Nascut d’una família dedicada a la venda de material per a la construcció. Estudià als Escolapis de Sant Antoni i al Col·legi de Carreres. El 1840 ingressà a l’Escola de Llotja, a la classe d’arquitectura dirigida per Josep Casademunt. Molest per l’excés d’academicisme de l’ensenyament, es dedicà a l’estudi dels monuments medievals de Catalunya; l’any 1841 féu un recorregut pels llocs més abundosos en arquitectura romànica i gòtica. Del 1844 al 1845 amplià estudis a Barcelona per preparar la revàlida a l’Academia de San Fernando de Madrid. Pel novembre del 1845 fou examinat a Madrid pels acadèmics, que el consideraren capacitat per a continuar la carrera a nivell del tercer curs. Foren els seus mestres allà Juan Miguel de Inclán, Narcís Pascual i Colomer i Aníbal Álvarez. Obtingué el títol d’arquitecte el 1848. Havent tornat a Barcelona, guanyà la càtedra de topografia a l’Escola de Mestres d’Obres i començà l’exercici de la professió amb el projecte de la resclosa de Vallvidrera, la carretera de Sarrià a Rubí, la presó de Mataró (1858, primera de l’Estat espanyol segons el sistema panòptic). Féu els Magatzems Generals del port de Barcelona (1877), primer edifici totalment d’obra vista, un projecte no realitzat de Capitania General, els xalets del marquès de Salamanca als jardinets del Passeig de Gràcia i, per al mateix client, més de seixanta habitatges a Madrid, a l’anomenat Barrio de Salamanca, bastits amb mà d’obra catalana. És autor també del Seminari Conciliar de Barcelona (1878), s’encarregà de la direcció de les obres de l’Exposició Universal del 1888 i féu nombrosos projectes de restauració de monuments, entre altres el de Santa Maria de Ripoll (1886), el de la catedral de Tarragona en col·laboració amb August Font (1884, no realitzat) i el del monestir de Sant Cugat del Vallès. Amb tot, la seva obra més important és la Universitat de Barcelona (1863-89), edifici en què demostrà el seu domini de l’arquitectura neomedieval amb adjunció d’elements protorenaixentistes. Fou catedràtic i primer director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1871-89) i acadèmic de Sant Jordi. Publicà monografies sobre San Cugat del Vallés (1881) i Santa Maria de Ripoll (1887).
Elies Torres i Tur
- Arquitectura
Arquitecte i paisatgista.
Eivissa, 1944
Professor del 1969 al 2014 a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), on el 1968 obtingué el títol i el 1993 el doctorat, ha estat convidat a diverses universitats nord-americanes, com ara la University of California Los Angeles i Harvard. Exercí d’arquitecte diocesà d’Eivissa entre els anys 1973 i 1977, i escriví la Guia d’Arquitectura d’Eivissa i Formentera (1980). Associat des del 1968 amb Josep Antoni Martínez i Lapeña, la seva obra és una de les més reconegudes internacionalment sorgida en l’àmbit dels Països Catalans i comprèn des d’edificis residencials, corporatius i comercials fins a intervencions urbanístiques, espais i equipaments públics o museus. Entre els projectes més destacats cal remarcar la reinterpretació dels models arquitectònics residencials tradicionals eivissencs. És el cas d’habitatges unifamiliars com el de Cap Martinet (1985-87) o les cases Boenders a Sant Antoni (1979-83), Villangómez a Santa Eulària del Riu (1994), Vicent Marí a Eivissa (2003), Can Cocons a Sant Antoni (2008) i la Savina a Formentera (2016), i també el castell d’Eivissa (1983-93), on s’estableix un diàleg amb el passat a partir de la invenció de subtils mecanismes arquitectònics, i sovint de l’ús de la ironia. Fora de les Pitiüses, sobresurten els conjunts residencials de la Vila Olímpica de Barcelona (1992, premi FAD d’arquitectura) i de la Colonia San José de Madrid (1995). Les preocupacions relacionades amb el paisatge es veuen reflectides en obres com els jardins de la Vil·la Cecília (1982-86), a Barcelona, on aparegué el fanal Lampeluna (premi Delta de disseny), les rampes del castell de Castelldefels (1987-93, premi FAD), la restauració del parc Güell de Barcelona (1993), la renovació de l’Alameda de Hércules, a Sevilla (2008) i el Paseo de la Ría, a Huelva (2016). Quant als equipaments públics sobresurten l’Hospital Comarcal de Móra d’Ebre (1988, premi FAD d’arquitectura), la biblioteca de la Universitat Rovira i Virgili, a Tarragona (2003) i el campus de la UPC Besòs, a Barcelona (2016), i entre els edificis i espais dedicats a la cultura, el Museu d’Art de Kumamoto, al Japó (1992), l’entorn del monestir de Sant Pere de Rodes, al Port de la Selva (1994), la renovació del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (2011), el Centre Cultural El Carme, a Badalona (2012) i els treballs de renovació de la Casa Vicens, a Barcelona (2017), previs a l’obertura al públic. Les intervencions urbanístiques tenen exemples notables en la plaça de la Constitució de Girona, des del 2018 plaça de l’U d’Octubre (1995, en col·laboració), les escales de La Granja a Toledo (2000 premi Manuel de la Dehesa de la VI Biennal Espanyola d’Arquitectura i Urbanisme), l’esplanada i la pèrgola fotovoltaica del Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona (2004, premi especial de la Biennal Internacional d’Arquitectura de Venècia), la ronda del Guinardó, a Barcelona (2011) i, a Palma, les renovacions de l’espai de les muralles i el baluard del Príncep (2013). Els edificis comercials estan representats, entre d’altres, per les façanes dels magatzems d’El Corte Inglés a Barcelona (1988) i a Pamplona (2005) i per l’hotel Iberus de Saragossa (2008). L’any 2008 rebé el premi Ramon Llull del Govern Balear i el 2017 compartí amb Josep Antoni Martínez Lapeña el Premio Nacional d’arquitectura 2016 del govern espanyol.
Elisabeth Galí i Camprubí
- Arquitectura
Dissenyadora, arquitecta i paisatgista.
Barcelona, 1950
Estudià a l’ETSAB entre els anys 1973 i 1982. La seva obra es vincula estretament a Barcelona, i en els primers anys es desenvolupà en el marc d’actuacions de l’IMPU. Entre les primeres obres destaquen les realitzades amb Màrius Quintana i Joan Antoni Solanas com el Parc de Joan Miró (1982-89, amb Andreu Arriola) i la Biblioteca Joan Miró (1984-90). També intervingué en diverses obres a Montjuïc com el monument a Lluís Companys al Fossar de la Pedrera (1984-86). En 1988-92 fou encarregada de les àrees olímpiques de Montjuïc, la Diagonal i la Vall d’Hebron a l’Institut Municipal de Promoció Urbanística i dels Jocs Olímpics (1988-92), i entre les seves realitzacions d’aquests anys hi ha el parc del Migdia i el Sot del Migdia (1988-92), la façana i nou accés al cementiri (1991-92) i el conjunt de nous accessos a la muntanya (1991-92). El 1984 fou guardonada amb el premi FAD pel seu nou fanal Lamparaalta. Els anys noranta ha estat professora visitant en diverses universitats europees i americanes i membre de diverses organitzacions; amb una especial projecció als Països Baixos, on ha dut a terme diversos projectes, com és el cas de les remodelacions als centres històrics de Roermond (1995-98) i de ‘s-Hertogenbosch (1993-98) o l’edifici Stoa en aquesta mateixa ciutat. El 1999 rebé el premi nacional d’urbanisme d’Holanda i fou presidenta del jurat dels premis FAD, institució que presideix des del 2005. El 2003 fou condecorada amb l’ordre del Chevalier des Arts et des Lettres del govern francès i el 2005 rebé la Creu de Sant Jordi.
Els àmbits de l’arquitectura religiosa gòtica
L’arquitectura religiosa té un pes molt evident en cadascun d’aquests períodes i es vincula a l’evolució que van tenir l’Església i els ordes religiosos o les seves institucions durant els segles de vigència de cadascun d’aquests estils.
L’època del gòtic és la de la culminació del prestigi de l’Església o de l’obtenció de la seva llibertat del poder civil, que havia iniciat a Cluny al començament del segle X però que no obtindria fins ben entrat el segle XII. El segle XIII és el segle del gran prestigi del papat, de la creació i l’expansió dels ordes religiosos mendicants i del progrés cultural, que culminarà amb la plenitud de l’escolàstica, sobretot gràcies als grans mestres dominicans i franciscans, que es feren els amos del pensament filosòfic a les universitats, una altra gran creació de l’època del gòtic.
Comparant la història amb l’art del seu temps, podríem dir que el papa Innocenci III (1198-1216) i el concili IV del Laterà o dotzè concili ecumènic, del 1215, són la clau de volta d’aquest prestigi de l’Església, guanyat després d’una lluita secular amb el poder civil.
El concili IV del Laterà no és un concili més, sinó “el concili” que marca la darrera etapa de l’època medieval –la que coincideix amb la naixença i esplendor de l’art gòtic– i que informarà la vida de l’Església fins al concili de Trento (1545-63).
Amb Innocenci III l’equilibri entre els poders civil i religiós o la teoria gelasiana de les dues espases, que era el que es pretenia amb la creació dels imperis medievals, tant el dels emperadors carolingis com el dels otonians o germànics, que a la pràctica no es va assolir mai, es va inclinar clarament a favor del papat o del poder religiós. L’actuació del papa Innocenci III, al qual reteren vassallatge alguns prínceps i reis, com Pere I el Catòlic o Joan Sense Terra d’Anglaterra, en són un clar testimoni, així com la proclamació de la croada contra els càtars o albigesos (1209), precedida de l’imperi llatí de Constantinoble (1204-61) com a resultat de la quarta croada.
Però és el quart concili lateranense el que marca el moment més brillant del seu pontificat: no solament legisla sobre temes d’estricta matèria religiosa, com els sagraments i l’obligació de confessió i comunió anyal, sinó que prohibeix crear nous ordes o regles monàstics, obliga a celebrar concilis provincials i sínodes diocesans amb una regularitat anyal o biennal i, sobretot, ratifica les disposicions d’Innocenci III contra l’heretgia, que ell considerava com un crim de lesa majestat, cosa que l’emperador Frederic II va promulgar com a llei imperial i que va donar lloc o origen a la Inquisició.
Innocenci III va morir l’any després de la celebració del concili, però el seu esperit es va prolongar fins a Bonifaci VIII (1303), moment en què la lluita entre el papa i el rei de França, Felip IV, dit el Bell, féu doblegar el papat a les seves exigències, i va començar així l’allunyament dels papes de Roma i el seu establiment a Avinyó a partir del 1315.
La reforma lateranense a Catalunya
El papa Gregori IX (1227-41) va començar a aplicar les disposicions del concili del Laterà del 1215 amb tota eficàcia a partir del 1228 als territoris hispànics, a través del seu legat Joan Halgrin d’Abbeville, cardenal bisbe de Sabina que va tenir com a secretari i membre de la seva legació el clergue barceloní Ramon de Penyafort, dominicà i gran jurista català.
Atesa la importància que per al desvetllament de l’església catalana va tenir aquesta legació i l’adopció de les consignes lateranenses, n’exposarem l’aplicació. Fou un revulsiu per a les nostres estructures eclesiàstiques, tant de l’església secular com regular, a les quals féu abandonar estructures derivades de l’època feudal per adequar-se a un esperit més obert o col·legiat a través dels concilis provincials o de les congregacions de monestirs.
La legació del Sabinense, o Joan Halgrin d’Abbeville, va entrar per Catalunya però es va dirigir ràpidament a les terres castellanes, gallegues i portugueses per implantar-hi les disposicions lateranenses. Allà va reunir un concili per a la província de Toledo, a Valladolid, i un altre per a la de Compostel·la, a Salamanca, però amb un èxit molt reduït perquè les reunions conciliars, que eren la base de la seva missió per a vetllar per la reforma i vida de l’Església de cada província religiosa, no van tenir continuïtat ni acceptació.
En canvi, no fou així a la Tarraconense. Pel març del 1229 es reuní, per disposició seva i sota la presidència de l’arquebisbe Aspàreg de la Barca, un concili a Lleida.
El concili de Lleida del 1229 va promulgar trenta-set constitucions, mitjançant les quals s’aplicaren a la província Tarraconense els preceptes del concili IV del Laterà. De la resta de concilis celebrats als altres regnes i províncies religioses d’Hispània, no se n’han conservat els cànons, i el pas del legat papal és recordat arreu com un malson a causa de la seva duresa en la reforma i també per blasmar i, fins excomunicar, els clergues i laics que s’hi van oposar.
Les disposicions de Lleida es resumeixen en dos punts: combatre la incontinència dels clergues i estimular-ne la instrucció. A part això, dóna normes sobre els beneficis curats i, sobretot, disposa la celebració sovintejada de concilis provincials i de sínodes diocesans.
L’arquebisbe Aspàreg, sense gaire entusiasme, va presidir el concili del 1229 i en va convocar un altre l’any següent, d’acord amb les disposicions del Sabinense, i el seu successor, Guillem de Montgrí, només arquebisbe electe, en convocà un altre el 1234-35, i encara un altre, del qual només es té notícia, el 1237, sota la presidència del vicari general de l’arxidiòcesi. Però fou l’arquebisbe Pere d’Albalat (1238-51) –el qual el 1229 era sagristà de la seu de Lleida quan el Sabinense passà per la ciutat i hi va conèixer també Ramon de Penyafort– qui inicià la sèrie de concilis provincials que feren famosa i única, a Hispània i a gran part d’Europa, la tradició conciliar de la Tarraconense, que va afavorir que només entre el 1229 i el 1476, en època del gòtic, es reunissin 67 concilis provincials.
Pere d’Albalat celebrà deu concilis entre els anys 1239 i 1250, gairebé un per any, excepte el 1241 i el 1245, en què participà en sínodes de l’Església universal. En aquests concili es preocupà de la reforma de clergues i monjos, una de les tasques primordials de l’esperit del concili IV del Laterà, però també s’esforçà a defensar els drets i béns de l’Església enfront de les intromissions laiques, i va publicar un tractat o Summa septem sacramentorum, una espècie de directori sobre l’administració de sagraments que adoptaren la meitat de diòcesis del país.
Per a cloure aquesta etapa inicial, cal fer un darrer esment de l’obra cabdal de Ramon de Penyafort, no com a jurista, compilador del dret i legislador de l’orde dominicà, sinó com a persona que va residir gran part de la seva vida al convent de Santa Caterina de Barcelona, en particular uns trenta-cinc anys a partir del 1240, temps en què va actuar de conseller reial, intervingué en tots els afers importants de la vida religiosa del país i va reeixir a posar alguns bisbes dominicans a les seus catalanes.
Diòcesis, catedrals i canòniques catedralícies
En aquesta època, Catalunya es trobava dividida en vuit diòcesis, de les quals només set, les que estudiem especialment en aquesta obra, estaven sotmeses a la província eclesiàstica Tarraconense, ja que Elna estava sotmesa a l’arquebisbat de Narbona, i no va ser fins el 1564 que s’uní a l’arquebisbat de Tarragona.
Bisbats i principals jurisdiccions exemptes de Catalunya vers el 1400.
Dintre d’aquests bisbats hi havia els territoris exempts dels monestirs, la majoria petites illes que no es poden cartografiar en un mapa, a excepció dels grans territoris exempts d’Àger, Mur i Meià, de la diòcesi d’Urgell, algun amb enclavaments en diòcesis veïnes.
Dintre d’aquestes diòcesis hi havia algunes esglésies amb certes aspiracions episcopals, com la de Manresa, que tot i estar vinculada a la diòcesi de Vic va mantenir sempre un caràcter de subseu, o bé l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries, amb pretensions de part del comte d’Empúries de restaurar-hi l’antiga diòcesi emporitana desfeta amb l’ocupació àrab.
Els bisbes
Les diòcesis experimentaren durant l’inici de l’època del gòtic la reforma abans exposada del concili IV del Laterà, i al final del segle XIII els seus bisbes havien aconseguit un nivell molt superior al del final del període romànic. Així, podem esmentar bisbes zelosos com el ja esmentat arquebisbe Pere d’Albalat, plenament guanyat a la reforma; el bisbe sant Bernat Calbó, de Vic (1233-43), o el bisbe Abril, de la Seu d’Urgell (1257-69), bé que encara hi ha bisbes de vida no gens edificant i veritables senyors feudals, com el bisbe d’Urgell Ponç de Vilamur (1230-57), que acabà essent excomunicat pel papa, o el mateix arquebisbe de Tarragona, Bernat de Rocabertí (1251-68), que va intrigar en temps del seu antecessor Albalat i que, un cop elegit amb l’ajuda dels oposats a les reformes, va aturar o alentir alguns anys l’aplicació de les disposicions i la mateixa celebració dels concilis provincials.
En l’episcopat, més que en cap altre camp, destaquen l’activitat i el prestigi de Ramon de Penyafort, que va fer que els bisbes Pere de Centelles (1243-52, Barcelona), Berenguer de Castellbisbal (1249-54, Girona), Bernat de Mur (1244-64, Vic) i Guillem de Montcada (1298-1308, Urgell) professessin en l’orde dominicà.
Durant el segle XIV l’elecció dels bisbes va ser cada vegada més determinada per les intervencions reials, i més endavant per les papals, que fan que els bisbes no siguin ja antics canonges de les respectives diòcesis i que es produeixin una mobilitat i un canvi de diòcesi cada vegada més freqüent.
Les canòniques catedralícies
Les rendes i el prestigi de les canòniques catedralícies, totes seculars o del tipus aquisgranès, llevat de la de Tortosa, que encara es considerava augustiniana, havien entrat força en crisi a l’inici del segle XIII. Les reformes del Sabinense en les comunitats de Vic i de Girona en són un clar testimoni. El nombre de canonges s’havia reduït per raons econòmiques i en d’altres casos per l’acumulació de càrrecs en determinats membres dels capítols. Pel que fa a Vic, les causes de la reducció són especialment d’ordre econòmic. A Girona, en canvi, el motiu fou la secularització dels canonges, 12 dels quals el legat pontifici obligà que fossin canonges ordenats de prevere.
El nombre de canonges oscil·lava entre 20 i 30 per a cada comunitat, i hi havia dignitats segons les funcions específiques (degà o ardiaca, sagristà, mestrescola, precentors, etc.) i administratives (pabordes o administradors dels béns, capbrevers, etc.).
Fins avançat el segle XIV, entre ells es triaven els futurs bisbes, pràctica que es va veure alterada en el pas del segle XIV al XV per la intervenció reial i de la cúria d’Avinyó.
El paper de les canòniques en la construcció de les noves catedrals gòtiques va ser molt important. La catedral era bàsicament l’església dels canonges, amb el seu bisbe, i adossades a ella hi havia les dependències comunitàries, com la sala capitular, l’arxiu, les capelles familiars i l’escola o lloc de formació dels futurs membres. En un principi hi havia també el dormitori i el menjador comú, però aquestes dependències ja havien decaigut en època del gòtic.
Durant aquesta època els edificis vinculats a la canònica, com les cases dels canonges, les pies almoines, el palau episcopal i en alguns casos les notaries, els forns, les escoles i les albergueries o hospicis per a acollir vianants i clergues malalts, formaven un autèntic barri entorn de les catedrals.
Les catedrals
L’època del gòtic va portar també un concepte nou de catedral. Aquesta va esdevenir l’edifici més important i, sovint, el símbol de la potència de cada diòcesi, trencant així el concepte de conjunt d’esglésies catedralícies o episcopals, dels quals resta el testimoni de l’antiga diòcesi d’Ègara-Terrassa o bé de diòcesis com les de la Seu d’Urgell i en part Vic, on al final del segle XVIII es va demolir l’església de Santa Maria la Rodona, vinculada de sempre a la catedral.
Entre els darrers anys del segle XII i mitjan segle XV totes les catedrals de Catalunya, a excepció de la de la Seu d’Urgell, foren renovades. En la majoria de casos la renovació, que s’allargà durant segles, va ser total. A Vic afectà solament el creuer i el claustre i altres dependències annexes.
Tarragona
La seu primada i cap de la província eclesiàstica de la Tarraconense va renovar la seva catedral a partir de l’any 1171.
La ciutat i l’església de Tarragona, després del fracassat intent de restauració iniciat el 1090, van començar a tenir vida pròpia a partir del 1120, amb el nou arquebisbe sant Oleguer i l’acció militar de Robert Bordet, però la seva diòcesi i la plenitud dels drets metropolitans del seu arquebisbe no es completaren fins el 1154, amb l’arquebisbe Bernat Tort (1146-63).
Amb anterioritat, consta a la ciutat una església parroquial de Sant Salvador i una església arquebisbal, que es creu que inicialment podia ser la mesquita antiga o algun vell edifici reaprofitat. Des de l’any 1154 hi figura una comunitat canonical, amb la seva residència a les dependències de la part de migdia de la catedral actual, que es va planificar i iniciar vers l’any 1171 amb una estructura encara romànica, segons un projecte que es modificà posteriorment i esdevingué molt més ambiciós.
Portal de Santa Eulàlia a la façana de migdia del claustre de la catedral de Barcelona.
Tot això explica l’interès d’aquest edifici de transició del romànic al gòtic, amb elements clarament definits tant d’un estil com de l’altre, com s’exposa en el seu estudi monogràfic.
Barcelona
És la catedral que s’inscriu més plenament en la concepció d’una catedral gòtica catalana, tot i ser el resultat d’un compendi d’actuacions, que van des de formes encara romàniques a les portes del claustre i de Sant Iu –aquesta iniciada el 1298 segons la inscripció que té al costat– fins a la façana i l’acabament del cimbori, fets al pas dels segles XIX i XX, en estil neogòtic. La part més genuïna i característica, la capçalera amb deambulatori, les capelles de la nau lateral dreta i la cripta, es construïren entre el 1317 i el 1330.
La resta d’obres més notables es feren dintre el segle XIV, i a mitjan segle XV s’acabà el claustre i l’obra major.
Forma part de l’obra de la catedral la sala capitular, que és la part que evoca la comunitat canonical documentada des de la restauració carolíngia del segle IX i que tenia les edificacions a la part del carrer dels Comtes, des de la Pia Almoina a l’actual Museu Marès, com encara ho recorda el carrer de la Baixada de la Canonja. Aquesta comunitat, reformada a l’inici del segle XI, o potser millor, reestructurada en la seva vida comunitària i estructura econòmica o dotació, arribà a tenir uns quaranta membres i es va mantenir plena de vitalitat en l’època del gòtic, bé que més com a poder econòmic i social que com a centre de vida religiosa.
Girona
La catedral de Girona és un dels edificis més notables del país, i també un dels més singulars pel fet de tenir la nau gòtica més ampla del gòtic europeu. La seva situació, a la part alta del nucli urbà, li confereix un caràcter emblemàtic dintre la ciutat. S’inicià el 1312, amb la construcció de l’absis o capçalera, amb girola i nou capelles, que es va consagrar el 1347. Inicialment es va planejar com un edifici de tres naus, a imitació de les catedrals de Barcelona i Narbona, però més endavant, a partir de les consultes a arquitectes del 1386 i, especialment, del 1416, es decidí cobrir l’edifici amb una única volta i fer una gran nau, la construcció de la qual s’allargà més de dos segles. L’obra es completà als segles XVII i XVIII amb la façana barroca, acabada a mitjan segle XX.
La catedral se sobreposà a les antigues dependències canonicals que envoltaven l’edifici romànic que la va precedir i a la resta del campanar romànic, o torre de Carlemany. Així, l’antiga sagristia es construí a l’indret del vell dormitori dels canonges.
Girona tingué com totes les seus catalanes una comunitat canonical influent, que fou reformada a l’inici del segle XI, d’acord amb les exigències de la regla aquisgranesa. La comtessa Ermessenda i el seu germà, el bisbe Pere de Carcassona, hi construïren nous edificis per a la vida en comú, però en època del gòtic la comunitat era formada només per membres de famílies nobles, no ordenats de preveres, i únicament tenia dotze membres ordenats com a tals per al servei del culte, segons s’ha exposat ja en parlar de les disposicions del legat Sabinense. Aquesta situació varià poc durant aquest període.
A l’església de Sant Feliu, als peus de la catedral, extramurs, a l’indret del cementiri i potser del martiri de sant Feliu, hi hagué també una comunitat de preveres constituïda en canònica aquisgranesa, amb abat propi, que durant molt de temps estigué vinculada a la canònica catedralícia i a vegades s’hi confongué, en part, pel fet de reunir una mateixa persona els dos canonicats, cosa contra la qual també legislaren el Sabinense i els sínodes posteriors.
Lleida
La llarga ocupació sarraïna de Lleida féu perdre tot record de la situació i continuïtat en el temps de la seva primitiva seu o catedral, documentada des del 420, i de l’església de Santa Eulàlia, on es va celebrar un concili provincial d’època visigòtica el 546.
Recuperada la ciutat pels comtes de Barcelona i Urgell, inicialment es va adoptar com a seu de la diòcesi restaurada –amb el bisbe Guillem Pere de Ravidats i part dels canonges procedents de Roda de Ribagorça– l’antiga mesquita major, convertida en l’església de Santa Maria in Sede. La nova seu, situada en posició dominant, als peus del castell de la Suda, va ser reemplaçada per l’actual i es creu que originalment ocupava el lloc conegut després per Santa Maria l’Antiga, a la part nord del claustre actual, on hi havia també les antigues dependències canonicals, la pia almoina, el dormitori, etc. La canònica de Lleida adoptà inicialment una estructura regular del tipus augustinià, amb un prior claustral i altres càrrecs comunitaris, però al segle XIII ja havia esdevingut pràcticament secular.
Clau de volta de la capella de l’Epifania de la Seu Vella de Lleida, amb la imatge del bisbe Guerau de Requesens, promotor de l’obra, als peus de la Verge.
Obres tardanes, afegides a l’edifici inicial de la catedral –com la capella dels Montcada, feta a partir del 1328 a l’indret de l’absis menor de la part SE de la capçalera, o la capella del bisbe Guerau de Requesens (1387-99), que es troba a l’esquerra de la porta dels Fillols–, van incorporar uns trets gòtics a l’edifici de la catedral.
La catedral, secularitzada i convertida en fortalesa per Felip V a l’inici del segle XVIII, fou objecte d’una lenta i ben estudiada recuperació durant la segona meitat del segle XX.
Urgell
És la menys afectada per les reformes o obres fetes en època del gòtic. Conserva íntegre el seu edifici romànic aixecat entre els anys 1116 i 1295. Les restauracions dels temps contemporanis l’han alliberada dels revestiments interns d’època barroca i han completat en part l’edifici, sempre dintre del concepte romànic clarament italianitzant que va presidir la seva construcció.
Entorn de la catedral i del claustre, una ala del qual es va refer al segle XVII, es desplegaren les antigues dependències canonicals –entre les quals cal esmentar l’església de Sant Pere, més tard dedicada a sant Pere i sant Miquel– sense cap característica especial d’època del gòtic, tot i que alguns sectors, com el deganat, van ser obrats, en part, als segles de predomini del gòtic.
Correspon plenament a aquest estil l’església de Sant Domènec, situada a la part nord del conjunt catedralici, a l’indret on hi hagué l’església de Sant Miquel, que presidí una comunitat presbiteral fundada al segle XI. L’edifici actual de Sant Domènec, d’època del gòtic, fou bastit pels dominicans a partir de mitjan segle XIV, quan els foren cedides l’antiga església i les dependències annexes de Sant Miquel.
La diòcesi d’Urgell tingué, com totes, la seva canònica, documentada des de mitjan segle IX, que va voler reformar el bisbe Sala (981-1010), reforma, però, que realment dugué a terme el seu nebot Ermengol, el qual el succeí al final del 1010. Ermengol va renovar amb l’aprovació dels comtes la seva dotació, va reglar la vida en comú, concedí als canonges facultat d’elegir els seus prepòsits i va obligar-los, sota excomunió, a no confirmar cap bisbe fins que no hagués jurat sobre l’altar de Santa Maria que defensaria els drets de la diòcesi i l’estatut de la seva canònica. Més tard, amb altres clergues no canonges, fundà l’esmentada comunitat presbiteral de Sant Miquel, vinculada a la catedralícia.
Vic
La diòcesi de Vic va mantenir la seva catedral romànica fins el 1781, que s’inicià l’actual edifici neoclàssic, en el qual es va aprofitar l’antic campanar del segle XI i l’ampliació de la part nord iniciada el 1633 amb la capella de Sant Bernat Calbó i continuada el 1679 amb el projecte del tracista fra Josep de la Concepció.
D’època del gòtic resta el claustre d’esveltes arcades d’ogiva amb calats, construït a partir del 1323 sota la direcció de Ramon Despuig, ajudat per Bartomeu Ladernosa, que el substituí a partir del 1359. Prop d’ell hi ha l’antiga sala capitular o capella del Sant Esperit, també d’època gòtica, però les altres edificacions medievals van desaparèixer a partir de l’inici del segle XIX quan es va desmuntar i traslladar el claustre, i se’n va reduir un xic el perímetre per adaptar-lo a la nova catedral, cosa que obligà a situar algun finestral a manera de galeria doble a la part meridional.
Tota aquesta reforma moderna va fer desaparèixer els antics edificis canonicals, dels quals resten vestigis, corresponents a l’albergueria, en un carreró que fineix en el claustre de la catedral.
La canònica de Vic, que era de tipus aquisgranès i va experimentar algun canvi a mitjan segle X, es va resistir a acceptar la reforma augustiniana del 1080, cosa que va originar que un sector iniciés la comunitat de l’Estany. El 1229 restà subjecta als canvis del Sabinense, que va fer augmentar en vint el nombre de canonges; abans n’havia tingut trenta i aleshores es trobava força decaiguda. Fins el 1267 els canonges eren responsables de la majoria de parròquies del bisbe, amb el títol de capellanus, que fou abolit. També se suprimí la figura dels domers o corectors, que setmanalment s’alternaven en el regiment de les parròquies, i en endavant hi hagué un únic rector, dependent del bisbe o el capítol o d’un canonge titular.
Tortosa
La diòcesi de Tortosa va experimentar una total desfeta als llargs segles d’ocupació sarraïna, que feren perdre el record de l’antiga organització cristiana documentada des de l’inici del segle VI. Un cop conquerida la ciutat el 1148, es va organitzar tot seguit la diòcesi sota la dependència de l’arquebisbe de Tarragona, fins que el 1151 fou nomenat com a bisbe propi Gaufred, abat de Sant Ruf d’Avinyó. Aquest fet i, en especial, la gran personalitat del seu successor, Ponç de Monells, abat del monestir de Sant Joan de les Abadesses, van fer que la comunitat canonical s’organitzés sota la regla augustiniana i visqués amb regularitat els seus tres primers segles, amb dependències entorn de la catedral per a la vida comunitària.
A partir de la conquesta es construïren els edificis de la canònica, el palau episcopal i la nova església catedral, bastida ja al segle XII. Aquest edifici va ser substituït per un altre, la catedral gòtica, començada a mitjan segle XIV sota el govern del bisbe Pere de Llordat. La primera pedra es va col·locar el 1347 però les obres avançaren molt lentament i amb un canvi de projecte respecte a la traça original, fins al punt que la nova capçalera no es va cobrir definitivament fins ben entrat el segle XV, en època del mestre d’obres Joan d’Eixulbi. Les obres es completaren als segles següents.
És un edifici de tres naus, amb capelles laterals entre contraforts i façana d’època barroca, que s’estudiarà monogràficament.
Les parròquies urbanes i rurals
Façana nord de l’església arxiprestal de Santa Maria de Montblanc.
Al costat d’aquest esplet d’edificis gòtics urbans, és molt rar trobar esglésies gòtiques presidint parròquies rurals o petis nuclis urbans de menys entitat, perquè aquests vivien una etapa de crisi que es prolongà fins al final del segle XV i eren presidits sovint per sòlides esglésies romàniques, moltes de les quals han subsistit fins als nostres dies. Hi ha certament algunes excepcions i, així, existeixen esglésies rurals ben característiques del gòtic a Santa Maria de Rubió (datada vers el 1300) o a Santa Càndida d’Orpí, ambdues a l’Anoia; o esglésies del mateix estil en viles de segon ordre com Santa Maria de Guimerà, a l’Urgell, Sant Miquel de l’Espluga de Francolí, a la Conca de Barberà, i altres, la majoria, però, en nuclis rurals o petites viles encara pròspers a la primera meitat del segle XIV, quan s’inicien gairebé totes aquestes construccions. Al mateix temps, en àrees molt properes, a l’inici del segle XIV trobem algun temple bastit seguint encara l’estil romànic. El cas més representatiu és el de Sant Joan de Vinaixa, enllestit el 1318.
És molt difícil parlar d’un gòtic rural, perquè els pocs edificis que es feren no presenten cap tipologia comuna, i com a màxim s’hi troben la tècnica de les nerviacions i les claus de volta amb què sovint s’ampliaren algunes velles esglésies i s’erigiren altars o dependències annexes a elles.
Quan el país va començar a deixondir-se del seu estancament baix medieval en èpoques en què altres indrets eren en ple Renaixement, encara s’hi construïen esglésies parroquials gòtiques, com la de Sant Pere de Reus, aixecada entre els anys 1512 i 1569, constituïda bàsicament per una esvelta nau gòtica. Es pot dir el mateix d’altres esglésies d’arreu del país, com la de Granollers, iniciada el 1480 i acabada a mitjan segle XVI, la del Sant Esperit de Terrassa, la de Santa Eulàlia d’Esparreguera i moltes altres dels voltants de Girona o del Camp de Tarragona, que barregen les solucions gòtiques amb la decoració renaixentista, com s’esdevé amb les que va construir Pere Blai pare, que va treballar als Sants Just i Pastor de Barcelona i Sant Andreu de Llavaneres. El seu fill, que tingué el mateix nom, ja serà un arquitecte renaixentista.
Un grup d’esglésies rurals singular és el notable conjunt de parròquies gòtiques de la Vall d’Aran, que s’aparten del model clàssic català i beuen de l’art gòtic de la zona de l’antic bisbat de Sant Bertran de Comenges, del qual formaven part.
Les capelles palatines
En època del gòtic, dins els palaus urbans i els principals castells i casals, es construïren –sense la magnificència de les catedrals i les esglésies parroquials– nombroses capelles per a ús dels seus estadants, la família reial, els bisbes, la noblesa, els burgesos o institucions públiques com ara consells locals o la Diputació del General. Són esglésies de dimensions modestes o mitjanes, que s’adapten als edificis on s’insereixen o bé en constitueixen parts clarament diferenciades, i que solen presentar un gran refinament en les formes arquitectòniques i en la decoració. Moltes han desaparegut arran de les remodelacions o reconstruccions dels edificis civils que les hostatjaven. Entre els exemples del segle XIV, destaca especialment la capella de Santa Àgata, del Palau Reial Major de Barcelona, bastida a partir del 1302, durant el regnat de Jaume II. També són notables la capella del castell palau de Bellcaire d’Empordà, obra de Ponç V d’Empúries (1277-1313), la integrada dins el castell de Verdú, obra de l’abat de Poblet Ponç de Copons (1316-48), la malmesa de Sant Pere del castell de Montsoriu i moltes d’altres. Una altra capella de la primera meitat del segle XIV és la del palau episcopal de Tortosa, una obra molt notable de l’art gòtic català.
Altres exemples d’aquesta tipologia, ja dins el segle XV, són la capella de Sant Jordi del palau de la Generalitat (1432-34) o la capella del palau Dalmases, al carrer de Montcada, també a Barcelona.
Les capelles dels hospitals
Un altre àmbit de l’arquitectura religiosa gòtica són les capelles dels hospitals i altres institucions de caritat i beneficència, que solien dependre de capítols catedrals o consells municipals. La presència de capelles als hospitals fou corrent des de molt antic, i se’n conserven alguns exemples ja d’època romànica, sovint als antics burgs extramurs o al costat de camins rals.
Entre les capelles gòtiques d’hospitals destaquen la de l’hospital de Cervelló, a Olesa de Bonesvalls, fundat el 1262 pel noble Guillem II de Cervelló, la capella de Santa Magdalena de l’hospital de Montblanc, del segle XIV, la de l’hospital de la Santa Creu de Barcelona, del segle XV i remodelada posteriorment, i la capella de l’hospital de Santa Maria de Lleida, integrada en aquest magnífic edifici del segle XV.
Moltes d’aquestes capelles estaven lligades a establiments d’ordes hospitalers o de comunitats de donats i donades, que tractarem més endavant.
Les comunitats religioses
La reforma de l’església secular iniciada al segle XIII, gràcies sobretot al nou esperit del qual és un exponent el concili IV del Laterà, que tanta transcendència va tenir en l’expansió del nou art, també va afectar, encara que de manera desigual, l’església regular o ordes religiosos establerts al país, en especial els que es crearen o s’expandiren en aquesta època.
El seu grau d’acceptació i influència és diferent en els ordes tradicionals –com els benedictins o els canonges augustinians, els quals havien tingut el seu auge als segles X i XI– i en els cistercencs, els ordes militars o els nous ordes mendicants; els dos primers s’havien establert al país a partir de mitjan segle XII i els altres s’hi van introduir al llarg del segle XIII, com a fruit sobretot de l’esmentada reforma o impuls de l’Església Catòlica del segle XIII, que perdurà fins a la crisi demogràfica i econòmica de la segona meitat del segle XIV, parallelament a l’etapa grisa del Cisma d’Occident.
Breument, donarem una visió general de l’estat de cadascun d’aquests ordes o moviments, com el de la Donació, per poder fer-nos una idea de la seva incidència en l’expansió de l’art gòtic.
Els benedictins
Monestirs benedictins als segles XIX i XV. Només s’assenyalen les cases que van mantenir vida comunitària en algun d’aquests dos segles.
Poc després, l’aparició dels ordes mendicants va ser un nou revulsiu per a l’orde, bé que en comptes de reanimar els vells cenobis fou causa de la creació d’escissions dins el camp benedictí, com els silvestrins, celestins o olivetans, que partint de la regla de sant Benet crearen nous ordes independents amb tendència a l’eremitisme i a la pobresa personal i col·lectiva. En resum, podríem dir que durant l’època del gòtic minvà a Europa la influència dels vells benedictins però no la de la regla de sant Benet, que esdevingué font d’inspiració per a reformes successives.
Fou, però, el concili IV del Laterà (1215), amb l’esperit que li va infondre el papa Innocenci III, el que portà a una renovació dintre del benedictisme tradicional, amb la formació de congregacions regionals i la celebració de capítols provincials periòdics.
La Congregació Tarraconense, filla de l’aplicació del concili lateranense, es començà a reunir a partir del 1227. Va incloure de bon principi els monestirs de Catalunya, Aragó, Navarra i la Rioja i va continuar unida després del 1336 en crear-se l’arquebisbat de Saragossa; en aquest moment va completar el seu nom inicial amb el de Congregació Tarraconense i Cesaraugustana, i pels volts del 1600 hi va afegir l’adjectiu “claustral”, per distingir-se de la Congregació d’Observants de Valladolid, a la qual estaven units Santa Maria de Montserrat, des del 1493, i Sant Feliu de Guíxols, des del 1515.
Capçalera de l’església de la canònica premonstratenca de Bellpuig de les Avellanes, panteó dels comtes d’Urgell.
Durant l’etapa del gòtic es produí dintre del moviment benedictí una espècie de selecció natural. Molts monestirs petits deixaren de tenir vida comunitària i es convertiren en comandes o priorats de cases més importants, sobretot aquells d’emplaçament més dolent o marginal (com molts dels nascuts en el període carolingi als Pirineus). Altres, fora ja de l’època gòtica, passaren a formar part de la dotació del Col·legi de la Congregació Claustral, una mena de seminari comú a tots els monestirs benedictins de la Congregació, inicialment instal·lat a Lleida (1592) i poc després a Sant Pau del Camp de Barcelona.
Entre els pocs monestirs benedictins femenins que sobrevisqueren en època del gòtic, destaquen Sant Pere de les Puelles, que va reformar el monestir, l’edifici i el sobreclaustre, i Sant Daniel de Girona, que en època del gòtic afegí un pis superior al seu claustre romànic. El de Santa Cecília d’Elins vivia en aquest temps una forta crisi econòmica i moral, i va ser suprimit el 1383. La comunitat s’hi resistí i es traslladà a Castellbò, on fou abolida definitivament el 1436.
Les canòniques regulars augustinianes
Aquest moviment de la vida religiosa dins el camp del clergat secular va néixer i consolidar-se com a conseqüència de la reforma romana o gregoriana, que va originar-se a Roma, arran del seu precedent cluniacenc, a partir de mitjan segle XI. Aquest moviment, procedent de la reforma o grup de Sant Ruf d’Avinyó, originat a partir del 1039 però consolidat al voltant del 1075, va entrar a Catalunya a partir del 1080.
A tot l’Occident cristià hi hagué diferents centres de reforma a més del d’Avinyó, l’únic que va penetrar a Catalunya, i el seu conjunt integrava el que s’anomenà l’ordo anticus, enfront de la reforma més clarament monàstica i congregacional promoguda per Norbert de Premontré, coneguda com l’ordo novus, o dels premonstratencs, també implantats a Catalunya al segle XII, sobretot al monestir de Bellpuig de les Avellanes.
Els canonges augustinians s’expandiren sobretot fora de les ciutats o poblacions, però també acceptaren la reforma antigues comunitats de poblacions com Manresa, Solsona o Cardona, i fins algunes de catedralícies, com Tortosa i algun temps la de Lleida. També tenen caràcter urbà les canòniques de Sant Martí Sacosta de Girona, Santa Maria de Besalú o Sant Joan de les Abadesses.
Entre les velles canòniques que adoptaren la reforma canonical i que mantenien una certa vitalitat en època del gòtic hi ha les de Sant Joan de les Abadesses, Àger, Mur, Manresa, Cardona i Solsona i les de nova creació de Vilabertran, Santa Maria de Terrassa i l’Estany, encara que aquesta, per tensions internes, visqué una època de diàspora i crisi entre el 1395 i el 1450.
Canòniques regulars i catedralícies als segles XIV i XV. Només s’assenyales les cases que van mantenir vida comunitària en algun d’aquests dos segles.
Destaquen Manresa, Cardona, Solsona, Sant Joan de les Abadesses, Vilabertran, Àger i Castelló de Farfanya (aquestes dues últimes gràcies a la protecció dels comtes d’Urgell). La de l’Estany, tot i mantenir-se força vital, visqué l’esmentada època de crisi per la revolta dels seus súbdits del castell d’Oló.
En conjunt, però, el moviment passà uns moments de poca vitalitat en època del gòtic i, en comptes de procurar la seva reforma o revitalització, el 1592 foren abolides, a instàncies de Felip II, pel papa Climent VII; les que encara tenien vida comunitària es convertiren en col·legiates i s’anul·laren la resta, els béns de les quals serviren per a dotar la nova diòcesi de Solsona o altres institucions eclesiàstiques.
Un cas una mica al marge de la resta de canòniques el constitueix el monestir premonstratenc de Bellpuig de les Avellanes, a la Noguera, que viu un moment de gran florida al final del segle XIII i al principi del segle XIV, quan, sota l’impuls dels comtes d’Urgell, s’inicia la renovació de l’església i d’altres estances del cenobi. També en aquesta època el comte Ermengol X féu construir dins el monestir un magnífic panteó de la casa comtal d’Urgell, els sarcòfags del qual ara s’exposen al museu The Cloisters, de Nova York. L’església gòtica de Bellpuig restà inacabada i mai no es completà la renovació del monestir perquè vers el 1322 entrà en una profunda crisi.
Fundacions de mercedaris, trinitaris i antonians (segles XIII-XV).El moviment de la Donació
La vitalitat religiosa característica del pas dels segles XII al XIII, que va fer sorgir els ordes de redempció de captius i els mendicants, tingué també unes manifestacions menys estructurades i populars, conegudes com el fenomen de les beguines o beguins a l’Europa central o com el de la Donació, o dels donats, a les nostres terres.
El sistema de vida dels donats –homes i dones que es lliuraven a Déu al servei d’una església o casa hospitalera o de beneficència– va derivar vers el monaquisme, amb regles i estructura oficial, o bé es va extingir amb les crisis i el despoblament dels segles XIV i XV.
Les comunitats de donats masculins, més escasses que les de dones, van acabar molt sovint en petits monestirs canonicals o premonstratencs d’escassa durada, mentre que els femenins foren de més llarga durada i amplitud. A cada diòcesi o contrada seguiren una evolució particular segons les influències que hi predominaven. Així, les comunitats de les diòcesis de Barcelona, Vic i Tarragona adoptaren normalment la regla canonical, mentre que les de la Catalunya Nova es decantaren per la cistercenca i alguns sectors de Girona i l’Empordà per la benedictina.
Com a models de les comunitats nascudes de la donació hi ha les canongesses de Montalegre, a Tiana, i les de Santa Magdalena de Puigbarral, a Terrassa, traslladades més tard a Barcelona; les de Santa Magdalena de Conangle i Santa Margarida Sescorts, més endavant establertes a Vic, i les de Sant Miquel de Rajadell, que acabaren a Cervera.
El fenomen del trasllat d’aquestes cases femenines o de les que subsistiren en nuclis urbans tingué un gran abast i va afectar també alguns monestirs cistercencs femenins que no tenien un origen pròpiament dit en comunitats de donades. Altres exemples d’aquest fenomen són els casos de Jonqueres i Valldonzella, passades a Barcelona (la primera s’integrà aleshores a l’orde militar de Sant Jaume de l’Espasa), Cadins a la ciutat de Girona, Bell-lloc d’Empordà a Peralada, Valldaura a Berga i Manresa, etc. Tot això molt abans que els concilis de Florència i Trento manessin que els cenobis, sobretot els femenins, es traslladessin a llocs poblats per evitar violències i pillatges.
No resten gaires testimonis d’aquests convents que acabem d’esmentar. El cas més singular és el de Jonqueres, reedificat al segle XV, que va ser desmuntat i reconstruït al final del segle XIX al carrer d’Aragó, en ple Eixample de Barcelona. És l’actual parròquia de la Concepció. A Berga, les monges procedents de Valldaura s’instal·laren a la casa dels hospitalers de Sant Joan, que transformaren en un notable temple d’estructura gòtica, encara existent.
Els antonians i els donats a hospitals
A partir del principi del segle XIII també es va difondre a Catalunya l’orde hospitaler de Sant Antoni, els membres del qual eren coneguts amb el nom d’antonians i seguien la regla de sant Agustí. La primera casa documentada és la de Cervera, el 1215, i la segona la de Lleida, el 1271. Al segle XIV s’establiren noves fundacions a Valls, Tàrrega i Perpinyà, i finalment la casa hospital de Barcelona es fundà el 1434 prop d’un dels portals de la muralla del Raval, que en va prendre el nom. Aquest orde es va extingir el 1787. Es conserva encara el porxo de l’església gòtica del convent de Sant Antoni de Barcelona, ara convertit en un establiment comercial.
Els hospitals de Sant Antoni, igual que altres hospitals regits per donats i donades, com ara Santa Maria del Camí de la Garriga o Santa Magdalena de Cervera, es trobaven a les sortides de les ciutats o al costat d’importants camins rals.
Els ordes militars i els cistercencs
Monestirs cistercencs i cartoixans (segles XIV-XV).
La branca femenina, iniciada un xic més tard en terres de Girona amb Valldemaria (1158) i Cadins (1169), tingué la seva plenitud en els cenobis de la Catalunya Nova com Vallbona de les Monges (1175), les Franqueses (1186), Vallsanta (1249), etc.
Els ordes militars, mig monjos mig soldats, nasqueren a Terra Santa al pas dels segles XI i XII, però no es consolidaren fins a les primeres dècades del segle XII, sobretot a partir del 1128, quan sant Bernat va adaptar en el concili de Troyes una regla per als templers basada en part en la del Cister. Els hospitalers de Sant Joan, inicialment de tipus assistencial, es convertiren també en militars a imitació dels templers; en canvi, els canonges del Sant Sepulcre, també doblats de braç militar, seguien la regla canonical d’inspiració augustiniana, com ja s’ha dit.
Làpida de Berenguera d’Anglesola, abadessa de Vallbona de les Monges morta el 1377.
A partir del 1312, l’orde del Temple fou dissolt, i els seus béns, traspassats a l’orde de l’Hospital. Aquest orde es reorganitzà, i l’any 1319 es creà el Gran Priorat de Catalunya, que comprenia totes les cases hospitaleres i les antigues templeres de Catalunya situades a la riba esquerra de l’Ebre. Les cases de la riba dreta i d’Aragó formaren la Castellania d’Amposta.
Aquests ordes, que adoptaren inicialment l’austeritat cistercenca en els seus edificis, influïren notablement en l’art gòtic català, sobretot per l’ús d’arcs apuntats i sostres de fusta que caracteritza l’arquitectura d’un ampli sector de la Catalunya Nova.
Els cartoixans i els ordes de redempció de captius
Entre els ordes implantats a Catalunya entre el final del segle XII i l’inici del segle XIII hi ha els cartoixans i els ordes de redempció de captius, primer els trinitaris i poc més tard els mercedaris.
La fundació cartoixana d’Escaladei, deixant de banda els seus orígens eremítics, amb Ramon de Vallbona, documentats vers el 1171, va tenir lloc l’any 1194, quan el rei Alfons I va permutar unes terres amb antics eremites i les va cedir als cartoixans, que hi residien ja al final del mateix any. Aquest va ser el primer monestir cartoixà de la Península Ibèrica, del qual procediren la resta de cases, una vintena entre els segles XIII i XVIII, i en particular les catalanes de Sant Pol de Mar (1269) i Vallparadís de Terrassa (1344), que pel 1415 es fusionaren en el nou convent de Santa Maria de Montalegre.
Els ordes de redempció de captius entraren a Catalunya de mà dels trinitaris l’any 1201, quan els fou cedit el territori de la torre de Vinganya, la primera casa que tingueren al país i on a partir del 1250 Constança de Montcada, germanastra de Jaume I, fundà un monestir trinitari femení, el primer de Catalunya i de tota la Península.
Altres cases de trinitaris es crearen a Anglesola, Piera, Lleida –totes tres al camí ral d’Aragó–, Sant Blai de Tortosa, Santa Maria de Panelles, prop de Balaguer, etc, totes dintre el segle XIII.
Els mercedaris, o orde de la Mercè, fou el gran orde de redempció de captius, el que més s’estengué pel país, i que acabà al segle XIV esdevenint pràcticament un orde mendicant. Els seus orígens són obscurs. S’assenyala l’any 1218 com el de l’existència a Barcelona d’un grup de laics i clergues units en una mena de confraria o associació, a la qual l’any 1235 el papa va concedir la regla de sant Agustí. El seu superior fou un cavaller fins el 1318, any en què els cavallers deixaren de formar part de l’orde i aquest es convertí en clerical i més endavant pràcticament en orde de caràcter mendicant.
L’expansió de l’orde fou ràpida i d’una gran amplitud dintre de Catalunya i tingué cases a Girona (1222), Lleida (1225), Tàrrega (1227), Tortosa (1230), Vic (1235 i 1254), Montblanc (1249), el Portell (1250) i, en dates anteriors al segle XV, a Tarragona, Berga, Agramunt, Castelló d’Empúries i Santa Coloma de Queralt. Resten molt pocs vestigis de tots aquests convents gòtics, els més notables a Girona i Montblanc.
Els ordes mendicants
Coincidint amb l’inici de l’art gòtic es produeix el gran creixement dels ordes mendicants, establerts des de les primeres dècades del segle XIII als principals centres urbans de Catalunya, tant a les antigues ciutats que havien estat les capitals dels comtats catalans i de la Catalunya islàmica com a les principals viles noves nascudes als segles XI-XII, com ara Tàrrega, Cervera, Puigcerdà, Vilafranca del Penedès, Montblanc, etc.
En l’evolució dels ordes mendicants, els primers anys hi té una notable influència el concili IV del Laterà, en què es va disposar que no es creés cap regla nova, motiu pel qual, després de la franciscana, els nous ordes que es fundaren hagueren d’adoptar alguna regla preexistent, com van fer els dominicans amb la regla de sant Agustí o canonical. Els carmelitans, originats com a orde eremític a Terra Santa, passaran aviat a l’Europa cristiana i el 1247 es convertiren en orde mendicant, si bé suavitzant la regla eremítica i adaptant-la a la vida conventual. La seva característica fou el culte a Santa Maria i la difusió de l’escapulari. Un altre orde d’origen ermità és el de Sant Agustí, constituït en orde mendicant el 1256 i que no entra a Catalunya fins al principi del segle XIV.
Els franciscans i els dominicans (o dominics) són els dos ordes de més transcendència inicial, els dominicans com a orde més intel·lectual i jerarquitzat gràcies a sant Ramon de Penyafort, que obtingué que en pocs anys cinc bisbes de Catalunya fossin dominicans, com abans s’ha exposat. En canvi, els franciscans incidiren més en els ambients populars i en una espiritualitat d’austeritat i pobresa, que en part sintonitzava, almenys en la seva base, amb moviments pròxims a l’heterodòxia o que no eren acceptats per l’Església, com s’esdevingué amb la branca franciscana dels espirituals o fraticels, condemnada pel papa el 1317 i el 1322.
Quan es fundaren aquests nous ordes era un moment en què la societat medieval havia arribat a un cert grau d’esplendor, abans de les crisis iniciades a mitjan segle XIV. Això va fer que les ciutats experimentessin uns moments d’auge econòmic i que augmentessin la població i també l’edificació, que en aquests moments comença a desbordar els antics cercles murats. El clergat secular viu uns moments de bonança econòmica, que porta com a conseqüència una certa relaxació, fet contra el qual es manifesten certs moviments espiritualistes com els càtars, valdesos, patarins o ensabatats.
L’esperit dels nous ordes mendicants, sobretot els dos més notables, franciscans i dominicans, era clarament contraposat a l’esperit més clàssic i conservador del clergat secular, que tenia la seva xarxa de parròquies i la seva jurisdicció dins els nuclis centrals de les ciutats, i per això la majoria de nous convents sols foren autoritzats a establir-se als ravals o extramurs. Aquesta situació, sovint lluny dels centres de les ciutats i fins i tot fora dels nous recintes murallats del segle XIV, fou la causa de l’enderroc de molts d’aquests convents en èpoques de conflictes militars: per evitar que es convertissin en parapet dels exèrcits enemics o bé per ampliar baluards o fortificacions. La desamortització del segle XIX en va fer desaparèixer molts més.
Figures de sant Francesc (a la pàgina anterior) i sant Domènec al guardapols del retaule de la Paeria de Lleida, obra de Jaume Ferrer II.Els dominicans
Fundats a Tolosa de Llenguadoc com a rèplica catòlica al catarisme per Domingo de Guzmán, foren aprovats el 1215 pel bisbe de Tolosa Folquet i el 1216 pel papa Honori III, que l’any següent acceptava la professió dels 16 primers frares. La missió inicial era la predicació contra els albigesos, iniciada per Domingo i sis companys al voltant del 1210. Per la prohibició del concili IV del Laterà, el nou orde adoptà, com ja hem dit, la regla de sant Agustí o canonical, la mateixa que el 1208 Domingo havia donat a la comunitat de monges fundada a Prolha, prop de Tolosa, que es considera l’origen de la branca femenina o de les dominicanes. El nou orde va celebrar el primer capítol general a Bolonya el 1220, en el qual es definí per primera vegada com a orde mendicant.
Els dominicans s’establiren a Barcelona el 1219 a petició del bisbe Berenguer de Palou i la nova fundació trobà l’emplaçament definitiu el 1223, quan els fou cedida l’església de Santa Caterina, extramurs de la ciutat. L’any anterior, el 1222, havia professat com a dominicà Ramon de Penyafort, que seria l’ànima del nou convent i del fort arrelament de l’orde en terres catalanes.
Com s’estudiarà en la part monogràfica, vers el 1243 els dominicans de Barcelona iniciaren la renovació de l’església de Santa Caterina i de les dependències que tenia annexes, conjunt conventual que serà de nou transformat al segle XIV i esdevindrà un dels edificis més emblemàtics del gòtic català.
Gràcies al seu prestigi com a orde de predicadors i persones dedicades també a l’ensenyament, el 1228 establiren una nova casa a Lleida, el 1229 una a la ciutat de Mallorca, el 1239 una a València i el 1242 una a Perpinyà. A la Catalunya estricta, la cronologia de fundacions dins el segle XIII fou Girona (1253) –en l’actualitat, el convent dominicà de Girona és el més ben conservat del país–, Tarragona (1253), la Seu d’Urgell (1266) i Puigcerdà (1290). Al segle XIV es crearen els convents de Castelló d’Empúries i Cervera (1317), Manresa (1318) i Balaguer (1323). La resta de convents de Catalunya, com els de Tremp, Tortosa, Vic, Peralada, el santuari de Lord o Ulldecona, són ja fundacions dels segles XV i XVI.
La transcendència de l’orde dominicà a les terres catalanes fou gran no solament en el camp de l’art, per haver difós les primeres construccions gòtiques, sinó també pel seu ensenyament en universitats i col·legis, pel seu paper com a inquisidor –els primers màrtirs dominicans catalans, els frares Ponç de Planès i Pere de Cadireta, foren assassinats pels albigesos el 1242 i el 1279– i, sobretot, per l’ascendent de Ramon de Penyafort, que féu la redacció definitiva de les constitucions de l’orde el 1241 quan fou nomenat tercer general dels dominicans i que, més tard, retirat a Barcelona, fou mentor del rei i dels bisbes del país.
La branca femenina, o segon orde dominicà, va tenir una presència tardana i poc rellevant. L’únic convent de les dominicanes a Catalunya en època del gòtic fou el de Santa Maria de Montsió, a Barcelona, fundat a mitjan segle XIV. Part del seu convent, traslladat, es conserva en l’actualitat a Esplugues de Llobregat.
Els franciscans
L’orde franciscà va néixer de l’esperit de pobresa, amor a la natura i del misticisme de Pietro Bernardona, de renom il Francesco, que el 1207 va deixar la casa paterna i va renunciar els béns familiars, dedicant-se a una vida de pobresa total i predicació del menyspreu de les coses mundanes. Dos anys més tard, havia reunit entorn seu un gran nombre de deixebles i imitadors i per això l’any 1209 es considera el de l’inici de l’orde franciscà, que l’any següent, gràcies a la protecció del cardenal Hugolí, rebia l’aprovació del papa Innocenci III.
A la mateixa època, la jove Clara d’Assís, que va deixar-se captivar per l’esperit i la vida de Francesc, va iniciar una comunitat femenina, regularitzada l’any 1212, que s’establí a l’església de Sant Damià, a Assís, anomenada per això de les damianites, i més endavant de les clarisses, que fou l’origen de la branca femenina de l’orde.
El moviment d’espiritualitat iniciat per Francesc d’Assís va tenir tot seguit una àmplia ressonància i, a desgrat de la resistència inicial de Francesc d’establir un orde reglamentat i rígid, hi fou obligat per les circumstàncies i els seus deixebles. Així, per la Pentecosta del 1217, es va reunir a la Porciúncula el primer capítol general de l’orde, que va dividir Itàlia en províncies i acordà l’expansió de l’orde a l’altra banda dels Alps, i també la creació de missions, en particular a Síria. Francesc fou instat a rebre els ordes sagrats però no va passar mai de diaca ni va voler tenir càrrecs de comandament dins el seu orde.
La seva vida es va envoltar tot seguit de llegendes, que dificulten sovint seguir bé els primers passos de l’orde, sobretot a Catalunya, per on consta que va passar al final del 1213, camí de Santiago de Compostel·la, data que els antics cronistes avancen al 1211. Les llegendes fan passejar el sant per Catalunya, on fundaria diferents cases a Barcelona, Girona, Lleida, Vic, etc. Amb tot, no fou certament fins després del capítol del 1217 que es crearen les primeres cases a Catalunya.
Així, el cronista Coll diu que sant Francesc en persona fundà cinc cases a Catalunya, les de Barcelona, Cervera, Girona, Lleida i Perpinyà, però la història no ho avala pas. La casa de Barcelona, tot i ser tinguda com la més antiga, creada sobre l’hospital de Sant Nicolau, on s’hauria hostatjat sant Francesc en la seva estada de pas cap a Galícia, el suposat any 1211, no consta en realitat en la documentació fins el 1229 i encara no a Sant Nicolau expressament, ni la casa de Lleida es pot documentar abans dels anys 1227 i 1229, així com la de Girona, que es documenta el 1231, la de Cervera, el 1235, i la de Perpinyà, el 1243.
Al marge d’aquestes cases, considerades les més antigues, consta documentalment que el 1225, en concret el 13 de desembre, Felip i Berenguera de Maioles cediren als franciscans de Vic terres per a edificar un convent, que sembla que iniciaren el 1226. La documentació sobre la casa de Vic és seguida des del 1230, i és la més ben documentada a l’origen.
Figures de sant Francesc (a la pàgina anterior) i sant Domènec al guardapols del retaule de la Paeria de Lleida, obra de Jaume Ferrer II.
Totes aquestes cases catalanes es fundaren entre el 1225 i el final del segle XIV. Les més tardanament documentades són les de Tàrrega (1318), Berga (1333) i Balaguer (1372), les altres són totes del segle XIII.
El prestigi d’algunes personalitats lligades a l’orde fou molt gran, com el de Ramon Llull, terciari franciscà, que el 1276, ajudat per Jaume II de Mallorca, fundava el col·legi missioner de Miramar. En l’esfera intel·lectual és remarcable la influència del gironí Francesc Eiximenis (1327-1409), com també el fet que l’orde tingué càtedres de teologia a l’església de Sant Joan de Lleida (1366), i després a la universitat de la mateixa ciutat (1430) i una altra a la de Girona (1407).
La branca femenina, o de les clarisses, també entrà molt aviat als territoris catalans. Es considera que la primera fundació, pels volts del 1235, fou la de Sant Antoni de Pàdua o Santa Clara de Barcelona, seguida el 1240 pel convent de Santa Clara de Lleida, el 1249 pel de Tarragona i a partir del 1260 pels de Castelló d’Empúries, Tortosa, Perpinyà i Montblanc, que el 1296 tancà les fundacions del segle XIII. Al segle XIV es crearen deu convents, el més famós dels quals és sens dubte el de Santa Maria de Pedralbes, fundat com a lloc de retir a partir del 1326 per la reina Elisenda de Montcada, darrera muller de Jaume II, que hi morí i hi fou enterrada el 1364.
El darrer convent de clarisses del segle XIV a Catalunya fou el de Vic, el 1383, i al segle XV es fundaren alguns convents a València i només un a Catalunya, el de Santa Maria de Jerusalem, el 1454, a Barcelona.
Un gran nombre d’aquests convents de clarisses, a part el de Pedralbes, han desaparegut i d’altres se’n conserven pocs vestigis. Són notables encara les restes dels convents de Santa Clara de Tortosa i de la Serra de Montblanc.
Carmelitans i agustins
Completen la visió dels grans ordes mendicants establerts a Catalunya en època del gòtic els carmelitans i els agustins, dos dels ordes nascuts com a ermitans i transformats ambdós a mitjan segle XIII en ordes mendicants. Els primers crearen la seva primera casa ben documentada a Perpinyà el 1265 i a Lleida el 1278, i els segons s’establiren a Barcelona a partir del 1309.
L’orde carmelità va néixer de la pietat d’un grup de pelegrins i croats que a mitjan segle XII s’establiren al mont Carmel. En temps del seu general i gran impulsor Simon Stok, autor d’una regla modificada, reberen l’aprovació del papa Innocenci IV, el 1247, com a orde mendicant. L’orde s’expandí ràpidament per tot Europa i en especial a Anglaterra, pàtria del seu fundador, i es dedicà d’una manera molt especial a la devoció mariana i a la difusió del seu escapulari. Ben aviat també tingueren influència en centres universitaris, com a estudiosos i defensors de la teologia escolàstica.
Els primers convents documentats a Catalunya són els ja esmentats de Perpinyà, el 1265, i el de Lleida, del 1278; a Barcelona, hi consten des del 1291, i el 1292 els consellers els concediren terres per a edificar un convent a l’actual barri del Raval, destruït a partir del 1876 i del qual resta la portalada de l’església, refeta a Sant Adrià de Besòs. El convent de Lleida es convertí en la parròquia de la Magdalena, sense cap element que recordi els seus orígens. Del convent de Peralada, creat el 1292, es conserven l’església, el claustre i part del convent annex al castell palau, en part convertit en museu. El de Girona es va originar el 1295 i no conserva res de l’estructura original. Al segle XIV es creà, el 1308, el de Manresa –ara una parròquia de la ciutat, reconstruïda després de la guerra civil de 1936-39–, el 1352 el de Camprodon, amb l’església gòtica encara dempeus, i el 1364 el de Tàrrega, sense elements antics. El quadre es completa amb tres nous convents al segle XV: els de Montsonís (1408), Vic (1406), amb elements gòtics en el seu primer emplaçament, a l’Esperança de Gurb, i Terrassa (1413).
L’orde carmelità es distingí en temps moderns per la seva branca femenina, que experimentà una gran expansió per tot el país, especialment a partir de la reforma de Teresa d’Àvila, feta a partir del 1562. Les carmelitanes que va reformar procedien de la reforma o estructura donada el 1432 pel papa Urbà IV a les primitives cases de religioses que seguien l’esperit de l’orde carmelità, com a segon orde. La seva expansió, però, fou a partir del 1452 i cap de les seves fundacions catalanes no es produí en època del gòtic.
Els agustins nasqueren d’un grup d’ermitans que seguien la regla augustiniana, que el papa Alexandre IV va agrupar el 1256 i als quals va donar l’estatut d’orde mendicant. Es començaren a expandir al final de segle, però no conegueren el seu gran impuls fins als segles XVI i XVII, en què es dedicaren a diferents tasques pastorals. La primera casa a Catalunya fou la de Sant Agustí de Barcelona, creada a l’indret de l’antiga caserna de Sant Agustí Vell i traspassada al segle XVIII prop de l’antic hospital de la Santa Creu. El 1327 es creà un nou convent a Lleida, totalment derruït el 1881; el 1362 el de Cervera, amb l’església refeta en temps moderns; el 1393 es fundà el d’Igualada, i el 1396, el de Torroella de Montgrí. Durant el segle XV es creà la Casa Déu de Miralles, a Castellví de Rosanes, que guarda elements i pintures murals d’època del gòtic, i el 1451 la de Castelló d’Empúries.
Altres ordes establerts al país
Els jerònims
Aquest orde es fundà el 1373 a Castella com a fusió d’un grup d’ermitans, clergues i seglars, que va rebre l’aprovació del papa Gregori XI. Fins el 1414 depenien dels bisbes diocesans, però aquell any Benet XIII els concedí l’exempció i es constituïren en orde. Tenien per model el doctor de l’Església i eremita sant Jeroni, però com que aquest no va deixar cap regla escrita adoptaren la de sant Agustí.
Fundacions de franciscans, dominicans, carmelitans i agustins (segles XIII-XV).Bibliografia consultada
Barraquer, 1906; Miret i Sans, 1910; Sanahuja, 1959; Tobella - Mundó, 1964; Collell, 1968; Pladevall, 1968; Pons Guri, 1974-75; Guallar, 1975; Linehan, 1975; Brodman, 1990; Catalònia religiosa, 1991; Concilis provincials…, 1994; Vones-Liebenstein, 1996; Webster, 2000.
Els camins, els ponts i les creus de terme
El pont del Diable de Martorell, d’origen romà, per on passava la Via Augusta. Va ser reconstruït al final del segle XIII i, novament, després de la Guerra Civil Espanyola.Els camins i els ponts
Els camins tenen un paper cabdal a l’hora d’explicar l’auge o la decadència d’una ciutat, vila o sector del país, ja que la facilitat o la dificultat per a accedir-hi va condicionar molt sovint el seu passat. I això ho feren de manera positiva i negativa, facilitant el comerç i la vida de la gent i, també, fent-los víctimes de guerres i depredacions, la qual cosa explica l’allunyament que durant alguns segles mantingueren les antigues poblacions o sagreres medievals de les vies més importants i, així mateix, els desplaçaments a la seva vora en èpoques de més tranquil·litat, o sigui, a partir dels segles del gòtic.
Hi ha notícia de camins des del moment en què se’n té de comunitats organitzades. Fou, però, en època romana que adquiriren un clar protagonisme en la nostra història. Començant per la Via Augusta, que travessava els territoris catalans des dels Pirineus fins al sud de les terres valencianes i acabava a Cadis, i continuant amb rutes més secundàries, com la que seguia la vall del Segre fins al coll de la Perxa i el Conflent, i d’altres que unien termes o ciutats interiors amb la costa, com la de Caldes de Montbui al Maresme i Iluro, i la d’Ausa a Bàrcino, o bé la que s’enfilava pel Capsacosta i vinculava l’actual Garrotxa amb el Ripollès. Molts d’aquests camins existiren en època ibèrica i el seu ús es mantingué en l’època medieval i en la moderna.
Dissortadament, des del punt de vista arquitectònic és molt poc el que resta de la majoria d’aquestes vies: alguns trossos d’empedrat, uns pocs arcs de triomf –per exemple, el petit arc que donava accés al pont de Martorell o l’arc de Berà–, mil·liaris que marcaven el traçat i les distàncies dels camins, o bases de ponts i obres de sustentació de terrenys per a facilitar el seu pas. En temps medievals, sobretot a partir de la conquesta del país pels carolingis, es van arranjar alguns d’aquests vells camins per a acomplir funcions militars i administratives, com ara les de relligar els comtats catalans amb els centres de poder carolingi. Aquestes vies reberen el nom de strata francisca o camí de França. Al llarg dels segles X i XI, aquesta denominació s’aplicà a diferents camins importants, gairebé tots procedents dels Pirineus o que hi conduïen.
A partir del segle XII es va generalitzar el nom de “camins rals” o “camini regales” per als camins sota protecció reial. L’usatge Camini et stratae, redactat en aquesta centúria, establia la potestat del príncep sobre aquests camins i els posava sota la seva protecció per mitjà dels seus funcionaris o veguers. El príncep o rei en garantia també la conservació, tasca en la qual es podia obligar a treballar la gent que hi vivien a prop i n’eren els principals beneficiats, i també n’assegurava la salvaguarda dels viatgers i de les seves mercaderies. Qualsevol acte de pillatge o crim que s’hi cometés quedava sotmès a la jurisdicció reial.
Entre els camins rals cal distingir els que passaven per diferents termes o jurisdiccions i els que només s’estenien dins els territoris d’un sol senyor o baró. Pel que fa als primers, la potestat era exclusiva del rei i dels seus veguers, encara que travessessin termes baronials; en el segon cas, però, la guarda i l’exercici de la justícia eren de competència exclusiva dels senyors del terme –eren com camins rals menors–. Per a fer qualsevol reforma, com canvis de traçat i supressions parcials de recorregut, calia l’aprovació del rei o del baró, segons la categoria del camí o les respectives atribucions. Sobre això hi ha prescripcions a les corts de Pere II del 1283, d’Alfons II del 1289 i de Jaume II del 1299.
S’han conservat restes de la majoria dels grans camins rals, encara que les modernes carreteres n’hagin invalidat l’ús o bé s’hagin sobreposat als seus traçats. Arreu del país n’hi ha vestigis, sobretot indicats per antics ponts notables –ara alguns en desús– o bé per singulars obres adossades a la penya en passos difícils, com al congost de Tresponts que forma el Segre aigües avall d’Organyà; al pas de Terradets, en el camí que unia la Noguera i el Pallars Jussà, pel congost de la Noguera Pallaresa, o als terraplens i estructures del coll de Balaguer, entre el Perelló i l’Hospitalet de l’Infant. Els camins donaren lloc també a hospitals i capelles, com els hospitals d’Olesa de Bonesvalls, l’Hospitalet de l’Infant o Sant Nicolau dels Pontells, ara a l’entrada del túnel de Viella, tots tres d’època gòtica, o com les antigues esglesioles de desaparegudes cases d’hostalatge de Santa Maria del Camí, a Veciana, Riudeperes i la Garriga, Santa Maria de les Ares, prop del port de la Bonaigua, o Santa Margarida de Colldares, entre el Ripollès i el Vallespir.
Els ponts gòtics de pedra
Els ponts de pedra són els principals elements arquitectònics que han pervingut de l’època gòtica i d’èpoques anteriors vinculats amb els camins, i són notables tant des del punt de vista històric com arquitectònic i també artístic, bé que per les nostres latituds no és fins a l’època romana que en tenim coneixença i vestigis més o menys ben conservats. És tanta la importància que s’ha donat als ponts romans, que avui dia no és rar veure atribuït el nom de “pont romà” a ponts d’època medieval, romànics o gòtics.
A l’edat mitjana la construcció dels ponts es considerà una obra benèfica i social, fins al punt que hi hagué una associació de fratres pontifici, vinculats a la regla de sant Benet. A casa nostra, a petita escala semblen haver tingut una missió semblant alguns monjos, com els del monestir de Sant Andreu de Tresponts o d’Entreponts, inicialment dit de Sant Iscle de Centelles, que tenien cura del camí i dels ponts entre Fígols i Organyà, al congost del Segre.
La construcció d’un pont era una obra costosa i s’assimilava a la d’una església o hospital, de manera que, amb la finalitat d’obtenir mitjans, es demanaven butlles d’indulgències i permisos per a fer recaptes i treballar en jorns de festa, i també privilegis i exempcions reials. Així, el 1333, Alfons III el Benigne autoritzà el bisbe de Vic a cobrar peatge sobre els cavallers i bestiar que utilitzessin el pont de Sallent que es construïa dins una baronia episcopal i el 1393 el rei Joan I prorrogà per trenta anys un privilegi anterior pel qual autoritzava el Consell de Vic a rebre el dret de barra als portals de les ciutats a fi de recaptar diners destinats a reparar ponts i camins. L’any 1397 es va acordar acudir als bisbes de Vic i de Girona per tal d’obtenir cartells d’indulgències per a recaptar diners que permetessin enllestir el pont de Sau, que tenien començat i necessitaven els pobles que hi eren compromesos: Sau, Vilanova, Tavertet i Sant Joan de Fàbregues, mancats de diners per a acabar-lo (Pladevall, 1969, pàg. 348-350).
Hi ha ponts documentats ja a l’època romànica, alguns encara ben conservats, com el pont de Queralt, a Vic, el Pont Vell de Campmajor o un sector del de Besalú, i els més humils d’Àneu o Isil, a l’Alt Àneu. Fou, tanmateix, per la creixença de les viles i l’augment de població durant el segle XIII i part del XIV que en època gòtica tingué lloc l’erecció de la majoria dels grans ponts medievals del país, alguns ben documentats, però que han sofert moltes reformes o refeccions al llarg dels temps. El fet que la seva construcció sovint s’allargués molts anys, unit a la crisi demogràfica iniciada el 1348, comportà que molts no s’enllestissin fins a èpoques molt tardanes i que alguns restessin inacabats. Aquest és el cas del Pont Trencat, o del Diable, de Cardona, mentre que els ponts del Bruguer de Vic o els de Sau i Susqueda són exemples d’una etapa constructiva dilatada en el temps.
Des de molt antic, els ponts han tingut molts enemics o adversaris: els aiguats, els terratrèmols, les guerres, l’ús constant i el canvi dels mitjans de transport, etc.; totes aquestes circumstàncies o esdeveniments n’han estat causa de destrucció i de refecció de la majoria. La retirada de l’exèrcit republicà l’any 1939 va tenir com a conseqüència la destrucció total o parcial d’alguns tan notables com el Pont Nou de Manresa, el de Besalú, el Pont Vell de Sant Joan de les Abadesses, el de Martorell, etc.
L’arquitectura del pont de pedra és molt simple: uns forts pilars o piles que sostenen un o més arcs per a unir les dues ribes de la vall d’un riu o fossat. Com és lògic, la seva importància arquitectònica varia molt segons l’amplada que han de franquejar o l’altitud de totes dues ribes; quan són baixes i estan molt separades, el pont ha de tenir més arcades i aquestes li creen un pendent més pronunciat –anomenat en aquest cas esquena d’ase–. Això, com és lògic, s’atenua o desapareix quan una riba és molt més alta que l’oposada, cas en què el pont es disposa segons un pla inclinat, com el de Roda de Ter. Els pilars del pont acostumen a reposar sobre bases més amples, reforçades amb esperons triangulars o tallamars per a dividir l’empenta de les aigües. Sovint, a la part més alta aquests pilars tenen unes obertures d’arc de punt rodó o apuntat, dits arcons, que alleugereixen la seva estructura i els donen més esveltesa, a més de facilitar el pas de l’aigua en cas de riuades. En alguns ponts més petits i de vegades també en altres d’importants, com els de Besalú o Vilomara, els pilars són triangulars, o sigui, mantenen la forma dels tallamars o bases fins al seu cim i formen a cada costat de la calçada uns entrants o petits eixamplaments, anomenats popularment reposadors o refugis. Altres ponts urbans, com els de Balaguer, Besalú o Camprodon, tenen torres de defensa al centre o en algun dels extrems. Fora d’aquestes característiques generals, comunes a la majoria dels ponts, la seva llargària, el pendent, el nombre d’arcades, l’existència d’arcons i altres peculiaritats varien segons la importància del riu o obstacle que salven i la categoria del camí al qual donen accés, i també en funció de la ja esmentada altitud o nivell de les ribes sobre les quals s’assenten els estreps.
Val a dir que, fins a l’extensió medieval dels ponts de pedra, la major part dels passos de riu eren per mitjà de guals, palanques, ponts de fusta o barques. Totes aquestes formes de trànsit fluvial han coexistit amb les fàbriques de pedra, que durant molts segles foren ben minoritàries. Aquestes últimes s’allunyaren progressivament de l’antiga tipologia del pont romà horitzontal de grans arcades regulars i de tendència simètrica, i anaren prenent formes heterogènies. La principal va ser el ja esmentat pont d’esquena d’ase, de pendents més o menys pronunciats, en general asimètric i d’àmplia varietat, una forma força innovadora, d’imprecisa gènesi i difusió, que es troba densament estesa pels països mediterranis fins a l’orient més proper des dels segles XI-XII. Inicialment bastida amb arcs de punt rodó i, potser, també apuntats, amb el pas dels segles la segona forma va esdevenir gairebé exclusiva, amb un clar domini en les obres fins als segles XVI-XVII. El pont horitzontal o amb lleugeres inclinacions, fet d’arcs rodons o rebaixats i sempre amb tallamars a les piles, aparegué, almenys, al principi del XIV i fou, sempre, minoritari, fins que es recuperà amb l’enginyeria militar i civil d’ençà del set-cents. Fins llavors, els ponts havien estat sobretot passos exclusius de vianants i cavalleries, i la seva notable estretor no permetia gairebé mai el trànsit de carruatges.
Els principals exemples
Per bé que hi ha alguns estudis sobre els ponts de pedra, molt sovint de caràcter descriptiu o artístic, en manca un de general des del punt de vista històric i arquitectònic que reculli les notícies monogràfiques disperses sobre alguns en concret o sobre els d’una comarca determinada. Els ponts d’època gòtica són els més coneguts i populars del país, tot i que, com s’ha indicat, la majoria han sofert diferents reparacions i sovint reconstruccions. Per tant, encara és molt difícil fer-ne un inventari, per la qual cosa aquí només se’n comenten alguns dels principals, seguint el lògic recorregut o corrent dels rius més notables.
El pont del Diable de Ceret.
De la capçalera del Fluvià ha desaparegut durant el segle XX el pont del Collell, com també ho ha fet el de la Canya, una mica per sota d’Olot, on subsisteix, reformat, el de Santa Magdalena, en obres el 1352, tots tres d’imprecís aspecte medieval. El Pont Vell de Sant Joan les Fonts és una obra unitària, amb un ull gran i arcada lateral amb arcons a la pila i en un cap. A l’afluent esquerre del Llierca, en un pas estret, hi ha el pont de Sadernes, d’ullal de gran llum sobre ferms penyals. També al Fluvià es troba el pont urbà de Besalú, associat al recinte murat de la vila, la part més antiga del qual sembla del segle XII. És de planta angular, amb pilars disposats sobre roques al tram d’aigua més constant. En dues piles, els tallamars s’eleven fins a dalt del pas per a formar els eixamplaments o reposadors. Enmig d’ambdós pilars s’alçava damunt d’una altra pila una torre portal, obra dels segles XIV-XV, enderrocada vers el 1880 i reconstruïda el 1965. Aigües avall, a Esponellà hi ha en un pont modern les restes integrades d’aquell que fou bastit cap als anys 1392-1442 i que tenia set ulls.
Del Ter, el primer pont antic de pedra és el de la vila de Camprodon, que es considera bastit als segles XIII-XIV i refet al XVI. D’acord amb el tipus de pont urbà, el cap que arriba a la població es clou amb una torre portal que s’integrava al recinte murat del lloc. Presenta una arcada gran i tres de petites en altiva esquena d’ase. Poc més avall hi ha el notable Pont Vell de Sant Joan de les Abadesses. Tot i ser documentat d’ençà del segle XII, la seva gran arcada apuntada correspon a segles posteriors. Es va reconstruir completament després d’haver estat volat el 1939. Del Freser destaca el pont de la Cabreta, d’atribució poc creïble al segle XI, amb doble pendent asimètric, ull major i boques menors. A la vila de Ripoll hi ha les restes de l’antic pont del Raval, abans d’unir-se al Ter. No es conserva cap altre pont antic fins a l’entrada a la plana osonenca, on apareix el de Manlleu, de pla inclinat amb sis arcs lleugerament rebaixats i piles amb forts tallamars. Construït en 1396-1437 poc més avall d’un antiquíssim gual, fou objecte de petites modificacions fins a ser recarregat al segle XX per al pas de la carretera. Al colze que el riu fa cap a llevant, hi flueix el Gurri, que, engruixit pel Mèder, envolta la ciutat de Vic, on es troben els ponts d’en Bruguer, Queralt i el Remei, així com el desaparegut de Can Caseta, tots ells de lleugera esquena d’ase i fets o refets durant el segle XV, menys el del Remei, de pla horitzontal i arcs rebaixats, que fou obrat cap al 1325.
A l’entrada del Ter cap a les Guilleries hi ha el pont de Roda de Ter, de pla inclinat amb sis arcades d’amplada en progressió vers el llit d’estiatge. Documentat d’ençà del segle XI, la fàbrica més antiga s’ha datat al XIV –s’estava restaurant el 1368 després d’una riuada que el va malmetre molt–, mentre que la resta correspon al segle XVII. A la Riera Major que del Montseny aflueix al Ter hi ha el senzill pont de Malafogassa, obrat pel mestre Pere Folgueres cap al 1498 amb el concurs de les poblacions veïnes. En plenes Guilleries i cobert ara pel pantà de Sau es troba el pont del Ter que conduïa al poble de Sant Romà de Sau, del tombant dels segles XIV-XV. Engolit pel següent pantà de Susqueda hi ha el pont d’aquesta població, la construcció del qual fou acordada el 1348 i que es va refer del tot després de l’avinguda del 1617. El pont termener entre la Cellera i Sant Julià de Llor, en sec a causa d’un vell canvi del curs del riu, era de cinc ulls i esquena d’ase. No hi havia cap altre pont petri fins a la ciutat de Girona, on s’erigia el Pont Major, construït o reconstruït pel mestre Pere Sacoma cap al 1368, i el pont de la Barca, que es va començar a bastir vers el 1433, allà on el riu es traspassava fins llavors amb una embarcació. Cap dels dos no ha subsistit. Dins de la ciutat hi havia diferents palanques de fusta sobre l’Onyar i l’únic pont de pedra era el de Framenors, que portava al Mercadal i s’unia a una torre alçada els últims anys del segle XIV.
El Pont Trencat, o del Diable, de Cardona, inacabat.
El pont d’esquena d’ase de Castellbell, sobre el Llobregat al camí de Manresa a Barcelona, contractat al mestre Jaume Provençal el 1455.
Aigües avall, fins a la trobada amb l’Ebre i al llarg de tot el seu recorregut baix per Catalunya, no hi havia cap altre pont de pedra. La ciutat de Tortosa només en va disposar d’un de barques. N’hi ha constància d’un projecte de construcció el 1247 i de la seva existència cinquanta anys després, perquè abans el trànsit devia fer-se per un pas de barca. Del manteniment i les seguides reconstruccions hi ha detallat esment en els llibres de comptes de la ciutat per al segle XIV. El darrer pont de fusta es va cremar el 1892 i fou substituït per un de metàl·lic el 1895. L’absència de ponts petris als trams inferiors dels rius catalans majors i, especialment, de l’Ebre a la ciutat de Tortosa posa de manifest la impossibilitat de l’obra gòtica de superar les dificultats imposades per aquests corrents i el medi geogràfic per on passaven, on s’aplicaren solucions mòbils de barques o estables de ponts de fusta.
Les creus de terme
La utilització de creus per a marcar límits de parròquies, sagreres o possessions consta en les antigues dotalies o actes de consagració d’esglésies des del segle XI fins al XIII; també s’esmenten com a situats infra cruces, és a dir, entre creus, els béns posats sota protecció dels ordes militars al llarg dels segles XII i XIII. Semblantment, l’antiga documentació parla de creus gravades a la pedra o, sense cap especificació concreta, prop de colls i camins. Les anomenades creus de terme –des de les quals es beneïa el terme– i els pedrons –des d’on es llegia la pàssia o fragments d’evangelis entre les festivitats de Santa Creu de maig i Santa Creu de setembre– consten en la documentació i consuetes del quatre-cents en endavant.
Tot això fou causa de l’erecció de moltes creus, sovint monumentals, sobretot en època gòtica i durant els segles XVI i XVII. La documentació constata arreu del país l’existència de creus a la vora de les poblacions, parròquies rurals o prop de camins i de ponts, sempre en llocs ben visibles i freqüentats. Aquestes abunden a les entrades i sortides de les viles i ciutats i no en falten mai prop de les esglésies rurals, presidint els fossars o el centre dels comunidors o petits coberts des d’on es beneïa i llegia la pàssia, abans esmentada. Amb tot, les creus dels comunidors mai no tenen un caràcter monumental i molt sovint són petites creus metàl·liques sobre un pedronet.
Algunes de les creus més notables, sobretot les situades prop de poblacions importants, bé que en descampats, es cobrien amb un porxo i teulat i esdevenien, així, un lloc de pregària i alhora un reposador. Són les anomenades creus cobertes, que trobem al veïnatge de Barcelona, València, la Selva del Camp o Gandesa. També n’existiren algunes en llocs més solitaris, com a Vespella, a l’actual municipi de Gurb (Osona).
Entre les creus gòtiques documentades hi ha les set que acompanyaven el camí de Collbató a Montserrat i per a les quals el rei Pere III va encarregar a Pere Moragues, vers el 1366, uns relleus amb els set goigs de la Mare de Déu; aquestes creus són evocades en l’antic retaule de la Mare de Déu de Montserrat d’Alfajarín (Saragossa) i en resta algun fragment. També es coneixen els contractes que els anys 1385 i 1402 va fer l’escultor Jordi Joan o Jordi de Déu de creus per a Montblanc i Santa Coloma de Queralt i el que el 1415 va establir Bernat de Montpedrós per a aixecar una creu al raval de Santa Eulàlia de Vic, ara guardada al Museu Episcopal de Vic.
Bibliografia consultada
Viollet-le-Duc, 1854-68, vol. 7, pàg. 220-259; Serra i Vilaró, 1905b; Segura, 1906; Danés, 1917; Gudiol i Cunill, 1918-20 i 1919; Carrové, 1935; Clopas, 1962; Pladevall, 1969; Costa, 1974-75; Pladevall, 1976; Bonnassie, 1979-81, vol. 2, pàg. 275-276 i 385-386; Pladevall, 1980; Baraut, 1983; Bastardes, 1983; González – Rodríguez, 1983; El pont d’en Bruguer de Vic, 1984; Riu, 1985b; Mesqui, 1986; Sureda i altres, 1986; Solà, 1987 [1920], pàg. 73-76; Sitjes, 1988; Rovira, 1989; Caballero, 1991; Carbó, 1991; Pagès, 1992; Pujol, 1992; Diversos autors, 1993a; Soldevila, 1993; Valls, 1993, pàg. 53-60; Farreny, Mauri, Vives, 1994; Galindo – Mauri, 1994; Bella pedra vella, 1995; Caixal, 1996; Macià, 1996; Caixal, 1997; Garganté, Oliva, Ros, 1998, pàg. 53-54; Maristany, 1998; Garcia i altres, 1999; Izquierdo, 2000; Zaragozá, 2000; Mundó, 2001; Beseran, 2003, pàg. 210-212.
Els castells de l’Empordà
Corsera, església de Sant Martí del Far d’Empordà. L’ampli procés de fortificació de poblacions i d’edificis, tant civils com religiosos, iniciat des del final del segle XIII a tot Catalunya, també va abastar les esglésies parroquials, moltes de les quals...Els castells fortalesa o castells roquers
Les noves tècniques militars que es començaren a emprar en època gòtica van fer necessari adaptar o reconstruir les fortificacions d’alguns castells enlairats romànics. També els pocs castells roquers que es construïren de bell nou adoptaren una disposició per a fer front al nou tipus de guerra. Dos exemples són ben significatius: el castell de Sant Salvador de Verdera i el castell de Montgrí.
El castell de Sant Salvador de Verdera, sobre el monestir de Sant Pere de Rodes, ja documentat al segle X, va rebre aquest nom en fundar-s’hi una església al segle XI. El domini del castell de Sant Salvador originà disputes entre els abats de Sant Pere i els comtes d’Empúries. L’any 1283 un pacte va permetre’n la reconstrucció pel comte Ponç V. Al mes de juny del 1285 l’ocuparen els invasors de Felip l’Ardit durant sis mesos. Tots aquests fets els explicava una làpida, desapareguda, que era al castell. La fortalesa del darrer quart del segle XIII abraça a força distància les ruïnes del castell primitiu i l’església del cim del puig. Malgrat la destrucció per l’exèrcit francès durant la guerra de Successió, subsisteixen parts importants del recinte, en realitat una muralla frontal o de barrera, ja que pel costat de ponent l’alt cingle la feia innecessària. En queda una torre portal rectangular i els llenços amb torres baluard o bestorres molt juntes, amb llargues espitlleres i restes de merlets. Al nord-oest destaca una torre molt més gran i massissa. És poligonal, en esperó, i l’única que manté la seva volta de mig punt. De les altres, quatre són semicirculars i quatre, rectangulars, amb la particularitat que al llenç més llarg sis d’aquestes torres es disposen en alternança. S’ha dit que aquesta cortina dentada respon a tècniques adoptades després de les croades.
Altres castells de temps anteriors, més o menys enlairats, presenten només algunes parts afegides o renovades en època gòtica. A l’Alt Empordà, les pervivències del castell de Calabuig (Bàscara) es troben integrades a l’església parroquial, amb altres romanalles a l’entorn (segles XIV-XV). El castell de les Escaules (Boadella) té planta esquemàtica: una torre cilíndrica dels segles XIII-XIV és circuïda per un recinte de muralla posterior (segles XV-XVI?). A les extenses ruïnes del castell de Mont-roig (Darnius), documentat des del segle X, hi predomina la construcció posterior a l’edat medieval, que va patir els efectes de la Guerra Gran. Alguns murs poden datar d’època baixmedieval. El castell de Requesens (la Jonquera) va ser reconstruït entre el 1893 i el 1899 pels comtes de Peralada amb caràcter escenogràfic, però respectant força les importants preexistències, en bona part dels segles XIII i XIV; una torre d’angle no reconstruïda recorda la que hem esmentat del castell de Sant Salvador. A les ruïnes del gran castell de Pontós s’identifica el recinte dels segles XIII-XIV, sobre vestigis anteriors. Les ruïnes del castell de Quermançó (Vilajuïga) mostren sectors de cronologia diversa; les parts situades més al nord i les dues torres barranes poden datar dels segles XIII al XV. El castell d’Escales o dels Moros (Vilanant) té planta esquemàtica amb torre cilíndrica (segles XIII-XIV).
Al Baix Empordà, el Castell d’Empordà (la Bisbal), erigit pel comte d’Empúries al final del segle XIII, mostra avui un conjunt residencial dels segles XVII-XVIII. Al costat de tramuntana resta la torre portal i finestres gòtiques i renaixentistes (segles XIV-XVI). El castell de Foixà, documentat des del segle XII, és un gran casal del segle XVI amb reformes posteriors. La torre angular del sud-est és alhora absis de la capella i pot datar del segle XIII, com altres restes i part del recinte sobirà. Al vessant de ponent del turó hi ha el barri de la Vila, defensat per un albacar o recinte jussà amb portal adovellat i restes de murs i torres (segles XIV-XV). A les ruïnes del castell de Vila-romà (Palamós), sobre d’una fortalesa altmedieval es detecten ampliacions diverses dels segles XIII al XV, que confirmen alguns documents. Dins del mateix municipi, el castell de Sant Esteve de Mar conserva murs que poden datar dels segles XIII al XVI.
Els castells residencials i les cases fortes
Vista aèria del castell de Bellcaire, bastit per iniciativa del comte Ponç V d’Empúries a la fi del segle XIII.
Al Baix Empordà, el castell de Bellcaire, aixecat pel comte Ponç V d’Empúries a la darreria del segle XIII al peu del Montgrí, n’és el paradigma. De planta quadrada, té un recinte de muralla exterior amb sis torres cilíndriques, que encercla el palau distribuït a l’entorn del pati central, amb la sala major sobre arcs de diafragma (després modificada per a església parroquial), la façana principal amb finestres coronelles i, a llevant, la capella de Santa Maria (amb volta apuntada, sense creueria), mostra del gòtic més primitiu.
Planta del castell de Bellcaire, amb un recinte exterior que encercla un palau o cos residencial. En destaca l’absis poligonal de la capella, a manera de baluard.
El castell de Calonge, fonamentat en una gran torre dels segles XII-XIII, adoptà un pla rectangular segurament a partir del segle XIV, amb un sector residencial de la primera meitat del XV, elements defensius del XVI i ampliacions posteriors.
El castell de Púbol (la Pera) integra també l’església parroquial de Sant Pere i el recinte de muralla. A més de la dita església fortificada, al casal són d’interès les estances de la planta baixa i el pati amb obertures gòtiques i renaixentistes (segles XIV-XV).
El castell episcopal de Rupià, erigit per Arnau de Mont-rodon (1335-48), canonge i després bisbe, fou seu d’una pabordia de la catedral i residència dels bisbes de Girona. Resta part de l’edificació, ara casa de la vila, de dues plantes amb finestres coronelles i una sala amb arcs de diafragma, i vestigis considerables dels altres sectors a les cases veïnes (segles XIV-XV). Els elements més clars de fortificació pertanyen al recinte muralla, a l’entorn del poble.
El conjunt del castell de Vulpellac, de planta trapezial, és tancat a migdia per l’església parroquial. Algunes estructures daten de la segona meitat del segle XIII, i la torre mestra rectangular és d’origen altmedieval, però reformada en alçat. Al segle XVI Miquel Sarriera, senyor de Vulpellac, el convertí en un palau, si bé fortificat amb merlets. És notable el pati amb finestrals gòtics i renaixentistes, la sala major amb arcs de diafragma i diverses estances amb enteixinat pintat, així com les restes de paviments de rajoles de decoració blava amb els escuts dels Sarriera, Rocabertí i Biure i la famosa llegenda “Ego sum qui pecavi-1533” repetida en altres indrets, juntament amb diverses inscripcions i el nom de Miquel Sarriera. Ha donat peu a la llegenda de la mort de l’esposa de Sarriera en mans del marit, el qual l’hauria emparedada al castell. A l’entorn del castell, entre la població, hi ha restes del recinte dels segles XIII-XIV amb una torre portal quadrada que té l’accés excepcionalment en angle recte.
El castell de Boadella –dels Rocabertí i després dels Vilamarí– manté dues ales a l’entorn del pati i restes de les altres dues, amb finestres coronelles i els arcs de diafragma de mig punt de l’aula major. L’edifici fou fet per Bernat de Vilamarí el 1458, segons una làpida amb escuts que és sobre el portal adovellat de la façana.
El castell de Vilarig (Cistella), que té pervivències altmedievals, és un edifici gran i massís (segles XIV-XV) amb un petit pati central, defensat amb merlets, espitllerat i restes del fossat i del recinte exterior. Al segle XVI una reforma n’afectà l’interior i la façana amb finestrals renaixentistes.
El castell de Vilajoan (Garrigàs), senyoria dels Pontós, és en realitat un gran casal defensat amb merlets i matacà a l’entorn del petit pati i entrada a la base d’una torre quadrada. A la façana i al pati s’obren finestres coronelles, i a l’interior hi ha restes dels arcs de diafragma de la sala major. Pot datar de la segona meitat del segle XIV o del XV. Recorda, si bé en unes dimensions més reduïdes, el palau abacial de Vilabertran.
Altres castells o restes es poden considerar d’aquesta època del tot o en part, per exemple els d’Avinyonet, Cinclaus, Empúries, Marzà, el Mont (restes a l’entorn del santuari), Navata, Palau-saverdera, Palau-surroca, Vallgornera i Vilarnadal, a l’Alt Empordà; i els de Castell d’Aro, Jafre i Vilopriu, al Baix Empordà, així com el palau reial (el Mirador) de Torroella de Montgrí.
Podem adscriure a aquest mateix tipus dos castells més que s’han de considerar, més aviat, grans casals residencials. Pertanyen a un moment força tardà: el castell o palau de Sant Mori, construït sobre la fortalesa anterior, és una obra de la segona meitat del segle XV o ja del XVI, que ha perdut els principals elements defensius, les garites dels angles superiors i els merlets. A les façanes hi ha finestres gòtiques coronelles i al petit pati central i a l’interior, decoració renaixentista. La sala major té un enteixinat i una altra sala, arcs de diafragma en una singular disposició.
Una estructura semblant presenta el castell palau d’Orriols (Bàscara), amb restes de les garites. És un edifici plenament renaixentista amb notable decoració (segle XVI), que ja s’aparta de l’època que aquí estudiem.
El castell de Vilajoan, a Garrigàs, un notable casal que té el portal a la base de la torre que s’alça a l’angle nord-oest.Altres castells i fortaleses
El castell episcopal de Bàscara, en realitat una força o recinte sobirà, és singular pel seu emplaçament intramurs de la població, de manera que dos dels seus costats són configurats pels murs i una torre angular de la muralla. A l’interior la força quedava tancada per altres dues façanes amb una torre cilíndrica a l’angle: la torre de la Presó. Sobre el portal adovellat hi ha l’escut del bisbe Berenguer d’Anglesola (1384-1408), que s’ha identificat com a obra de l’escultor Pere Oller, a qui s’atribueix també –i ara amb més fonament– el sarcòfag del mateix bisbe de la catedral de Girona.
El castell del Far d’Empordà, dels comtes d’Empúries, era centrat en la seva església fortalesa de Sant Martí del final del segle XIII, encara de tradició romànica, amb una destacada corsera a l’absis.
Cal esmentar alguns castells d’èpoques anteriors i els que no han conservat restes, o molt poques, del nucli sobirà, però on, en canvi, subsisteixen parts dels recintes de muralla a l’entorn dels nuclis de població, normalment dels segles XIV-XV: Albons, Corçà, Cruïlles, Monells, Palau-sator, Pals, Regencós, la Tallada, Torrent, Ullastret, Verges i Torroella de Montgrí, al Baix Empordà; i Cantallops, Castelló d’Empúries, Maçanet de Cabrenys, Peralada, Sant Llorenç de la Muga i Sant Martí d’Empúries, a l’Alt Empordà.
Les celleres i les esglésies fortificades
A tot l’Empordà hi ha certa densitat d’edificis religiosos encastellats: els monestirs i també les celleres amb el temple fortificat i un recinte defensiu (Campmany, Colomers, Vilacolum, Vilaür, etc.). Les esglésies fortalesa de vegades formen part de muralles o castells (Cantallops, Sant Llorenç de la Muga, Sant Iscle, la Tallada). A la segona meitat del segle XIV l’abat de Colera va fortificar l’església de Sant Julià de Rabós, on també hi havia un fossat. Així mateix, els veïns de la Selva de Mar l’any 1397 demanaren fortificar l’església (avui capella de Sant Sebastià) per defensar-se de pirates i corsaris. Altres esglésies amb defenses afegides són les parroquials d’Albanyà, Borrassà, Llampaies, Saus i Vila-sacra, a l’Alt Empordà; i Fonteta, Maranyà i Parlavà, al Baix Empordà, on també en podem trobar de gòtiques tardanes, com les de Mont-ras i Sant Feliu de Boada.
El santuari de Sant Sebastià de la Guarda (Palafrugell), en un punt elevat sobre el mar molt apte per a la vigilància de la pirateria, ha conservat la torre capella. És ben representativa, per la seva construcció dins del segle XV, de les guaites i defenses que s’expandiren principalment en temps posteriors.
Bibliografia consultada
Pella, 1883; Martorell – Amades, 1933; Pla, 1953; Monreal – Riquer, 1955-65, vol I; Cirici, 1968; Oliva, 1967-69; Els castells catalans, 1967-79, vol. II; Badia, 1982; Caner, 1983; Badia, 1985; Delcampo, 1989; Álvarez, 1994; Badia – Rocas, 1994; Castells, 1994; Margall, Mundet, Roviras, 1994; Diversos autors, 2000c; Pladevall, 2001, pàg. 118-119; Bosch – Egea, 2002.
Els castells del pla i de la regió de Lleida
El sector occidental de la Catalunya Nova correspon bàsicament a la regió de Lleida, integrada per aquesta mateixa ciutat i la seva zona d’influència, una gran planúria solcada pel Segre i els seus afluents. Aquest territori té, al nord, les primeres elevacions prepirinenques i la vall del Llobregós; a l’est, els altiplans segarrencs; la vall de l’Ebre, pel sud, i la vall del Cinca per l’oest. És a dir, inclou, totalment o parcialment, les actuals comarques de la Noguera, l’Urgell, la Segarra, el Pla d’Urgell, les Garrigues i el Segrià, així com les del Baix Cinca i la Llitera.
Sala residencial del castell de Maldà. Era coberta amb un embigat que recolzava en arcs de diafragma que arrencaven de permòdols.
L’esquema evolutiu de les funcions que tingueren aquests castells és semblant al de la resta del país. Es va produir un abandonament progressiu dels elements defensius en canvi de potenciar-ne el confort, i un procés greu de destrucció d’aquestes fortaleses a conseqüència de les guerres, especialment durant la dels Segadors i les guerres carlines.
La funció defensiva i simbòlica
L’origen de la majoria dels castells va ser la necessitat de defensar un territori i simbolitzar el poder dels seus propietaris. El fet que la frontera s’allunyés amb rapidesa de la zona un cop conquerida Lleida l’any 1149 va fer que la probabilitat d’un atac andalusí fos pràcticament inexistent a partir del 1200. No obstant això, per prudència o per inèrcia, les fortificacions del segle XIII mantindran una funció defensiva. Les torres i els castells que es fan en la primera meitat de la baixa edat mitjana tenen, sobretot al principi, un cos massís i d’accés difícil, però també comencen a tenir més confort. La comoditat augmentarà progressivament, i a les acaballes del món medieval solament es mantindran alguns elements defensius, més per raons simbòliques que funcionals, i molts castells es convertiran en elegants cases senyorials.
Les torres aïllades que es fan al principi del període gòtic són l’herència directa de les guaites que es bastiren durant l’època de la conquesta. La seva planta sempre és quadrada o rectangular i mantenen l’entrada enlairada a nivell del primer pis amb una porta d’arc dovellat de mig punt, amb un cas excepcional de doble entrada a les Sitges (Torrefeta). Aquesta torre i d’altres seran la base d’un futur castell, resultat d’afegir edificacions que ampliaran notablement la superfície i el volum de la fortalesa inicial.
En un primer moment, per la seva massissa volumetria, alguns castells seran com grans torres; així, el castell templer de Gardeny sembla l’ampliació volumètrica de la torre de la Guàrdia de Tornabous, datable al segle XII, i manté la porta d’accés a nivell de la primera planta. No obstant això, el fet de tenir una església a la vora va obligar a construir un recinte que protegís els dos edificis: el militar i el religiós. Més evolucionat era l’edifici primitiu del castell de Maldà, amb la seva peculiar planta pentagonal i les portes motllurades situades a la planta baixa. La més exterior té en la dovella central una inscripció commemorativa de l’inici de l’obra: “Andreas Fili/pus Incepit O/peram Castr/i Guilelmi Ca/rdone Ano Do/mini M CC XII” (“Andreu Felip començà l’obra per a Guillem de Cardona l’any del Senyor de 1212”). Tanmateix, el nou model de castell del segle XIII és el de la Suda de Lleida. Es tracta d’una edificació de planta quasi rectangular formada per quatre ales al voltant d’un pati. Exteriorment l’edifici era d’aparença massissa, sols trencada per l’alternança de les torres rectangulars que, a més d’augmentar la solidesa de l’estructura, n’afavorien la defensa. D’aquest mateix model és el castell de Mequinensa, que domina la confluència del Segre amb l’Ebre, amb l’única porta enlairada un parell de metres del terra i encaixada entre dues torres al mig del mur oriental.
Restes del castell de Sarroca de Lleida, amb la torre quadrada adossada al mur nord.
El vell model de castell rectangular amb pati central es recuperà al segle XVI amb una aparença ja més de palau, de manera que l’aspecte defensiu gairebé es reduí a les torres, ara cilíndriques i de base atalussada, com passa a Arbeca, Aitona o Saidí. Una variant d’aquest model foren aquells edificis sense torres i que generalitzaren l’atalussament basal a tots els murs, com al castell de Bellpuig. Una segona variant és el tipus del castell de Barbens, on la fortificació amb torres rectangulars s’integrava plenament al recinte que protegeix la població, cosa semblant al que passa a Florejacs (Torrefeta).
Hi ha també el castell de Ciutadilla, més tardà, que representa un model que té una mica de tot: gran pati central, construccions que l’envolten a partir d’un nucli més antic i una gran torre que domina tot el conjunt i que exteriorment recorda el model massís amb el contrapunt vertical. El castell de l’Albi seria també d’aquest tipus, però sense torre.
Finalment, cal dir que en alguns castells es comencen a fer fortificacions adequades a les necessitats poliorcètiques que comportarà l’ús generalitzat de l’artilleria, com per exemple el baluard triangular i de parets atalussades que es construí a Guimerà, defensat en el mateix angle per una doble espitllera.
Planta del primer pis del castell de la Floresta.
Un altre element lligat a la defensa són les espitlleres. El tipus bàsic és l’acabat en un estret forat rectangular vertical, que, com en el cas del cos primitiu de Maldà, no passa dels 10 cm d’amplada. El segle XVI afavorí la difusió del model circular, el qual pot estar complementat amb un trau vertical que pot formar una creu. Són especialment interessants les espitlleres del castell de Maldà, la majoria de les quals tenen als carreus dels muntants de la part interior uns curiosos grafits de ballestes que insisteixen en la seva funcionalitat. També són peculiars les conservades a la cara nord del castell de Bellpuig, on es féu un estret pas per arribar-hi tot excavant el terreny natural que envolta la fortalesa renaixentista. A la part baixa del cos primitiu del castell de Maldà hi ha vuit espitlleres distribuïdes segons la seva llargària en els gruixuts murs de la cambra pentagonal irregular; el cos rectangular adjunt té tres espitlleres en cadascun dels murs nord i sud, avui cegades per la runa i les construccions posteriors, la central perpendicular al mur i les laterals obertes obliquament per augmentar el camp de visió. Les del castell de Montclar (Agramunt) són especialment interessants, amb un cilindre giratori que permet tancar-les.
Segons s’avançava en el sentit de prioritzar el confort, es feren torres amb portes a la planta baixa, ja des del segle XIII, com la denominada Presó de l’Albi, i fins a les acaballes del segle XV, com la Torre Descàrrega (Seròs); també se n’obriren de noves en aquest nivell a les antigues torres, les quals podien estar protegides per un matacà, com passa a Fraga. Aquest element també el trobem en obres noves, com a la torre del castell de Ciutadilla, on protegeix l’entrada situada al nivell de la terrassa amb merlets del cos residencial. L’edifici, ja plenament renaixentista, de Montcortès té una sèrie de matacans al capdamunt de les torres i sobre la porta. Als castells de Montclar i de Maldà trobem també un matacà sobre les portes principals en un model constructiu força semblant que arriba fins al segle XVII en el cas del darrer.
Finalment cal parlar del fossat, un element defensiu molt mal conegut. A Ciutadilla va ser omplert en fer la reforma gòtica tardana. A Maldà es devia omplir després de la desamortització. Encara és ben visible pel nord i per l’oest el notable fossat del castell de la Guàrdia Lada (Montoliu de Segarra).
L’aparell dels murs més habitual en època gòtica és el construït a base de carreus grans ben esquadrats. N’hi ha alguns que tenen un acabat singular de coixí perquè la cara exterior no està totalment desbastada. Es documenten en la fonamentació de moltes construccions del segle XIII de la zona de Lleida, com a la mateixa Seu Vella o en allò que queda de l’absis de l’església de Sant Joan. Sembla que durant el segle XIV es generalitzà en tot el parament visible; així, a la Floresta l’encoixinat és sincrònic amb finestres coronelles d’arcs trilobulats, cosa que indica la seva utilització en un gòtic ja plenament adoptat. Aquesta tècnica la trobem des del reducte llevantí del castell d’Alòs de Balaguer, al nord, fins al de Torrebesses, al sud, passant per les reparacions d’època feudal del Castell Formós de Balaguer.
Hi ha també fortificacions, com la de Castelló de Farfanya, que són fetes amb un característic encofrat d’argamassa i maçoneria, el qual es pot datar al segle XIV si prenem com a referència la construcció de la muralla urbana de Balaguer. I també és present un material tan tradicional com la tàpia, documentada durant el segle XVI a Maldà i Barbens.
La funció residencial i econòmica
L’habitual estat d’enderroc de moltes de les fortaleses i l’exclusiva conservació general de les habitacions inferiors fa que coneguem poc els pisos superiors, tot i que podem dir que la planta primera es reservava preferentment per a les cambres nobles, mentre que la planta baixa era la destinada a guardar la producció del camp i al llarg dels segles es modificà notablement amb la construcció de cups, trulls i dipòsits de gra.
Els pisos podien ser fets a base de bigues de fusta que recolzaven directament a la paret o en arcs de diafragma, però també n’hi havia sobre voltes. En algun cas una coberta d’embigat va ser substituïda per una altra de volta de creueria, com al castell de la Suda en època de Pere el Cerimoniós. Els sostres del segle XVI tindran sumptuosos enteixinats, com l’existent a la torre de Barbens, amb les plaques de guix decorades amb escuts o animals, o al castell de la Floresta, amb l’extraordinari paper pintat que recobreix les bigues amb típics motius renaixentistes. A Verdú els arcs de diafragma tenen una dimensió especial pel fet que estan sostinguts per robustes semicolumnes, amb base àtica i capitell troncocònic decorat amb motius florals; el més normal, però, és l’arrencament a partir de permòdols, com passa al castell de Maldà.
A les plantes nobles trobem xemeneies, que de vegades ja arrenquen de la planta baixa, on són les cuines, com passa a Gimenells o a Ciutadilla. Precisament en aquest darrer hi ha una notable xarxa de canalons de pedra que portaven l’aigua de pluja a cisternes, com també un magnífic i inhabitual exemple de latrina penjada en el primer pis de la torre.
Al segle XIV les finestres dels salons nobles solen ser coronelles i amb arquets trilobulats. Els pocs exemples conservats de finestres gòtiques del segle XV tenen unes magnífiques traceries, com passa a Verdú o més discretament a Sarroca de Lleida, i a partir del segle XVI s’imposarà la més austera moda de la llinda amb un discret arquet conopial que arribarà fins ben entrat el segle XVII. El gruix dels murs és utilitzat habitualment per a fer els coneguts festejadors.
L’arribada del llenguatge renaixentista va afavorir la construcció als patis de magnífiques escales amb galeries sostingudes per columnes estriades, de les quals solament s’ha conservat la de Verdú, ja que les més monumentals de l’Albi i de Ciutadilla s’han perdut, tret, en aquest darrer cas, d’algun element notable com la porta de frontó triangular de la planta noble.
L’estat de conservació
Actualment, la majoria dels castells de la zona del pla de Lleida són simplement ruïnes més o menys monumentals. En molt pocs s’hi han fet intervencions arqueològiques prèvies a la restauració (Maldà, Ciutadilla, Os de Balaguer, Guimerà) o tasques de consolidació, com a Gimenells o Guimerà. A Ciutadilla recentment s’ha fet accessible la monumental torre que domina tota l’edificació. Hi ha hagut altres intervencions que han estat mancades de l’imprescindible estudi històric i d’un projecte de recuperació, com és el trist cas del castell de l’Espluga Calba. Algunes fortaleses han estat rehabilitades com a residència particular dels seus propietaris (la Ràpita, Fonolleres, la Curullada), i n’hi ha d’altres que s’han obert a la visita pública (Montsonís, Montclar, Florejacs o les Pallargues). Molts castells han estat aprofitats per a funcions diverses: seu d’ajuntament (Barbens), escola pública i sala d’actes (Bellpuig), habitatges particulars (Concabella i part del de Verdú), magatzem i laboratori de la secció municipal d’arqueologia (la Suda de Lleida), hostatgeria particular (Mequinensa o la Floresta), restaurant (l’Espluga Calba), sala d’exposicions (Verdú, la Floresta, Arbeca), etc. Malgrat els casos d’oblit, la majoria d’aquests castells mantenen un important paper referencial per a les poblacions que han crescut sota la seva empara i cada cop s’integren millor en el creixent sentiment col·lectiu de valoració del patrimoni.
Bibliografia consultada
Monreal – Riquer, 1955-65, vol. III; Florensa, 1960a; Els castells catalans, 1967-79, vol. VI, pàg. 984-988; González i altres, 1986; Catalunya Romànica, 1986-98, vol. XVII, XXIV i XXVI; Gran geografia comarcal de Catalunya, 1991-96, vol. 10; García Biosca, González, Markalaín, 1994; Rodríguez – González, 1994; Fuguet, 1995; Español, 1996a; González – Medina, 1996; González, 1997; Eritja, Gené, Tartera, 1998; González, 2001a i 2001b; García Biosca, 2002a i 2002b; González, 2002 i 2003.
https://www.enciclopedia.cat/materia/arquitectura?title=&page=57
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
