Cata­lu­nya no té res a fer dins d’Espa­nya. 1960 Labo­ra­to­ris Pro­des,Vila Casas va ser un indus­trial far­macèutic d’èxit.ha mort als 92 anys

 

Vila Casas, pensar pel país fins al final

 L’industrial farmacèutic i mecenes, fundador de quatre museus entregats a l’art català, ha mort als 92 anys

La seva col·lecció està formada per més de 3.000 pintures, escultures i fotografies
Independentista convençut, ho tenia clar: “Catalunya no té res a fer dins d’Espanya”

“Tinc 91 anys i con­ti­nuo pen­sant totes les nits què puc fer l’endemà que pugui aju­dar el país.” Això deia l’empre­sari far­macèutic i mece­nes Antoni Vila Casas l’estiu de l’any pas­sat en la que pro­ba­ble­ment va ser l’última entre­vista que va con­ce­dir, publi­cada a la revista Bar­ce­lona Metròpolis. Estava molt deli­cat de salut i veia a prop el seu final, que li ha arri­bat aquest dijous, tot i que la notícia de la seva mort no es va fer pública fins dis­sabte a la mati­nada. Segons per­so­nes del seu entorn més pro­per, no volia que se sabés fins al cap de tres dies “per no fer rebom­bori”.

La cul­tura cata­lana ha per­dut un dels seus grans ali­ats, una rara avis de la bur­ge­sia bar­ce­lo­nina que va posar la seva enorme for­tuna al ser­vei de l’art i els artis­tes del país. “El mece­natge és una acti­tud de voler pro­te­gir i posar en valor la nos­tra cul­tura, i és veri­tat que s’ha per­dut molt aquest espe­rit. Em dol. Avui la gent només està per fer peles. Però jo, com que no tinc fills… Perquè els fills dels meus amics el que volen és viure bé, com els seus pares. No haver-ne tin­gut m’ha donat una lli­ber­tat total per fer el que he vol­gut sense per­ju­di­car ningú”, deia.

El quart de cinc fills d’una família de fabri­cants tèxtils va tenir un con­tacte pre­ma­tur amb el món de l’art perquè el seu pare, que va morir quan ell tenia onze anys, el duia a visi­tar gale­ries. El cuc per col·lec­ci­o­nar també li va entrar de menut: ampo­lle­tes de la vacuna del tifus, pesa­car­tes, balan­ces de peix, de gra, de carn... I quan encara estu­di­ava la car­rera va començar a com­prar les pri­me­res obres d’art, que n’aca­ba­rien sent més de 3.000.

ADVERTISING

La car­rera va ser la de farmàcia. Vila Casas va ser un indus­trial far­macèutic d’èxit. El 1960 va fun­dar els Labo­ra­to­ris Pro­des, que el 1986 es van trans­for­mar en l’hòlding inter­na­ci­o­nal Pro­des­farma. Aquell mateix any 1986 va crear la Fun­dació Vila Casas, que en ori­gen va dedi­car exclu­si­va­ment a temes soci­o­sa­ni­ta­ris. Més tard hi va sumar la missió artística, amb tres objec­tius: “Un, per aju­dar els artis­tes que començaven; dos, per recu­pe­rar tra­jectòries d’artis­tes que ja no recor­dava ningú, i tres, per dedi­car-me al que a mi m’apas­si­ona: l’escul­tura, la pin­tura i la foto­gra­fia. I qua­tre, evi­dent­ment, també per esti­mu­lar l’interès per l’art en la soci­e­tat.”

Vila Casas va començar amb un petit museu de 33 escul­tu­res a Pals, la seva segona residència, on ara tenia un museu que ense­nyava als seus amics amb els medi­ca­ments que va fabri­car, sent el Dia­ze­pan el més emblemàtic: ell en pre­nia cada dia des que el va treure al mer­cat, el 1964.

Després va com­prar el Palau Sol­terra de Tor­ro­e­lla de Montgrí, on s’expo­sen els seus fons de foto­gra­fia. Quan estava cons­truint el museu de Can Mario de Pala­fru­gell, el 2003, espe­ci­a­lit­zat en escul­tura, li van diagnos­ti­car un càncer. Només li dona­ven dos anys de vida. Estava tan con­vençut que no el veu­ria aca­bat que va encar­re­gar a l’escul­tora Rosa Serra que li fes una estàtua seva perquè, quan es morís, hi pogués ser metafòrica­ment. La peça, de bronze, mai es va desem­bo­li­car perquè la malal­tia no va der­ro­tar Vila Casas.

El ter­cer museu, el de pin­tura, el va obrir a Can Fra­mis de Bar­ce­lona. A la capi­tal cata­lana hi ha també el quart cen­tre de la seva xarxa, els Espais Volart, amb una pro­gra­mació d’expo­si­ci­ons tem­po­rals única perquè fa visi­ble el talent català com cap altra ins­ti­tució. Un pri­vat fent la tasca que hau­rien de fer els museus públics: això explica les grans misèries cul­tu­rals del país.

Però és que a més Vila Casas no només inver­tia cada any 3,5 mili­ons d’euros per a l’acti­vi­tat de la seva fun­dació (una part sem­pre anava des­ti­nada també a la recerca científica i a la sani­tat pública). Alhora pro­mo­via expo­si­ci­ons iti­ne­rants arreu del país i finançava fes­ti­vals, uni­ver­si­tats i altres ins­ti­tu­ci­ons museísti­ques, com la Fun­dació Miró, a la qual va socórrer amb un milió d’euros quan la seva super­vivència estava al límit. També va tenir una sen­si­bi­li­tat espe­cial amb la premsa en català. Havia estat mem­bre del con­sell edi­to­rial de l’Avui i d’El Punt Avui.

Per a Vila Casas, tan impor­tant era el con­tin­gut com el con­ti­nent dels seus museus. Tots estan situ­ats en edi­fi­cis sin­gu­lars. Inclosa la seu de la fun­dació, la moder­nista Casa Felip del car­rer d’Ausiàs March. La pri­mera seu, però, la va tenir al car­rer de Calàbria, en un piset que el mece­nes aca­ba­ria ofe­rint al pre­si­dent Jordi Pujol perquè hi tingués el seu des­patx. “Quan va caure en desgràcia i li van treure el des­patx del pas­seig de Gràcia, va llo­gar la por­te­ria de la finca on viu. Pas­sa­ves pel car­rer i el veies allà al fons… A mi se’m tren­cava l’ànima i li vaig dir que allò no podia ser, que jo tenia aquest piset de 80 metres qua­drats i que l’hi dei­xava. Pagant un llo­guer, perquè és patri­moni de la fun­dació i no que­da­ria bé: 150 euros. També paga la llum i l’aigua”, expli­cava Vila Casas.

Era un inde­pen­den­tista con­vençut, una altra par­ti­cu­la­ri­tat que el dife­ren­ci­ava de les clas­ses altes bar­ce­lo­ni­nes. Així ana­lit­zava la situ­ació l’estiu del 2022: “El pro­blema d’ara és que no hi ha cap líder. Només un, Car­les Puig­de­mont. Ell sí que és inde­pen­den­tista. I patirà. El faran patir. S’ha per­dut l’espe­rit. El canvi de seu de les empre­ses n’és una prova. Fins i tot La Caixa va mar­xar. La Caixa ja no és La Caixa, és una altra cosa. Jo, amb la meva empresa, no ho hau­ria fet mai. A mi tot ple­gat m’entris­teix. El matri­moni Cata­lu­nya i Espa­nya no fun­ci­ona. Cata­lu­nya no té res a fer dins d’Espa­nya. Aquells dos reis que es van casar eren de dos països del més opo­sat del món. Cas­te­lla sem­pre havia con­que­rit ter­res per expan­dir-se. Cata­lu­nya va tirar cap al mar i es va cen­trar en el comerç.” I reblava: “Espa­nya no ens dei­xarà mai ser inde­pen­dents. Mai, mai, mai. I aquí, a Cata­lu­nya, la gent que té diners no en vol saber res. No soc l’únic. També hi ha pro­fes­si­o­nals com met­ges, advo­cats... Però els que més calés tenen, no. No ho sen­ten, no ho han vis­cut. Els antics fabri­cants ho eren tots. El que passa a Cata­lu­nya és molt i molt trist.”

Molts dels seus adi­ne­rats amics no ente­nien la seva tasca de mece­natge. “Es pen­sen que estic boig.” Però a ell, ferm, l’únic que el pre­o­cu­pava aquests últims temps era garan­tir la con­tinuïtat de la fun­dació un cop ja no hi fos. “El patro­nat té ins­truc­ci­ons que ha de con­ti­nuar seguint la política del fun­da­dor. No vull que se’n desviïn, i als esta­tuts ho he dei­xat clar.” La seva volun­tat és que les inver­si­ons per a com­pres d’obres es man­tin­guin fins el 2030, per tan­car un recor­re­gut per cent anys d’art català, que s’obre el 1930, l’any que va néixer.

L’home que cada nit pen­sava què podia fer l’endemà per aju­dar el país tenia un dar­rer pro­jecte del qual molt poca gent sabia en què con­sis­tia. “Si el puc fer, serà per a la ciu­tat de Bar­ce­lona”, es va limi­tar a dir en l’entre­vista del 2022, tot i que off the record també va con­fes­sar que l’Ajun­ta­ment li feia cos­tat i que estava dis­po­sat a pro­por­ci­o­nar-li “un edi­fici impor­tant”.

Aquest cop no hi ha sigut a temps.


https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2334355-vila-casas-pensar-pel-pais-fins-al-final.html?utm_source=twitter&utm_medium=botons&utm_campaign=com_epanoticies

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fábrica de Fideos COGORNO S.A-PERU

Naves en venta - 08280 Calaf-poligon industrial familiar-Barcelona

La harina a base de bambú es probada con éxito en la preparación de galletas y macarrones