La batalla de Torà (1003, en la datació més recent) per André de Fleury, recollida als Miracula Sancti Benedicti (c. 1043), on s’esmenta el regne de Barcelona.
El regne de Barcelona
Hem llegit que els comtats de la futura Catalunya, independents els uns dels altres i localitzats entre la frontera amb al-Àndalus i l’Europa postcarolíngia, al llarg dels segles X i XI, van experimentar una progressiva convergència entre ells, que els va acostar en els diversos aspectes econòmics, polítics, diplomàtics, militars i culturals. Podem comprovar l’esmentada convergència a l’inici del segle XI, en aquest cas en aspectes de política familiar i militars, mitjançant una mirada externa, que alhora partia d’informants locals. És la relació de la batalla de Torà (1003, en la datació més recent) per André de Fleury, recollida als Miracula Sancti Benedicti (c. 1043), on s’esmenta el regne de Barcelona.
Davant la reacció andalusina a incursions cristianes, «quatre ducs del regne de Barcelona», tal com són descrits en el text (haec Barcinonensis regni, IIIIor duces comperientes), es van aplegar al pla del castell de Torà per decidir en comú. Aquests quatre ducs eren els comtes Ramon Borrell I de Barcelona, Girona i Osona (993-1017); Ermengol I de Urgell (?-1010), germà de l’anterior; Guifré II de Cerdanya i de Conflent (988-1035), també descendent del comte de Barcelona Guifré el Pelós, i Bernat I de Besalú (994-1020), dit Tallaferro, germà de l’anterior. Amb ells hi havia un contingent de 500 cavallers. Els caps de la host cristiana discutien la possibilitat d’atacar les fortaleses andalusines properes (inimicorum castra), quan, des d’un indret elevat, un sentinella va atalaiar l’arribada d’un exèrcit musulmà d'uns 20.000 homes, dirigit pel mateix califa [podria ser ʿAbd al-Malik al-Muẓaffar, “primer ministre” del califa incapacitat Hišām II ―ʿAbd al-Malik va estar molt a prop de morir en l’asseifa d’aquell any―, o un dels caps de l’exèrcit que hi van trobar la mort]. Els cristians, en veure’s superats en nombre, van començar a fugir cap al castell a la desbandada. En aquest moment, el comte Bernat I de Besalú va prendre la iniciativa i va arengar els atemorits combatents, anunciant que la Mare de Déu, l’arcàngel sant Miquel i sant Pere socorrerien la host cristiana i els donarien el triomf. Iniciat el combat, els quatre comtes i els cinc-cents cavallers es van llançar des d’una vall estreta propera al castell (ex proxima convalle nostri proruentes) contra l’avantguarda de l’exèrcit califal, invocant en els seus precs la Mare de Déu i la cort celestial. Els andalusins, que avançaven contra la porta del castell amb gran aldarull, van ser fàcilment desbaratats, perseguits i massacrats, complint-se així la promesa del comte Bernat. El mateix califa hauria mort en la lluita i els cristians tornaren de la persecució amb el seu cap i amb grans quantitats d’or i plata, a més de fer molts presoners.
La contextualització d’aquest relat és congruent amb l’explicació que efectua Josep Serrano Daura (2024) quan enumera que, després de la caiguda del regne visigot i de la monarquia carolíngia, la qual va dur a terme les primeres conquestes al sarraïns, va seguir una monarquia pròpia i independent (és a dir, una forma de govern en què el poder polític principal corresponia d’una manera vitalícia a una sola persona designada per dret d’herència), erigida entorn al comtat de Barcelona.
Fonts:
Josep Suñé, Algunas consideraciones sobre la batalla de Torà (1003) [2025]
Miracula Sancti Benedicti
Josep Serrano Daura, Leyes Históricas de Cataluña. Volumen I (2024)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada