Puigcerdà, una passejada per la seva història.
Puigcerdà, una passejada per la seva història.
De Puigcerdà, molts de vosaltres sabreu que l’estany i el campanar en són uns dels signes d’identitat; no obstant això, segurament pocs en coneixeu l’origen. I potser tampoc que durant l’edat mitjana fou una de les viles principals de Catalunya, que amb Napoleó Bonaparte va ser capital d’un departament francès i que a l’inici del segle XX la visitaren els polítics, els artistes, els escriptors i els industrials, catalans o francesos, més il·lustres per fer-hi salut o per gaudir-ne del privilegiat paisatge. Us convidem, doncs, a viatjar-hi en el temps!
Estany de Puigcerdà.
L’estratègica situació de “la Vila” —anomenada així pels cerdans des de temps immemorials—, al damunt d’un ampli turó format per la morena de l’antiga glacera de la vall de Querol, ha fet que al llarg dels segles s’hi hagi assentat gent ben diversa, que els exèrcits l’hagin assetjat i en els moments de pau que es reedifiqués amb fins més lloables. Les troballes més antigues són algunes monedes i ceràmica d’època romana. Després, al final del s.VII, alguns historiadors pensen que hi hauria hagut un castrum o fortificació primigènia anomenada Sardonia, que s’esmenta al costat del castrum Lybiae (de Llívia), del qual segurament hauria depès. Del cert, només sabem que vers l’any 1050 hi havia cases a dalt del puig i que el primer castell com a tal existiria, almenys, des del 1068; aquest deuria ser el que l’any 1095 l’aleshores comte de Cerdanya, Guillem Ramon, llegà testamentàriament al seu fill, Guillem Jordà, entre altres castells, i es deia de Monte Cerdano.
L’estratègica situació de “la Vila” —anomenada així pels cerdans des de temps immemorials—, al damunt d’un ampli turó format per la morena de l’antiga glacera de la vall de Querol, ha fet que al llarg dels segles s’hi hagi assentat gent ben diversa, que els exèrcits l’hagin assetjat i en els moments de pau que es reedifiqués amb fins més lloables. Les troballes més antigues són algunes monedes i ceràmica d’època romana. Després, al final del s.VII, alguns historiadors pensen que hi hauria hagut un castrum o fortificació primigènia anomenada Sardonia, que s’esmenta al costat del castrum Lybiae (de Llívia), del qual segurament hauria depès. Del cert, només sabem que vers l’any 1050 hi havia cases a dalt del puig i que el primer castell com a tal existiria, almenys, des del 1068; aquest deuria ser el que l’any 1095 l’aleshores comte de Cerdanya, Guillem Ramon, llegà testamentàriament al seu fill, Guillem Jordà, entre altres castells, i es deia de Monte Cerdano.
Una passejada per l’edat mitjana
Acosteu-vos fins la plaça de Cabrinetty, porxada —històricament dita “plaça Major”—, per situar-vos al rovell de l’ou de l’edat mitjana vilatana, atès que aquesta podria haver estat el pati d’armes del primer Castell esmentat, i a sota seu, l’entramat de túnels encara existent podria haver tingut una funció d’entrada i sortida de la muralla (del s. XII) sense ser vist. Com que la població creixia, vers el 1176 el rei Alfons I adquirí un terreny en el terme de Rigolisa, aleshores propietat del monestir de Sant Miquel de Cuixà; podríem dir que en fou el primer “eixamplament”. De seguida la població prengué un caràcter oficial i es desenvolupà mercès a la concessió de privilegis de tota mena atorgats pels successius monarques. Puigcerdà ja s’anomenava Podiocerdano o Podiumceretani, que vol dir “el puig dels cerdans”, tot i que una bucòlica llegenda relaciona el nom amb el maridatge de dos llinatges locals, els Puig i els Cerdà, que d’antuvi duien a pasturar els seus ramats al nostre altiplà.
Església Parroquial de Santa Maria.
La Vila tindria el seu màxim apogeu cap a mitjan s. XIV, quan era un important mercat i la sisena població de Catalunya en nombre d’habitants. Aleshores s’establí un segon focus de població al lloc on s’erigí l’església de Santa Maria, gòtica; enderrocada el 1936, avui en resta, isolat, el campanar —símbol del perfil urbà i punt de vigia des de l’antigor. Però el ràpid creixement econòmic motivà l’arribada, a la darreria del s. XIII, dels religiosos mendicants i dels jueus, bàsicament des de Narbona, el Rosselló i Vilafranca de Conflent. Aquest nou volum de gent obligà a eixamplar el traçat de l’antiga muralla pel seu vessant nord i nasqué un nou barri, que s’anomenaria la Vilanova i on s’instal·laria el call jueu (a l’actual plaça del Call i la rodalia). Fou el segon eixamplament de la Vila. Aquesta ampliació també obligà a aixecar una nova muralla que integrés els convents dels diversos ordes mendicants, els quals vivien fonamentalment de l’almoina i dels llegats dels fidels.
Els primers a instal·lar-se van ser els frares del Sac o de la Penitència de Jesucrist; poc després s’instal·laren els dominics, que ens han deixat com a mostra el convent de Sant Domènec, ubicat a l’actual passeig del 10 d’Abril, on podem contemplar la portalada de l’església, del segle XV, feta amb “marbre d’Isòvol”, a més d’unes valuoses pintures al fresc situades a l’interior i una galeria del claustre (refeta vers 1603). Entre 1320 i 1333 els franciscans construïren el convent de Sant Francesc, al damunt d’un sector del call jueu, del qual s’ha conservat una part reduïda que s’excavà fa uns anys. Situat dessota del Consolat (l’actual Ajuntament), es fundà, vers el 1351, el convent de Santa Clara; dos topònims (carrer de les Beates i raval de les Monges) i una font és el que en resta. Altres edificis eren l’església de Sant Bartomeu i el convent dels templers. A l’antic carrer d’en Calva (avui de les Escoles Pies) es construí la capella gòtica de la Mare de Déu de Gràcia, recentment restaurada. I al capdamunt del carrer de la Llissa, avui dit d’Espanya, s’ubicava l’església de Sant Salvador, del 1320, que a partir del segle XVII passà a dir-se de Nostra Senyora dels Dolors.
Puigcerdà des de l’aire
En un pla més urbanístic, podem contemplar —especialment des de l’aire— com Puigcerdà ja es dissenyà des d’un bon principi amb un traçat octagonal, de tal manera que pràcticament no hi trobem carrers escairats o cecs i on els principals sempre desembocaven als portals de la muralla, que es deien: del Castell, de la Barrada, de Querol, del Call o de Framenors, de la Morera, de Llívia o de Predicadors, d’Ix, d’Age i d’en Calva o del Molí. En aquest moment sabem d’un segon castell, existent almenys des del 1362 i situat al nord de la població (on ara tenim la seu del Consell Comarcal).
Antic convent de Sant Domènec.
L’estany sabem que el 1260 ja existia i que hi havia cases al seu voltant, però d’altra banda l’arqueologia en posà al descobert unes construccions medievals al fons; això ens du a pensar que deuria ser força més reduït. El que està clar és que, en contra de la creença d’alguns puigcerdanencs, aquest petit embassament no el van construir els dominics. En aquest moment esplendorós, Puigcerdà també ubicava “el graner del rei”, segurament a la casa dels quinze pilars, al bell mig de la plaça Major, la qual també acollí la cúria reial i el segell de paraires; a més, la Vila gaudia de molins bataners, drapers i fariners o bladers, moguts per l’aigua de la sèquia o del Segre. I el comerç dels draps i de la pell també hi tingué un paper important, així com l’artesanat, ordenat en gremis. Pel que fa a l’administració del territori, se li conferí la capitalitat i per aquesta raó s’hi establiren les institucions necessàries, com la cúria reial, la delegació del General o Generalitat —de la qual resta un escut amb la creu de Sant Jordi a una façana—, la delegació del patrimoni reial i la cúria eclesiàstica de la Cerdanya. L’administració municipal tenia per seu el consolat, al mateix indret on segueix havent l’ajuntament des de fa uns vuit–cents anys. De l’edifici original gòtic, cremat fortuïtament el 1938, només se’n conserva una sala a la planta baixa i a la clau de volta hi ha esculpit un mont floronat, les armes de la Vila. A dalt del puig també hi trobem Rigolisa, nucli que com a mínim existeix des de l’any 946, quan era una propietat de Sant Miquel de Cuixà. Malau-radament, el 1793, els francesos varen destruir l’antiga església de Sant Jaume, per bé que posteriorment se n’aixecà la que podem veure avui. Com a curiositat, comentar-vos que el 1393 Puigcerdà comprà Saltèguet i les parròquies de Sant Vicenç de Sagramorta i Santa Maria d’Ovella (restes avui integrades a la vall de la Molina, Alp), territori que encara li pertany en part i l’únic boscat del seu terme municipal.
Puigcerdà, capital de la Cerdanya
A la fi del s. XII, a la nostra contrada, Puigcerdà rellevà l’antiga Llívia en la capitalitat del comtat de Cerdanya. Un segle després seria el cap de la vegueria (ja veieu que no és un concepte nou ni de bon tros!) fins al 1720, moment en què a partir del decret de Nova Planta Catalunya s’estructuraria territorialment en els castellans Corregimientos i la Vila n’assumiria la capitalitat d’un. El període entre els segles XVI i XVIII fou molt convuls, caracteritzat per guerres, epidèmies i bandositats que tingueren com a resultat una forta davallada del nombre d’habitants i de l’economia local. I pel mig, els francesos, unes vegades a favor dels catalans i unes altres protagonistes de sagnants ocupacions militars, entre les quals les del duc de Noailles, que derivaren en la fortificació de la Vila i l’edificació del Fort Adrià (1708), prèvia destrucció de cent cases. Però el que potser no us imagineu és que durant l’ocupació napoleònica de 1812-14, Puigcerdà es convertí en el cap d’un dels quatre departaments francesos establerts a Catalunya, el del Segre, tot assolint el màxim abast territorial de la seva història. Amb la divisió provincial de 1833, de nefast record per a la Cerdanya, Puigcerdà restaria adscrita a la part gironina, amb la qual cosa bona part de les seves competències desapareixerien.
La Vila contemporània
La resta del s. XIX estigué marcat per les guerres carlistes (1837, 1873-74), on hi sobresortiria un nom, erigit en “alliberador” de la Vila: el del brigadier Josep Cabrinety. La seva fi albirava —ni que fos temporalment— un futur millor per a la població mitjançant el naixement d’un nou fenomen: el turisme; primer estival, salutífer i elitista —de caire intel·lectual i industrial—, i dècades després, hivernal, esportiu i més massiu. Les famílies d’industrials, metges o farmacèutics reconeguts com els Andreu o Clausolles, pintors, músics, literats i arquitectes —com Santiago Rusiñol, Narcís Oller o Antoni Gaudí…—, els periodistes i polítics —com els germans Junoy— s’enamorarien de Puigcerdà, força dels quals es convertirien en assidus i companys de tertúlia del farmacèutic Josep M. Martí o clients del pintor Pere Borrell. Però a la primeria del s. XX, els guanys derivats de la creixent construcció de quintas, villas o torres d’estiueig (el que donà lloc al tercer eixample de la Vila) es complementaven, entre altres, amb els del contraban. Des del costat francès, sobretot hi entrava vi, blat, fusta, roba, llana, fruita, metall i sal, mentre que de l’espanyol ho feia l’oli, l’arròs, el sucre, els llegums i sobretot el bestiar, especialment quan l’exèrcit francès es necessità abastir de mules i matxos durant la Primera Guerra Mundial. El canvi més radical experimentat per la frontera —i amb la qual Puigcerdà— seria el del 18 de juliol de 1936, quan els cerdans d’ambdós costats veurien truncada, sobtadament, l’ancestral relació que els havia unit en tots els sentits, perquè la frontera restaria oficialment tancada més d’una dècada, tot i que mai no deixaria de travessar-la gent tot mirant de salvar la pell i d’apaivagar la gana: exiliats, fugitius, contrabandistes… espanyols, catalans, francesos, jueus i d’altres nacionalitats en una o altra direcció. L’historiador Jean-Louis Blanchon opina que aquest tancament “desuní més els cerdans entre ells que no pas els tres segles posteriors al Tractat dels Pirineus de 1659”. Passades les guerres, la frontera esdevindria un fet comercial evident del qual tothom, d’una manera o d’una altra i més o menys legalment, en trauria profit, i la Vila —i la Cerdanya en general— començaria a ser contemplada com un destí turístic i de segona residència de primer ordre.
Una ampliació de la plaça dels Templers
Puigcerdà compra un edifici per enderrocar-lo i fer-hi una plaça
El govern creu que el nou espai urbanitzat completarà l'eix comercial de la capital cerdana
Miquel Spa|Puigcerdà 29.04.2011 | 09:50
El primer tinent d´alcalde, Joan Guinot, ahir davant l´edifici comprat emili giménez
L'Ajuntament de Puigcerdà ha projectat fer una plaça d'uns 350 m2 enmig d'una illa de vianants, que, de fet, serà una ampliació de l'actual plaça dels Templers. Així es completarà l'itinerari per a vianants que s'inicia a les noves places de Santa Maria i els Herois perquè és just al capdavall del carrer d'Espanya, un dels eixos comercials que travessen verticalment la trama urbana. El projecte ha iniciat els tràmits previs a l'espera que les eleccions municipals del mes que ve reactivin l'activitat constructiva a la vila.
La planificació del projecte ha estat possible gràcies al fet que l'Ajuntament ha comprat un edifici a un grup de propietaris. El bloc estava en un estat ruïnós, i el consistori i el grup de propietaris van arribar a un acord que ara s'ha corroborat amb el pagament de l'import. Amb aquest espai, l'equip de govern vol crear un lloc obert al centre del poble, segons ha explicat el primer tinent d'alcalde i regidor d'Obres, Joan Guinot. El número dos de l'equip de govern ha explicat que la plaça nova -l'ac- tual és de dimensions reduïdes- es farà seguint el model que han establert les que s'han renovat els últims anys, és a dir, les de Santa Maria i els Herois, la de l'Ajuntament i la recentment estrenada plaça Cabrinetty. Així, la renovada plaça dels Templers serà d'ús preferent per a vianants i s'adequarà amb bancs, arbres i una zona de jocs infantils, que són molt sol·licitats al centre, segons ha remarcat Guinot.
Punt d'inici nou del passeig
La plaça nova també vol ser un espai d'esponjament urbanístic per als carrers de la part baixa del centre històric. L'equip de govern considera que l'espai obert guanyat amb la compra de l'edifici establirà un dels punts d'inici de les passejades dels visitants. Si bé actualment molts visitants comencen el recorregut pel centre per la part alta perquè la zona de l'estany és una de les que tenen més zones d'aparcament, ara amb l'entrada en funcionament del pàrquing del Convent molts visitants opten per entrar per la part baixa. L'ascensor nou deixa els vianants al carrer de les Escoles Pies, des del qual arribaran a la plaça dels Templers per començar el passeig pels carrers comercials d'Espanya i Major.
Templarios en Catalunya: de la Cerdanya a las cercanías de Barcelona.
En las cercanías del ancho y verde valle de la Cerdanya, dividido entre España y Francia, y perteneciente a las provincias de Lleida y Girona, los caballeros templarios anduvieron sin grandes alegrías. Alrededor de la villa de Puigcerdà tenían sus propiedades, que pertenecían a la encomienda de Puig-Reig.
Esta zona fue una encrucijada de caminos desde que por la strata ceretana decidiera pasar Aníbal con su ejército cuando iban dirección a Roma.
Hacia 1282 la Orden del Temple poseía varias casas, junto al portal d'Ix; o la iglesia de San Bartomeu, ya desaparecida, que pertenecía a la orden templaria y en cuyo interior se veneró la figura de un santo templario un tal Durand. De aquellos tiempos medievales quedan los restos de la Torre de Santa María, en la plaza del ayuntamiento, desde donde se tiene una vista magnífica del valle y de la sierra del Cadí.
El nombre de Puigcerdà viene según se dice de la unión de dos familias, los Puig y los Cerdà, que decidieron unir en matrimonio a sus correspondientes hijos que decidieron fijar su residencia en la cima de una colina (puig) y que a partir de ese momento pasaría a llamarse Puigcerdà. Otra versión nos cuenta que los que le dieron el nombre fueron dos pastores, uno Puig y otro Cerda, que se dedicaban a llevar sus rebaños a los pastos de la cima donde se levanta la ciudad, y que al unirse (los rebaños, para aumentar el negocio, no penséis mal!) dieron a la villa su actual nombre. Ahora que tenéis las dos versiones, escoged la que más os guste.
 |
| Fotografía de: María Rosa Ferre |
A pesar de los numerosos incendios que sufrió la villa, en 1280 se destruyó casi por completo el núcleo de la población, luego vinieron los incendios de 1319, de 1379 y de 1389, pero el interés estratégico y económico de la ciudad hizo que el resto de Catalunya la ayudase a empezar de nuevo.
Pero lo que no consiguieron los incendios, lo consiguieron las guerras, la peste negra y el gran terremoto de 1428, que destruyó gran parte de la Vila.
La gente de la Cerdanya está hecha de buena pasta, y la población se fue rehaciendo y volvió a establecerse la tradición comercial y de servicios que la habían hecho tan popular, y que ya no perdería pese a los graves conflictos a los que se vería expuestas en los siguientes siglos; y todo por su situación estratégica que permite controlar dos importantes pasos pirenaicos como son los de la Perxa y del Pimorent. La villa sufrió constantes ataques, sitios, asaltos y acometidas por parte de las tropas españolas y de las francesas, dependiendo de en que manos se encontrase en aquel momento. Casi todo el siglo XVI estuvieron así, hasta la ocupación Napoleónica. De las guerras con el francés derivaría la partición de la Cerdanya entre España y Francia, a raíz del Tratado de los Pirineos, que situaría la frontera al pie de Puigcerdà.
La ciudad y sus habitantes no habían tenido suficiente con la dichosa guerra y la partición del territorio cuando aparecieron en escena los bandoleros. Son muy numerosas y continuadas las noticias de las fechorías que se acometían en la comarca, sino que también se atrevían con los castillos. Los enormes dispendios que se debían realizar para mantener el sistema de defensa, los continuos alojamientos de las tropas, el mantener una red de espionajes y la situación de desconfianza que había no contribuyeron a la estabilización. Curiosamente, y a pesar de todo ello, la ciudad acuño una moneda propia.
 |
| Fotografía de: Maria Rosa Ferre |
 |
| Fotografía de: Maria Rosa Ferre |
La próxima parada ya será en la comarca del Berguedà, en la villa medieval de Bagà, un antiguo feudo de la baronía de la familia Pinòs. Del año 839 datan los primeros documentos sobre este pequeño pueblo, situado a casi 800 metros de altura. En el siglo XIII el barón Galcerán de Pinós, mandó levantar las murallas y el casco urbano que aún podemos disfrutar, ya que se encuentra en muy buen estado. Algunas masias de Bagà y de sus alrededores pertenecían a la encomienda de Puig-Reig, cuyos dominios llegaban hasta Saldes, a los pies del Pedraforca. Sobre Bagà se llegó a decir que Hug de Pinòs, el hermano de Galcerán, en realidad se trataba de Hugues de Payns, el fundador de la orden del Teple y por lo tanto su primer gran maestre. Según la leyenda, la cruz bizantina que se guarda en la iglesia gótica de Sant Esteve, se trajo desde Tierra Santa para ser regalada al pueblo por Hug. En la plaza porticada medieval de Bagà, conocida como de las Cien Doncellas, se levanta la estatua de Galcerán de Pinós, para conmemorar las hazañas de este conde; que no dudó en embarcarse como almirante de la flota catalana para ir a la conquista de Almería. Organizada por Berenguer IV, pero al pobre lo apresaron los musulmanes y por el que pidieron un cuantioso rescate, unos cien mil doblones de oro, cien caballos blancos, cien piezas de brocado de Tuir y cien doncellas vírgenes (si no no había trato!). La gente del pueblo quería tanto a su conde que no dudaron en recaudar e incluso empeñar todo lo que tenían para salvarlo, pero antes de que se efectuara el pago, el conde se encomendó a Sant Esteve y milagrosamente fue puesto en libertad. En el Palau de Pinòs, hay una exposición permanente sobre el medievo, y sobre los Cátaros. Desde 1998 el consejo regulador del Cami dels Bons Homes, una ruta de unos 189 km entre el santuario de Queralt, en Berga, y el Castillo de Montsegur, en Ariège (Francia) y que se puede hacer a pie, en bicicleta o a caballo, intenta mantener viva y recuperar la memoria de los refugiados cátaros, que hacia mediados del siglo XIII llegaron a estas tierras escapando de la persecución dictada por Inocencio III.
En Bagà están más que orgullosos de que Hug de Pinós fuera el fundador de la orden, es por ello que celebran jornadas templarias, e incluso tienen un blog donde explican su historia, las recreaciones que hacen promocionando la villa y a los templarios, si queréis visitar su blog: Templers de Bagà.
En Puig-Reig también celebran fiestas para conmemorar su historia templaria, en este link más información.
Del Berguedà nos iremos a la comarca de Osona, cuya capital es Vic. A finales del siglo XII la encomienda de Palau del Vallès-Barcelona empezó a tener bienes propios en la Plana de Vic, concretamente en Vic y sus alrededores, como los castillos de Gurb y de Voltregà, que actualmente están desaparecidos.
Vic es la "Catalunya Vella", es un lugar histórico; desde el siglo XIII se encontraba rodeada por una única muralla, que fue reedificada entre 1368 y 1378 por orden de Pere III el Cerimoniós. En 1695 se fortificó mejor y eso hizo que las casas y conventos que se encontraban adosados a la vieja muralla fueran derribados. En su lugar se levantaron las siete ramblas que rodean el antiguo núcleo de la ciudad. Las huellas del Temple en la ciudad de Vic, se perdieron casi por completo, pero el monumento más antiguo de esta sede sigue siendo el templo romano del siglo II. En torno a la catedral neoclásica de Sant Pere, que fue levantada sobre otro templo románico anterior, hay que entrar a ver el maravilloso claustro gótico o las pinturas murales de Josep Lluis Sert. Por los alrededores de la catedral se encuentran los edificios que pertenecían al poder eclesiástico, como el palacio Episcopal, el museo Episcopal, la antigua escribanía o Cura Fumada, y la esglesia dels Dolors. Tal vez lo más templario que podamos contemplar se encuentre en el quicio de una puerta, de un edificio civil, se trata de la Alberguería, en su fachada podemos contemplar dos escudos de piedra con las cruces templarias. Este edificio estaba dedicado a ser hospital de pobres y pasantes, la primera referencia que se tiene de él data de 1604, aunque es posible que ya funcionara en el siglo X, incluso según unas dataciones de 1994 podría hacer sido un lugar ocupado por romanos, tal y como demuestra los dos grandes sillares de la época romana en el ángulo noroeste de la sala románica.
El siguiente punto templario se encuentra en Palau-Solità, el lugar donde se fundó hacia 1151 una de las primeras encomiendas del Temple en Catalunya, siendo el comendador Berenguer de Rovira. El dominio territorial de esta encomienda empezó con la posesión de la parroquia de San Sadurní de Collsabadell, pero pronto se fue extendiendo por amplias zonas del Vallès, como Parets, Lliçà, Caldes de Montbui, Granollers, Palautordera o Cardedeu. La encomienda del Vallès tuvo su sede en la ermita de Santa Magdalena de Palau-Solità, de la que aún podemos ver sus restos. Forma parte de una casa particular, situada a la derecha de la riera de Caldes. El edificio se encuentra muy deteriorado, y lo que más destaca es el campanario, posiblemente se levantó antes del siglo XI y fue luego modificado por los templarios. Con el nombre de Santa Magdalena apareció en los escritos en 1581, aunque posiblemente antes fuera conocida con otro nombre, pues se encontraba bajo la advocación del Santo Sepulcro, así se refleja en el testamento de un tal Bernat Guillem de Santa Coloma, que tras hacer donaciones al Temple, solicitó ser enterrado en el cementerio de la iglesia del Santo Sepulcro de Palau.
En Puig-Reig también celebran fiestas para conmemorar su historia templaria, en este link más información.
Del Berguedà nos iremos a la comarca de Osona, cuya capital es Vic. A finales del siglo XII la encomienda de Palau del Vallès-Barcelona empezó a tener bienes propios en la Plana de Vic, concretamente en Vic y sus alrededores, como los castillos de Gurb y de Voltregà, que actualmente están desaparecidos.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada