Antoni Canals, el primer autor que escriu en “llengua valenciana”
Antoni Canals, el primer autor que escriu en “llengua valenciana”
Hi ha diversos testimonis que, almenys des del segle XIV, els valencians anomenaven català la seva llengua –a més dels termes genèrics de romanç, vulgar o pla–, una denominació perfectament comprensible, perquè tenien ben clar que el seu origen era la llengua que portaven els catalanoparlants que s’estaven instal·lant al seu regne des de 1238. La primera menció coneguda del nom de “llengua valenciana” no apareix fins el 1395, i és en el pròleg de la traducció feta des del llatí pel dominic Antoni Canals de les Fets i dits memorables de Valeri Màxim, un recull d'anècdotes i exemples morals del món antic. El pròleg va dedicat a Jaume d’Aragó, membre de la família reial, cardenal i bisbe de València, que va encomanar-l’hi per regalar-la als consellers de Barcelona, en un volum bellament il·luminat que avui encara es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (més avall l’enllaç a la còpia digital). Sabem que la traducció es va fer abans del desembre de 1395, perquè és la data en què el cardenal la va enviar als consellers barcelonins.
El passatge concret és aquest:
"…per què yo a manament de vostra senyoria é'l tret de latí en nostra vulgada lengua materna valenciana axí breu com he pogut, jatsesia que altres l'agen tret en lengua catalana. Emperò, com lur estil sia fort larch e quasi confús entremesclant-hi les gloses, que són o defalliment de vocables o no podén compendre les dites hystòries en breu sentèntia, mas com los entenimens dels vivents huy sien molt aguts e breus e les occupacions de les gents grans e diffuses, considerí que, per tolre ennug e per satisfer en temps esdevenidor als enteniments de molts, tragués lo dit Valeri e comprenés en breu tractat proseguint les hystòries segons la sentència litteral, acostant-me al test axí prop com pot ma pocha sufficiència…"
Els blavers reivindiquen aquest passatge com una distinció entre la llengua valenciana i la catalana. És veritat que aquí Canals parla de català i valencià com dues llengües diferents? No hi ha dubte que fa servir els dos noms: “nostra vulgada lengua materna valenciana” i “lengua catalana”. D’entrada, podem assenyalar: com es pot diferenciar el valencià d’una llengua que molts dels mateixos blavers diuen que no existia fins que se la va inventar en Pompeu Fabra? Òbviament aquesta és una incoherència absurda pròpia del deliri blaver. Ara, si ens fixem en contingut del text, Canals justifica el fet de traduir en llengua valenciana aquesta obra, ENCARA QUE (“jatsesia”) ja ha estat abans traduïda a la llengua catalana. Per quina raó diu que ho fa? No pas perquè sigui una llengua diferent, no. És obvi que si n’hi hagués, per exemple, una traducció castellana, no caldria justificar-se per traduir la mateixa obra al valencià. La conjunció concessiva “jatsesia” és la clau per entendre el text: introdueix un obstacle (ja hi ha una traducció “catalana”) a la seva acció (traduir l’obra a la llengua “valenciana”). En principi no hi hauria la necessitat d’una nova versió, però Canals la justificació que dona per tornar-la a traduir és perquè aquesta versió “catalana” anterior té un estil massa llarg i quasi confús, farcida com està de glosses (explicacions) que s’aparten del text.
Ell, en canvi, afirma que tradueix de manera més fidel al text, ”segons la sentència litteral”. En resum, la raó per retraduir l’obra no és pas perquè sigui a una llengua diversa, que òbviament no ho és, sinó per l’estil i el model de traducció. I és que, com podria haver encarregat Jaume d’Aragó, com a obsequi per als consellers de Barcelona, la traducció d’una obra en una llengua diferent de la que ells tenien? Quin sentit tindria? A més, la llengua literària comú de valencians, catalans i mallorquins era essencialment la mateixa, i Canals no era precisament un autor que recorri a expressions particulars valencianes sinó que tenia un model lingüístic molt neutre.
Aleshores, per què Canals fa servir el nom de llengua valenciana? La raó és simplement l’afirmació de la identitat valenciana que s’havia desenvolupat al llarg del segle XIV. Si els valencians constituïen una comunitat política amb consciència col·lectiva pròpia, al mateix nivell que Catalunya, per què no havien d’anomenar amb el seu propi nom la llengua que compartien amb catalans i mallorquins? No oblidem que la doble denominació català-valencià per a la mateixa llengua quedaria fixada pocs anys després en el compromís de Casp (1412), "in idiomate cathalano seu valentino".
Text citat: Rovira Cerdà, Helena, El Valeri Màxim d'Antoni Canals: Estudi i edició (llibres I-V) Tesi doctoral, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2014. www.tdx.cat/handle/10803/283115
Enllaç a la còpia digital:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada