MIRAVET 1153: QUAN L'EBRE VA DEIXAR DE SER UNA FRONTERA I ES VA FER TEMPLER
MIRAVET 1153: QUAN L'EBRE VA DEIXAR DE SER UNA FRONTERA I ES VA FER TEMPLERL’any 1148, el comte Ramon Berenguer IV ha conquerit Tortosa. L’any següent, el 1149, cau la poderosa Lleida. Sobre el paper, la "Catalunya Nova" ja és cristiana. Els mapes canvien de color. Les cròniques canten victòria.
Però hi ha un problema. Un problema gegantí de pedra i roca, clavat en un meandre impossible del riu, que es nega a acceptar el nou ordre. Es diu Mirabīt.
EL MAPA INACABAT (1149-1153)Per què, si les grans ciutats ja havien caigut, la guerra va continuar quatre anys més?
Sovint ens imaginem la "Reconquesta" com una línia recta que avança de nord a sud. Però la realitat medieval és molt més complexa. La frontera no és una línia; és una taca d'oli. I al mig de l’Ebre, entre Tortosa i Lleida, hi quedava una "bossa" de resistència islàmica ferotge.
Miravet (l’antic Mirabīt andalusí) no era un simple castell. Era un ḥiṣn: un districte militar fortificat, dissenyat per controlar el territori, protegir les alqueries pageses del voltant i, sobretot, vigilar el riu. Des del seu cingle, la guarnició andalusina veia passar les barques cristianes i podia tallar el subministrament entre la costa i l’interior. Mentre Miravet resistís, la conquesta de Tortosa i Lleida era fràgil. El país estava partit en dos.
Durant quatre llargs anys (1149-1153), mentre a Barcelona es celebraven misses d'acció de gràcies, a la Ribera d'Ebre es vivia una guerra de desgast, d'emboscades i de pors nocturnes. Era necessari "netejar la rereguarda". I per fer-ho, calia quelcom més que un exèrcit feudal convencional.
LA SOLUCIÓ: ELS MONJOS GUERRERSAquí és on la història fa un gir decisiu. Ramon Berenguer IV és un gran polític i un bon militar, però sap que els seus nobles feudals tenen límits. Els nobles volen botí ràpid i tornar a casa per la verema. Però per prendre un niu d'àligues com Miravet i, sobretot, per mantenir-lo després, calia una altra mena de soldat.
Calien professionals. Calia l’Orde del Temple.
Els templers no eren una milícia improvisada. Eren una màquina militar perfectament engreixada, nascuda a Terra Santa, amb una disciplina de ferro, recursos financers internacionals i una vocació de permanència. Sabien com construir màquines de setge, com administrar terres i com no retrocedir mai.
El comte-rei ho veu clar: Miravet no serà per a un baró qualsevol. Miravet serà per al Temple.
EL SETGE DE 1153: COM ES GUANYA UNA ROCA?Com es pren un castell que sembla néixer de la mateixa muntanya?
Les fonts històriques són eixutes, i això és revelador. No ens parlen d’una batalla campal èpica amb milers de morts a l'estil de Hollywood. La presa de Miravet l’estiu de 1153 és una lliçó de poliorcètica (l’art del setge) i de paciència.
La fortalesa andalusina aprofita els penya-segats naturals. Atacar-la de front és un suïcidi. L'estratègia cristiana va ser l'asfíxia:
Aïllament: Tallar la comunicació amb les alqueries del voltant (Rasquera, Benissanet).
Bloqueig fluvial: Impedir que arribés ajuda pel riu.
Desgast psicològic: Demostrar als defensors que ningú vindria a salvar-los. L’imperi almoràvit s’estava desintegrant i no hi havia exèrcits de socors en camí.
Finalment, l’agost de 1153, la guarnició islàmica es rendeix. Probablement van negociar una sortida (una pràctica habitual: lliurar el castell a canvi de salvar la vida i, potser, algunes pertinences).
El silenci cau sobre el Mirabīt islàmic. Quan s'obren les portes, hi entren els mantells blancs amb la creu vermella. Comença una nova era.
EL DOCUMENT CLAU: LA CESSIÓAquest és el moment "bisagra" de la història. Tenim el document. L’agost de 1153, Ramon Berenguer IV signa la donació del castell i els seus termes a l’Orde del Temple.
"Dono a Déu i a la Milícia del Temple el castell de Miravet, amb tots els seus termes i pertinences..."
Això no és un regal piadós perquè el comte fos molt religiós (que també). És un contracte d'estat. El comte paga un deute (l'ajuda militar templera en la conquesta) i, alhora, es treu un problema de sobre. Delega la defensa de la zona més calenta del país als únics capaços de garantir-la. Amb aquesta signatura, els templers es converteixen en els senyors de l'Ebre. Acaben de rebre el que serà la joia de la corona del seu patrimoni a Catalunya.
DE HISN A FORTALESA CONVENTEl que veiem avui quan visitem Miravet no és exactament el castell que van conquerir el 1153. Els templers eren grans constructors. Sobre la base andalusina, van aixecar una fortalesa d’avantguarda, aplicant tot el que havien après a Terra Santa (a llocs com el Crac dels Cavallers o Jerusalem).
El canvi és radical:
De refugi a convent: Construeixen una església romànica dins el recinte superior (l'espiritualitat i la guerra, sempre juntes).
Muralles de pedra picada: Reforcen els murs amb carreus perfectes, creant línies de defensa concèntriques.
Logística: Amplien cisternes i magatzems. Un castell templer havia de poder resistir mesos o anys de setge autònomament.
Miravet esdevé la seu d’una Comanda Templera. Des d’aquí, el Comanador administra justícia, cobra rendes, controla els molins del riu, organitza el pas de barca i gestiona la vida dels pagesos (cristians i musulmans que es queden com a vassalls).
El castell deixa de ser un simple punt militar per ser un centre de poder polític i econòmic. Durant el segle XIII, custodiarà fins i tot el tresor reial i els arxius de l’Orde.
MIRAVET AVUI: PEDRA I MEMÒRIALa història de Miravet no va acabar el 1153. El castell viuria el tràgic final dels Templers el 1307 (un altre setge dramàtic, aquest cop entre cristians), la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió i la Batalla de l'Ebre el 1938.
Però aquell estiu de 1153 és l’origen de tot. És el moment en què l'Ebre va deixar de ser una frontera líquida i perillosa per convertir-se en l'eix vertebrador de la Catalunya Nova. És el moment en què es va demostrar que conquerir territori no serveix de res si no tens la capacitat d'administrar-lo i defensar-lo.
Avui, quan pugem la costeruda rampa d'accés i arribem al Pati d'Armes, si callem i escoltem el vent, encara podem sentir el ressò d'aquell canvi. Sota els carreus templers hi ha la roca andalusina. I sota la roca, el riu etern que ho ha vist tot.
Miravet és més que una postal bonica per a Instagram. És un llibre d’història obert, on cada pedra explica com es va forjar el país: amb ferro, amb fe i, finalment, amb pedra.
https://www.vilaweb.cat/noticies/chemsex-sexe-drogues-addiccio/?utm_source=onesignal&utm_medium=push&utm_campaign=notificacions
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada