Siurana va ser l'últim focus de resistència musulmana a Catalunya
Sabies que Siurana va ser l'últim focus de resistència musulmana a Catalunya?
Siurana no és només un poble de postal encimbellat sobre un abisme de pedra calcària; és el testimoni mut de la fi d’una era. A mitjan segle XII, mentre les grans ciutats de la Catalunya Nova ja havien caigut sota el domini cristià, aquest petit enclavament a les Muntanyes de Prades resistia com una anomalia històrica. Fou l'últim alè de l’Àndalus a casa nostra.
1. Un reducte envoltat: L'estratègia de l’escombra
L'any 1148 va caure Tortosa i el 1149 ho va fer Lleida. Amb la pèrdua d'aquests dos grans centres de poder, el món andalusí a Catalunya va quedar fragmentat, convertit en una sèrie d’illes que ja no podien comunicar-se entre elles. La guerra ja no era una qüestió de grans exèrcits en camp obert, sinó una feina d’escombra: tancar bosses de resistència, tallar camins i asfixiar els darrers castells.
En aquest context, Siurana era una fortalesa natural gairebé inexpugnable. El terreny de les Muntanyes de Prades —ple de cingles, barrancs i passos estrets— feia que qualsevol intent d'assalt frontal fos un suïcidi logístic. Per això, mentre "el gran" ja havia sucumbit a l'Ebre i al Segre, "el petit" —un castell a la roca— va poder aguantar gairebé un lustre més.
2. Què era la Siurana musulmana?
Per als geògrafs islàmiques de l'època, com el cèlebre al-Idrīsī, aquest indret era conegut com Šibrāna (o Šabrāna). No era simplement una torre de guaita, sinó un ḥiṣn: un castell-refugi que exercia de centre administratiu i militar d'un ampli districte.
La vida a Šibrāna estava marcada per la seva condició de frontera. La comunitat vivia de l’agricultura de terrasses i la ramaderia, però sempre sota la vigilància del valí (el governador local). Arqueològicament, sabem que la fortificació podria datar del segle IX, consolidant-se com un nus de control que gestionava les fidelitats de les petites alqueries del voltant. Quan el territori del voltant va caure, Siurana va esdevenir una illa de resistència, no perquè pogués guanyar la guerra, sinó perquè la seva geografia feia que el preu de conquerir-la fos altíssim.
3. La campanya militar: El setge invisible
El responsable de tancar aquesta darrera frontera fou el comte Ramon Berenguer IV, tot i que l’executor sobre el terreny fou el noble Bertran de Castellet. Malgrat la transcendència del moment, no conservem una crònica èpica detallada de l'assalt. La conquesta de Siurana es llegeix millor a través dels "papers" que no pas de les espases.
El mètode de l'asfíxia
En un lloc on un parell d'homes poden defensar un camí contra un exèrcit, la solució no és l'atac, sinó el bloqueig. L'estratègia cristiana es va basar en:
Controlar els accessos d'aigua i queviures.
Instal·lar campaments estables als peus del cingle per impedir el moviment.
Negociar la rendició a canvi de salvar la vida o permetre una sortida pactada cap al sud.
El dilema de les dates: 1153 o 1154?
La història administrativa de Siurana ens ofereix una paradoxa. El 29 d’abril de 1153, el comte ja atorga una carta de poblament, un document legal que reparteix terres i drets als nous pobladors cristians. Això indicaria que la plaça ja era seva.
Tanmateix, documents de l'any 1154 encara utilitzen la fórmula in obsidione (en setge). Això ens ensenya que la conquesta no fou un esdeveniment d'un sol dia, sinó un procés: el 1153 es va signar el control polític, però la presència militar i la resistència residual podrien haver durat mesos més fins a la capitulació total.
4. La llegenda del Salt de la Reina Mora
Com que la realitat documental és freda (delmes, tributs i termes), el paisatge brutal de Siurana va exigir un relat a la seva alçada. Aquí neix la llegenda d'Abdelàzia, la filla del valí.
Diu la tradició que, quan les tropes cristianes van trencar finalment les defenses i la caiguda del castell era inevitable, la princesa va decidir que preferia la mort a la captivitat. Es va posar les seves millors galas, va pujar al seu cavall blanc i va cavalcar cap al buit. L’animal, en veure l’abisme, va intentar clavar les potes per frenar, però l’impuls fou massa fort i tots dos es van estimbar.
Avui dia, els visitants encara miren la vora del cingle buscant una marca a la roca: l’empremta de la ferradura, la prova mítica d’aquell intent desesperat del cavall per no caure. És un relat d'honor i tragèdia que, tot i no ser històric, explica perfectament el sentiment de "final de món" que degueren sentir els darrers habitants de Šibrāna.
5. La transformació: De ḥiṣn a vila feudal
Un cop el castell deixa de ser un problema militar, passa a ser una peça del sistema feudal. La repoblació real no es fa amb soldats, sinó amb camperols que pugen a les muntanyes atrets per les condicions de la carta de poblament de 1153:
Drets d'ús: Accés lliure a boscos i pastures.
Seguretat jurídica: Aplicació dels furs i usatges de Lleida.
Fiscalitat: Càrregues limitades per incentivar l'assentament en una zona encara perillosa.
Així, el topònim àrab es llatinitza, la mesquita se substitueix per l'església romànica de Santa Maria i el sistema de vida andalusí s'esvaeix sota el nou ordre comtal.
6. Una ruta per la història viva
Per entendre aquesta història, cal trepitjar el terreny. Siurana no s'entén sense el seu entorn:
Siurana: Cal caminar fins al precipici per comprendre l’arma principal del castell: la seva verticalitat.
Escornalbou: El Castell-Monestir és un mirador privilegiat sobre la història. Representa l'exemple perfecte de com el passat medieval va ser reinterpretat a principis del segle XX sota la visió d'Eduard Toda, qui va transformar les ruïnes en un conjunt monumental únic. Des d'aquí es gaudeix de la millor vista panoràmica per comprendre el control visual que exercien els antics pobladors sobre tot el Camp de Tarragona i les serres interiors.
La Mussara: A prop de Siurana, aquest poble abandonat afegeix un toc fantasmagòric a la crònica de les muntanyes, recordant-nos que la història d'aquests indrets és una lluita constant contra l'oblit i l'aïllament.
Conclusió
La conquesta de Siurana fou el punt final d'un procés de segles. No fou només una victòria militar, sinó el triomf de l'organització administrativa i la colonització sobre un món que ja no tenia on fugir. Avui, entre el silenci de les pedres i el vent del cingle, encara ressona el ressò d'aquell 1153: el moment en què la muntanya va deixar de ser àrab per esdevenir el cor de la Catalunya Nova.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada