Francesc Gener Rius ,Músic manresà, compositor de bandes sonores.
L'ENTREVISTA DE DIUMENGE | Francesc Gener Rius Músic manresà, compositor de bandes sonores.
«He treballat amb directors que volien assassinar el protagonista de la pel·lícula»
Francesc Gener, compositor / Mireia Arso
Francesc Gener tenia la il·lusió d’entrar al món de la música per dalt, formant-se a Berklee, però quan ja ho tenia a la punta dels dits els seus pares li van dir que fes el favor de tornar a Manresa a estudiar alguna cosa de profit. O sigui que va acabar sent músic igualment, però entrant al sector per baix, estudiant al mateix temps que acceptava qualsevol feina. Ha acompanyat cantants com Santi Vendrell o Adamo, ha tingut un grup de jazz i s’ha acabat especialitzant en la música de pel·lícules. Entre molts altres productes audiovisuals, ha fet les bandes sonores de tretze llargmetratges, que li han valgut un premi Gaudí i un del Festival de Màlaga.
Quan va cobrar el primer sou com a músic els seus pares van canviar d’opinió?
No encara. Va ser al restaurant del Serrat, fent música de ball per a iaios a la tarda, i allò no els va convèncer. Continuaven sense considerar-ho una feina ‘normal’.
Quan vaig començar a sortir alguna vegada per la tele acompanyant algun artista la cosa va començar a canviar, i quan vaig fer la primera pel·lícula, llavors sí: llavors ho van veure clar. Al final haver-los convençut va ser una satisfacció, però va costar.
Com s’imaginava la seva carrera? Somniava amb ser una estrella?
No, no, això no va amb el meu caràcter. Jo simplement volia fer música. Si hagués pogut tocar des d’un costat de l’escenari on no se’m veiés ho hauria preferit. Només una vegada a la vida he parlat per un micro per presentar els músics, i va ser perquè un amic em va enredar. Mai no he volgut estar a primera línia, cosa que en aquest ofici és un hàndicap.
Anar deixant els escenaris i centrar-se en les pel·lícules respon a aquestes ganes de no ser visible?
En part sí, i també ha estat important que el primer encàrrec em va arribar quan ja tenia família, i un contracte que no m’obligava a anar amunt i avall em va anar molt bé. A més, és una feina que genera una mica més de reconeixement que fer bolos, i quan veus que el director recorre a tu perquè resolguis amb la música coses que potser no han estat prou ben rodades o ben interpretades dius... home, no està malament això!
Molt millor que anar a tocar per tapar un forat allà on et cridin.
Evidentment, tot i que allò també tenia la seva gràcia. Quan ets jovenet, que et truquin, et donin les partitures i et diguin tira, surt a tocar a veure quantes n’encertes, també està bé, sobretot si te’n surts. Un dia em va avisar l’orquestra del Pérez Prado un diumenge al matí per tocar a la tarda. Vaig baixar a Barcelona, em van donar les partitures, quatre indicacions i endavant. Aquestes situacions la veritat és que també em posaven. D’aquesta època tinc un molt bon record de quan tocàvem jazz amb el Traus i el Ribalta, i també amb el Santi Arisa. Allò sí que m’agradava.
Què és el més interessant de fer la música d’una pel·lícula?
Que fas una aportació molt important. Tu veus un muntatge en brut i, després, el veus amb la música, i t’adones de l’important que és. Hi ha moments clau en què si la música no funciona, la pel·lícula tampoc. Hi ha coses que un director no pot transmetre amb imatges, és impossible. La música sí que pot.
Els directors saben el que volen, i ho saben explicar?
Hi ha de tot. N’hi ha que et diuen clarament que ells no hi entenen i que facis el que creguis. Explicar els costa, i a més els directors van molt atabalats i parlar-hi una bona estona és difícil. Si només et quedes amb el que t’expliquen et poden arribar a despistar molt. O també pot passar que t’ho expliquin bé, ho facis i, quan ho senten, et diguin: uff, està molt bé, però ara m’adono que el que necessito no és això. O sigui que el que faig normalment és presentar-los d’entrada un parell o tres de fragments per triar i així estic segur que no hi haurà sorpreses.
És millor fer la música a partir del guió o quan ja veus la pel·lícula muntada?
Fer-la a partir del guió està bé, perquè tens més temps, però hi ha el perill que tu vagis composant i, quan vegis el muntatge, t’adonis que ho han canviat tot sobre la marxa. I tornem a començar. I ràpid, és clar, perquè el productor vol acabar i t’apreta. Aquesta feina és així, i s’ha d’acceptar sense atabalar-se.
Triï una banda sonora que trobi perfecta i una que li hauria agradat fer.
Per bona, «El sexto sentido», i per fer-la, una superproducció tipus «Gladiator», d’aquestes que tenen grans moments d’aventura, de drama, d’amor, tensió, el bo i el dolent, grans imatges... el gran cinema.
Vostè ha fet «Arachnid». Al cinema de terror la música va d’espantar la gent?
En aquestes pel·lícules la música és encara més important, perquè si veiessis els monstres sense música... mare de Déu. Però no és un gènere que afavoreixi que es facin músiques de qualitat. És fan bastant a pinyó fix. Els arguments que permeten lluir-se són els dramàtics, amb bons actors i amb moments en què has de crear climes interessants per subratllar sentiments.
Fer una pel·lícula com «El lobo», sobre ETA, va ser delicat?
En aquell moment, fa més de vint anys, va ser trencadora, perquè el tema era un infiltrat a ETA però era simplement cinema d’acció, no era una pel·lícula de política espanyola casposa. El Miguel Curtois ho va poder rodar com si fos ficció amb la tranquil·litat que el «lobo» de veritat li havia donat la conformitat. A mi em va oferir molta llibertat, només em va demanar que em centrés en el personatge i que trobés una idea musical que funcionés en moltes situacions diferents.
«Palabras encadenadas» és la que li ha donat més alegries?
Sí en el sentit que el premi de Málaga és important i no hi comptava, però no és la que n’estic més satisfet. Valoro més el que vaig fer a «GAL», per exemple, que també és del Miguel Curtois. Es va estrenar a Madrid amb tota la cúpula del PP i unes grans expectatives, però governaven els socialistes i no sé com va anar que no es va distribuir, no es va veure enlloc. Li van canviar la portada, la van presentar com a DVD, i va anar molt bé.
Com ha canviat el sector en aquests 25 anys que fa que hi treballa?
Ha millorat en el sentit que cada vegada hi ha gent més bona, tant dirigint com fent música. El problema és que els músics joves estan més preparats que mai però cada cop cobren menys. I als que fan cinema els passa més o menys el mateix. Amb la crisi del 2008 les empreses van baixar tarifes, amb la covid ho van rematar, i econòmicament està molt malament. Està passant al cinema el que va passar amb la música quan va aparèixer Spotify: preus avall i productes fets amb molta pressa.
Se suposa que el cinema és glamur. Quan el veus per dins també?
Hi ha de tot. Les pel·lícules les fabriquen empreses, com en qualsevol altre sector. I a dins hi ha gent que de vegades s’aprecia i de vegades no se suporta. Jo he treballat amb directors que volien assassinar el protagonista. He vist com, en la fase de muntatge, el productor, el director i el muntador, es carregaven un dels principals secundaris, que va desaparèixer de la pel·lícula.
Algun director que li agradaria especialment que el truqués?
La Sofia Coppola. Segur que la conversa sobre la música que vol seria divertida.
L’última que ha vist que li ha agradat?
(Rumia) Ara costa trobar una pel·lícula que en surtis recordant-ne una melodia. «El brutalist» o «Cónclave» estan bé a estones, però funcionen molt a base de crear atmosferes i efectes sonors, i a mi m’agraden coses que es puguin escoltar com a música sola. Ara els que tenen molt pressupost han d’anar de trencadors, i els que no tenen calés ho fan tot amb quatre teclats. No ho sé, això va a onades: els anys setantes van ser molt de crear atmosferes, i llavors va arribar el Williams amb «A la recerca de l’arca perduda» i «ET» i ho va tornar a canviar tot. Potser durant els propers anys es capgirarà una altra vegada.
ELS QUATRE CANTONS
La millor música de pel·lícula és la que fa efecte sense que es noti?
Sí, s’ha dit moltes vegades i suposo que, al final, deu ser això.
Descarta tornar a pujar als escenaris?
Ho faig algun cop si m’ho demana algun amic, però ja no estic al mercat.
Tothom té el que es mereix?
No.
Millor qualitat i pitjor defecte.
Perseverança i pateixo massa per tenir-ho tot controlat.
Quant és un bon sou?
3.500 euros.
Percep pressió estètica social?
No, crec que te l’has de fer una mica tu a tu mateix.
Quin llibre li hauria agradat escriure?
«El joc de l’Ender», d’Orson Scott Card..
Una obra d’art.
La Sagrada Família.
En què és expert?
En música.
Què s’hauria d’inventar?
Una píndola per envellir bé.
Déu existeix?
Alguna cosa semblant.
A quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?
Marc Antoni.
Un mite eròtic.
Kim Basinger.
Acabi la frase. La vida és...
Per disfrutar-la.
La gent, per naturalesa, és bona, dolenta o regular?
Regular.
Faci un paradís amb tres ingredients.
La família, un piano i una cuina.
Un lema per a la seva vida.
Sempre endavant.
Biografia: Músic entre bambalines
Francesc Gener Rius va néixer a Manresa l’1-9-1966, fill de Pere, empresari, i Anna Maria, mestressa de casa. Té un germà, parella, la Teresa, i dues filles, l’Aina i la Clara. Va estudiar a la Salle, al Lluís de Peguera i a l’Esclat, amb professors com Manel Camp i Carles Cases. Mentre feia el COUals Estats Units va tocar amb grups diversos i va aconseguir una beca per estudiar a Berklee, considerada l’escola de música moderna més prestigiosa del món, però els pares van decidir no ajudar-lo i va tornar. El van convèncer que comencés Informàtica, però ho va deixar als tres mesos. S’ha titulat en jazz i en orquestració i composició clàssica.
Ha acompanyat músics com Santi Arisa, Santi Vendrell, Héctor Vila, Salvatore Adamo, Parrita o Ana Reverte. Ha actuat als festivals de jazz de Santiago, Múrcia, Hosca i Barcelona. Ha fet la música de 13 llargmetratges, entre ells «Sexo por compasión», «Arachnid», «Palabras encadenadas», «El Lobo», «GAL» o «Chavalas», i de deu produccions per a televisió, entre elles «Fago». També ha posat música a vuit documentals, a quinze espais museogràfics -entre ells, Sant Benet de Bages- i a diversos anuncis. Es professor del Conservatori del Gran Teatre del Liceu. Té un premi Gaudí i un del Festival de Màlaga. Li agrada jugar a pàdel, cuinar i viatjar.
https://www.regio7.cat/manresa/2025/04/06/he-treballat-amb-directors-volien-116089560.html?utm_source=facebook&utm_medium=social&utm_campaign=btn-share&fbclid=IwY2xjawJfGnBleHRuA2FlbQIxMQABHhLRVOcvlUAjvJomjPySKv8Q5ei0mTOT2sVa8TBdF7ZzjFXIdKdAiydmCKol_aem_UChoKvEpMTVb-iZrRDtB8w
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada