Ignasi de Llorens i Gallard, metge a la Seu d’Urgell i a Calaf, viles que més tard li permeten redactar la Topografia Mèdica d’aquestes dues poblacions.
Metge Municipal de Barcelona amb intensa activitat divulgativa sobre Higiene i Salut Pública a finals dels segle XIX
Biografia
Fill d’un registrador de la propietat, natural de Salas de Pallars, que va tenir cinc fills, tres metges i dos advocats. Estudia Medicina a la Universitat de Barcelona on es llicencia el 1873. Primer, exerceix un temps de metge a la Seu d’Urgell i a Calaf, viles que més tard li permeten redactar la Topografia Mèdica d’aquestes dues poblacions.
El 1885, instal·lat a Barcelona al carrer de la Palla número 6, ingressa al Cos Mèdic Municipal, institució creada el 1884 per fer-se càrrec de l’assistència mèdica a domicili, la vigilància higiènica, l’ordre de desinfeccions i la vacunació de la verola a la ciutat de Barcelona en compliment de la Llei de Beneficència de 1849-1852. En funció d’aquest càrrec, a la Barceloneta, Ignasi de Llorens diagnostica el primer cas de còlera de l’epidèmia que assola la ciutat el 1885. La seva preocupació i la denuncia que fa als diaris cridant l’atenció sobre la presència del còlera a la Ciutat Comtal, fa que sigui objecte d’una campanya difamatòria que li atribueix una voluntat catastrofista. Amb Jaume Ferran, íntim amic i company de curs, emprenen una intensa vacunació de còlera dirigida a la població més exposada.
Llorens és metge de Medicina General però molt preocupat pels temes d’Higiene Pública i, particularment, per la tuberculosi i l’addicció a la morfina, problemes que creu que s’han de combatre mitjançant la divulgació del coneixement sanitari. Per això, la seva intensa activitat publicista tant en forma d’articles i fulletons divulgatius com fent conferències a diferents institucions mèdiques i als ateneus socials.
Com a membre del Cos Mèdic Municipal, l’any 1903, Ignasi de Llorens és nomenat director de la recent fundada Casa de Maternologia de l’Ajuntament de Barcelona, la Casa de la Lactància del carrer Valldonzella. Exerceix aquest càrrec fins a la seva mort, sobtada i atribuïda a un infart de miocardi, 10 anys més tard, quan en tenia 62.
Soci de l’Acadèmia de Publicistes de Barcelona des del 1893, Ignasi de Llorens Gallard és elegit membre corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona el 1894. El 1900, rep el Premi Dr. Mascaró de l’Acadèmia del Cos Mèdic Municipal pel seu treball sobre les Condiciones que debe reunir una buena nodriza. El 1909, és vicepresident de la junta de govern del Col·legi de Metges de Barcelona que presideix Antoni Bartumeus.
Home culte i ben relacionat socialment, és metge del Liceu des del 1903. Anys abans, és ell qui atén els ferits de l’explosió de la Bomba del Liceu, llençada per un anarquista a la platea del teatre l’any 1893. És distingit Cavaller de les Ordres d’Alfons XII i d’Isabel la Catòlica a més de Comanador de l’Ordre de Jesucrist de Portugal. El 1898, l’Ajuntament de Calaf el nomena fill adoptiu de Calaf i, el 1904, dóna el seu nom a un dels seus carrers en un acte d’homenatge i reconeixement al lligam i filantropia que manté al llarg de la seva vida amb la població calafina.
Casat amb Margarida Mauri Gibert des del 1874, dels seus quatre fills, dos són metges: Ignasi i Joaquim de Llorens
Mauri.
MBC
Topografia mèdica de Calaf, del Dr. Ignacio de Lloréns y Gallard (1904)
RESUM: La topografia o descripció de les característiques generals d’una localitat, vista
per metges, tenia la finalitat general de poder arribar a assolir un mapa sanitari de la
península, però a la vegada donava una informació en conjunt molt important per a
la sanitat local d’una població. Aquest objectiu va ser assumit per la “Real Academia
Médico-Práctica de Barcelona” com a concurs de premis.
L’autor, Ignacio de Lloréns y Gallard, nasqué a la Seu d’Urgell el novembre de 1851.
Es llicencià en Medicina a Barcelona el 1873. Exercí a Calaf durant un cert temps i
després va passar a Barcelona, on fou metge del Cos Mèdic Municipal i director de la
Casa de Lactància.
L’estudi de topografia és un tractat manuscrit sobre aquesta població de l’actual Alta
Anoia que divideix en un estudi general on inclou la història de Calaf i un estudi
particular que correspon a la topografia mèdica.
Paraules clau: Topografia mèdica. Calaf. Lloréns
La Topografia Mèdica és una descripció de les característiques generals d’una
localitat, vistes per metges. Pere Vallribera (2000) ens diu que apareixen per
les idees dels segles XVIII i XIX sobre les mesures higièniques adoptades pels
responsables de la salut pública de les poblacions.
L’any 1785, la Real Academia Médico-Práctica de Barcelona assimilà l’objectiu.
Primer com a treball comissionat i després com a concurs de mèrits, atorgant
premis com la medalla d’or de l’entitat i el títol d’acadèmic corresponsal.
Trobem topografies a tota la península ibèrica, essent les més antigues el Tratado
da conservação da saúde dos povos (Porto-1756) d’António Nunes Ribeiro, i la
Topografía del departamento destinado para las mujeres en el Real Hospicio de
Barcelona y epidemias observadas en él en 1787 y 1794 de Francesc Salvà. A
continuació van apareixent: Topografia de l’Illa de Menorca (1787) de Miquel
Oleo; Topografia de Sabadell (1789) d’Antoni Bosch; Topografia de Taradell
(1790) de Joan Sastre; Topografia d’Ulldecona (1793) de Francesc Espada;
Topografía de Puertollano (1793) de Juan Tovares; Topografía de Constantina
(1796) de Manuel Álvarez; Topografia d’Alcanar (1796) de Manuel Espinosa;
Topografía de Santa Cruz de la Zarza (1796) de Cayetano López; Topografía de
la Ribera del Xúquer i la Vila d’Alzira (1797) de Francesc Llansol; Topografia
de Vic (1798) d’Antoni Millet i Topografía de Oropesa (1799) de Juan Tavares.
Gimbernat, 2018 (**) vol. 70 pàg. 129-138, ISSN: 0213-0718
Josep M. Ustrell i Torrent
En aquest mateix segle i a la comarca de l’Anoia trobem topografies de Calaf
(1795) de José Antonio Canet; d’Igualada (1797) de Josep Revert i d’Aguileu i
pobles de les rodalies de Calaf (1799) de José Antonio Canet.
També a l’Anoia però en el segle XIX són: Enfermedades del Ejército y del Pueblo.
Memoria de la fatal epidemia de calenturas gástrico-pútridas del cuartel general
del ejército de Cataluña, y de la ciudad de Tarragona del año 1809 (1818) en la
que s’afirma que la “Disertación de las enfermedades del ejército y de la Villa de
Calaf del año 1795” li comportà a Canet obtenir la categoria de soci corresponsal
de la Real Academia Médico-Práctica de Barcelona. Una altra topografia més
tardana, és la de Masquefa (1885) de Doménec González.
Ja en el segle XX la de Calaf (1904) d’Ignacio de Lloréns Gallard i, finalment,
dues d’Igualada (1968) d’Antoni Secanell i (1986) de José M. Ibáñez.
Biografia d’Ignacio de Lloréns y Gallard
(La Seu d’Urgell 1851 – Barcelona 1913)
Es llicencià en Medicina a Barcelona l’any 1873. Va ser metge municipal de
Barcelona amb intensa activitat divulgativa sobre Higiene i Salut Pública a finals
dels segle XIX. Morí d’un infart sobtat als 62 anys.
Fill d’un registrador de la propietat, natural de Salàs de Pallars, que va tenir
cinc fills (tres metges i dos advocats). Exercí a la Seu d’Urgell i a Calaf, en les
temporades d’estiu, fet que més tard li permet redactar la Topografia Mèdica
d’aquestes poblacions.
A Barcelona viu al carrer de La Palla número 6. Ingressa al Cos Mèdic Municipal
fent vigilància higiènica amb desinfeccions i vacunació de la verola. Diagnostica
el primer cas de còlera a Barcelona (epidèmia 1885) malgrat la campanya
difamatòria que li atribueix voluntat catastrofista. Tot i així segueix amb la
campanya de vacunacions junt a Jaume Ferran, company de curs.
Va ser un metge de Medicina General preocupat per la Higiene Pública, la tuberculosi i l’addicció a la morfina, temes que combat amb divulgació del coneixement sanitari mitjançant articles, fulletons divulgatius i conferències a institucions mèdiques i ateneus socials. Va ser també director Casa de Maternologia de
Barcelona [Casa de la Lactància, en el carrer de Valldonzella] (1903).
Soci de l’Acadèmia de Publicistes de Barcelona (1893), membre corresponent
de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona (1894). Obtení el premi Dr.
Mascaró de l’Acadèmia del Cos Mèdic Municipal pel treball “Condiciones que
debe reunir una buena nodriza” (1900). Va ser vicepresident de la junta de
govern del Col·legi de Metges de Barcelona quan el presidia Antoni Bartomeus
(1909).
Casat amb Margarida Mauri Gibert (1874) i van tenir quatre fills (dos metges:
Ignasi i Joaquim de Llorens Mauri). Home culte i ben relacionat socialment, és
metge del Liceu (1903). Anys abans, va atendre els ferits de l’explosió de la
Bomba del Liceu (1893). Va ser distingit Cavaller de les Ordres d’Alfons XII i
d’Isabel la Catòlica a més de Comanador de l’Ordre de Jesucrist de Portugal. Obté
l’honor de ser nomenat Fill adoptiu de Calaf (1898) i l’Ajuntament li dedicà un
dels carrers de la població (1904).
Obra publicada:
Segle XIX
1885 - 1886
• La borrachera: estudio médico-social. Barcelona: Suc. N. Ramírez y Cia;
1885.
• Topografía médica de Seo de Urgel. Barcelona: Suc. Ramirez y Cia; 1886.
1892 - 1898
• La mendicidad en Barcelona. Barcelona: Casa Provincial de Caridad; 1892.
• Un vicio fin de siglo: el morfinismo. Barcelona: Casa Provincial de Caridad;
1894.
• El morfinismo por el Dr. Ignacio de Llorens [La Vanguardia; 30 agost 1894]
• Aparato digestivo… trastornos que produce el hábito de la morfina… [La
Vanguardia; 30 agost 1894]
• Higiene de las escuelas destinadas a la primera enseñanza. Barcelona: Casa
Provincial de Caridad; 1895.
• Enfermedad fin de siglo: el nerviosismo. Barcelona: Casa Provincial de
Caridad; 1896.
• Necrología del Dr. D. José M. Truillet y Teixidor. Boletín del Colegio Oficial de
Médicos de la Provincia de Barcelona; 1898;8:317-21.
Segle XX
1900 - 1913
• Lactancia de los recién nacidos. Memòria. Barcelona: Casa Provincial de
Caridad; 1900.
• Cartilla popular para la profilaxis de la tuberculosis. Premiada accésit.
Barcelona: Casa Provincial de la Caridad; 1900.
• La tuberculosis en Barcelona. Barcelona: Casa Provincial de Caridad; 1900.
http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000048240&page=1
• Topografía médica de Calaf. Barcelona: Elzeviriana de Borrás y Mestres;
1904.
• Unos cuantos botarates. Barcelona: Casa Provincial de Caridad; 1913
L’OBRA REEDITADA1
ESTUDI GENERAL DE TOPOGRAFIA
Història de Calaf
De la història de Calaf que ens escriu el Dr. Llorens, transcric tan sols els tòpics
més importants.
Fent esment de Gregorio Argaix, atribueix el nom de Calaf a la Colònia romana del
185 aC amb el nom del seu administrador: Cayo Calaphuxnio Pisón. També ens
fa saber que no era la població més important de La Segarra, perquè la capital
era Prats de Rei. Escriu que “Era una villorrio que no empezó a desarrollarse
hasta mediados del siglo XI y especialmente en el siglo XVII en que sobrepujó a
Prats de Rey”.
Del segle XI fa referència a la mort, el 1010, d’un bisbe de Vic en el castell de
Calaf i de la fundació del Priorat i Església Col·legiata Regular. Aquesta segons un
document imprès a Manresa el 1767 i signat pel Dr. Francisco Argullol. Explica
els fets a partir de l’alliberament dels sarraïns.
Del segle XIV descriu privilegis atorgats a la població per l’Excma. Sra. Beatriu,
escrits en pergamí i signats davant de notari.
Del segle XVII explica l’epidèmia de pesta bubònica, detectada a primers de
gener de 1651, per la qual van morir 413 persones en 10 mesos (3/4 parts de
la població). Tot i la mortaldat va ser de poca durada i en agraïment van construir
Ermita de Sant Sebastià.
Del segle XVIII ens diu que Calaf va deixar de ser important i relata el personal
sanitari. Segons el cadastre de 1716 estava format per:
Dos doctors en medicina, que guanyaven 190 lliures entre tots a més de la
utilitat de les seves terres.
Tres apotecaris que obtenien 150 lliures més 30 de treballar la cera.
Tres cirurgians que junts rebien només 20 lliures.
Amb aquestes quantitats es pot percebre el baix nivell de categoria en el que es
tenia la cirurgia en aquells anys. Al final torna a fer esment de la significació de
la vila “Dejó de ser Calaf un lugar para ser una población importante”.
Del segle XIX destaca tres fets importants: la inauguració línia de tren entre
Manresa i Lleida el 1861, i la influència en el canvi del comerç per la indústria,
la guerra civil (la carlinada de 1875) i la creació coral, essent-ne el director el
Sr. Manuel Giralt.
Estudi Particular de Topografia
Mesografia
I.Orografia i Hidrografia
La població de Calaf està situada en el punt culminant del massís central de
Catalunya, en una conca de lignit enclavada en terrenys terciaris que s’alternen
amb zones de calç i argila.
El riu Anoia neix al Pou de la Morera, però no dona possibilitat d’utilització
perquè circula a gran profunditat. La neu hi és minsa i només se’n veu 2 ó 3
vegades l’any en poca quantitat. Han d’aprofitar l’aigua de la pluja, amb uns 39
litres/any i més freqüents a la primavera i la tardor. D’aquesta aigua diu que és
poc potable i indigesta, ja que arrossega sals, gasos i substàncies orgàniques.
Esmenta també clorur de sodi, de calci i magnesi, indicis de fosfats i sulfats, òxid
de ferro, iode, àcid nítric (màxim al setembre i mínim al juny) i amoníac (màxim
al desembre i mínim a la tardor).
També calcula la quantitat d’aigua per persona i dia que és de 54,5 litres,
distribuïts de la manera següent:
Coure aliments 3,5
Per beure 1,5
Per neteja personal 22,5
Per neteja d’estris 13,5
Per rentar roba 13,5
Atmosfera
Zona seca, lliure de muntanyes, manca d’aigües superficials, poca quantitat de
flora i es veu afectada per la boira.
Composició de l’aire és bona ja que es purifica amb els canvis en l’ozó que
augmenta amb les tempestes de l’estiu i per l’efecte de les descàrregues
elèctriques. El vent del N.O. (vent serè) del matí i amb la brisa del mar de les
tardes. La pressió baromètrica mitjana anual és de 779’28 (menor que en les
zones de menys alçada). La freqüència de la respiració es fa més freqüent per tal
d’equilibrar la tensió intraorgànica amb l’exterior.
La temperatura té canvis sobtats. La mitjana anual és de 9º (dades dels anys
1899-1900). Com a lloc d’estiueig: és saludable i agradable. Potser la millor
de Catalunya (per l’alçada i temperatura). D’aquí que conclou amb la manca de
malalties pulmonars.
Productes de la terra
Morta la vinya per la fil·loxera, a finals del segle XIX, el blat i la patata són la base
de l’agricultura.
Els d’origen animal de major consum: Llet de cabra i ous. Les gallines ponen
en tal quantitat que se n’envien “centenars de milers” a Barcelona, Terrassa o
Sabadell.
Caça: gran quantitat de conills, llebres i perdius. Denúncia que els pagesos, amb
l’excusa de ser del sometent, fan ús de les armes de foc per caçar sense llicència
i en èpoques de veda”.
Animals de corral: quasi totes les famílies es crien un porc i que, a més, se
sacrifiquen una mitjana de 825 xais l’any a l’escorxador, en unes òptimes
condicions, a excepció de la manca de microscopi o del “trocar-triquinario”.
Flora i fauna
Fa un esquema exhaustiu de la flora de Calaf, amb una extensió de 28 pàgines,
de la qual diu que és igual que en les altres comarques del massís central de
Catalunya. En dona el nom de família, de gènere i espècie, en castellà i en català,
i la divideix en diferents classes. Com exemple hi ha:
Caliciflors: Argelaga
Corol·liflors: Trumfa
Monoclamídies: Herba de la paciència
Monocotiledònies: Safrà
Muscínies: Llot
Talamiflors: Cascall
Flora mèdica
Antiespasmòdics: Maria Lluïsa
Astringents: Codonyer
Diaforètics: Herba de la paciència
Diürètics: Julivert
Emètics: Violeta
Emmenagogs: Sabina
Incindents i expectorants: Pi Pirineu
Irritants: Matapoll
Narcòtics: Herba de St. Albert
Parasiticides: Carbasser
Purgants: Prunera
Tòxics - Neurostènics: Grébol
En relació a la fauna, descriu:
Amfibis: Salamanquesa
Artròpodes: Anèl·lids (Llombric de terra); Aràcnids (Paparres); Coleòpters (Cuca
de llum); Crustacis (Porquets de St. Antoni); Dípters (Mosquit); Hemípters (Pugó
de l’Olivé); Himenòpters (Abella); Insectes (Cavallets del diable); Lepidòpters
(Borinot); Ortòpters (Grill); Cucs (Triquina); Platihelmints (Solitari)
Aus: Ocells (Gralla); Rapinyaires (Oliva); Trepadores (Formiguer)
Camallargs: Grulla
Coloms: Tudó
Gallines: Gall
Mamífers: Carnívors (Fura); Insectívors (Talp); Paquiderms (Ase); Quiròpters
(Ratpenat); Rosegadors (Esquirol); Rumiants (Ovella)
Mol·luscs: Cargol
Ofidis: Escurçó
Sauris: Sargantana
Urbs calafina en general
La vila de Calaf té una forma de ventall japonès en el qual el mànec seria el carrer
de Sant Antoni, en el centre les places de les Eres i de la Constitució, amb els
seus carrers afluents, i a la vora exterior els carrers del Carme i Sant Jaume. Té
unes 300 cases habitades i uns 1.400 veïns. L’aspecte general és de pobresa,
la majoria de teulades tenen goteres, les portes i finestres no tanquen bé i a les
cases no hi entra gaire el sol.
Vies de comunicació
Ferrocarril: Barcelona Saragossa.
Carretera: La més important: va a Pons i La Seu d’Urgell, passa per Castellfollit
de Riubregós, Torà, Biosca i Sanaüja, amb un volum de trànsit de dos carruatges.
La segona important: va a Igualada, passant pels Prats de Rei i Copons amb un
carruatge al dia. Hi ha una altra carretera de l’Estat, en projecte, que va de Calaf
a Tàrrega, amb una desviació a Pujalt.
Urbs calafina en particular
No té ni muralles ni muntanyes que la puguin protegir del vent. Fa un esquema
amb els noms dels portals, carrers, places, sortides i en dona l’orientació en
longitud i latitud. També dona l’alçada sobre el nivell del mar (entre els 665’29
m. de l’estació i els 701’72 m. del camí de les Eres).
Descriu també el subsol afirmant que el gran desnivell afavoreix el desguàs natural,
ja que la xarxa de clavegueres està negada (els residus humans normalment
van al femer). Considera correcte l’enllumenat públic, ja que es va substituir el
petroli pel gas acetilè. Per escalfar-se a l’hivern, a les cases es fan servir el braser
i l’estufa de carbó, i a l’escola només l’alè del alumnes. Descriu els edificis
públics, com l’església de Sant Jaume, d’estil gòtic (1618).
L’hospital, annex a l’escola de les monges, no s’utilitza des de fa molts anys
perquè la beneficència a domicili el supleix perfectament.
L’escola pública de nens, situada al soterrani de la Casa de la Vila, està mal
ubicada i li dedica els qualificatius següents: “Mala, detestable, bochornosa,
indigna de un pueblo culto y hasta me atrevo a decir, infamante y mortífera”.
Situa l’escola municipal de nenes en un primer pis d’una casa de la plaça de la
Constitució, però també diu que és defectuosa i impròpia per tenir-hi 60 nenes.
Deixa més ben parades les escoles particulars: la de les monges, que en nombre
de sis a vuit nenes, estan en un gran espai, i la particular de nens, que un digne
mestre particular té a la plaça de les Eres, mal orientada però amb molt d’espai.
El cementiri està situat a uns 500 m a l’oest en un petit turó, té una bona
capacitat i està ben orientat. Diu que en el segle XVIII es trobava en el Convent.
Els rentadors públics, a un quilòmetre de la vila, contigu a l’antic camí dels Prats
de Rei, no tenen cap mena de condicions acceptables.
Finalitza demanant que el municipi construeixi el dipòsit de l’aigua a una alçada
suficient perquè les dones hi puguin rentar dempeus.
Tot seguit hi ha quatre dibuixos, del passeig de Sant Joan (sortida de l’estació),
de l’església, de la casa Mensa (l’edifici més antic) i d’unes tenalles per recollir la
correspondència dels pobles afectats de pesta.
L’habitant: Caràcters estàtics i dinàmics
Descriu la indumentària, que es compon d’americana, armilla i pantalons
de pana, “tejido de terciopelo de algodón muy fuerte y económico”. Els qui
exerceixen professions universitàries utilitzen teixits de llana i llaneta. El jaqué i
la levita només es fa servir a les festes solemnes. El treballador té un vestit negre
per als diumenges i la gorra i el barret han substituït la barretina. Les dones
són elegants, pulcres en el vestit, en elles mateixes i en el tracte. Són diligents
i amants de la seva llar. “Son agradables de verdad, lástima que la fábrica haya
venido a desmejorarlas”.
Hàbit exterior - Caràcter i temperament - Usos i costums - La població: Caràcters
estàtics i dinàmics
Hàbit exterior. De l’aspecte personal diu que la sífilis i el raquitisme no han
degenerat la raça i que no hi ha persones obeses; per això les dones poden parir
amb facilitat. Els naixements superen les defuncions, hi és desconeguda la figura
de la dida (“nodriza mercenària”) i la virilitat es manté fins a edats avançades.
Caràcter i temperament. Predomina el caràcter limfàtic-nerviós i sanguini-nerviós.
Al segarrenc li molesten la hipocresia, la pedanteria, la burla i l’insult.
Usos i costums. Homes i dones acostumen a llevar-se d’hora per anar a les
fàbriques, situades als afores, a les fosques, sense haver menjat res i a canvi
d’un sou misèrrim. Això fa que, sobretot les noies, tinguin tendència a l’anèmia,
la congestió pulmonar i sobretot la tuberculosi, amb un pronòstic gravíssim. De la
mateixa forma descriu els joves que van a la mina, al molí o al camp. Comerços a
la llum d’una llàntia. Grups de veïns a les places i alguna dona anant o sortint de
missa. Dimarts i dissabtes, més animació pel mercat. Treballen tota la setmana
i no es permeten cap despesa supèrflua. Els dies festius van al barber, a “pelar
la pava” els joves, a missa els grans, i tots plegats, després de dinar, al cafè d’en
Felipet o a la Unió Calafinenca, a jugar a la manilla, al tresillo o al burro. A les 7
de la tarda al ball que dura fins a les 9 i, en el cas d’alguns dies festius (Pasqua
i Festa Major), fins a la matinada. Caramelles amb rondalles de l’Ignasiet de
l’Armenter, versos de Manuel Giralt o de Candi Closa i cantarelles d’altres autors,
com Enric de la Molgosa o Jaumet de l’Arnabal. Festa major a mitjans setembre -
Santa Calamanda, patrona de Calaf. Les joves que tenen cura de l’altar d’aquesta
santa poden esdevenir priores, a les quals s’acompanya fins a casa al so de
la música, i tenen lloc preferent a la processó de la tarda. Sortint d’ofici es
feia el ball anomenat metradansa, que obria precisament la priora. També parla
del ball de disfresses de carnaval. Explica que, fins fa poc, Calaf tenia el Cor
Calafinenc, amb una gran afició a la música sacra. També diu que tenien una
mútua anomenada de Santa Calamanda que, per una mòdica quantitat mensual,
atenia les malalties dels seus associats. També fa esment del Jocs Florals que es
van celebrar el mes d’agost de 1903.
La població: Caràcters estàtics i dinàmics. 20 de gener de 1901 / Dades
comparades amb la Península i Europa. Cens: 1.399 / 21 a 60 anys (major
percentatge) la majoria solters. Professions (amb el nombre de persones que
les exerceixen): la majoria propietaris, seguits dels espardenyers, comerciants,
paletes i sabaters. La majoria sap llegir i escriure. Percentatge de morts segons
el mes de l’any i segons l’edat.
Patologia
Afeccions de l’aparell digestiu (15%): enteritis i colibacilosi.
Anèmia i cloroanèmia: malaltia de quasi totes les noies adolescents que van a
la fàbrica.
Gastropaties: molt freqüents. Dispèpsies i gastràlgies.
Malalties de l’aparell circulatori (19’68%): arterioesclerosi dels vells, endocarditis
reumàtiques, moltes vegades degudes a la boira freda de l’hivern.
Malalties de l’aparell respiratori (27’40%): bronquitis: freqüent a totes les edats;
pulmonia: en la seva etiologia s’hi troba un refredament, que podria ser pel temps
o per l’alta pressió atmosfèrica. A l’autor li crida l’atenció que les malalties més
freqüents siguin les de l’aparell respiratori, ja que Calaf sembla gaudir d’un clima
prou sa.
Malalties infectocontagioses: Tuberculosi apareguda a partir de 1895, a causa
de l’aparició de fàbriques amb telers mecànics. El major nombre de defuncions
correspon a les dones. Propagació de malalties infeccioses. En algunes epidèmies
de verola la importació es feia en les fires i mercats i la propagació en els balls.
Xarampió: es contagia a l’escola. Tifoides: deguda al trasllat dels dipòsits de les
comunes al camp com a adob.
Neurosis: poc freqüents. Només alguna angina de pit i poques epilèpsies.
Raquitisme: poc. Pocs geperuts ni parts distòcics.
Terapèutica
Critica l’intrusisme dient que la ignorància és el sosteniment del curanderisme, i
els de Calaf anaven a una curandera d’una població veïna.
La seva recomanació és que l’aigua, el sol i l’aire són tres elements naturals de
guarició i preservació de moltes malalties i la hidroteràpia perquè subministra
mitjans racionals per l’acció fisiològica de l’aigua freda: Refredats (com a inici
de la pneumònia). Es podia aplicar per immersió o per aplicació de draps molls,
sobretot quan hi havia febre.
Malalties de l’aparell circulatori, del sistema nerviós, i per a la tuberculosi,
s’haurien de destruir els esputs i millorar les males condicions de treball a les
fàbriques.
Esbós social de Calaf
Autoritat municipal: alcalde, 2 tinents d’alcalde, 1 síndic, 5 regidors, 1 secretari
(“inteligente secretario que no cobra los honorarios que compensen el ímprobo
trabajo que tiene confiado”)
Autoritat judicial: 1 jutge i 1 fiscal (“poco tienen que hacer”)
Guàrdia civil: 1 sergent i 5 guàrdies.
Carabiners: 1 cap i 4 individus (“cura d’evitar el contraban”)
Sometent: 1 sots cap i 60 membres (“mala organització”)
Autoritat eclesiàstica: 1 prior, ecònom de la parròquia de Sant Jaume, 2 vicaris
i alguns beneficiats.
Religió: La majoria catòlics.
Indústries: mines de carbó, fàbrica de ciment, fàbrica de mocadors de seda,
fàbrica de totxos, fàbrica d’espardenyes.
Malalties socials: Criminalitat, en els últims vint-i-cinc anys no hi ha hagut
cap sentència condemnatòria de fets punibles i el qualifica de poble model. La
prostitució i la mendicitat no hi existeixen. Vicis: no hi ha borratxeres i poca
addicció al joc.
I acaba dient: “En Calaf las malas pasiones no tienen adeptos fervientes y de ahí
procede su honrada hidalguía y su relativo benestar”.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Calbet JM, Corbella J. Diccionari biogràfic de metges catalans. Barcelona: Fund. Salvador
Vives Casajuana. Seminari Pere Mata. 1981.1983.
Llorens Gallard I. Topografía médica de Calaf. Barcelona: Manuscrit RAMC, 1903. Arm
S. Caixa VII. Núm 2.
Llorens y Gallard, Ignacio de; Topografía médica de Calaf (Ed. facsímil) Barcelona. Imp.
Elzeviriana de Borrás y Mestres. 1904
Ustrell JM. Les topografies mèdiques de l’Anoia. Revista d’Igualada. 2002;(10):17-35.
Vallribera P. Les topografies mèdiques de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.
Barcelona: PPU, 2000.
Galeria de Metges Catalans.www.galeriametges.cat/
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada