Sílvia Orriols ja es va oposar fa un any a sancionar Vox per haver qualificat Companys d’assassí
Sílvia Orriols ja es va oposar fa un any a sancionar Vox per haver qualificat Companys d’assassí
- La presidenta d’Aliança Catalana va afirmar, en una reunió al parlament, que si els uns qualifiquen d’assassí el dictador Franco, els altres poden dir allò mateix de Companys
23.09.2026 - 17:54
|
Actualització: 23.09.2026 - 18:27
No és pas cert que Aliança Catalana s’equivoqués quan dimarts va fer costat a Vox tot demanant la reconsideració de l’amonestació per haver tractat d’assassí el president Lluís Companys. Sembla, més aviat, un canvi de posició sobtat per l’escàndol que va esclatar quan es va fer públic. Perquè aquesta posició és coherent amb la mantinguda per Aliança d’ençà de fa gairebé un any en relació amb aquesta mateixa qüestió. Tant la presidenta del partit, Sílvia Orriols, com la diputada Rosa Maria Soberana, van refusar la possibilitat d’amonestar o de sancionar de cap manera el diputat de Vox Joan Garriga per haver qualificat d’assassí Lluís Companys; s’hi van oposar en les dues reunions de la comissió de l’estatut dels diputats que en van parlar, la del 23 d’octubre de l’any passat i la del 14 de juliol d’enguany, segons que ha pogut contrastar VilaWeb de fonts diverses i coincidents.
El suport a la junta de portaveus
Dimarts, la junta de portaveus del parlament va debatre la proposta de reconsideració de l’amonestació al portaveu de Vox, arran d’aquelles paraules contra Companys. I els representants d’Aliança i del PP s’hi van manifestar a favor: no estaven pas d’acord que se l’amonestés, tot al·legant que allò topava amb la llibertat d’expressió dels diputats. Però, poc després d’haver-se’n fet pública la notícia, Sílvia Orriols va dir que la diputada que assistia a la junta de portaveus, Rosa Maria Soberana, s’havia equivocat a l’hora de votar, que realment no volien votar allò i que demanarien a la mesa del parlament de canviar el sentit del vot, que en cap cas no toleraven que Vox qualifiqués Companys d’assassí.
D’entrada, cal precisar que, tot i que Orriols parla de “la votació” a la junta de portaveus, no n’hi va haver cap, ni amb botons ni a mà alçada. Senzillament, perquè això no se sotmetia pas a votació. Sí que hi va haver, en canvi, una presa de posició de cadascun dels portaveus parlamentaris presents a la reunió, que van argumentar per què refusaven o per què aprovaven la petició de reconsideració de l’amonestació a Garriga. Segons uns quants diputats presents a la reunió, tots van anar exposant els arguments, de tal manera que quedava ben clar de què parlaven i sobre què debatien.
Tots es van oposar a la reconsideració, tret del PP, d’Aliança Catalana i, és clar, de Vox. El cas és que Soberana fou la darrera a intervenir-hi: és a dir, que va tenir temps d’escoltar els arguments de tots els altres companys de la junta i, també, dels arguments jurídics que va expressar Garriga per a negar que pugui ésser amonestat per haver qualificat d’assassí Companys. I va escoltar com el diputat de Vox va donar les gràcies a la portaveu del PP, Lorena Roldán, quan va demanar de reconsiderar l’amonestació. Quan li va arribar el torn, Soberana va dir que també hi donava suport, perquè es tractava de defensar la llibertat d’expressió del diputat de Vox.
Com que és clar que no hi va haver cap votació i que és impossible una equivocació de l’estil d’haver votat, per descuit, allò que no tocava, avui Soberana ha mirat de desdir-se’n, com si hagués estat un error esporàdic. En una entrevista a Catalunya Ràdio, ha dit que es va equivocar i que ha presentat un escrit a la mesa del parlament, que ella mateixa ratificaria a la junta de portaveus següent, perquè en quedi constància. Segons que ha dit ara, una cosa és defensar la llibertat d’expressió –”fins i tot davant opinions que ens desagraden”– i una altra avalar els cartells, i s’ha justificat dient que s’havia confós a l’hora d’entendre l’explicació prèvia.
Però el cas és que la posició que va manifestar Soberana a la junta de portaveus de dimarts és coherent amb la que tant ella com Orriols han mantingut sobre aquesta qüestió d’ençà de l’octubre de l’any passat. Concretament, d’ençà del 23 d’octubre, en una reunió de la comissió de l’estat dels diputats del parlament. En aquella sessió, la CUP, els Comuns i ERC van presentar una proposta per a obrir un expedient a Garriga per si havia vulnerat el codi de conducta per haver titllat d’assassí Companys, tot coincidint amb l’homenatge anual que li dedica el parlament.
Tant les votacions com les intervencions que es fan en aquesta comissió tenen el caràcter de secretes i no queden enregistrades. Però VilaWeb ha pogut contrastar que, en aquella sessió, Orriols va votar en contra d’obrir una investigació i, arran de l’enrenou que va causar aquell posicionament, va demanar la paraula per explicar-se. En aquella intervenció, Orriols va defensar que Vox havia de poder tractar Companys d’assassí, si així ho volien, igual que ella podia considerar Franco un assassí. Cal tenir en compte, a més, que en aquella sessió també es va aprovar d’investigar si Orriols havia vulnerat el codi de conducta per haver dit que Natjat Driouech (ERC) normalitzava la misogínia i el fonamentalisme islàmic perquè porta vel.
Una volta oberta la investigació, la qüestió va quedar pendent fins aquest mes de juliol passat. La comissió de l’estatut del diputat es va tornar a reunir, el 14 de juliol, amb la conclusió de la investigació i la proposta d’amonestar Orriols i Garriga per infraccions lleus del codi de conducta de la cambra. Cada expedient es va votar separadament i, en aquella sessió, Aliança va tornar a fer costat a Vox votant en contra de l’amonestació per haver tractat d’assassí el president Companys. Qui va representar el partit en aquella sessió va ser Rosa Maria Soberana. La mateixa diputada que dimarts, a la junta de portaveus, va votar en favor de reconsiderar l’amonestació a Vox.
https://www.vilaweb.cat/noticies/alianca-catalana-vox-lluis-companys-silvia-orriols/
El president Companys i els assassins
- Allò que diferencia persones com Companys, Churchill, De Gaulle o Zelenski dels assassins és que els assassins maten en temps de pau. O, per a ser més precisos, maten quan no hi ha guerra. Assassí ho fou –clarament i documentadament i fins pocs mesos abans de morir-se– Franco
23.09.2026 - 21:40
|
Actualització: 23.09.2026 - 21:44
Entenc que algú es puga sorprendre pel que explicaré ara, però sempre he pensat que una de les experiències que més m’han ajudat a entendre la humanitat és haver viscut situacions de guerra, haver treballat com a periodista en unes quantes guerres. Això m’ha permès de veure la pitjor part i la millor part de les persones, tot a la vegada. I entendre, també, fins a quin punt una guerra, aquesta barreja al·lucinant de vida normal i extraordinària alhora, fa impossible de comparar qualsevol cosa que hi passa amb el món normal. I explica –no dic que justifique, però sí que explica– actituds que no s’entenen ni es podrien entendre sense aquest context.
Recorde perfectament una vesprada a Vinkovci, a l’Eslavònia oriental. Un milicià croat disparava furiosament contra les posicions serbes mentre cridava molt fort, exageradament fort. Es distingia dels seus companys de trinxera per aquesta actitud. De manera que li vaig demanar com era que cridava tant. I em va explicar que en la trinxera serba hi havia el qui havia estat el seu millor amic fins al començament de la guerra i que ara havia de matar-lo perquè –precisament a causa d’haver estat el seu millor amic– sabia massa coses que el podien perjudicar i portar-lo a la mort a ell.
Hores més tard, de sorpresa, la batalla es va complicar i una parella gran –amb una generositat que no podré agrair mai prou– em va fer entrar a sa casa. Vam prendre cafè i vam xarrar una bona estona. Fins i tot vam mirar junts un programa anodí de televisió –una telesèrie italiana de baix pressupost– mentre a fora, a la porta mateix, es disparaven els uns contra els altres. Recorde bé la calma amb què aquells dos vells miraven la tele, abstraient-se dels trets i els crits, i els nervis que jo tenia. Allí, en aquella casa a pocs metres de la via fèrria, vaig entendre que fins i tot en una guerra hi ha dilluns i dimarts, i dimecres i dijous. I que la gent ha de fer la seua vida normal i corrent tant com pot –comprar el pa, mirar la televisió, jugar a cartes o al dòmino, fer una becada…– amb normalitat i naturalitat, modestament, mentre a pocs metres uns altres prenen decisions tan absolutament extraordinàries –i impossibles d’entendre en un altre context– com ara matar el seu millor amic.
Explique això perquè aquests dies ha renascut dissortadament la polèmica sobre el paper històric del president Lluís Companys. Fou arran de l’acusació d’assassí que Vox formulà en contra seu i arran del suport que Aliança va donar a les seues queixes, en el sentit que diuen que ataquem la llibertat d’expressió aquells qui protestem perquè li siga permès de dir impunement una barbaritat com aquesta.
Que el president Companys va haver de prendre decisions extraordinàries i discutibles en plena guerra –decisions que segurament no hauria pres mai en temps de pau– és una obvietat. Com va fer Churchill, com va fer De Gaulle, com fa Zelenski i tothom qui viu abocat a aquesta disrupció final i absoluta de la vida quotidiana que hem acordat d’anomenar “guerra”.
Però allò que diferencia aquestes persones –Companys, Churchill, De Gaulle o Zelenski– dels assassins és que els assassins maten en temps de pau. O, per a ser més precisos, maten quan no hi ha guerra. Assassí ho és –clarament i documentadament i fins pocs mesos abans de morir-se– Franco, l’home que va ordenar, precisament, de matar el president Companys. I aquesta qüestió tan senzilla d’explicar i d’entendre és la distinció clau, el matís determinant, que fa que com a societat tinguem l’obligació de respectar la memòria del president màrtir i de no tolerar de cap manera que ningú –i menys que ningú els hereus directes de Franco– prove d’embrutar-la.
PS. A la porta mateix de casa, perquè siga el primer que veja tothom, tinc un dels meus escasos tresors, una litografia de Manolo Boix que pinta, que descriu, les glorioses mans del Genovès. Ara, fa unes hores, s’ha mort el gran pintor de l’Alcudia i jo em mire el dibuix amb una pena infinita. Com diu Núria Cadenes en aquest article de fa anys, un Boix és un Boix. I no hi ha, no hi https://www.vilaweb.cat/noticies/el-president-companys-i-els-assassins/?utm_source=onesignal&utm_medium=push&utm_campaign=notificacions#google_vignetteha per a mi, amb qui puga comparar-se.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada