LA VIA ESLOVENA O LA VIA DE LA FRUSTRACIÓ. QUINA ÉS PITJOR?PER :JORDI BIBIÀ BALADA
LA VIA ESLOVENA O LA VIA DE LA FRUSTRACIÓ. QUINA ÉS PITJOR?
PER :JORDI BIBIÀ BALADA
Pel que sembla només acceptem les protestes, revolucions i aldarulls quan passem les pàgines dels llibres d'història, i fins i tot les admirem perquè en alguns casos han estat la guspira de canvis dels quals gaudim. Potser els aldarulls que estem veient aquests dies a Barcelona, a l'ombra de les nostres pacífiques pretensions nacionals, volen dir alguna cosa més que simples actes de vandalisme. Cal prestar atenció a un fet força significatiu que és la jovenesa dels protagonistes d'aquests fets que estan trasbalsant les nits dels carrers del nostre país. Són gent molt jove. Us heu fixat bé?
Per a mi, això és força significatiu. Algú podrà dir: —Sí, joves però gamberros! També és cert. Però per què? Algú podrà pensar que es pot "defensar" d'aquesta manera grotesca les seves reivindicacions independentistes. D'altres, el plaer simple de fer destrosses i vandalisme, però d'altres... potser és que n'estan fins als collons de tot plegat. I en un món amb un futur tan fosc pel jovent, potser és que ja no tenen res a perdre. Pensem que aquesta generació ha crescut en un clima de crisi demoledora. Quan vèiem anuncis a la TV de "Hoy, pan con pan", altre com "gracias a la pensión de los abuelos, los nietos pueden comer chorizo X", de desnonaments cada dia, de suïcidis silenciats per no poder pagar la hipoteca per dir-ne'n alguns fets desoladors. De les cues que han fet i fan encara moltes famílies a benestar social, Càritas i altres entitats en cerca d'aliments.
Abans de la crisi, tots feiem broma dels mil·leuristes, i d'aquells que encara vivien a casa dels pares... Ara això, s'ha convertit en un tresor. Treballar a Cabify em va servir per a veure que molts dels seus conductors, —la gran majoria de fora del país—, compartien una habitació de lloguer a Barcelona perquè el sou no donava ni de bon tros per pagar el lloguer d'un pis.
Quantes vegades hem sentit al llarg de la crisi coses com "aquesta serà una generació que viurà pitjor que la dels seus pares"? Doncs això ja fa temps que ha començat! La precarietat és una constant en el mercat laboral, i el jovent és el col·lectiu més afectat, qualificat o no.
Els mitjans i la majoria del món polític parla de la crisi com una cosa passada. S'ha de ser ben cínic o ben ingenu per creure que hem superat la crisi amb aquestes condicions! Per a postres, ens estan anunciant —paral·lelament amb els efectes del canvi climàtic— una nova recessió. Si les coses ja estan prou cardades, encara en vindran de pitjors! Quin és el futur en aquest panorama? Què pot esperar el jovent amb notícies tan bones com aquestes?
El pitjor, i ja ho dèiem quan la crisi ens colpejà de la manera més dura que, si l'economia es remuntes, tornaríem a recaure d'igual manera per cometre els mateixos "pecats". Doncs ja hi som! Que potser s'han corregit les males pràctiques del món econòmic, bancari o laboral? Res no ha canviat. Quines mesures han pres els governs per evitar allò que ens arruïnà? De viure, hem passat a sobreviure. Un 40% dels treballadors viu en la pobresa. Aquesta és la deixa que el nostre sistema ha deixat amb tants Nobels d'economia, tants imperis econòmics i tants savis a les columnes dels diaris al jovent?
Som una societat atomitzada i cloroformada que abraça les engrunes d'un somni. Potser, entre aquests agitadors, n'hi ha algun que ha dit prou. Potser això costa d'encaixar, i que no està bé la manera de dir-ho. Però és que res no millora. Bones paraules i pocs resultats de tot plegat. No està bé, però hi cap la possibilitat que sigui aquesta una manera de dir prou. Per això, per allò i per allò altre. Per tot plegat!
Cal oferir un futur creïble, no paraules, ni bandes sonores de mítings i d'espots. Mentre, la classe política, un cop més a la troposfera dels problemes del món. I cada vegada més xusquera, lluny de resoldre res més que la seva pròpia sort. Hi cap la possibilitat que alguns li hagin dit al "soma": prou! Sé que aquesta, la de cremar cotxes i contenidors, no és la millor manera. Però sempre crida més, aquell qui té més por. I és que el futur que ens pinten constantment no és que sigui massa encoratjador... És la societat de la por, i aquests són els resultats. Alguns ja no tenen res a perdre.
PER :JORDI BIBIÀ BALADA
Pel que sembla només acceptem les protestes, revolucions i aldarulls quan passem les pàgines dels llibres d'història, i fins i tot les admirem perquè en alguns casos han estat la guspira de canvis dels quals gaudim. Potser els aldarulls que estem veient aquests dies a Barcelona, a l'ombra de les nostres pacífiques pretensions nacionals, volen dir alguna cosa més que simples actes de vandalisme. Cal prestar atenció a un fet força significatiu que és la jovenesa dels protagonistes d'aquests fets que estan trasbalsant les nits dels carrers del nostre país. Són gent molt jove. Us heu fixat bé?
Per a mi, això és força significatiu. Algú podrà dir: —Sí, joves però gamberros! També és cert. Però per què? Algú podrà pensar que es pot "defensar" d'aquesta manera grotesca les seves reivindicacions independentistes. D'altres, el plaer simple de fer destrosses i vandalisme, però d'altres... potser és que n'estan fins als collons de tot plegat. I en un món amb un futur tan fosc pel jovent, potser és que ja no tenen res a perdre. Pensem que aquesta generació ha crescut en un clima de crisi demoledora. Quan vèiem anuncis a la TV de "Hoy, pan con pan", altre com "gracias a la pensión de los abuelos, los nietos pueden comer chorizo X", de desnonaments cada dia, de suïcidis silenciats per no poder pagar la hipoteca per dir-ne'n alguns fets desoladors. De les cues que han fet i fan encara moltes famílies a benestar social, Càritas i altres entitats en cerca d'aliments.
Abans de la crisi, tots feiem broma dels mil·leuristes, i d'aquells que encara vivien a casa dels pares... Ara això, s'ha convertit en un tresor. Treballar a Cabify em va servir per a veure que molts dels seus conductors, —la gran majoria de fora del país—, compartien una habitació de lloguer a Barcelona perquè el sou no donava ni de bon tros per pagar el lloguer d'un pis.
Quantes vegades hem sentit al llarg de la crisi coses com "aquesta serà una generació que viurà pitjor que la dels seus pares"? Doncs això ja fa temps que ha començat! La precarietat és una constant en el mercat laboral, i el jovent és el col·lectiu més afectat, qualificat o no.
Els mitjans i la majoria del món polític parla de la crisi com una cosa passada. S'ha de ser ben cínic o ben ingenu per creure que hem superat la crisi amb aquestes condicions! Per a postres, ens estan anunciant —paral·lelament amb els efectes del canvi climàtic— una nova recessió. Si les coses ja estan prou cardades, encara en vindran de pitjors! Quin és el futur en aquest panorama? Què pot esperar el jovent amb notícies tan bones com aquestes?
El pitjor, i ja ho dèiem quan la crisi ens colpejà de la manera més dura que, si l'economia es remuntes, tornaríem a recaure d'igual manera per cometre els mateixos "pecats". Doncs ja hi som! Que potser s'han corregit les males pràctiques del món econòmic, bancari o laboral? Res no ha canviat. Quines mesures han pres els governs per evitar allò que ens arruïnà? De viure, hem passat a sobreviure. Un 40% dels treballadors viu en la pobresa. Aquesta és la deixa que el nostre sistema ha deixat amb tants Nobels d'economia, tants imperis econòmics i tants savis a les columnes dels diaris al jovent?
Som una societat atomitzada i cloroformada que abraça les engrunes d'un somni. Potser, entre aquests agitadors, n'hi ha algun que ha dit prou. Potser això costa d'encaixar, i que no està bé la manera de dir-ho. Però és que res no millora. Bones paraules i pocs resultats de tot plegat. No està bé, però hi cap la possibilitat que sigui aquesta una manera de dir prou. Per això, per allò i per allò altre. Per tot plegat!
Cal oferir un futur creïble, no paraules, ni bandes sonores de mítings i d'espots. Mentre, la classe política, un cop més a la troposfera dels problemes del món. I cada vegada més xusquera, lluny de resoldre res més que la seva pròpia sort. Hi cap la possibilitat que alguns li hagin dit al "soma": prou! Sé que aquesta, la de cremar cotxes i contenidors, no és la millor manera. Però sempre crida més, aquell qui té més por. I és que el futur que ens pinten constantment no és que sigui massa encoratjador... És la societat de la por, i aquests són els resultats. Alguns ja no tenen res a perdre.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada